Si plores perquè has perdut el Sol...

Josep Prat, president de l'Institut Català de la Salut, és el principal protagonista d'un nou escàndol de presumpta corrupció Matí de dilluns. Comença la setmana i em sento desbordada. L'actualitat és com una muntanya plena de brutícia, que no em ve gens de gust pujar. He perdut el nord i tinc serioses dificultats per escollir quin tema haig de tocar. Entre la fallida de Spanair , el cas Campió , l'absolució de Paco Camps i l'afer Urdangarín-Matas, es fa difícil albirar el cim. Això per no parlar de l'increment de les tarifes, la reforma judicial, la censura informativa, la repressió policial, la taxa d'aturats, l'augment de la criminalitat i un llarg etcètera de penoses calamitats. El camí és pedregós, ple de deixalles i està assotat per una ventada pudenta, impossible de suportar. Mentrestant, saps que Millet i Montull -aquell que no va matar Kennedy-, encara campen al seu aire, més frescos que una rosa. Algun dia ens els trobarem, en plena excursió i

La pel·lícula Trash (2009) , del director Carles Torras, reflecteix l'estret vincle del sexe amb la violència i l'autodestrucció Bestialitat masclista. La macabra cançó de l'enfadós, posa els pèls de punta, no només pel degoteig incessant de dones assassinades sinó perquè no es percep cap mena d'urgència, a l'hora d'atacar aquest fenomen d'arrel. Són més importants les declaracions de Mourinho sobre un jugador, per més anodines que siguin, que una noia mori degollada, a mans del seu marit. Cobertura mediàtica a banda, s'haurien d'explorar en profunditat la gran quantitat de factors que influeixen en aquesta xacra terrible. I després posar fil a l'agulla. No pas amb iniciatives institucionals descafeïnades sinó a través de programes multidisciplinars i compromesos, que abarquessin diverses àrees socials. Òbviament, les greus dificultats econòmiques tampoc ajuden a què la dona mantingui la seva independència, un factor clau per a la prevenció de

Una suggeridora imatge de la pel·lícua The Artist A vegades, les pel·lícules que més t'impressionen o et fan reflexionar són les que han rebut poca publicitat o han passat pràcticament desapercebudes en els circuits comercials. Un cert vernís outsider sempre té potencial per atraure una part de l'audiència al pati de butaques. Després de veure The Descendants (2011), en la qual se suposa que George Clooney fa el paper de la seva vida, em vaig quedar amb un regust semblant al que em va deixar la també premiada Little Miss Sunshine (2006). Ras i curt, em va semblar que el film té pretensions de cinema independent però cau inexorablement en els tòpics més tronats de la retòrica de Hollywood. Que em perdonin els admiradors del galant de la cafetera, encara que la meva opinió no tingui cap pes, però a mi no em va convèncer en absolut en el rol de pare desubicat, marit dolgut i hereu honorable i compromès, amb les arrels indígenes i el medi ambient. Pel que havia llegit a la prem

Ha despertat més interès mediàtic la trepitjada de Pepe a Messi que les constants violancions dels drets humans, perpetrades a diferents punts del mapa Vivim mig ofegats, sota una onada d'informació relativa a la trepitjada d'un futbolista, a una gran estrella de la pilota. Periodistes i més periodistes, siguin o no de la secció esportiva, escriuen sobre aquest fet execrable, que hauria de fer caure la cara de vergonya a tothom que gosés mirar-lo i no condemnar-lo amb contundència, una vegada rere l'altra, fins a l'extenuació final. Tanta exageració mediàtica, contrasta amb les capes de silenci que es deixen caure sobre les parts més fosques d'un esport que mou fortunes obscenes, en una societat on les desigualtats amenacen amb incrementar-se salvatgement. No paga la pena analitzar el context ni anar més enllà de la simple imatge, d'una mirada intencionada i una bota que es diposita amb malícia sobre uns quants dits, damunt la gespa. L'espectacle, pueril i p

La celebració de Canaletes o la concentració de professors i estudiants a la Universidad Complutense de Madrid , van ser alguns dels actes de caràcter reivindicatiu que la premsa generalista va silenciar. A la imatge, un grup de manifestants brinda amb cava per la mort del darrer ministre franquista: Manuel Fraga Iribarne. Foto de Ramon Fornell. A les víctimes del franquisme, només se les recorda públicament en els moments oportuns, quan és hora de promocionar un llibre, recollir un guardó o pronunciar un discurs exaltat, encaminat a acaparar una bona colla de vots. Quan no fa excessiva nosa, ni mandra, realitzar segons quins exercicis de memòria, que són lleugers, no fos cas que ens hi enganxéssim els dits. Ara que un dels pilars del franquisme ha mort, convindria, més que mai, mantenir viu el record dels represaliats. Caldria repassar, fil per randa, per quin motiu l'incombustible governant gallec tenia les mans tacades de sang. Quin va ser l'autèntic paper que va

Fraga saludava el dictador, en una foto d'arxiu. Imatge extreta del diari El País. El passat 5 de gener, ens assabentàvem que la Comisión por la Recuperación de la Memoria Histórica de A Coruña , demanava a un jutge argentí que encausés l'exministre de Franco , Manuel Fraga Iribarne, per la seva complicitat amb les greus violacions dels drets humans, perpetrades pel cruel dictador espanyol. Malgrat que a vegades se'l presenti com un tirà de cotó fluix, el tío Paco no va quedar enrere en cap de les glorioses gestes que solen embrutar els currículums dels grans dèspotes de la Història. Assassinat, tortura, afusellament, camp de concentració, exili, presó i censura només són algunes de les paraules amb les quals s'associava Manuel Fraga, home de poder, que malgrat la seva vergonyosa tasca repressora, va resistir seixanta anys de vida política. Una figura esborronadora, que ha transitat, en una llarga i plàcida trajectòria, des del bressol del Movimiento fins al cementir

Els mitjans ens informen que el Pentàgon investiga el ja famós vídeo on es veuen quatre soldats que orinen sobre cadàvers, suposadament de talibans afganesos Fa unes quantes setmanes, em trobava a la Biblioteca de Palafrugell, a la recerca d'un assaig que m'interessava localitzar. Aquell dia, vaig presenciar una escena amb la qual em vaig identificar plenament. Vaig observar com un senyor gran s'adreçava a la secció de premsa. Després d'emetre un profund sospir, mentre agafava un diari, va dir en veu baixeta: a veure quines mentides ens expliquen avui... O sigui, l'home començava més que resignat la seva sessió d'intoxicació mediàtica. La mateixa impressió he tingut quan m'he topat avui amb els quatre soldats "pixaners" a les planes de gairebé tots els rotatius. Al meu entendre, el més esgarrifós no és l'espectacle degradant que presenten sinó que pretenguin fer-nos creure que el Pentàgon se sent consternat davant d'aquestes imatges i empre

Newt Gingrich, possible candidat republicà a la Casa Blanca, va afirmar al Jewish Channel que el poble palestí era un invent. Aquesta contundent negació de tot un col·lectiu humà va ser condemnada per la Lliga Àrab. Amb motiu de la mort de Kim Jong-il, feia referència a la famosa obra 1984 de George Orwell, escrita el 1948. El títol responia al fet d'haver capgirat les dues darreres xifres de la data de la seva concepció. Era el mateix any en el qual se separaven les dues Corees i no vaig poder resistir la temptació de fer una comparació numerològica. Malgrat que el genial escriptor britànic consumava una crítica clara a les dictadures comunistes, algunes de les metàfores emprades en la seva novel·la distòpica són perfectament aplicables a nombroses formes de tirania contemporània. Un dels eixos centrals de l'omnipotència del Gran Germà, era la persistència amb la qual es pretenia esborrar de la memòria col·lectiva qualsevol esdeveniment històric que enterbolís el titànic pr

Avui m'he llevat de matinada perquè un espetec m'ha desvetllat. He tingut la impressió que les finestres de l'habitació s'havien obert i tancat, de cop i volta. Primer he pensat que era degut al fort vent que bufava però després m'he adonat que es tractava dels Reis d'Orient. M'han deixat dos regals, al peu del llit, ben embolicats, al costat d'unes peles de mandarina i un got d'aigua, que ja era buit. He tret el nas al carrer, per veure si descobria la silueta d'un camell o el pas accelerat d'algun patge, que tombava la cantonada. No hi ha hagut sort. La curiositat només ha servit per glaçar-me la cara. La visita reial ha fet la seva aparició fantasmal i s'ha evaporat, per art d'encanteri. Com us podeu imaginar, el cor em bategava a cent per hora. Ràpidament, he desembolicat el que ja intuïa, per la forma dels paquets. Un parell de llibres. La famosíssima Anatomía de un instante , de Javier Cercas i l'obra gairebé desconeguda del

Cada vegada consumeixo menys propaganda. És dolenta per la salut. Sigui de la marca que sigui. Sempre és la mateixa. Em decanto per la novel·la o l'assaig. No es pot pas dir que aquesta opció estigui exempta de toxicitat però, si més no, permet una certa reflexió. Activa la fisiologia cerebral i refresca els sentits. Per contra, m'escandalitza la banalitat. Em preocupa, m'horroritza, en els temps que corren. Aquesta nàusea interminable, costa de tolerar. M'espanten els periodistes que s'han canviat tres-centes vegades de jaqueta. Els que graviten sense descans en l'òrbita d'algun partit. Els que estan descaradament subvencionats per defensar determinades lleis inquisitorials. Els que no es mullen ni de pura casualitat, encara que espoliïn tota la seva comunitat. Sencera. De dalt a baix. Els que estan adscrits a la secció més pueril de distracció de masses, incapaços de parlar de res millor. Els que opinen sobre qualsevol tema, sense tenir ni el més remot co

Un grup d'activistes feia un simulacre de les condicions vexatòries que pateixen els detinguts als CIES ( Centros de Internamiento de Extranjeros ), el passat mes d'octubre, a València. Foto extreta de periodismohumano.com. Malauradament, el 2012 ha començat amb la tràgica notícia de la mort a Manresa de Sergio E.C., que es trobava en coma induït, després d'haver estat detingut pels Mossos. La desgràcia no rau tan sols en la seva defunció sinó en la inquietud que susciten les diferents versions dels fets, tant divergents entre si que hom diria que es refereixen a esdeveniments paral·lels. La Conselleria d'Interior sosté la rocambolesca teoria que l'home va oposar una resistència molt virulenta, la qual cosa va provocar-li una parada cardiorespiratòria. És a dir, la víctima és l'única responsable del fatal desenllaç, atès que va realitzar un "sobreesforç" colossal contra l'autoritat policial. La parella del difunt, en canvi, assegura que la interven