Tot fugint de la propaganda

Cada vegada consumeixo menys propaganda. És dolenta per la salut. Sigui de la marca que sigui. Sempre és la mateixa. Em decanto per la novel·la o l'assaig. No es pot pas dir que aquesta opció estigui exempta de toxicitat però, si més no, permet una certa reflexió. Activa la fisiologia cerebral i refresca els sentits. Per contra, m'escandalitza la banalitat. Em preocupa, m'horroritza, en els temps que corren. Aquesta nàusea interminable, costa de tolerar. M'espanten els periodistes que s'han canviat tres-centes vegades de jaqueta. Els que graviten sense descans en l'òrbita d'algun partit. Els que estan descaradament subvencionats per defensar determinades lleis inquisitorials. Els que no es mullen ni de pura casualitat, encara que espoliïn tota la seva comunitat. Sencera. De dalt a baix. Els que estan adscrits a la secció més pueril de distracció de masses, incapaços de parlar de res millor. Els que opinen sobre qualsevol tema, sense tenir ni el més remot coneixement sobre allò que escriuen. Amb les seves ínfules de catedràtics, et persegueixen arreu, com les mosques colloneres. Davant de la pantalla i a sobre del paper. Inexplicablement, no es cansen mai, aquesta és una altra de les seves peculiaritats. Si els vols evitar, l'única opció que et queda és la vida ermitana, a l'indret més retirat que siguis capaç de localitzar. És un refugi intel·lectual de primera necessitat, en cas que pretenguis sobreviure el devastador tsunami de deixalla verbal.

De la boca del tertulià infatigable, rarament en sortirà una idea vertaderament elaborada ni compromesa, el seu discurs està més suat que l'aixella d'un troglodita, en ple mes d'agost. Vivim al segle XXI però aquests homes i dones resten ancorats als plistocè, amb unes indumentàries prehistòriques i els garrots a la mà, a punt per estabornir l'adversari. Si algun company agosarat es permet el luxe d'emetre algun so, en la direcció de la protesta, procuraran deixar-lo fora de combat, tan aviat com puguin, amb la seva retòrica gutural. El refinament intel·lectual no encaixa dins la seva tribu, per més que s'esforcin en recargolar el discurs. En comptes d'estimular, adormen. Ben lluny d'empènyer el ciutadà a la reflexió, provoquen que s'enfonsi en el sopor de la indiferència. En el millor dels casos, la seva propaganda indefensable crispa i pertorba fins al deliri. Francament, no penso que haguem de sofrir aquest rentat de cervell. Si el ciutadà pretén viure com un adult, queda l'alternativa de l'exili. Ben amunt, a dalt d'una muntanya literària.