Un saludable antidepressiu

Una suggeridora imatge de la pel·lícua The Artist

A vegades, les pel·lícules que més t'impressionen o et fan reflexionar són les que han rebut poca publicitat o han passat pràcticament desapercebudes en els circuits comercials. Un cert vernís outsider sempre té potencial per atraure una part de l'audiència al pati de butaques. Després de veure The Descendants (2011), en la qual se suposa que George Clooney fa el paper de la seva vida, em vaig quedar amb un regust semblant al que em va deixar la també premiada Little Miss Sunshine (2006). Ras i curt, em va semblar que el film té pretensions de cinema independent però cau inexorablement en els tòpics més tronats de la retòrica de Hollywood. Que em perdonin els admiradors del galant de la cafetera, encara que la meva opinió no tingui cap pes, però a mi no em va convèncer en absolut en el rol de pare desubicat, marit dolgut i hereu honorable i compromès, amb les arrels indígenes i el medi ambient. Pel que havia llegit a la premsa, se suposava que havia de representar un antiheroi -en la línia dels protagonistes de Sideways (2004) , del mateix director- i resulta tot el contrari. Un home responsable, sentimental i honrat, que també té el seu taló d'Aquil·les, una debilitat que el fa encara més adorable. Li dediquen tants plans, de tots els costats possibles, que la bellesa tampoc pot dissimular-la. Comparar-lo amb Cary Grant, em sembla, de totes totes, un exercici forassenyat. En fi, potser és que de tant plantar-lo davant dels nassos de l'espectador, acabes per agafar-li mania. Em va commoure bastant més la interpretació de les dues filles, per les quals si que paga la pena entretenir-se una estona davant de la pantalla. El tractament desacomplexat de la mort i el procés de dol tampoc són massa habituals al cinema. S'agraeix que es posin en relleu, en una societat que viu d'esquena al patiment i la malaltia. L'escenari paradisíac hawaià contrasta vivament amb la comicitat dramàtica viscuda pels protagonistes. Fora d'això, segons el meu prescindible criteri, poca cosa més.

L'altra pel·lícula que ha brillat als Globus d'Or, The Artist (2011), si que va resultar tot un descobriment. El director ha tingut l'encert de repescar el cinema mut i recrear gairebé dues hores de meravellosa poesia visual i musical. D'entrada, qualsevol diria que l'espectador, acostumat a sentir la veu dels actors, no podrà resistir una proposta tan arriscada. Ben al contrari. Quan et submergeixen en aquesta història deliciosa, sobre el potencial de l'amor i la lleialtat, sents que qualsevol obstacle es pot superar. Potser la lectura que fa de les crisis -tant econòmiques com existencials- és una mica simplista i càndida però no per això deixa de contenir elements que és necessari tenir presents. Com en un conte infantil, amb personatges de perfil ben marcat, ens convida a recuperar el vell talent oblidat, per unir-lo harmoniosament amb les novetats del present. Mostra la força dels sentiments nobles, imprescindibles per a superar la foscor que ens tenalla. Un saludable antidepressiu, The Artist.