La nostra història. Capítol novè.




Sóc la princesa Sol i vull explicar-vos la desgràcia recent que ha viscut el nostre regne. El futur el veiem fosc però tenim forces per lluitar. Resistirem.



Els meus pares han insistit perquè em posés a escriure aquestes ratlles. L’any que s’acosta compliré la majoria d’edat i asseguren que haig d’estar preparada per afrontar temps difícils. Algun dia, espero que sigui llunyà, hauré de rellevar-los en algunes de les tasques que realitzen i volen que entengui bé tot el que està succeint, sense perdre ni un sol detall. També diuen que a ells els van explicar moltes mentides i desitgen que jo ho vegi tot més clar, que no em deixi entabanar, amb històries falses i promeses vanes.

Us ho explicaré amb les meves paraules. I no serà fàcil perquè el que us haig de contar és l’episodi més trist que he conegut en la meva vida. La mare va narrar-vos els esforços titànics que va fer la nostra família per procurar remuntar la crisi provocada per les pluges, que van arruinar les collites i van depauperar la nostra existència material. Malgrat que el reialme es va enfonsar en la misèria, els meus pares estaven decidits a prosperar, amb intel·ligència, treball i honestedat. Els pobres desconeixien la força obscura que ens sotjava d’amagat, a punt per entrar en escena. Aquesta vegada, no es tractava tan sols d'un drac, com aquell que ens va atacar quan jo era només un nadó, sinó d'una maldat molt més poderosa i terrible. Feia temps que observava que alguna cosa no rutllava i ara penso que hauríem d’haver actuat abans, d’una manera o altra.

Les vaques magres començaven a engreixar-se, gràcies a l’esforç de molts anys. El meu pare va pencar de valent per a l’educació dels infants. Ma mare va aconseguir uns comptes gairebé impecables, en els llibres de Palau. L’avi vivia pràcticament retirat de les seves obligacions però l’àvia continuava al peu del canó, fent mans i mànigues per conservar les bones relacions amb els reialmes veïns. També vetllava perquè cap vilatà es quedés sense sostre i els millors especialistes conservessin les mesures de salubritat indicades, per evitar les epidèmies. No es pot pas dir que tiréssim coets però, de mica en mica, la llum s’escolava entre els núvols i teníem motius raonables per a l’esperança. Per part meva, puc dir que he gaudit d’una vida austera però feliç. No he tingut grans privilegis però mai m'ha faltat l'estimació i el recolzament de la meva família i els companys que he conegut pel camí.

Tot va canviar radicalment quan va arribar el meu oncle a Palau, el germà gran del meu pare: el Príncepdelacicatriu. És un home francamente tenebrós, la seva presència em provoca esgarrifances. L’anomenen així perquè li van marcar la galta, en una baralla en la qual va donar mort a un temible general. Té fama d’haver derrotat tot aquell que ha gosat plantar-li cara. La seva carrera sanguinària és notables però, tot i això, té el do de la paraula. Va arribar de les Amèriques, amb la pretensió que tenia la solució definitiva per sortir del forat. Es va voler reunir amb els meus avis, sense que el pare i la mare hi fossin presents. Per sort, un lacai va fer l’espieta i ens va fer cinc cèntims de la trobada secreta. Segons el seu criteri, les despeses eren massa elevades i calia retallar-les dràsticament, si realment volíem remuntar. En cas contrari, el pou es faria més i més profund. Com que els meus avis tenen dos dits de front, van negar-se en rodó a tirar endavant els seus suggeriments.

Aquella mateixa nit, va convidar-nos a un gran sopar, tant suculent que el meu pare feia anys que no el probava i jo puc dir que mai l’havia tastat. Peixos enormes, carns tendríssimes, vins i licors de les millors collites. Pastissos, gelats i fruita fresca per atipar l’estómac més golafre. Al final de l’àpat, el meu oncle va proposar un brindis especial, pel futur del regne. Va omplir personalment la copa de l’avi i el va animar a considerar novament la seva proposta de salvació, com ell l’anomenava. Era una estratègia que s'estava aplicant arreu. El rei s’hi va negar per segona vegada. En beure el darrer glop, va caure abatut a terra. Enverinat. Mort. Després tot va succeir d’una revolada, tant de pressa que ni tan sols puc recordar-ho amb exactitud. Un exèrcit ferotge es va apoderar de Palau. El traidor de la cicatriu es va col·locar la corona i va jurar que salvaria el reialme del drama de la pobresa. A partir d’aquell dia, manaria quines plomes havien d'escriure la seva gloriosa història. Decidiria quins soldats castigarien els dissidents subversius. Faria matar els coloms que enviessin missatges inconvenients. Eliminaria les partides "inútils", com les destinades a cuidar malalts, educar la mainada o recolzar els artistes, en les seves creacions.


No us penseu pas que ens vàrem quedar de braços plegats, davant d'aquesta sagnia. La resistència va ser dura i encara continua.

En tindreu notícia, amics, potser serà la meva mare qui us en revelarà les novetats.

Molta salut i resistència, per al nou any.
La vostra amiga,
Princesa Sol.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia