Sense identitat

Em faig un fart de veure als diaris l'expressió "sense papers" per referir-se a persones immigrants, generalment d'origen africà, que no tenen permís de residència i arriben al nostre país en una situació desesperada. No sé què en penseu vosaltres però a mi em fa mal d'ulls quan ho llegeixo. Considero que és una manera de deshumanitzar-los. Tant se val que hagin mort, que tinguin una salut precària o que siguin menors, perquè sempre s'utilitza la mateixa expressió. ¿A algú li agradaria figurar a la premsa com un "sense feina", "sense ingressos" o "sense cotxe"?

Comentaris

Clidice ha dit…
En principi es diu "sense papers" després d'haver-se dit "negres il·legals" i "immigrants il·legals". Moltes vegades el llenguatge "políticament correcte" comporta també la desvalorització d'aquells qui identifica. Amb la cosa de l'eufemisme ens estem anant als extrems més ridículs i insultants. Com el que primer va ser "coix", després "disminuït", després "discapacitat" i ara és "persona de mobilitat reduïda", però continua essent coix i, probablement, continua tenint problemes per accedir a molts espais públics per la seva "personalitat de mobilitat reduïda". :(
Hi ha titulars que diuen, per exemple "Deu sense papers trobats morts a la platja". ¿Què en pensaríem d'un titular que digués "Un mileurista trobat mort a la platja"? ¿Perquè s'ha de destacar el fet que no tinguin papers? ¿Que no són persones? El mateix passa amb les persones discapacitades. No són minusvàlids ni invàlids. Les paraules generen pensament i són una manera de crear prejudicis i percepcionss devaluades dels éssers humans que, a més a més, viuen una situació dramàtica...
Miquel Saumell ha dit…
Sí que en tenen de papers, el que passa és que nosaltres hem decidit que els seus papers no ens agraden. Tampoc sé quina és la solució per aquest problema però sí que sé que així no anem bé. Per una banda no els deixen entrar però per l’altra tampoc deixem entrar els seus productes agrícoles perquè no ens facin la competència. I mentrestant aquí paguem uns preus molt més cars per tal que aquell pagès francès o català pugui viure com un rei a base dels ajuts europeus. Més del cinquanta per cent del pressupost comunitari se’n va en ajuts a l’agricultura que, en termes de població, només representa l’u i mig per cent dels europeus. Ja es veu que així no anem enlloc.

Per cert, maca la foto de l'skyline de HK que has penjat més avall. Jo hi he anat una quinzena de vegades i cada cop que hi torno encara em sorprenc com la primera vegada.
I anant al tema, allà la gent gran és molt més respectada que a Europa.
Hola, Miquel, moltes gràcies pel teu comentari. El tema de la pobresa al món no s'acabarà mai fins que no es vagi a l'arrel del problema. Cal buscar els culpables de tota això, els senyors asseguts ens grans despatxos que decideixen que la fam i la guerra són lucratives. No és veritat que el món "és així", com diuen alguns i que no hi ha res a fer. En relació a la gent gran si que és cert que les societats orientals els veneren més però sobretot en contextos rurals, pel que sembla, a la ciutat també es perden aquests valors. Fins aviat!

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia