Si plores perquè has perdut el Sol...

  Excelsior Vigila, esperit, vigila, no perdis mai el teu nord, no et deixis dur a la tranquil•la aigua mansa de cap port. Gira, gira els ulls enlaire, no miris les platges roïns, dóna el front en el gran aire, sempre, sempre mar endins. Sempre amb les veles suspeses, del cel al mar transparent, sempre entorn aigües esteses que es moguin eternament. Fuig-ne de la terra immoble, fuig dels horitzons mesquins: sempre al mar, al gran mar noble; sempre, sempre mar endins. Fora terres, fora platja, oblida't de ton regrés: no s'acaba el teu viatge, no s'acabarà mai més.   Joan Maragall

 Una imatge de la pel·lícula " The kite runner " [El caçador d'estels], basada en el best-seller homònim de l'aclamat escriptor estatunidenc d'origen afganès Khaled Hosseini  i publicat l'any 2003. L'Amir i en Hassan fan volar un estel a la ciutat de Kabul, a la dècada de 1970. Les seves vides estan a punt de canviar per sempre. Aquest mes d'agost es compleix un any d'ençà que les tropes nord-americanes es retiraven de l'Afganistan, després de dues dècades de presència militar a la zona, i que els talibans prenien novament el poder -l'havien ostentat entre 1996 i 2001-, causant terror i estupor en la comunitat internacional, principalment pel que suposava en matèria de greu retrocés dels drets de les dones.  Com era de preveure, passat el cop d'efecte inicial, l'interès en l'Afganistan va anar decreixent fins que en els darrers mesos la brutalitat del règim talibà pràcticament no ha tingut presència en els grans mitjans de comun

  Penso en el cor Penso en el cor-i en l'orient de la perla encara marina; en el somni que l'endevina i que l'ull massa ric desment. Cap triomf no pesa en el vent i, juntes, al buf que hi declina,  s'esborren l'onada divina i l'aventura vehement.  ¿D'on venim, que no fos tornada? Com una absurda enamorada,  la vida ens fa plorar el passat. ¿On tornem, que no fos naixença? Vivim de mort, i no ens és grat; morim d'amor, i no s'hi pensa.  Carles Riba

   L'escriptora  Carson McCullers  era una gran aficionada a la música i tocava el piano, abans de consagrar-se a la literatura. Aquesta passió és compartida pel personatge de la Mick Kelly, alter ego de l'autora a la novel·la  El cor és un caçador solitari , una noia talentosa i rebel, que ha de bregar amb la pressió sufocant de l'entorn on li ha tocat créixer.    Hi ha novel·les que provoquen una commoció en qui les llegeix. Són tan fondes les emocions que desperten i tan captivador l'imaginari que recreen que resulta pràcticament impossible no dir-ne res, no escriure'n res. És en la necessitat imperiosa de revelar a l'entorn el nou món que s'ha descobert, com si es tractés d'un paradís perdut del qual es senyala la ruta, que es reconeix la bona literatura. No podia imaginar que faria una troballa tan extraordinària amb la darrera novel·la que he acabat. N'he llegit i rellegit els paràgrafs, assaborint la profunditat poètica d'una poderosís

La novel·la d'Ottessa Moshfegh El meu any de repòs i relaxació m'ha deixat amb un garbuix de sentiments contradictoris que tinc la necessitat d'ordenar. Abans, faig un avís de spoilers .  El punt de partida de la història és brillant; l'autora -a la imatge- té ofici i ens regala uns quants personatges inoblidables: paròdies àcides d'éssers humans que es mouen en un entorn devastat per la banalitat, les aparences i la mercantilització de tot el que es belluga.  Anem a pams i comencem per la protagonista i narradora: una jove de vint-i-pocs anys, extremadament atractiva i esquerpa, que s'ha quedat òrfena fa poc i treballa en una galeria d'art al barri de Chelsea de Nova York. Té una 'parella intermitent' -o com redimonis es digui-, en Trevor, un home que la utilitza com un mocador de paper i una 'amiga' de la Universitat, la Reva, amb greus problemes de bulímia, a qui rebutja i alhora necessita desesperadament. És l'any 2000 i estem a les

  En el davallant Vindreu encara, alades, oh imatges, oh tonades, vora d'un cor transit? Veuré mai més les fades pel caminal guarnit de fulles trepitjades? Passada ma verema, la boira veig muntar. Tant és: fins l'hora extrema que el món s'esvairà, val més cantar que témer i témer que oblidar. Josep Carner

El sentiment de culpa no tan sols implica un autocàstig estèril i perjudicial. Imatge: Cognifit.  Si algú proposés d'educar en la culpa els infants i adolescents, és possible que  la primera associació que ens vingués al cap fos una institució religiosa coercitiva. També podríem pensar en els remordiments turmentadors lligats a les dietes restrictives o a les pràctiques sexuals no normatives. Certament, és necessari alliberar-se d'aquest tipus de culpa castigadora, els romanents de la qual encara tenen un impacte psicològic important i provoquen greus problemes, ben complicats d'abordar.  Aquí ens referirem a un altre tipus de culpa, que no és nociva sinó necessària per a conviure en societat. En el modern manual de diagnòstic dels trastorns mentals DSM-5, de l'Associació Americana de Psiquiatria, s'hi recull el Trastorn de la conducta , conegut en l'anterior edició com a Trastorn dissocial . Els comportaments que s'hi inclouen són: conductes agressives, com

  En Quimet bateja la Natàlia amb el sobrenom de Colometa , el dia que es coneixen a la plaça del Diamant, un moment simbòlic de la difusió de la identitat de la protagonista.   A la sèrie de TV de l'any 1983 , que és com un grapat de retalls de la novel·la vista de part de fora, Lluís Homar i Sílvia Munt es van posar a la pell dels personatges a qui donà vida literària el geni de Mercè Rodoreda. Compte, que aquest article conté spoilers .  Al pròleg de l'edició de Club Editor Jove que tinc entre les mans, Rodoreda explica que el seu amic Baltasar Porcel, tot i elogiar-li La plaça del Diamant , va dir que la Colometa era una beneita. Potser uns anys enrere hauria estat d'acord amb aquesta observació, però ara coincideixo plenament amb la resposta de l'escriptora: Considero aquesta afirmació, feta a la lleugera, molt equivocada. Veure el món amb ulls d'infant, en un constant meravellament, no és pas ser beneit sinó tot el contrari; a més, la Colometa fa el que ha de

La interpretació i la caracterització de l'actor Boris Karloff a les pel·lícules clàssiques de James Whale han esdevingut icones de la cultura popular, malgrat que el retrat de la criatura creada per Victor Frankenstein no sigui fidel al de la novel·la de Mary Wollstonecraft Shelley. La pandèmia ha col·locat en el centre de la vida  metges i científics, que tot sovint es posen les mans al cap, amb teatral preocupació, quan contemplen l'erràtica gestió que se'n fa en el camp de mines de la política. El seu creixent protagonisme en l'esfera pública, no obstant, i la forma com aquest condiciona l'existència de milions de ciutadans, també ha fet resorgir vells dilemes sobre els límits que hauria de contemplar l'ésser humà quan s'endinsa amb excessives pretensions en els laberints de la ciència.  Una obra de referència per abordar-lo és, per descomptat,  Frankenstein, o el Prometeu modern de Mary Wollstonecraft Shelley, una aventura tràgica que, en una lectura e

  Malgrat la profunda incomprensió de la qual fou víctima, la gran Andrea Dworkin segueix essent un referent fonamental del feminisme. Cal reivindicar-la també en el món de la psicologia i de l'educació.  Fa unes setmanes, dialogava amb un grup d'adolescents sobre la cara oculta de la indústria pornogràfica, de la qual pràcticament no tenien informació. Em sembla fonamental parlar-ne obertament, sense tabús, perquè la immensa majoria en participen com a consumidors i alguns ho fan de forma sorprenentment precoç. No cal recordar els efectes que ha tingut el confinament en el nombre de visualitzacions en portals "per a adults" i que fa encara més necessària l'educació sexual dels més joves. Però és important anar en compte. El tema cal enfocar-lo adequadament perquè es pot caure en el preocupant error de considerar la pornografia una forma d'estimulació com qualsevol altra, obviant la brutalitat que implica. Andrea Dworkin va posar-la damunt la taula sense subt

  En aquesta amena ponència organitzada per la Fundación Acción Solidaria de Tudela, el sociòleg i professor de secundària Jon E. Illescas analitza la influència de la cultura mainstream dels videoclips ,  consumida de forma massiva a través de diverses pantalles, en el comportament dels infants i adolescents.  Qualsevol persona que es vagi formar en el BUP i el COU -com és el meu cas- i posi el peu en una aula de secundària després de molts anys de no haver-ne trepitjada cap, pot entrar fàcilment en xoc. El comportament dels nois i noies en certs grups traspassa unes línies vermelles que no haurien tingut cabuda ni en el pitjor dels malsons dels nostres professors. Faltes de respecte flagrants que adopten la forma de mofes, esbroncades, insults o amenaces i que no són pas flor d'un dia sinó que integren la quotidianitat de la docència en nombrosos instituts. En les situacions límit, tampoc es descarten les  agressions físiques.  El percentatge de mestres que es veuen afectats p

Il·lustració: Dan Howden No costava gaire de preveure: amb l'esclat de la pandèmia, les diverses crisis que l'acompanyen i les xacres que portem dècades suportant, ha augmentat la venda d'antidepressius . El volum de recerca que demostra la seva limitada eficàcia i els nombrosos efectes adversos que provoquen són directament proporcionals a la quantitat de receptes estampades. Aquest fenomen és independent de la suposada "cura" de la depressió, és clar, atès que la hipòtesi causal del desajust neuroquímic ha estat àmpliament desacreditada. Els psicofàrmacs, en canvi, juguen un paper cabdal en el procés de despolitització dels ciutadans, tal com hem explicat en aquest blog en diferents apunts.  L'aïllament social, un dels factors clau per entendre la davallada de l'estat d'ànim en la població occidental, s'ha accentuat de manera dràstica a causa de les mesures que ha calgut tirar endavant per a contenir la COVID-19.  A banda de la desesperació causa

Són tants i tan importants els reptes que planteja la COVID-19 en el camp de la psicologia que he decidit obrir un compte a Instagram dedicat exclusivament a aquesta temàtica . Espero que sigui una aventura efímera: això voldrà dir que hem deixat enrere la pandèmia. En aquest blog, seguiré amb el ritme habitual d'apunts sobre psicologia i actualitat. Trobaran l'enllaç a la xarxa social a la barra lateral.  Aprofito l'avinentesa per agrair la confiança a la meva apreciada comunitat de lectors. Una abraçada virtual per a tothom, en aquests temps de profunda incertesa.  

Imatge extreta d' Exploring your mind Una treballadora s'amaga a la sala de fotocòpies de l'oficina a sanglotar perquè la  directora l'ha esbroncat davant dels col·legues per enèsima vegada. No té intenció de denunciar-ho, ni tan sols de queixar-se'n. Les amigues ja poden dir missa: sap del cert que si aixeca la llebre tindrà problemes. Al final sempre reben els mateixos. La seva filla va a l'institut i era testimoni de les mofes adreçades a una companya, que tenia mal de panxa cada cop més sovint i va deixar d'anar a classe. El tutor va provar d'aturar-ho, però un altre mestre opinava que a la nena li agradava fer-se la víctima i què seria d'ella si sempre li treia les castanyes del foc. Davant d'aquestes situacions t'has de fer fort o la vida et passa per sobre, deia. I llavors el tutor se'n va desdir. Aquell mestre, justament, està fent punts per  progressar en el partit on milita i té pensada una estratègia d'ascens per a la qual