Woody Allen, a l'espanyola

Woody Allen dóna indicacions a la futuròloga, Pauline Collins i a la mare de Watts, interpretada per una magnífica Gemma Jones

D'ençà de Match Point, no havia vist cap pel·lícula de Woody Allen amb cara i ulls. Malgrat que la recent estrena tampoc és la millor versió del cineasta de Nova York, ofereix ingredients que evoquen la seva època daurada. Comèdia entretinguda i sarcàstica, amb un toc existencial que convida a la reflexió. Em pregunto si a aquestes alçades del partit, entre clarinet, viatges transatlàntics, rodes de premsa i tota la parafernàlia que l'envolta té prou temps com per seure tranquil·lament i escriure guions amb un mínim de profunditat. Tal vegada la marca Allen ja te prou força comercial com per haver-hi d'abocar gaire talent. Avui voldria redundar, a risc d'avorrir-vos fins al badall, en una de les meves obsessions cinèfiles. La xacra que hem de sofrir en la majoria de sales d'aquest país: El doblatge. Les mateixes veus eternes interpretant múltiples actors, una vegada rere l'altra, com en un malson interminable. Un crim lingüístic i artístic, que teòricament només preocupa quatre culturetes amb ulleres de pasta. Però el tema té una importància tremenda, no ens equivoquem. No és el mateix You will meet a tall dark stranger que Conocerás al hombre de tus sueños. Res a veure. Als enllaços hi podreu veure els cartells de la versió nord-americana i espanyola. Evidentment, en la primera es reflecteix molt millor l'essència del guió, mentre que en la segona sembla que el punt d'atenció es trobi en Naomi Watts i Antonio Banderas, quan la relació que mantenen en el film no té més importància que la del farcit o complement de la trama principal. Suposo que el factor llatí és indispensable per a la promoció. Quan surts del cinema, tens la sensació que la història ha passat per una capa de chapa y pintura a l'espanyola, que desvirtua el treball original. Llavors escoltes com el debat nacional es centra en la quantitat de pel·lícules doblades en català o castellà i tu penses que no és això (us asseguro que el doblatge al català de Vicky Cristina Barcelona em va deixar seqüeles que encara arrossego). El tema de fons és si ens volem perpetuar en el paper de vulgars manipuladors o pretenem ser genuïns i apostar per l'obertura cultural i el coneixement d'idiomes. Aquest és el quid de la qüestió.