Tothom és tòxic

 

Fa unes setmanes vaig veure a TV3 la pel·lícula de Dani de la Orden "Casa en flames" -vaig tard, ja ho sé. L'Emma Vilarasau broda el paper de la Montse, una mare que faria el que fos per conservar l'atenció de la seva família, un comportament que, a mesura que avança la trama, anem comprenent millor i amb el qual moltes dones, d'una manera o altra, s'han identificat. L'acció no s'atura i els diàlegs, carregats de mala bava, et mantenen en permenent tensió i atenta a la pantalla (malgrat els inadmissibles talls publicitaris de la nostra).

Sense fer cap espòiler, explicaré que el fill de la Montse, en David -interpretat amb molta gràcia per l'Enric Auquer-, es queixa de manera infantil a la mare que la seva nòvia li ha etzibat que és un tòxic. Ella li treu tota la importància responent-li que ara està de moda aquesta expressió i que "tothom és tòxic". Si bé és cert que en David és un noi sobreprotegit, que es mereixeria un bon bany de realitat, el comentari de la Montse tampoc està tan fora de lloc. 

L'apel·lació a la toxicitat de les persones s'ha convertit en un lloc comú i forma part habitual de les nostres converses, quan al·ludim a les connexions interpersonals. No cal dir que aquest adjectiu, referit a un suposat perfil de personalitat o a un estil relacional, no compta amb cap suport teòric ni empíric que l'avali. Això no ha impedit que se'n parli inesgotablement, sobretot a l'hora de definir-ne els trets i oferir consells per tal d'alliberar-se'n.

Allò que ha quallat d'aquesta categorització simplista és que existeixen dos tipologies de persones i/o relacions: les que són tòxiques i les que no ho són. En el primer cas, ens convé desempallegar-nos-en quant abans millor, si no volem que la nostra salut se'n ressenti. Els altres vincles, aquells que "ens aporten benestar", podem mantenir-los, cuidar-los i fer-los créixer. 

Per una banda, l'ús de paraules "paraigua", que engloben realitats intricades i ben diferents entre sí, tenen el perill d'ocultar problemes estructurals, susceptibles de quedar invisibilitzats o ser menystinguts. Pensem en la clàssica situació d'assetjament laboral. Si expliquem els comportaments abusius referint-nos estrictament a una anomalia intrínseca de la persona assetjadora -la seva toxicitat- deixem de parar atenció a l'entorn que l'avala o a unes condicions laborals precàries que caldria millorar. El problema deixa de ser social i empresarial: esdevé individual i psicològic. El mateix succeeix amb la violència masclista i el sistema patriarcal que l'empara, els quals quedarien igualment maquillats sota termes més benvolents, tant per l'agressor com pels seus còmplices.

Per altra banda, a parer meu, l'esmentada dualitat també pot esdevenir un pretext per reforçar una ideologia individualista, que ens condueixi a descartar ràpidament tot aquell que ens sembli que podria encaixar dins la categoria indesitjable. Evidentment, mai defensaria que ens aferrem anys i panys a lligams dolorosos, ni de bon tros, però considero que cal tenir present la complexitat de les relacions humanes i el context que les envolta. Mitjançant aquesta psicologia "fast food" podem perdre més fàcilment l'interès en fer l'esforç imprescidible per a tirar endavant qualsevol relació duradora, la qual pot experimentar tota mena d'imprevistos, ensurts, desenganys i sobresalts. 

Un cop coneguts els membres de la família de la Montse, ben rumiat, en podríem salvar cap de la categoria de la toxicitat? Què en faríem llavors? Llançar-los al contenidor de les deixalles? O seria millor un bidó de residus? Potser mostrant-los el dit anul·lar, per començar, ja en tindríem prou.