Addictes a Larsson

Es veu que aquest dijous surt la tercera part -a la imatge- de la trilogia Millennium, del malaguanyat escriptor suec Stieg Larsson, que va passar a millor vida sense conèixer ni gaudir del seu èxit aclaparador. Segurament, aquesta mort prematura ha contribuït a inflar encara més el fenomen literari de l'any.

El que corre pel boca-orella és que les seves novel·les generen una addicció insuperable. Fa un parell de dies, vaig veure a TV3 com l'escriptor Ferran Torrent explicava que s'havia estat tres nits senceres sense dormir, literalment enganxat a La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina. Francament, no sé si n'hi ha per tant. La història té ganxo, no es pot negar, sobretot per la singular Lisbeth Salander, una atípica heroïna que ja ha fet el salt a la gran pantalla. Segons vaig poder llegir, algunes hackers expertes ja han detectat diversos errors en els procediments de la Salander.

Com us podeu imaginar, no es tracta d'alta literatura...

Personalment, vaig llegir Els homes que no estimaven les dones bastant tranquil·la, sense voracitat. No em va posseir cap esperit estrany. Penso que vaig comprar la segona part més suggestionada per la publicitat que per vertader interès; el llibre s'espera pacientment a la prestatgeria, que acabi amb altres lectures infinitament més captivadores. Em pregunto si aquesta addicció larssoniana respòn més a una cuidada estratègia de màrqueting que a l'autèntica vàlua de la història. Voleu dir que no se'n fa un gra massa?