Els (grans) artistes no estan bojos

Si mai veieu un intel·lectual fumar com una xemeneia, no penseu que és addicte al tabac. Necessita la nicotina per a concentrar-se. En el cas que us topeu amb un reconegut escriptor borratxo, no goseu pensar que és alcohòlic. Creieu que és un bohemi de la nit. Si fos el cas d'un director teatral que consumeix cocaïna, no insinueu que té problemes amb la droga; es tracta d'un bon vivant, que sap gaudir dels plaers terrenals. Si sabeu d'un actor que salta de llit en llit sense protecció, no digueu que és un temerari irresponsable sinó un don Joan encantador. Si descobriu un pintor famós assetjant una joveneta, mai se us passés pel cap que és un pervertit. Esteu davant d'un mestre en l'art de la seducció. En el cas d'un cantant d'èxit que munti l'espectacle en un lloc públic, no li retraieu que és un egòlatra insofrible perquè és excèntric i ens delecta amb la seva genialitat. Si coneixeu un músic que fereix cruelment tothom qui l'envolta, no l'acuseu de narcisista prepotent, doncs és un artista incomprès, de personalitat interessant i turmentada... I és que, quan es tracta de salut mental, en aquest món, encara hi ha categories!