Els nostres avis no es toquen

Una imatge de la mobilització d’ahir al matí, al passeig de Palamós. Foto: Clara Esquena.

Si la quantitat d’esdeveniments polítics que estem intentant de pair aquests dies fos comparable a un banquet, podríem dir que estem entaulats en un d’aquells restaurants xinesos en els quals, abans que t’hagis acabat l’arròs tres delícies, ja et porten els rotllets de primavera i el pollastre amb ametlles. Així successivament: ens presenten un rosari inacabable de plats d’un regust que passa del dolç a l’amarg en un tres i no res. Ahir no em sentia preparada per afrontar amb cap mena d’entusiasme la vaga general perquè l’angoixa per la repressió de l’u d’octubre -a mesura que passen les hores cada cop em sembla més una operació bèl·lica, amb la corresponent conversió de víctimes en botxins per part de l'aparell de poder espanyol- amb prou feines em deixava respirar. Suposo que a molta gent el disgust li devia sortir de dins el dia després. Només cal una nova imatge, unes paraules, un record del terror sofert de manera directa o vicària.

A banda de les escenes de crueltat que van tenir ressò internacional, a mi em va emocionar profundament un noi que explicava com la policia l’havia atonyinat -crec que era de Sant Carles de la Ràpita però no ho recordo exactament-. Aclaria que ell era capaç de suportar les garrotades perquè era jove però el fet de presenciar com pegaven a sang freda la gent gran, que ja havia travessat per un infern durant la dictadura, ho trobava insofrible. Aleshores es va posar a plorar. En recordar el seu relat, jo tampoc podia contenir les llàgrimes. Aquelles bèsties ens van ferir fins al racó més profund de l’ànima. En l'escenari actual, quan la relació de subordinació ha esdevingut més diàfana que mai, no em puc imaginar qui pot ser capaç de recabalar-nos-en. Ara sí que no hi ha marxa enrere: Els nostres avis no es toquen.

Un cop va haver finalitzat la mobilització popular que va entapissar altre cop els carrers catalans, vàrem sentir com el rei a qui no ha votat ningú, donava lliçons de democràcia -amb cassolada de fons inclosa-, sense cap mena de compassió vers els gairebé nou-cents ferits causats per la violència desfermada de l’Estat del qual és cap. Ans al contrari: gosava erigir-se en actor polític, culpava exclusivament la Generalitat, negava el diàleg i prometia més mà dura. Aquell autoritarisme em va colpir fortament, altra vegada. Fins i tot em tremolaven les cames: vaig apropar-me com mai ho havia fet abans a través de cap llibre al terror que es devia patir durant el franquisme. Qui hauria dit que el seu hereu obriria de bat a bat les portes cap a la República. Per Espanya ja se sent el bum-bum dels tambors: la monarquia està fora de la Història. Paral·lelament, el president Puigdemont anunciava a la BBC que la declaració d’independència era imminent. De bon matí, hem sabut que a Verges i a Medinyà, nombrosos vilatans s’han despertat amb les rodes del cotxe punxades. L'Audiència Nacional investiga Trapero, Cuixart i Sánchez per sedició. Per damunt dels nostres caps, no hi aixequem cap senyera sinó que hi sobrevola l’article 155, l'exèrcit i totes les amenaces infernals imaginables, que escupen per la boca els dinosaures de la Transició. Agafem-nos ben fort al seient perquè s'acosten corbes.