Afrontar la intempèrie

El dimecres al matí vaig engegar la televisió després de llevar-me, com milions de persones arreu del món, amb l’objectiu d’assabentar-me per quin percentatge de vots havia guanyat la incombustible Hillary Clinton les eleccions nord-americanes però em vaig topar amb una ‘bomba informativa’ de les que fan època: el magnat Donald Trump -aquell sac d’odi- seria amb tota probabilitat el proper president dels Estats Units. Els mateixos analistes que no ho haurien previst ni el pitjor dels seus malsons, ara s’afanyaven a trobar-hi una explicació. Com quan va esclatar la ‘crisi financera global’, l’any 2007, de la qual, a posteriori, tothom n’era expert. L’actor Robert de Niro manifestaria més tard que davant d’aquella victòria va experimentar el mateix sentiment que quan van caure les Torres Bessones de Nova York. Comparteixo la sensació d’incertesa pel que fa al futur convuls que ens espera, durant els quatre anys vinents. Tant de bo que les properes generacions no hagin de preguntar: ‘Què feies quan Trump va guanyar les eleccions?' Potser això voldrà dir que la seva presidència no ha tingut un impacte tan catastròfic. Sóc perfectament conscient de les atrocitats comeses durant el mandat d’Obama i del menyspreu que professa Hillary Clinton a la classe treballadora, entre moltes altres qüestions, però tenir un personatge obertament feixista -populista és un eufemisme ensucrat- al capdavant de la primera potència mundial és particularment esgarrifós. I no hi ha paraules per a descriure-ho.

Em vaig dirigir cap al barri de Sants, en estat de xoc, per asistir al II Congrés de Serveis Socials dedicat a les Violències en els escenaris actuals. El tema no podia ser més oportú. Allà em vaig trobar amb un ambient generalitzat d’astorament pel triomf de Trump, que es va expressar en les successives ponències. Tot i que el panorama no sigui precisament encoratjador, és vertaderament reconfortant estar envoltada de tantes persones que comparteixen la preocupació per les múltiples violències que ens travessen i que, de manera coherent, es mobilitzen per a trobar-hi una solució -amb totes les limitacions que es vulguin adduir-. És una llàstima no poder assistir a la majoria d’activitats que es proposen simultàniament perquè la informació és realment valuosa pels psicòlegs que tractem un sofriment que tot sovint té l’arrel en l’hostilitat de l’entorn. De ben segur que en els propers articles em faré ressò, d’una o altra manera, de les aportacions que vaig tenir l’oportunitat d’escoltar. Avui m’agradaria destacar algunes idees transmeses en la inspiradora conferència de cloenda que va impartir el filòsof Josep Maria Esquirol: Domini de la violència i certesa de la pau.

Com que estic malauradament avesada a la patologització del sofriment, em va sorprendre gratament que el ponent adoptés com a punt de partida una condició humana inevitablement abocada a la intempèrie, no tan sols física sinó també existencial, que incloïa la possibilitat d’ésser ferit, la qual cosa, va remarcar, no era cap defecte, ans al contrari, es tractava d’una sensibilitat admirable, vinculada a la virtut de rebre i d’ésser afectat profundament. Segons Esquirol, la capacitat sublim de patir ens caracteritza de tal manera que les realitats paradisíaques no es poden contemplar en aquest món. La intempèrie s’expressa de múltiples formes, immersos com estem en la disgregació que implica el pas del temps. Malgrat que va considerar el mal que pot causar la natura, va descriure la violència com a quelcom específicament humà, desplegat damunt de l’altre amb la intenció de fer-lo minvar. Mentre que la violació era definida com la supressió de tota distància, i la indiferència com la distància absoluta, l’amistat i la companyonia foren descrites amb termes oposats: l’aproximació que guarda la distància.

Al costat del domini de la violència reconeixem que això no és tot. Hi ha un gest que, seguint el seu raonament, és encara més radical en la seva fondària: el de l’empara. Justament perquè estem en la intempèrie ens cal el recer. La casa és una forma d’empara: la reunió en un espai protegit. Una abraçada és una casa, sosté Esquirol. La necessitem perquè fa fred. El gest de casar i de protegir és el més humà de tots. Quan algú sosté que el món es mou només pels interessos del poder, sorgeix una pregunta: Vols dir? I a partir d’aquest interrogant comença la vida política i espiritual. És l’inici de la regeneració. Ja estem en el pòrtic de veure i viure el món d’una altra manera. La revelació ens mostra que la diferència forma part de nosaltres -nos altres-; ens allunya de la indiferència i de l’homogeneïtat. Poder-se estimar un mateix sense orgull, va reblar, potser és la millor condició de proximitat per estimar els altres. Malgrat que la partida estigui perduda, la resistència té un sentit. Quan tot es va acabar, me’n vaig emportar aquestes càlides paraules en el viatge de retorn, per afrontar -que no superar- novament la intempèrie.