Que tinguin sort!
Cada cop conec més joves que expressen el desig d'agafar maletes i marxar ben lluny d'aquest país de pandereta. Estan preparats, han pencat de valent per assolir una formació sòlida i veuen com la cultura de l'endoll preval per damunt del talent. Se'ls han tancat totes les portes i no es conformen amb feines escombraria. Aspiren a més. L'única opció que els queda és tocar el dos. Busquen la seva oportunitat. Saben prou bé que Telma Ortiz i Fèlix Millet són la punta de l'iceberg d'una societat que no aposta de manera autèntica pel progrés cultural o científic. Tot es queda en un bonic anunci de paper setinat. La realitat té més a veure amb la corrupció i l'amiguisme. L'altra cara de la moneda és la fuga de cervells.
Si no marxem d'aquí, pensen, ens quedarem més sols que un mussol, envoltats de la porqueria de sempre.
Comentaris
I no solament són ells, que alguns ja no tant joves, si poguéssim, també ens agradaria allunyar-nos i dir: Adéu Espanya.
I és que aquest país nostre és un país ple d'ignorants, fanàtics, vividors, lladres i bandolers...
Quin mal futur ens espera si no som capaços de canviar les mentalitats anacròniques.
Felicitats pel teu bloc, col·lega.
Jo ja passo bastant dels trenta i això combinat amb una certa mandra per plantejar-me canvis radicals a la meva vida em porta a quedar-me a Sarrià. I tampoc diré que estigui malament vivint aquí però... agafo cada emprenyada! Però si tingués menys de trenta anys (penso que aquesta és la frontera) tindria clar que marxaria, de moment pensant en una temporada a l’estranger i després ja es veuria. I així ho recomano al jovent que es queixa (amb raó) que aquest país és cada dia més inhòspit, almenys ho és per alguns com jo.
I Clara, deixem dir-te una cosa: a mi no m’emprenya tant el robatori de Millet com la passivitat dels funcionaris i càrrecs públics que tenien d’haver-ho evitat i no van fer res. No ho puc entendre a no ser que entremig hi suqués molta més gent, fossin particulars o partits, o una mica de cada cosa.
Jo soc jove i també estic fart! Jo conec de primera mà el teixit industrial català-espanyol (pymes) pq he portat una cartera de 350 empreses entre BCN i Ciudad Real. I en la meva opinió, no hi ha res a fer. Es lluitar contra tots! La corrupció, el pillatge i la mentida està a tot arreu. A les empreses, als jutgats, als sindicats, etc...Et podria explicar experiències de tot tipus però totes tenen a veure amb el carácter ‘trapitxero’ espanyol.
De fet, vull sortir del món del meu món laboral pq els tècnics de prevenció som l’eslabó més dèbil d’aquest sistema corrupte i considero perillòs continuar. No m’estranyaria veure’m en un embòlic legal injustament..
Per altra banda, a Ciudad Real funciona molt l’enchufe’. Si ets una persona socialment ben posicionada tens totes les portes obertes, però si no ho ets, ets pots morir de fàstic. Pel meu entorn social, es podria dir que tinc una bona posició social (m’envolten metges i fiscals) i els ‘buitres’ no paren de donar voltes al voltant nostre. Es sincerament, molt penòs i fastigòs! Es relacionen i busquen beneficis mutus.. L’altre dia parlava amb un empresari de la construcció que em deia que tenia un amic jutge pel qual treballava i que l’ajudava en cas de problemes legals! Per fliparrr!
Aquest entorn del que et parlava, m’ha proporcionat una bona oferta professional, que ja vorem si accepto o no! Es tracta d’una plaça creada per a mi, que si no es pel meu entorn no la tindria! I em fa molta ràbia que això sigui així! Clara, vull que em valorin per la meva valia professional i no per viure amb una persona determinada. Tot això em provoca una crisis interior que et pots imaginar, però aquí es el que hi ha!
Ja saps que aquest estiu he passat 2 setmanes voltant per Canadá. Doncs bé, he conegut un país molt civilitzat i una gent molt educada i respetuosa. Em vam donar ganes de quedar-me. Un detall: molts campings no disposaven de recepció i tansols hi havia una bústia on havies de deixar els 30 dolars per la teva estança. Tothom ho feia religiosament cada dia sense plantejar-se deixar de fer-ho. Ells creien que allò era just! En canvi, en el nostre grup d’espanyols, l’opinió majoritaria era no pagar i estalviar-nos l’import. Els donava igual que sigues just o no! Menys mal que jo em vaig negar a ser tan ‘gitano’, tot i que em va costar un bon cabreig amb quasi tothom.
Si aquest detall, el traslladem a altres àmbits trobem els grans problemes d’aquest país.
Fitxat! Quants diners es mouen en aquest país en negre?
Soc de l’opinió que això no ho canvia ni Déu. El nostre caràcter es així. Fitxat! Tots els països llatins estan més o menys com nosaltres. A Italia, Portugal, Grecia funciona més o menys com aquí...
El pitjor de tot es aquesta sensació de no poder fer res.
Quan acabi la meva carrera de psicologia veure’m que faig. Es probable que sent tant inconformisme com soc, tingui que marxar a l’extranger a desenvolupar-me personal i professionalment. I ja m’agradaria ja! Però si no ho puc fer per diferents raons, cremaré les meves frustracions com ho fa molta gent, sortint a correr fins arribar a fer maratons i triatlons. I si tot continua així, ja puc preparar diners per sabatilles que em sembla que correré molts kms.
Fora bromes crec que aquest es un bon moment per marxar a l'extranger pq crec que ens espera un futur molt pitjor. La generació que s'empassa a la Belén Esteban, Ana Rosa Quintana, i Kiko Matamoros està creixent...
David
Fotos de Canadá: http://canadaencaravana.blogspot.com/
Em temo que grans i joves marxaríem de bona gana a buscar-nos la vida lluny d'aquesta terra que estimem però que és corrupta a més no poder. Viure d'acord amb els teus principis cada vegada és més dur. Hi ha una confusió de valors terrible, en tots els sentits.
Malgrat totes les dificultats i emprenyades, penso que hem de continuar endavant amb convicció(tant si marxem com si ens quedem) i posar el nostre gra de sorra per contrarestar la mediocritat, el conformisme i els silencis còmplices que ho podreixen tot. Fins aviat a tots.