El lladre penedit
Fèlix Millet ha demanat perdó. Reconeix que va desviar fins a 3'3 milions d'euros per al seu benefici. El que compta és que es vol redimir davant la societat, el tema dels diners és pura anècdota.
Sóc conscient que alguns exclamaran que mai no hauria confessat si els Mossos no haguessin entrat al Palau de la Música, un bon dia. N'hi haurà d'altres que, indignats, es preguntaran quants projectes culturals es podrien haver endegat amb aquest dineral. Segurament, voldran saber amb tot luxe de detalls quan tonarà els calés, el senyor Millet, i de quina manera. Hi haurà ciutadans, desconfiats i malèvols, que trobaran estrany que no l'investiguessin abans i faran conjectures sobre els interessos polítics que hi deu haver darrera de la detenció. Més enllà: quants Millets hi deu haver escampats per Catalunya, en aquests moments? Quanta gent del seu entorn estava assabentada del frau? A veure si de debò pagarà pel que ha fet, diran. Foteses. El més important és que el nostre delinqüent és sincer i s'ofereix a col·laborar amb la justícia. Pareu atenció, catalans i catalanes: esteu davant del nou heroi nacional!
Comentaris
Aquest home és un bandarra, sense pal·liatius de cap mena. La carta publicada avui a LV només té com a únic objectiu intentar justificar allò injustificable. Ell parla d’errors però no del què realment és: un robatori continuat en tota regla. I parla només dels darrers anys, i “s’oblida” dels anys anteriors ja prescrits.
Però a mi, si vols que et sigui franc, el que més m’emprenya d’aquest afer és que les institucions culturals objectes del robatori viuen en molt bona mesura del diner públic, amb subvencions milionàries a fons perdut provinents dels governs espanyol i català i alguna diputació provincial. I no puc entendre que per part d’aquestes administracions no hi hagués més vigilància i un control exhaustiu sobre la destinació final d’aquests diners, que elles només administren però que no són seus sinó nostres. Tan culpable és en Millet com els que hi posaven alegrement els nostres diners i no vigilaven què se’n feia després.