Les barbes del veí

Foto: Gabriel Bouys / AFP

“Cuando las barbas del vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar”

Dita popular espanyola.

En l’article Democracy’s broken windows, l’escriptora Liz Castro se serveix de la metàfora de les finestres trencades de la coneguda teoria de sociologia urbana per il·lustrar una idea que no es cansa de repetir: la vulneració de drets fonamentals soferta a Catalunya no és un afer que afecti exclusivament el nostre territori sinó que, en la mesura que aquí es degrada progressivament la democràcia, existeix el perill que la deixadesa s’escampi també als altres països europeus, si aquests s’ho miren des de la distància indiferent i no fan res per protegir-la. Vindria a ser una advertència similar a la de la dita popular que encapçala aquest escrit i ha corregut aquests dies per les xarxes socials.

La mateixa idea de “contagi” es transmet en l’emotiu vídeo penjat després de l’empresonament dels pacifistes Jordi Sànchez (ANC) i Jordi Cuixart (Òmnium), als quals ha posat entre reixes una magistrada de l'Audiència Nacional sense cap base jurídica sòlida, mentre els grups d’extrema dreta es manifesten sense traves per diversos punts de la pell de brau, tot deixant darrere seu un lamentable rastre de violència impune. Julian Assange -que sembla un veí de l’escala, encara que visqui reclòs a l’ambaixada equatoriana- defensa una tesi anàlega quan sosté que el nostre model de resistència “gandhià” probablement serà adoptat per altres comunitats en el futur davant dels potencials abusos de l’Estat. Recordem que el mateix Jordi Sànchez es mostrava tranquil en unes declaracions recents, quan recordava que l’actitud adoptada per Lluís Maria Xirinacs i altres companys en temps de dictadura franquista ara era sostinguda per una multitud de catalans.

Malgrat que ens arribin mostres d’una intransigència ferotge a través dels mitjans de comunicació convé tenir ben present quelcom que no es visibilitza prou: són nombroses les persones que comprenen perfectament els esmentats perills i es manifesten en contra d’aquesta insòlita repressió, que ha tingut incomptables precedents en el passat però que potser ens han passat més desapercebuts perquè no s'han aplicat massivament sinó que han aparegut paulatinament, en comptagotes. Ens miràvem amb preocupació la venjança ideològica vers els presos bascos, els joves Alfon i Cassandra, els titellaires i un llarg etcètera de caps de turc però pensàvem ingènuament que els atacs no anirien in crescendo. Ara contemplem desolats com milers de ciutadans segueixen essent violentament desnonats de les seves llars o com els veïns de Múrcia són atonyinats cruelment per defensar que no volen que un mur els parteixi la ciutat en dos. A Galícia i Astúries crema la terra però no hi ha millores a la vista en matèria de política forestal ni tampoc de mitjans per extingir els focs. La solidaritat entre els pobles es manté viva, malgrat que els portaveus d'un poder que ens vol oprimits i confrontats -màscares podrides de Dorian Gray- pretenguin fer-nos creure el contrari. Llibertat per tots els Jordis!