Un blog sobre psicologia i actualitat

Brandon Bryant va ser un dels primers operadors de drone que va explicar la seva traumàtica experiència als mitjans. Imatge: Democracy Now! “ Mentre escric, éssers humans altament civilitzats volen per damunt del meu cap, i intenten matar-me. No senten animositat contra mi com a individu, ni jo contra ells. Només estan "complint amb el seu deure", com se sol dir”  George Orwell. Escriptor britànic. Segurament ho recordareu: el passat mes de desembre, un drone va llançar un míssil damunt d'un casament que se celebrava al Iemen. Arran del fatal “error”, quinze persones van morir-hi. Qualsevol crim bèl·lic és horrible però veure com una bonica celebració familiar esdevé, de cop i volta, un espectacle dantesc és una constatació plàstica de la manca de sentit de la guerra. Si la brutal matança és causada per un aparell misteriós, que sobrevola l’espai aeri sense pilot, la fe en el destí de la Humanitat s’enfosqueix encara més. Ara com ara, un infern similar ...

François Hollande ha traït el seu electorat i s'ha llançat definitivament als braços de la doctrina neoliberal. A la imatge, en una apassionada trobada amb la cancellera Angela Merkel. Foto: AP. El niu d’amor de l’actriu Julie Gayet i el faldiller François Hollande està ubicat al número 20 de la rue du Cirque . La singular coincidència ha donat peu a tota mena de bromes, al voltant del xou mediàtic que ha mantingut milions d’espectadors adherits a les pantalles. Arran de l’embolic, els mitjans tampoc han perdut l’oportunitat de revisar l’àlbum dels records i han desgranat, amb pèls i senyals, la llarga tirallonga d’ affaires vinculats a diferents homes d’estat, en alguns casos acompanyats de greus crisis institucionals. Penso en Bill Clinton: se’n recorda més la taca de semen, descoberta amb fruïció al vestit de Monica Lewinsky, que no pas la desvergonyida deslleialtat de la qual va ser víctima la classe treballadora nord-americana. Un cop ocupat el despatx oval d...

Un voltor reposa sobre la barana d’una terrassa al barri de la Torrassa de l’Hospitalet de Llobregat. Com si obeïssin el dictat d’una al·legoria macabra, aquests carronyaires han començat a desplaçar-se als nuclis urbanitzats , lluny del seu hàbitat muntanyenc habitual. Foto: Ajuntament de l’Hospitalet. Un fuster sense sostre que demana ajuda a les entitats suposadament solidàries i només hi troba negatives. Veu com els seus responsable viuen a cos de rei, a costa de la caritat. En una ocasió, va sofrir un atac de cor i, mentre jeia a terra, dues dones van aprofitar per robar-li el telèfon i els diners. Assegura que ha deixat de confiar en l'espècie humana: Ha començat a pensar en un arbre i una corda. Un avi que mata el seu company d'habitació, a cops de bastó, en una residència de Toledo. L'assassí pateix Alzheimer incipient i aquesta podria ser la causa de la seva agressivitat, asseguren els experts. D'on surt la violència? De les plaques amiloides de...

Un assistent al polèmic esmorzar de Sanlúcar de Barrameda es diposa a obrir un dels brics robats al Banc dels Aliments gadità. Imatge: Qué.es. Sens dubte, una de les notícies més rellevants d'aquestes festes ha estat el "regal" de reis que l'empresa Sacyr ha fet als panamenys amb la paralització de les obres d'ampliació del Canal. Mitjans com el "New York Times" o el "Wall Street Journal" s'han fet ressò del nou fiasco de la Marca Espanya a l'exterior. Com que en aquest país ja estem acostumats als costos sobrevinguts en les obres públiques la informació no ens ha sorprès excessivament. L'exemple més recent que recordo és el projecte Castor, de greus conseqüències socials i mediambientals però si repasséssim l'hemeroteca de ben segur que la llista de casos impunes seria tan llarga que no ens quedaria altre remei que posar-hi pell morta. Malgrat que aquí ens tremolava la terra, Ana Pastor no va pas perdre els nervis. S...

Una dona es manifestava davant de l'Ambaixada espanyola a París, per protestar contra la restricció del dret de l'avortament. Imatge: EFE.   Es clou l’any i en floreixen les valoracions de tot tipus. Llegeixo el rànquing de les millors pel·lícules del 2013, que elabora El Periódico de Catalunya . La primera posició l’ocupa The master , un film sobre la secta de la Cienciologia. El segon lloc és per la La vie d’Adèle, que ressegueix una intensa història d’amor entre dues adolescents. Me les vaig perdre totes dues. Com que sóc addicta al cinema, però tinc la butxaca escurada, pateixo la desagradable síndrome d’abstinència que comporta no poder gaudir de bona part de les novetats més seductores de la temporada. Amb tot, puc recuperar unes quantes joies del passat, a través dels préstecs que faciliten les biblioteques públiques. M’abstinc de les pel·lícules que emeten a la TDT perquè, quan no les interrompen els constants talls publicitaris, et trobes amb què no existeix ...

Una imatge de l'exposició fotogràfica Incomunicados Arran del cas d’espionatge al restaurant “La Camarga” alguns empresaris han declarat als mitjans que no volen parlar de temes “delicats” a través del mòbil. S’estimen més deixar el terminal a l’oficina i reunir-se en un parc, per estalviar-se el mal tràngol de pensar que algú els està enregistrant la conversa. No es tracta de cap deliri paranoide sinó d’una preocupació prou raonable, atesos els incomptables informes encarregats a la famosa agència “Método 3”. Em vaig imaginar l’escena i mentre m’hi recreava me’n feia creus. En plena revolució digital, quan els Iphone i les tauletes ho inunden tot, dos executius encorbatats es trobaven per passejar a la Ciutadella, on hi discutien sobre si pagarien tal o qual quantitat en A o en B. No havien pas decidit desfer-se dels aparells per motius ideològics –les guerres pel coltan del Congo els importen un rave i l’espiral frenètica del consumisme, també- sinó per qüestions estri...

Imatge: burbuja.info "Jo vull la taula parada com el temps que era nin a prop de la llar fumosa baix el sostre revellit." Àngel Guimerà. Fragment de Nit de Nadal.    Recordo els típics versos que ens feien aprendre a l’escola abans de les Festes i que ara recita novament la canalla. En un o altre moment, una taula ben parada hi feia –encara hi fa, de fet- una aparició estel·lar. Me l’imaginava llarguíssima i coberta amb unes estovalles vermelles, brodades amb fils d'or. Era una mena de fantasia “dickensiana”, com les peripècies d'aquells personatges dels contes que van vestits amb parracs i miren del carrer estant l’interior d’una casa, en el menjador de la qual es percep la fastuosa opulència de les celebracions de les famílies més acabalades. Els pobres es pelen de fred i es freguen les mans per entrar en calor. Mentrestant, acosten el nas al vidre del finestral i saliven davant de la visió de tanta abundància inabastable. Si hi ha sort, potser ...