Obesitat i «bullying»

Sunscreen de Haley Morris-Cafiero, una artista que revela la «lletjor» inherent a la mirada dels bullies. Qui resulta vertaderament desagradable en aquesta imatge? 

L'estiu és una època nefasta per a nombroses persones amb obesitat. A banda de les mirades de menyspreu, que han de suportar sobretot quan van lleugeres de roba, també han d'entomar el bombardeig sense treva de missatges que conviden a portar un estil de vida actiu i saludable, aquell que permet mostrar un cos impressionant a la platja. En cas que acudeixin a algun servei mèdic, és possible que hagin d'escoltar novament el reguitzell de consells que se saben de memòria: cal menjar millor i practicar més exercici. Si tenen depressió, diabetis, apenees del son, càncer o problemes cardiovasculars en el futur serà responsabilitat seva. I només seva. Estan avisades.  Que no sigui dit que els professionals de la salut no lluiten amb cos i ànima contra l'epidèmia de sedentaris i golafres que assota els països «desenvolupats». 

Cada persona obesa és diferent i la manera de tractar-la en un context assistencial també ho hauria de ser. Les fórmules màgiques no existeixen però sabem del cert que sense empatia s'empitjorarà dramàticament la situació. L'obesitat és un fenomen multicausal i la voluntat individual no sempre hi juga un paper determinant, motiu pel qual el recital condescendent de consells sobre amanides i abdominals pot resultar contraproduent i estigmatitzador. Penso que cal tenir-ho especialment present quan s'exploren factors com la desigualtat social i els episodis d'estrès patits durant la infància, dues circumstàncies lligades als problemes que desenvoluparem en el decurs de la vida amb el menjar. 

En aquest reportatge de la cadena HBO, per exemple, s'hi explica clarament com es limiten dràsticament les opcions d'accedir a una dieta equilibrada o de practicar esport en els  barris més empobrits de diverses ciutats estatunidenques. Carrers «infectats» de restaurants de menjar escombraria que ofereixen menús a un preu rebentat i sense cap zona verda on poder-hi passejar. Per acabar-ho d'adobar, ¿com poden reeducar els pares i mares la mainada si treballen més hores que un rellotge i no disposen de prou temps ni recursos econòmics per dedicar-s'hi? Sense programes de transformació de l'entorn, les orientacions estrictament individuals esdevenen un nou acte de violència cap a una població ja prou castigada per la rapacitat dels grans depredadors. 

Una altra qüestió clau és la biografia de l'usuari atès que la recerca ha demostrat que existeix un lligam significatiu entre diferents abusos soferts pels infants i la probabilitat de patir obesitat o algun dels anomenats «trastorns alimentaris» en el futur. Diverses dones obeses que van ser violades quan eren unes nenes van explicar als investigadors que un cos contundent representava una mena de «protecció» davant dels possibles agressors o que potser el menjar va esdevenir un petit consol per afrontar un terrible dolor emocional. En aquests casos, és més necessari que mai comptar amb un suport psicològic que abordi el trauma i no pas que insisteixi obsessivament en l'eliminació de les  seves conseqüències. Finalment, hi ha persones que decideixen que tenir un cos gras no és cap desgràcia i els agradaria viure en pau, sense ser constantment assenyalades. En el menú de la vida, desitjarien comptar amb una mica més de comprensió  i acceptació. Dos ingredients força complicats de trobar, avui en dia.