Narcotràfic a Espanya, el gran tabú

Foto: Atlas

"El Juan Sebastián Elcano contribuye de forma notable a apoyar la política exterior de España"  

Extret del dossier de premsa del buc, entregat als mitjans. 

Cada vegada que algun cas de corrupció salta a la premsa tenim tendència a pensar en Itàlia i en el fet que cada vegada ens hi assemblem més. A banda d'un patrimoni cultural que nosaltres mai no posseirem, hi ha més coses que ens diferencien del país de Miquel Àngel perquè els italians estan avesats a esmentar la màfia i la reconeixen obertament com una xacra endèmica, complicada d'eradicar. A Espanya, en canvi, vivim a la inòpia més absoluta. La relació de la criminalitat amb el poder és un gran tabú. En comptes de referir-nos a un problema estructural, simplement ens queixem de les "pomes podrides" que actuen impunement en una "democràcia de baixa intensitat" i altres bajanades per l'estil. La darrera mostra d'omertà -ben institucionalitzada en la primera època socialista-, la podem identificar en el carregament de 127 quilos de cocaïna que s'ha incautat aquest estiu al buc escola de l'Armada espanyola, el Juan Sebastián Elcano (a la imatge). Si no fos que transportava una substància que destrueix la vida de milers de persones -els psicòlegs en podem donar fe-, l'anècdota faria gràcia i tot. De fet, molts mitjans s'han limitat a això: a fer-ne broma.

Llevat d'algunes excepcions, ens han volgut fer creure la ridícula història dels tres mariners solitaris que, tot actuant pel seu compte, van invertir 1'87 milions d'euros en droga; van amagar-se-la a sota de la roba i van carregar-la més tard al vaixell, sense que cap dels gairebé dos-cents tripulants s'adonés de res. Durant els quatre mesos que va durar la travessia, el caporal tampoc va percebre cap anomalia. Potser hauria de fer una visita urgent a l'oculista o bé deixar immediatament la feina, per inepte. La Guàrdia Civil va trigar massa a practicar les detencions i a localtizar els estupefaents. I el Ministre de Defensa, el senyor Pedro Morenés, està de vacances. No se'l pot molestar. O sigui que, de moment, ningú no ha ofert cap explicació convincent, apta per a ciutadans que aspirin a ser tractats com a majors d'edat. La casualitat ha volgut que l'escàndol hagi esclatat mesos després que coneguéssim el valent testimoni del tinent Luis Gonzalo Segura, de trenta-sis anys, que ha patit represàlies per denunciar, justament, la corrupció que impera  en el cor de les Forces Armades. El seu objectiu no era pas atacar l'exèrcit sinó fer visible a la societat els privilegis indecents dels quals gaudeixen els oficials d'escala superior i la completa impunitat amb la qual actuen. Si no fos per veus com la seva, mai no sortiríem de la tenebrosa foscor heretada del franquisme. Afortunadament, Luis ha rebut un suport massiu, tant per part de civils com de soldats que estan cansats de sofrir múltiples abusos a l'ombra.

I vet aquí que tot plegat també ens porta a recordar les tèrboles complicitats que existeixen entre la política i el narcotràfic. La llista seria llarga i compromesa però podem esmentar els casos més sonats: a l'advocat Joan Piqué Vidal, defensor de Jordi Pujol en l'afer Banca Catalana, el van implicar en el blanqueig de 80 milions d'euros provinents del narcotràfic mexicà. El "virrei" José Mestre, reconegut com a empresari de l'any per la Generalitat, va fer entrar 186 quilos de farina al port de Barcelona i se l'ha vinculat, al mateix temps, amb l'hiperactiu primogènit de l'ex Molt Honorable, Jordi Pujol Ferrusola. A Galícia, Nuñez Feijóo va ser fotografiat en el iot d'un narcotraficant. El temible Laureano Oubiña, per la seva banda, va admetre en una entrevista que havia finançat l'AP de Fraga i la UCD de Suárez, als anys '70. L'alcalde de Vilanova de Arousa apuntava als negocis gallecs: afirmava que aquests havien crescut gràcies al capital del contraban. A Rajoy també el van enxampar in fraganti, a dalt d'un tonyiner, en presència de males companyies. El tresorer Luis Bárcenas i les seves empreses estan igualment enfangats en negocis bruts. El PSOE tampoc se salva d'aparèixer a la lamentable llista perquè l'emprenedor Enrique Sarasola va convidar el sanguinari Pablo Escobar, "el Mágico", a la presa de possessió de Felipe González a la presidència del Govern. Ja sabem quins lucratius contactes té, el "piquito de oro", a l'altra banda de l'Atlàntic. 

Vistes totes aquestes connexions, no és precipitat preguntar-se si, en altres ocasions, el Juan Sebastián Elcano ha participat en una operació d'aquestes característiques i, en cas afirmatiu, si hi ha algú que mou els fils des de més amunt. Tal com recorda Roberto Saviano (2014), el transport pot ser una part fins i tot més lucrativa que la mateixa producció de cocaïna, opi o haixix. És molt recomanable la lectura del darrer llibre del napolità perquè, encara que no descobreixi res extraordinari, permet entendre millor un submón financer que gairebé sempre roman invisible als nostres ingenus ulls. Ens explica, per exemple, que el capo  Amado Carrillo Fuentes va esdevenir el principal accionista de la flota d'aerotaxis Taxceno, amb la finalitat de poder transportar tranquil·lament la "pols blanca" des de Mèxic fins als Estats Units. Per aquest motiu, va rebre el sobrenom de "señor de los cielos". Segur que, a casa nostra, hi ha més d'un "señor de las aguas" però aquí hem decidit, sistemàticament, mirar cap a una altra banda i fingir que l'infern dels càrtels no té res a veure amb nosaltres. Resulta menys pertorbador parlar de l'aventura amorosa de l'estiu, entre María Teresa Campos i Bigote Arrocet. Fan tan bona parella!


 Referència:

• Saviano, R. (2014). CeroCeroCero. Barcelona: Anagrama.