Jaume Barberà, un indignat a Palamós
Aquest dissabte vaig assistir
a una de les conferències que el 15-M palamosí organitza
regularment al Passeig del Mar. Van convidar-hi Jaume Barberà, el
qual s’ha mostrat sensible en nombroses ocasions a les reivindicacions del moviment
indignat.
Contràriament a allò que creuen algunes persones, no són trobades
concebudes per adoctrinar ningú ni tampoc per empènyer les masses
cap al corrent absorbent del populisme d’esquerres. Tal com jo ho
veig, es tracta, senzillament, d’un conjunt de xerrades que
pretenen estimular la reflexió, amb independència que hom combregui
més o menys amb les idees que exposi cada ponent. Òbviament, si
algú se sent proper a les tesis de la FAES, posem per cas, no s’hi trobarà precisament com a casa però l’organització no tanca les
portes a ningú. Personalment, en ocasions, no he estat massa d’acord
amb determinats posicionaments, malgrat que sempre n’he extret
alguna reflexió constructiva.
La
presència de Barberà va congregar una bona colla d’assistents;
van aplaudir-ne llargament l’exposició, l’eix central de la qual
girava al voltant de la necessitat de comprometre’s amb la situació
d’emergència social que vivim actualment. No reproduïré les interessants reflexions que va aportar a l'auditori, perquè van ser tantes que em mancaria l'espai. Encara que Miquel
Calçada es referís sorneguerament a ell com el
megacrac de la comunicació,
és evident que el periodista de Mollet és un veterà que domina
l’escena i s’expressa amb perfecta solvència sense cap mena de
suport, motiu pel qual no li va costar gens posar-se el públic a la
butxaca. Habilitats
de seducció a banda, penso que s’ha de valorar molt positivament
la valenta contribució del seu programa. A diferència d’altres
cadenes, que opten per la via fàcil del pensament mainstream,
l’equip de Singulars
va escollir el camí del risc. Tenien el ferm propòsit de recuperar
de l’ostracisme mediàtic persones d’una sòlida trajectòria
intel·lectual, algunes de les quals havien estat censurades arreu,
precisament perquè no encaixaven en el tenebrós món del pensament
econòmic únic.
L’espai
del 33 semblava destinat a esdevenir una mena d’excentricitat
minoritària però, sorprenentment, l’audiència va pujar com
l’escuma. Ara es considera un programa d’actualitat de
referència, que ha passat fins i tot per davant d’altres propostes
informatives, que gaudeixen del privilegi del prime
time,
en cadenes que tenen un
share
bastant més elevat. Possiblement, haureu sentit a dir a algun
periodista que l’ofici no es troba en un moment àlgid. Si algun
agosarat s’atreveix a creuar certes línies vermelles -addueixen-,
rebrà una previsible puntada de peu al cul. O sigui, que l’ètica
professional és millor deixar-la a casa, ben tranquil·la, si es vol
conservar el plat calent a taula. Segurament, no els falta pas ofici ni raó, a tots aquells que es lamenten. Ara bé, ateses
experiències com la de Singulars
¿per què no ens atrevim a pensar que alguna cosa pot canviar de
debò? ¿Què passaria si els espectadors ens neguéssim a consumir
els mateixos discursos arnats de sempre? ¿Quin seria el destí dels
propagandistes, instal·lats perpètuament a les menjadores del
poder?
L’historiador
Tony Judt, molt preocupat per la crisi de la socialdemocràcia i
l’auge del capitalisme desbridat, explicava que una de les diverses
patologies socials provocades pel neoliberalisme salvatge és la
malfiança. La violència econòmica i la creixent desigualtat,
explicava, fomenten la desconfiança entre els éssers humans, que
cada cop tenen més dificultats per no sospitar els uns dels altres.
Aquest efecte l’observem en els mitjans de comunicació i les entitats bancàries però també
podem percebre’l clarament vers els nostres suposats representants
polítics o en l’àmbit de la justícia, que ja no inspira ni un
bri d’esperança entre alguns ciutadans, profundament fastiguejats
per la impunitat de què gaudeixen els delinqüents de coll blanc.
Aquesta és una de les seqüeles que em provoca més horror i trobo
reconfortant que existeixin espais on es reivindiqui la solidaritat,
l’ètica i el coratge per trencar amb les veritats imposades. Ja
sabem que els discursos no són perfectes i sempre s’han de passar
pel sedàs crític però, si no existissin veus dissindents,
difícilment trobaríem l’energia per avançar. Acabo amb uns
versos populars que vaig recordar durant la xerrada, els quals
recupera el meu admirat Vassili Grossman, en una de les seves
novel·les (Vida i destí,
pàg. 788):
“A
la tortuga, un bon dia, li vaig preguntar:
De
què és feta
la closca que portes amb tu?
De
pors acumulades
-em va contestar-.
No
hi ha res en aquest món que sigui tan dur!”
Comentaris