Tinc dret a cantar un blues
Ja us he parlat alguna vegada del procés de desnaturalització del sofriment a la nostra societat. Hi ha una tendència general a patologitzar-lo i medicalitzar-lo. Sempre reivindico que el paper del professional de la salut mental no és tant el de liquidar els símptoma quan abans millor, com si es tractés d'una plaga d'escarabats, sino més aviat el de comprendre'l i abordar-lo d'una manera rigorosa, humana i natural. És ben cert que hi ha trastorns que requereixen d'una intervenció farmacològica però, tot i així, s'hauria d'anar en compte de no reduir el pacient a un simple ball de neurotransmissors. La psiquiatria clàssica havia treballat molt en el terreny d'una comprensió profunda dels trastorns mentals, però actualment hi ha una dedicació gairebé exclusiva a l'enfoc purament biologista que, tot i necessari és, al meu entendre, completament insuficient. Cal escoltar amb atenció al pacient per saber en quin context es dóna el sofriment i en quin procés emocional es circumscriu. Crec que la nostra tasca és la d'acompanyar la persona que sofreix en el seu dolor i, evindentment, ajudar-la a superar-lo. Hi ha molts moments a la vida en els quals sentir-se enfonsat és quelcom absolutament natural i esperable: el diagnòstic d'una malaltia, una separació matrimonial, la pèrdua d'un ésser estimat...Què pot sentir una persona deprimida, en alguna d'aquestes circumstàncies, si se la titlla de malalta i no se li dóna més alternativa que un medicament?
Us enllaço amb I gotta right to sing the blues, interpretat per la incommensurable Ella Fitzgerald.
Comentaris
gracies! Ella Fitzerlald fantastica