Un blog sobre psicologia i actualitat

Imatge extreta de Pollstation Un malson freqüent que patim els éssers humans, l'explicació del qual podria donar peu a un altre post, consisteix en ser víctimes d'una persecució, de vegades per part d'un desconegut terrible a qui no aconseguim de veure el rostre; en intentar defugir-lo, ens quedem paralitzats i això ens impedeix d'avançar. Voldríem apretar a córrer, amb totes les nostres forces, però el cos no respon a la nostra voluntat. L'angoixa va in crescendo. Tot sovint ,  el final de l'agonia tan sols s'aconsegueix en despertar i encara triguem una estona a recuperar el sentit de la realitat al dormitori; llavors respirem alleujats, quan ens adonem que  estem sans i estalvis. El poder paralitzador de la por també es deixa veure en expressions que utilitzem quotidianament, com ara quan "quedem garratibats" o "glaçats". Que em perdonin els detractors de Disney per aquesta referència: a la pel·lícula  Frozen , el tema prin...

Una protesta de  Code Pink contra Donald Trump , a l'exterior d'un dels hotels del magnat a Washington. Foto: José Luis Magana / AP Després d’haver sobreviscut un maltractament, certes persones manifesten que, al cap dels anys, allò que els resta de dolorós en la memòria no són tant les imatges dels cops rebuts -els morats van desaparèixer al cap d’uns dies- com les paraules suportades, en el context de la vexació. Aquells mots corrosius encara s’escolten per dins, com en una caixa de ressonància, una tarda qualsevol. En el moment més impensat, quan algú fa un gest o deixa anar una frase determinada, el menyspreu retorna. Com una taca resistent i llefiscosa, les paraules verinoses persisteixen. Pot arribar a succeir que en l’actualitat no se suporti cap insult, per lleu que pugui semblar, que evoqui la insídia de l’agressor. La xerrameca prenyada de rancúnia va arribar-los al moll de l’os i per això no la toleren. El distanciament no fou immediat perquè, un cop ...

Malgrat que les paraules de Pedro Rodríguez a la roda de premsa pretenien transmetre confiança i tranquil·litat, l'expressió del seu rostre era seriosa. Foto de Juanjo Martín / EFE. En les portades de bona part de diaris d'arreu d'Espanya ahir s'hi esmentava l'escàndol del cas Torbe en el qual podrien estar implicats futbolistes d'elit com Muniain, Isco i De Gea. L'afer esdevenia encara més morbós de cara a l'opinió pública pel fet que aquest darrer es troba concentrat amb la selecció espanyola a França, pendent de les competicions de l'Eurocopa 2016. Era una incògnita saber com respondria l'entorn del famós porter, inculpat per una de les testimonis protegides. La resposta de La Roja no es va fer esperar. A través de l'entrenador, Vicente del Bosque , i del davanter Pedro Rodríguez  ens vàrem assabentar que el suport de l'equip a David de Gea és total. Si més no, de cara a la galeria. Vaig trobar que algunes declaracion...

  L’alcadessa Colau va rebre l’afecte massiu dels barcelonins a la plaça de Sant Jaume, el dia de la seva investidura, el 13 de juny del 2015. Què en queda d’aquell entusiasme? Imatge extreta d' El Digital DBarcelona   Ja ha transcorregut gairebé un any d’ençà que Ada Colau va ser investida alcaldessa de Barcelona. La seva arribada al Consistori venia precedida d’una lluita intensa a favor del dret a la vivenda i d’una notable presència mediàtica, no exempta dels clàssics cops baixos, els quals li remarcaren encara més l’aurèola combativa. Pel fet de ser una dona i de provenir, per postres, de les classes populars despertava, encara més, la il·lusió per una forma renovada d’entendre la política. Semblava que, aquella vegada sí, la paraula “canvi” no formaria part de la retòrica buida dels candidats en les campanyes, tan avesats a vendre’ns fum. Juntament amb els batlles de diverses ciutats espanyoles, encimbellats per l’embranzida del 15-M i de les marees , l’equip...

A dalt, una de les nombroses furgonetes dels Mossos que es podien veure al barri de Gràcia, abans d’ahir a la tarda. A baix, una veïna mirava de conversar amb un agent, a la vora del Banc Expropiat . Potser va ser per l'enfocament mediàtic del desallotjament però no em vaig poder resistir a la temptació de donar un toc vintage a les fotografies que vaig tirar amb el mòbil, mentre hi passejava. Com que sóc tafanera de mena, dijous a la tarda vaig anar a fer un volt pel barri de Gràcia, per veure si hi veia bandes d'encaputxats cometent actes vandàlics i també per contemplar amb els meus propis ulls les destrosses del mobiliari urbà perpetrades per la kale borroka barcelonina, tan descontrolada, que apareix tothora a la televisió a causa dels terribles disturbis que origina, darrerament. Dubtava de si posar-me un casc però finalment em vaig aventurar a acostar-m'hi a cara descoberta, sense protecció de cap mena. Jo que cercava emocions fortes i la decep...

Il·lustració: Alfredo Martirena De vegades em fa la impressió que una bona colla de psicòlegs pretenen defugir les qüestions polítiques a qualsevol preu, com si aquestes fossin completament alienes a la professió i ficar-hi el nas signifiqués entrar en territoris que no els pertoquen perquè estan més enllà de les parets del consultori. El cas és que quan es promouen iniciatives pretesament neutrals o equidistants tampoc s'eludeix la política sinó que probablement se li fa el joc al poder. Per exemple, si es tira endavant un curs de creixement personal, en incidir en els "motors individuals de canvi" també s'adopta un posicionament polític, en la mesura que s'obvien els condicionants socials i les injustícies estructurals, a l'hora d'abordar el malestar dels clients. Ben poques persones deu haver atès -o ben poc les deu haver escoltades- qui no s'adona de les repercussions que tenen les reformes neoliberals o la corrupció en el sofriment dels c...

Un jove neonazi, en una manifestació. Foto AFP.  Darrerament, veiem amb freqüència a la televisió com es recluten joves –les noves tecnologies hi juguen un paper crucial- perquè formin part de grups gihadistes, alhora que constatem amb horror com cada cop n’hi ha  més que s’integren en bandes neonazis. Les persones radicalitzades, amb independència de la ideologia que abracin, no dubten en cometre agressions com la que ha patit recentment la directora del setmanari satíric El Jueves . Les mostres d’intolerància de seguida ens fan témer la repetició de dramàtics episodis del segle XX. Malgrat la lògica preocupació que desperta la creixent afiliació al món de l’extremisme també cal tenir en compte que, en tractar-se d’una decisió que comporta dramàtiques conseqüències, constantment existirà una part de la “parròquia” que provarà d’abandonar-lo, encara que aquesta opció tampoc no sigui un camí de roses. El procés de desvinculació de l’extremisme potser no és...