El conte del rei Felip VI
Imatge: La voz de la Palma
Yo
no sé muchas cosas, es verdad,
pero
me han dormido con todos los cuentos…
y
sé todos los cuentos.
Hem viscut un
moment històric apassionant; el cor encara em batega de l’emoció.
Em sento capaç de deixar anar un torrent inacabable de paraules,
encara que segurament no afegiria res de nou a tot allò que ja està
escrit. Sortiria al carrer a cantar i ho celebraria fins a la
matinada. Com en tants altres moments estel·lars de la humanitat
–per fer servir l’expressió d’Stefan Zweig-, segurament,
d’aquí uns quants anys, algú ens preguntarà: “Què feies quan
el rei va abdicar?” I nosaltres explicarem que ens en vàrem
assabentar a la feina, perquè algú ho va llegir per Internet; o que
va trucar-nos un familiar, panteixant, i ens va transmetre la bona
nova; o que caminàvem pel carrer i uns vianants ho comentaven però
nosaltres, incrèduls, no podíem donar crèdit a aquelles paraules.
Finalment, ho vàrem donar per bo, perquè la notícia corria com la
pólvora: El monarca, després de trenta-nou anys de poltrona,
moralment decrèpit i físicament xacrós, havia cedit el ceptre al
seu fill.
M’agradaria
acabar el relat dient que l’endemà es va proclamar joiosament la
III República però, malauradament, encara no sabem què ens prepara
el futur. De moment, l’èpica de les manifestacions ja no ens la
traurà ningú. Ens podem aventurar a pensar que si del 15-M n’han
sortit reforçats els moviments socials i n’han sorgit partits com
Podemos,
aquesta
nova explosió ciutadana també tindrà les seves conseqüències.
Les maniobres a corre-cuita dels garants del bipartidisme, fan pensar
que Felip de Borbó no ho tindrà gens fàcil per conservar la corona
damunt del cap. En el cas de son pare, els mitjans s’hi van haver
d’esforçar de valent per vestir-lo de salvador de la pàtria,
després del cop d’Estat del 23-F; per tapar-li els embolics de faldilles;
per encobrir-li els negocis tèrbols a l’estranger i un llarg
etcètera d'abusos inaguantables. Tant és així que, entre la
imatge del mediàtic Joan Carles I i la realitat hi ha un abisme de
profunditats insondables. Probablement mai no sabrem fins on ha estat
capaç d’arribar aquest home que va disparar al seu germà gran quan era un xaval i
que ha deixat el poder in
extremis.
Si al nét
d’Alfons XIII, els aduladors de la cort l’han camuflat de
“campechano” o de portador de la democràcia i de l'Estat del benestar –els deliris
d’alguns xarlatans arriben fins a nivells insospitats-, al fill
d’aquest el presenten com la viva imatge de la renovació. La festa
de l’escuma ja ha començat. Als platós i a les redaccions es
gasta sabó perfumat a dojo. Ens inunden els missatges d’esperança
i els elogis ensucrats. Felip VI serà l’home que mantindrà unida
la pell de brau i afrontarà, gràcies a la seva brillant preparació,
els grans reptes que tenim per davant. El meravellós príncep
d’Astúries i de Girona és llicenciat en dret, parla idiomes, té
formació castrense, ha viatjat pel món… ¿Com ens podríem deixar
escapar, insensats de nosaltres, una perla com aquesta, amb tota la
mediocritat que ronda per les altes esferes? Cap president de la
República s’hi podria comparar. Tan ben plantat. I amb el paperàs
que va fer durant els Jocs Olímpics de Barcelona. Si fins i tot fa
discursos en català!
Poso com a exemple
un article de l’inefable Enric Juliana, que porta per títol
Felipismo tricolor,
en el qual el columnista de La
Vanguardia,
en el clam massiu pel referèndum, també hi va percebre un suport
implícit al pare de la infanta Elionor. En el fons, sense saber-ho, deu passar
que els republicans portem a dins un monàrquic avergonyit, que pugna
per sortir de l’anonimat i cridar: “¡Viva el nuevo rey de
España!”. La màquina d’escriure contes no té aturador, malgrat
que no aconsegueixi traspassar fronteres. Aquí pràcticament ningú
no s’indigna pel fet que el caçador d’elefants toqui el dos
sense passar comptes amb la Justícia. Es morirà al llit, mentre li
fan el darrer massatge. Però al carrer s’hi expliquen altres
històries. Em sap greu defraudar els escribes reials però l’única
consigna que he escoltat sobre l’hereu al tron ha sigut: “El
príncep Felip, només treballa al llit!”. Em temo que, aquesta
vegada, ho tindran més complicat per adormir-nos. Per la memòria dels avantpassats i per la nostra dignitat, espero que el
príncep s’apropi de debò als ciutadans i, després d’una llarga
carrera, sàpiga què se sent sense poder exercir el càrrec que tant
anhelava. En el seu cas, tindrà més sort i no haurà de passar
gana, com tants milers de persones, en el país massacrat que suposadament estima. Haurem de veure què s’empescarà, ara, per tal d’evitar
l’inevitable.
Comentaris