Aquest cap de setmana he llegit l’últim llibre de l’Espinàs:
El meu ofici. L’exemplar ve acompanyat de dos detalls que no m’han passat desapercebuts. A la portada hi ha un gomet que assenyala que ja se n’han venut 20.000. A la contraportada s'hi llegeixen cites, d’intel·lectuals de contrastada solvència, que n’exalten les qualitats. No és la primera vegada que em trobo amb aquests dos elements i, quan m’endinso en el text, potser perquè les expectatives són elevades, experimento un cert desengany. Ja sé que l’Espinàs és un escriptor merescudament reconegut, que les seves reflexions són clares i honestes, però aquesta vegada les he trobades excessivament properes a un taller d’escriptura per a principiants. Que si la dificultat de renunciar a certes parts del text, que si un escriptor ha de tenir personalitat, que si hi ha pocs editors que facin bé la seva feina, que si el tactac de la màquina d’escriure... En un dels capítols, Espinàs ens parla de l’ortografia. Fa referència a la poca importància que es dóna al rigor formal i reclama la necessitat de fixar-se en les paraules, per tal d’evitar les nefastes faltes ortogràfiques. Com que m’agrada tocar el voraviu, us assenyalaré un parell d’errades garrafals que apareixen en el llibre. A la pàgina 114, l’autor ens parla del
privil·legi que va tenir d’entrevistar a un famós poeta. I torno a la contraportada per citar Sam Abrams, a la seva crítica a
El Mundo, dient que el llibre conté alguns dels comentaris més útils i
sàbis sobre l’ofici d’escriptor. Tal com recomana el mateix Espinàs, vaig consultar el diccionari per comprovar que es tracta, efectivament, d’un parell de faltes colossals. No dubto que el llibre hagi agradat però, ja que es parlava de l’ofici d’escriure, s’hi podien haver mirat una mica més…
Aquest cap de setmana he llegit l’últim llibre de l’Espinàs: El meu ofici. L’exemplar ve acompanyat de dos detalls que no m’han passat desapercebuts. A la portada hi ha un gomet que assenyala que ja se n’han venut 20.000. A la contraportada s'hi llegeixen cites, d’intel·lectuals de contrastada solvència, que n’exalten les qualitats. No és la primera vegada que em trobo amb aquests dos elements i, quan m’endinso en el text, potser perquè les expectatives són elevades, experimento un cert desengany. Ja sé que l’Espinàs és un escriptor merescudament reconegut, que les seves reflexions són clares i honestes, però aquesta vegada les he trobades excessivament properes a un taller d’escriptura per a principiants. Que si la dificultat de renunciar a certes parts del text, que si un escriptor ha de tenir personalitat, que si hi ha pocs editors que facin bé la seva feina, que si el tactac de la màquina d’escriure... En un dels capítols, Espinàs ens parla de l’ortografia. Fa referència a la poca importància que es dóna al rigor formal i reclama la necessitat de fixar-se en les paraules, per tal d’evitar les nefastes faltes ortogràfiques. Com que m’agrada tocar el voraviu, us assenyalaré un parell d’errades garrafals que apareixen en el llibre. A la pàgina 114, l’autor ens parla del privil·legi que va tenir d’entrevistar a un famós poeta. I torno a la contraportada per citar Sam Abrams, a la seva crítica a El Mundo, dient que el llibre conté alguns dels comentaris més útils i sàbis sobre l’ofici d’escriptor. Tal com recomana el mateix Espinàs, vaig consultar el diccionari per comprovar que es tracta, efectivament, d’un parell de faltes colossals. No dubto que el llibre hagi agradat però, ja que es parlava de l’ofici d’escriure, s’hi podien haver mirat una mica més…
Comentaris