Un blog sobre psicologia i actualitat

Gemma Mengual i Paola Tirados, en un exercici de duo. Imatge: Associated Press. Imagineu que esteu llegint el diari en una biblioteca. A l'home que seu al vostre costat li sona el mòbil però no opta per apagar-lo sinó que es posa a parlar en veu alta, sense mostrar cap respecte pels altres usuaris,  concentrats en la lectura. Passada una estona, el bibliotecari s’hi acosta amb posat dictatorial. Davant la sorpresa de tothom, comença a escridassar-lo a ple pulmó, tot retraient-li el pèssim comportament. L’usuari xerraire, completament humiliat, decideix tocar el dos i no torna mai més. Malgrat que era necessària alguna intervenció, encaminada a restituir el silenci, el mètode emprat resulta incoherent amb la conducta que es volia eradicar. Per altra banda, no es pot pas dir que la desproporcionada reacció del bibliotecari tingui caràcter preventiu, perquè qualsevol dia es pot reproduir una situació similar. És recomanable repetir la mateixa jugada fins a l’infinit? S...

 Foto de Toni Sánchez Aquest dissabte vaig assistir a una de les conferències que el 15-M palamosí organitza regularment al Passeig del Mar. Van convidar-hi Jaume Barberà , el qual s’ha mostrat sensible en nombroses ocasions a les reivindicacions del moviment indignat . Contràriament a allò que creuen algunes persones, no són trobades concebudes per adoctrinar ningú ni tampoc per empènyer les masses cap al corrent absorbent del populisme d’esquerres. Tal com jo ho veig, es tracta, senzillament, d’un conjunt de xerrades que pretenen estimular la reflexió, amb independència que hom combregui més o menys amb les idees que exposi cada ponent. Òbviament, si algú se sent proper a les tesis de la FAES, posem per cas, no s’hi trobarà precisament com a casa però l’organització no tanca les portes a ningú. Personalment, en ocasions, no he estat massa d’acord amb determinats posicionaments, malgrat que sempre n’he extret alguna reflexió constructiva. La presència de Barberà va...

Jordi Pujol i Marta Ferrusola, a dalt del Dragon Khan.  Imatge extreta de tarragonamesborrona.info L’eufòria independentista em genera una angoixant perplexitat. Directament, confessaré que em deprimeix fins a les llàgrimes.   Tinc la impressió que visc en una Catalunya bipolar. Des de les enlairades proclames a favor del nou Estat, caic en el pou sense fons de la realitat quotidiana, un panorama social desolador, que reclama respostes immediates. Visualitzo un nen que va a l’escola: carmanyola de plàstic a la mà i estelada penjada a l’esquena. Trobo la imatge esborronadora; entre tots li hem fet creure a la criatura que el primer element tindrà quelcom a veure amb el segon. Escric aquestes línies sense ànim de ferir la sensibilitat de ningú. Simplement, trobo incomprensible que, després del que hem patit en les darreres dècades, tants ciutadans confonguin l’enrevessat joc del poder amb un debat de Telecinco . La farsa dels enfrontaments entre polítics no deixa ...

Benvolguts lectors: aquest blog ha patit una sèrie de modificacions, alienes a la meva voluntat. Ahir al matí, vaig veure que la pàgina principal estava desconfigurada: havien desaparegut textos, comentaris i enllaços; alguns missatges estaven fusionats... Primerament, vaig pensar que es tractava d'una nova  pífia de Blogger -no seria la primera vegada que falla-. Més tard, però, vaig adonar-me que aquests problemes només apareixien amb el navegador Internet Explorer , mentre que amb el Mozilla no hi havia cap dificultat. Avui, les anomalies persisteixen amb el primer i amb el segon tot segueix en la línia de la normalitat.  Espero que els responsables d'aquest desori treballen per arreglar-ho. De moment, si voleu llegir correctament els continguts de Si plores perquè has perdut el sol... , us recomano que no utilitzeu l'IE. He navegat per la xarxa i he vist que no sóc l'única usuària que ha patit desorganitzacions d'aquesta mena. Si cliqueu aquí, hi podreu veur...

   Imatge extreta de racocatalà.cat La darrera setmana de setembre direm adéu a l’estiu. Ens trobem en aquell període d’entretemps en el qual s’escau fer una progressiva renovació del vestuari. Encara que persisteixi la xafogor, en certs moments del dia, es necessita un mocador per a cobrir el coll o una jaqueta prima, que ens protegeixi del vent fresquet del capvespre. Els grans magatzems i botigues de roba fa dies que exposen als aparadors les col·leccions de tardor. Entre les rampoines sobreres de les rebaixes estivals, hi llegim: New collection . Per a bona part de mortals, bàsicament, es tractarà de mirar i salivar, com un trist gos de Pavlov que mai no rep la gratificació anunciada. Un cop revisats els pressupostos domèstics, caldrà esmerar-se en reciclar, més que no pas en comprar les glamuroses peces . Detesto amargament Ann Wintour i totes les deesses de la moda, que ens arrosseguen vilment cap al terreny de la perpètua frustració. Som víctimes d’una invasió v...

El filòsof esolvè Slavoj Zizek, immers en una de les seves dissertacions. Imatge bturn.com.  Abans d’escriure un article al blog, estic uns quants dies pensant quins temes poden resultar d’interès pels lectors d’aquesta pàgina. A banda d’altres qüestions que tinc sempre presents, procuro no repetir-me massa perquè l’avorriment és la sentència de mort de qualsevol petit amant de les lletres que no tingui cap altra aspiració que la d’entretenir els seus seguidors –per pocs que siguin- i despertar-los el cuquet per l’anàlisi crítica de l’actualitat.  Durant els darrers dies, m’han ballat pel cap un parell d’escrits sobre corrupció que finalment he descartat perquè el tedi i la sensació de vòmit em superen. Entenc que si jo no tinc esma per entrar un dia més dins les entranyes pútrides d’aquest desgovern, les persones que em llegeixin tampoc s’hi sentiran atretes. La ignominiosa macroestafa de què som víctimes és tan flagrant i desvergonyida  que parlar-ne rep...

El genial Vittorio De Sica dirigia Lamberto Maggiorani i Enzo Staiola,  a l'inoblidable joia del neorealisme italià, Ladri di biciclette (1948) . Imatge extreta de Flickr. Quan Vittorio De Sica va dirigir Ladri di biciclette (1948), Itàlia es trobava devastada, a causa de la Segona Guerra Mundial i la mà de ferro del feixisme, que ofegava qualsevol deix de creativitat crítica. El moviment neorealista, al qual pertanyia De Sica, pretenia retratar el rostre més amarg de la societat, aquell que Mussolini tant s'havia obstinat en ocultar, darrere l'ampul·losa propaganda de la dictadura. El brillant director conduïa l'espectador en una cursa desesperada, pels miserables i bulliciosos carrers de Roma. Ben acomodat a la butaca, hom es trobava experimentant a la pròpia pell l'angoixant periple dels protagonistes,  Antonio Ricci i el seu fill Bruno, a la recerca d'una bicicleta robada, que havia alterat completament el fràgil equilibri de la f...