Un blog sobre psicologia i actualitat

Potser un dia deixarem de creure que alguns éssers humans estan tocats per la gràcia divina o tenen una categoria moral superior, pel fet de pertànyer a un determinat col·lectiu. Es digui església, organització no governamental o món de l’art. Tant se val. S’ha parlat molt del silenci del Papa . La connivència d’aquell que coneix un acte criminal i té a les seves mans fer quelcom per aturar-ho. Però no fa res. Calla. Permet un sofriment atroç. N’és còmplice. El silenci d’aquest home, de mirada inquietant, en el punt més elevat de la jerarquia eclesiàtica. Un home, per damunt de tot. És el mateix mutisme d’una societat que ha ocultat els abusos a menors durant segles o que fins i tot els ha permès obertament. Una societat que mira sovint cap a una altra banda, perquè la realitat és massa terrible com per admetre-la. Una societat amb una legislació laxa, un sistema de protecció als infants insuficient i un reconeixement escàs al patiment de les víctimes. Una societat, en definitiva, que ...

Pigmalió i Galatea, de Jean-León Gérôme Ens explica Ovidi, que Pigmalió, rei de Xipre, no trobava en cap dona real l'amor de la seva vida. El monarca va esculpir una estàtua de vori, que responia al seu ideal de bellesa, de la qual es va enamorar perdudament. Afrodita, compadida, va donar vida a la imatge i la va anomenar Galatea. De la unió dels amants, en nasqué una filla: Pafos. Què devia canviar en el cor de Pigmalió quan Galatea va baixar del pedestal i va tocar de peus a terra? Què succeeix quan el nostre ideal amorós topa amb la realitat? Ai.

¿Què passa quan una persona heterosexual de tota la vida , s’enamora d’algú del mateix sexe? El canvi es pot viure com un fet d'allò més natural o, per contra, poden sorgir angoixes que condueixin a trucar a la porta del psicòleg. Val a dir, i em dol escriure això, que encara hi ha professionals que tenen una marcada tendència a percebre aquesta situació com una obsessió passatgera, de la qual han de deslliurar el pacient. He escoltat autèntiques barbaritats en jornades de psicòlegs presumptament experts en la matèria (puc entendre la lògica discrepància que existeix en qualsevol debat científic però se m’escapen els arguments demagògics i mancats de base empírica, un simple pretext per ocultar prejudicis molt arrelats). Una creença bastant estesa és que la majoria de persones naixem amb una orientació sexual determinada, impossible de canviar al llarg del cicle vital. Què hi ha de cert en això? El mític informe Kinsey , realitzat a principis dels anys 50, als Estats Units, va cons...

Publicitat de l'antidepressiu més famós del món Un altre estudi . Es torna a posar seriosament en dubte la utilització de fàrmacs antidepressius com a tractament de primera elecció per a la depressió. El seu consum a Espanya suposa un cost mitjà de 745 milions d'euros anuals, xifra que no es veu justificada des d'un punt de vista empíric. Altres investigacions ( Kirsch, 2008 ; Khan, 2002 ) han demostrat amb anterioritat que, en comparació amb el placebo, l'eficàcia d'aquests psicofàrmacs és pràcticament inexistent en casos de depressió lleugera, moderada i fins i tot greu. Només en casos molt severs es nota el benefici. Malgrat que l'evidència creix, les societats occidentals encara presenten un patró abusiu i indiscriminat de consum. No és prou evident l'aposta per la psicoteràpia, que presenta avantatges addicionals davant dels fàrmacs, com ara el manteniment dels canvis en el temps, la disminució de la probabilitat de recaigudes i l'absència d'efe...

La gelosia és un dels temes que es posa freqüentment damunt la taula, al consultori del psicòleg. En els casos en els quals és infundada i extrema, acostuma a ser la víctima qui sol·licita orientació, incapaç de suportar l'assetjament del company o companya sentimental. Als gelosos patològics els costa reconèixer que tenen un problema i rarament demanen ajuda. Quan la gelosia té una base real, en canvi, es planteja la capacitat de la parella per aguantar flirtejos constants o infidelitats manifestes, que causen un gran sofriment. En qualsevol cas, sovint es tracta d'aturar-se o tirar endavant amb la relació. La pregunta del milió.

Darrerament, observo la recuperació de certes expressions que ja creia oblidades: llevarse el gato al agua, más se perdió en Cuba, otro gallo cantaría, suerte y al toro i, sobretot, punto pelota. Curiosament, totes elles pertanyen a noms de programes del canal Interconomía , aquell espai caspós de la TDT que tothom abomina però que, en definitiva, mira. En una entrevista recent, el presentador Xavier Sardà pregava perquè no s'acabessin les tertúlies polítiques intereconòmiques ja que li semblaven el més divertit que havia presenciat d'ençà de La venganza de Don Mendo. Certament, els personatges que hi participen són d'allò més còmics. No puc negar que jo també em peto de riure. Amb tot, el somriure se'm torça quan penso que alguns éssers propers a Torquemada o el Comte Dràcula són presos seriosament per algú. En aquest punt, la hilaritat esdevé horror. Podríem afirmar que amb Intereconomía s'ha inaugurat un nou gènere televisiu, humorístic-terrorífic, a l'es...

Aquest matí m'he despertat de sobte. Sentia picades de bec al clatell. Encara no he perdut la xaveta sinó que he experimentat un fenomen oníric que consisteix en sentir en el propi cos algun element del somni. No sé si us ha passat alguna vegada. Estava asseguda a la terrassa d'un pis, davant del mar, a Palamós. Al meu costat hi tenia una taula, amb un bol ple de mandarines a sobre. De sobte, una ventada les ha fetes volar i han començat a dansar pels aires, com un estol d'ocells, d'aquí cap allà. Era el teatre de la natura, un espectacle meravellós. Passada una estona, les mandarines han esdevingut ocellets de paper que dansaven i dansaven aquest ball hipnòtic, del qual no em podia desenganxar. He agafat la càmera per gravar-los i un d'ells ha vingut cap a mi: ha començat a picotejar-me el clatell, amb una violència insospitada. I jo m'he sentit com Tippi Hedren. He passat de l'èxtasi a l'horror en un no-res. Una mica com a la vida. Suposo.