Un blog sobre psicologia i actualitat

Quan ens deixen personalitats immenses, m'agrada observar les circumstàncies que les envolten. Miro de trobar-hi algun sentit. Un exercici absurd, potser... La princesa Diana de Gal·les va morir i poc després ens deixava la Mare Teresa de Calcuta, a qui alguns van definir com la gran amiga de Lady Di. Recentment, la tràgica mort de Michael Jackson ha estat propera a la desaparició de Vicenç Ferrer. Sota l'enlluernadora aura dels més famosos, alguns éssers humans s'esmunyen de puntentes, no sabem a on. Diuen que les persones morim tal com hem viscut. La gran Alicia de Larrocha ho va fer discretament. Ens ha dit adéu mentre estàvem immersos en el dolorós escàndol del Palau de la Música. La pianista barcelonina, mai prou valorada en el nostre país, és una llum que ens abandona. Ens hem quedat una mica més orfes, més a les fosques, amb la seva música i la certesa que la cultura pesa més que tota la mediocritat del món. Gràcies pel teu llegat, Alicia.

Fa uns quatre anys, en un taller de grup amb nois adolescents, vaig demanar si algun dels assistents em podia explicar amb les seves paraules què era la Sida. No va sortir cap voluntari. No és que patissin un problema de timidesa o fluïdesa verbal sinó que no tenien ni la més remota idea de què els estava preguntant. És probable que alguns de vosaltres no creieu aquesta anècdota perquè jo tampoc donava crèdit a la seva ignorància. Actualment, observo com entre les noies triomfen els mètodes hormonals , que no protegeixen de les malalties de transmissió sexual (elles cedeixen habitualment al desig masculí i refusen l'ús del preservatiu). Amb la dispensació sense recepta de la píndola postcoital, em temo que la tendència anirà en augment. Sóc conscient que els informaran dels riscos que comporta però penso que les paraules se les emporta el vent, sobretot si tenim en compte les mancances educatives en matèria de sexualitat. ¿De quina manera es controlarà que facin un ús responsable d...

Les persones -lliures- que escriuen i enraonen estan mal vistes, en segons quins ambients. Busquen notorietat i emboliquen la troca, asseguren. Van en contra dels interessos generals, insisteixen. S'hauria de fer alguna cosa per fer-les callar, sentencien. Llegeixo una frase de l'escriptor britànic Martin Amis : El sentit comú s'ha tornat subversiu . Ara, més que mai, necessitem les paraules.

[Foto: diari Sport ]

[Vinyeta: El Roto] EL PAÍS informava ,el passat 22 de setembre, que les famílies Millet i Montull es resistien a abandonar el Palau de la Música. La notícia va encendre una flama d'indignació dins meu. Una de tantes. Clara i Laila Millet, filles del saquejador i Gemma Montull, filla del soci del saquejador, encara mantenien els seus càrrecs a l'entitat i es feia francament difícil arrancar-les de la poltrona. Vaig pensar que aquesta petita anècdota il·lustrava el poder que té la família a les altes esferes. D'aquesta manera, es pot entendre la dificultat que existeix per lluitar contra la corrupció, quan et topes amb els mateixos cognoms, a tot arreu. La principal lliçó de vida és: passi el que passi, el que compta és durar. Al preu que sigui.

El periodista ha mort, ha nascut el lector de teleprompter Tal com tenim l'economia, la societat necessita propostes per estalviar. Atès que els telenotícies s'assemblen cada cop més a espectacles d'entreteniment, jo apostaria perquè les facultats de periodisme tanquessin la barraca. Prou despeses de professorat i altres infraestructures de pensament inútils. Cuidar l'aspecte físic i la dicció dels professionals hauria de ser suficient. Potser així sortiríem de la crisi.

Ens surt la porqueria per les orelles. M'estimo més no reiterar-me amb el cas Millet, més que res perquè tindria tanta feina que no sabria ni per on començar. I tampoc hi vull perdre la salut, no us enganyaré. Només apuntar que em sorprèn la tranquil·litat i resignació amb la qual els cituadans donem per fet que la monumental estafa quedarà impune. Tenim bastant assumit que els lladres de guant blanc són els reis del mambo, en aquest país. Després hi ha el tema dels informes inútils encarregats pel Govern. Una altra qüestió per no dormir. En temps de crisi econòmica, aquestes notícies són com punyalades a l'abdomen. Quan poses la televisió, t'hi trobes l'alcalde Hereu, fent el paper de la trista figura, al descafeïnat programa d'actualitat 59 segons . La desesperació arriba al paroxisme. El màxim responsable de la capital tira pilotes fora constantment, s'enfada quan li treuen el tema de la prostitució. No dóna respostes solvents als problemes reals, ni sembla i...