Etiquetes psiquiàtriques, font d'estigma

Durant el Dia Mundial de la Salut Mental s’acostuma a parlar de l’estigma que pateixen les persones diagnosticades amb alguna malaltia mental i es fa una crida a abolir-lo. Paradoxalment, amb prou feines s’esmenta una de les causes principals d’aquest estigma: les etiquetes psiquiàtriques, darrerament esteses en el món dels infants, els flamants objectius de les grans empreses farmacèutiques. De ben petits, se'ls educa perquè entenguin els problemes quotidians d’una determinada manera, simplista i fal·laç, que arrossegaran fins a l'edat adulta.

Imatge extreta de CCHR International.

Al principi em va semblar una anècdota sense importància fins que em vaig aturar a pensar-hi detingudament. En diverses ocasions, he vist com en fòrums de debat sobre problemes psicològics alguns usuaris es presenten a si mateixos d’acord amb l’acrònim del trastorn que els ha assignat algun facultatiu. En  comptes de l’esperable: ‘Hola, em dic X i em sento angoixat quan…Això em passa d’ençà que…He provat de superar-ho a través de…’ em trobo amb relats tan empobrits com: ‘Hola, pateixo TOC, TEPT i TAS’ i tot seguit s’esmenta la recepta prescrita per a cada patologia, les dificultats existents per a conviure-hi i tolerar els efectes secundaris dels psicofàrmacs. En l’exemple, les sigles permeten que l’internauta exposi sense més dilacions els símptomes presents en el llistat del Trastorn Obsessiu Compulsiu, d'Estrès Posttraumàtic i d'Ansietat Social. 

Ignoro si les etiquetes en qüestió els han caigut totes de cop o bé responen a diversos intents fallits però està clar que els etiquetats es troben ben lluny d'afrontar la situació amb un mínim de sentit comú. S'hi llegeixen casos colpidors, en aquests espais de debat, de persones que han estat drogades amb tantes pastilles diferents que el seu maldecap principal ha esdevingut desintoxicar-se. Saben perfectament com van entrar en aquesta roda demencial però no tenen idea de com sortir-ne perquè si retiren els fàrmacs, encara que sigui progressivament, experimenten un malestar tan significatiu que aquest és interpretat com una recaiguda del trastorn diagnosticat. I tornem-hi que no ha estat res. Afortunadament, nombrosos pacients afectats s'han querellat contra els gegants farmacèutics a causa de les seqüeles patides després d'haver consumit medicaments creats especialment per a curar trastorns ficticis. Recomano l'excel·lent documental emès per TV3, 'Pastilla busca malaltia', sobre el fenomen de la promoció de patologies i la lluita titànica que tiren endavant diversos consumidors, greument damnificats.

En el moment de llegir aquests testimonis es fa explícita de forma clara i dramàtica la deshumanització a la qual hem arribat a través de la medicalització del patiment i de quina manera el relat hegemònic ha segrestat la forma que tenim d’explicar-nos les adversitats vitals i les estratègies humanes d'afrontament, tot reduint-les a etiquetes d’una simplicitat insultant. Segons els psiquiatre Allen Frances, que coneix des de dins el manual de diagnòstic psiquiàtric DSM,  perquè en el passat va participar en la seva elaboració, les noves versions converteixen en patologies les reaccions humanes normals als contratemps habituals però es dóna la contradicció que, a la pràctica, s'abandonen els casos vertaderament greus, una realitat especialment dura als Estats Units.

A banda dels efectes secundaris adversos dels antidepressius, ansiolítics, antipsicòtics, hipnòtics i companyia penso que paga la pena recordar altres danys col·laterals, com ara la manca de recursos destinats als contextos socials on sorgeixen els problemes psicològics. Com que suposadament es tracta d'afeccions individuals, que emergeixen dels desequilibris neuronals, no cal pensar massa en els entorns conflictius. En el cas de les escoles, per exemple, problemes severs de comportament es camuflen actualment sota l'etiqueta de TDAH o Trastorn Bipolar, que de vegades eximeixen els alumnes d'assumir les conseqüències dels seus actes, la qual cosa es tradueix en una creixent manca de respecte i de responsabilitat. Les implicacions educatives són enormes i tot sovint no som capaços de percebre'n l'abast. També es dóna el fenomen de la despolitització, del qual ja hem parlat en aquest blog i de la indefensió que suposa creure que allò que et succeeix és una malaltia interna sobre la qual tens un control limitat. Avui llegia a la premsa que una de cada quatre persones al món pateix un trastorn mental. Cal donar la raó a aquest titular, que no és gens sensacionalista. Si tenim en compte que els criteris per a diagnosticar-los cada cop són més inclusius, aviat arribarem al 100% d'afectació. Ja podem córrer cap a la farmàcia!