Un blog sobre psicologia i actualitat

Richard Cohen és un mediàtic defensor de les pernicioses  teràpies de reorientació sexual , encaminades a “curar” l’homosexualitat. Darrere d’un aparent discurs de tolerància, oculta l’arxiconegut missatge d’odi contra el col·lectiu LGBT. Imatge: COP Madrid. El temps passa volant i ja tenim al damunt el dia de l’orgull LGBT, més carregat de polèmica que mai. Comencem a Barcelona i acabem a Madrid, sense esgotar tots els temes que fan xup-xup, tant a les xarxes com als mitjans. A la Ciutat Comtal, a grans trets, la divisió entre els defensors de la celebració de caràcter festiu –representada bàsicament pel sector empresarial- i els partidaris de reforçar les demandes socials, ha esclatat definitivament i enguany s’ha fet visible amb tota la seva contundència. Després de llegir atentament els arguments dels uns i els altres, no em costa gens decantar-me a favor dels segons, per diversos motius. Dit sigui de passada que no crec que l’esmentada divisió sigui motiu de tristes...

La polèmica per les punxes “antiindigents” de Londres, ha encès novament el debat sobre la contribució de l'arquitectura urbana en l'exclusió dels més vulnerables. Però hi ha altres temes damunt la taula, com l'intent de fragmentar cada cop més el son dels ciutadans, dins de l'anomenat capitalisme 24/7. Foto: Sky News.  “ Si no ens deixeu somiar, no us deixarem dormir”: Aquesta era una de les proclames més escoltades durant el 15-M. Han passat tres anys i està ben clar que els nostres somnis els segueixen passant per la màquina trituradora però, què passa amb el son? De ben segur que a algunes “divinitats” del món de les finances i de la política els costa més dormir, ara que s'ha donat el primer cop electoral al bipartidisme però, de fet, som els ciutadans “mortals” aquells que realment veiem amenaçada la capacitat per descansar d'una sola tirada, no tan sols per les incomptables preocupacions que ens ronden pel cap sinó per una estudiada estratègia de...

  Foto: lasexta.com   En una entrevista al programa La Sexta Noche , el “mític” jutge granadí Emilio Calatayud (a la imatge) va oferir la seva particular visió de la Justícia espanyola, en el marc de la dramàtica situació per la qual travessa aquest país. Entre altres qüestions, el magistrat va explicar que en els darres anys s'ha observat una disminució de la delinqüència de menors. A primer cop d'ull, aquesta dada podria resultar soprenent –quanta més urgència econòmica, més robatoris-, però té una explicació ben raonable. Durant el període més dur de la bombolla immobiliària, molts adolescents anaven a treballar a l'obra sense haver finalitzat els estudis bàsics i el fet de tenir un sou a la butxaca, en absència d'una mínima formació , els convertia en “bomb es de rellotgeria”. En l'actualitat, ateses les noves circumstàncies, els adolescents han tornat a l'institut. La presència educativa a la llar és més estable i els adults mantenen un major con...

Imatge: La voz de la Palma Yo no sé muchas cosas, es verdad, pero me han dormido con todos los cuentos… y sé todos los cuentos. Versos de Sé todos los cuentos , de León Felipe. Hem viscut un moment històric apassionant; el cor encara em batega de l’emoció. Em sento capaç de deixar anar un torrent inacabable de paraules, encara que segurament no afegiria res de nou a tot allò que ja està escrit. Sortiria al carrer a cantar i ho celebraria fins a la matinada. Com en tants altres moments estel·lars de la humanitat –per fer servir l’expressió d’Stefan Zweig-, segurament, d’aquí uns quants anys, algú ens preguntarà: “Què feies quan el rei va abdicar?” I nosaltres explicarem que ens en vàrem assabentar a la feina, perquè algú ho va llegir per Internet; o que va trucar-nos un familiar, panteixant, i ens va transmetre la bona nova; o que caminàvem pel carrer i uns vianants ho comentaven però nosaltres, incrèduls, no podíem donar crèdit a aquelles paraules. Finalment, h...

Un tècnic de la brigada de neteja de l'Ajuntament de Barcelona, cobria una pintada a Gran de Gràcia, ahir al migdia. Frases com "Can Vies resisteix" van desaparèixer en un temps rècord de les parets del barri. Foto: Clara Esquena. L’Ajuntament de la capital, presidit per Xavier Trias, se segueix prenent molt seriosament l’eslogan “Barcelona posa’t guapa” perquè en menys de 24 hores va deixar algunes de les parets de la Vila de Gràcia més netes que una patena. Em queda el dubte de saber si aquesta diligència té relació amb la voluntat de mantenir el barri ben polit o bé d’esborrar-hi qualsevol rastre de dissidència. La batalla de l’opinió pública, no ens enganyem, també es guanya al carrer. Sigui com vulgui, l’espurna del desallotjament i enderrocament de Can Vies, al barri de Sants, ha encès diversos focs, tant a dins de la ciutat com a diferents punts del territori. Aquest efecte expansiu ha estat comparat encertadament amb el que es va produir arran del proje...

Arias Cañete és un polític de paraula, d'aquells que ja no en queden. Al programa “El Hormiguero” va demostrar que ell també menja iogurts caducats, per afrontar les penúries de la crisi.  Honestament, no sé què faríem si Arias Cañete desaparegués de la primera línia de la política. M’esgarrifo de pensar que pugui fracassar a les urnes, el proper diumenge. Les primeres eleccions al Parlament europeu, l’any 1979, van registrar una participació ciutadana del 62%, la qual es va desplomar fins a un misèrrim 43%, l’any 2009. Els esforços dels candidats per a convèncer els votants de les bondats democràtiques de la UE, fins ara, han estat debades. Gràcies al nostre galant cavaller, però, les pansides xifres es podrien revifar. Si a algú li devem la recuperació de l’interès per aquests comicis és a ell. Si hi ha un artífex indiscutible, en l’heroïcitat d’aconseguir que Espanya recuperi el somriure, després d’una penosa agonia, aquest és el representant del Partit Pop...

Foto:Bulent Kilic  Em sembla una curiositat històrica que Francisco Franco fos un amant de la copla i comptés entre els seus artistes favorits a Antonio Molina, després del qual ningú no ha estat capaç d’igualar, ni tan sols remotament, la interpretació de “Soy minero”. De ben segur que l’esmentada predilecció no era deguda a la resistència antifeixista que representaven els miners, mirall de tota la classe obrera. Dubto que, en escoltar aquella veu prodigiosa, el dictador pensés en la insurrecció asturiana del 1934 ni que recordés la melodia durant la llegendària vaga del 1962, gràcies a la qual es van assolir èxits notables, magrat que els “subversius” també fossin durament reprimits –les tortures van incloure pallisses i agulles sota les ungles, entre altres crueltats-. Esclafar-los a ells era una forma d’advertència a la resta de combatents i ho segueix essent, encara. Malgrat la brutalitat del “Movimiento”, les traïcions dels sindicats, el desviament de les subv...