Un blog sobre psicologia i actualitat

El dissabte vaig començar un curs sobre psicologia de les emergències. La veritat és que la temàtica trenca tots els esquemes dels psicòlegs avesats a treballar en una consulta. Confesso que hi va haver moments en els quals vaig tenir ganes de marxar corrent. No sé si mai arribaré a assistir ningú en una emergència, en qualsevol cas, crec que les eines que obtindré em seran molt útils (imprescindibles, fins i tot) per a la pràctica clínica. Malgrat que els pacients ens narren tota mena de sofriments, l'actuació en una emergència és completament diferent en el sentit que t'obliga a submergir-te en el caos i assumir el repte de posar-hi una mica d'ordre. T'ubiques d'una manera més real en la situació de la persona que sofreix perquè l'atenció es dóna en el lloc dels fets. Es tracta d'oferir assistència psicològica a persones afectades per atacs terroristes, incendis, inclemències del temps, explosions de gas, accidents de trànsit i un llarg etcètera de catàst...

És una mica temerari moure's per la vida pensant que tothom du bones intencions. Anar amb el lliri a la mà pot portar conseqüències nefastes. Tots hem passat per aquell moment, per aquell ritual iniciàtic, d'emportar-nos grans decepcions amb les persones de l'entorn. Amics, parella, familiars o companys de feina que crèiem de la nostra confiança i que, quan menys ens ho esperàvem, ens han traït vilment. Després del "gran desengany" passem per un procés psicològicament interessant. Tenim l'opció de replegar-nos en nosaltres mateixos, tornar-nos escèptics, paranoics o malpensats crònics. També podem fer com si no hagués succeït res i continuar endavant, tancant els ulls a la realitat, fent veure que no ha passat el que ha passat... Recordo que, per superar un desengany (no recordo quin) em van ajudar les paraules de la psicòloga Clarissa Pinkola Estés, autora del llibre Mujeres que corren con los lobos. Clarissa distingia entre ingenuïtat i innocència. La pers...

Fa poc que ens hem assabentat del desmantellament d'una xarxa de pedofília, que es dedicava a traficar amb imatges pornogràfiques d’infants per internet. El resultat de l’operació policial -“l’Operació Carrussel”- van ser 121 detinguts i 96 imputats, tots ells varons, 49 dels quals operaven a Catalunya. Es van confiscar milions de vídeos i fotografies extremadament dures que implicaven menors de 13 anys, fins i tot nens i nenes molt petits, gairebé nadons. Vosaltres, companys internautes, us preguntareu amb lògica indignació quin futur els espera als criminals. Com a resposta, i perdoneu el meu pessimisme, em referiré al cas d’Uwe Bradler, un pedòfil detingut a Roses l’any 2006, que estava en possessió de material pornogràfic infantil i a qui l’Audiència de Girona ha condemnat recentment a la pena d’un any de presó. Pel que s’ha pogut demostrar, "només" utilitzava l’esmentat material (profundament violent i vexatori) pel seu ús personal. Pel que fa al tractament mediàtic...

Les persones grans que vénen a la consulta presenten alguns trets que les diferencien dels adults més joves. Un d'ells és la notable necessitat de recapitular. Si un pacient d'edat avançada té un accident amb el cotxe, per exemple, quan ve a veure'm no només relata aquella topada si no totes les que ha tingut amb els diferents vehicles que ha conduït al llarg de la vida. Si es dóna el cas d'una discussió amb la parella, emergeixen unes quantes de les picabaralles que han sorgit d'ençà que es van conèixer i de quina manera s'han arribat a solventar. Percebo la necessitat de construir una història coherent sobre tots els anys viscuts, potser una il·lusió de continuïtat o l'esboç d'una identitat que, malgrat els canvis, s'ha mantingut íntegra en la seva essència. D'aquesta necessitat deuen provenir les clàssiques "batalletes" dels avis i àvies que més d'una vegada hem considerat avorrides o banals. Penso que s'hauria de potenciar i...

Quan els psicòlegs quedem per fer un cafè podem ser d'allò més pesats. És més que probable que la conversa derivi, en un moment o altre, cap a l'anàlisi detallada de tota mena de patologies i sofriments. La desgràcia la té la persona que assisteix a la conversa, si no pertany al ram de la salut mental. Com que estem en permanent contacte amb el dolor emocional als psicòlegs se'ns pot encomanar una visió un punt pessimista de la vida. Per això és necessari aprendre a desconnectar de les mil maneres possibles. A mi, escriure en aquest bloc, em va la mar de bé... Fa uns dies, parlava amb una companya que treballa amb dones que pateixen (o han patit) severs maltractaments físics i psicològics per part dels seus marits. Jo li vaig comentar que, per fortuna, a la consulta hi veia moltes dones estimades per la seva parella que no patien pel masclisme ni per les ànsies de possessió. La seva reacció va ser de completa incredulitat! La vaig haver de convèncer que era del tot cert el ...

En general, les activitats amb les quals sóc poc competent em fan una mandra insuperable i miro d'evitar-les tan com puc. Em fa por fer el ridícul i em tanco en banda. Defujo l'experiència. Admiro les persones que, tot i no brillar especialment en alguna disciplina, s'hi llancen sense pensar-s'hi, mirant d'assaborir el present i aprendre tan com sigui possible. Suposo que aquesta mena de temeritat és una bona mostra d'autoestima i amor per la vida...Una manera de no tancar-se portes, d'obrir-se pas per camins poc explorats... Us preguntareu què té a veure tot això amb l'inefable Julio Salinas. Un bon dia vaig sentir com debutava amb un català macarrònic per la ràdio. Traduïa literalment del castellà però s'esforçava tant que resultava entendridor. Tenia ganes d'animar-lo: Molt bé Salinas! Endavant! Tu pots! . Vaig pensar que l'exfutbolista seria un bon fitxatge per aquella campanya de la Generalitat que pretenia incentivar l'ús del cat...

Suposo que estareu d'acord amb mi en el fet que no val la pena barallar-se per gairebé res en aquesta vida. Òbviament, el futbol no està fet per això... Al marge del dantesc espectacle de les bengales, l'esdeveniment més trist del derbi el vaig viure en sortir de l'Estadi, quan vaig presenciar una violenta discussió entre pericos i culers. Es barallaven a causa dels brètols que havien provocat el pànic. Els pericos recriminaven l'actuació dels bàndals i d'alguns jugadors blaugranes. Els culers es defensaven dient que no se sentien representats per a res, ni pels uns ni pels altres. M'imagino que van allargar la disputa fent referència al resultat del partit i a la pèssima actuació de Medina Cantalejo. Vaig trobar lamentable que la violència de quatre agitadors (que podrien haver causat una desgràcia) arribés a enterbolir d'aquesta manera la sana rivalitat que hi hauria d'haver entre nosaltres. Discrepàncies a part, crec que podem arribar a uns quants pun...