Un blog sobre psicologia i actualitat

En l'últim missatge d'aquest bloc us parlava de l'inquietant cas de Gil Lossada, denunciat per uns cooperants de tot tipus d'abusos i negligències al centre d'acollida que dirigia a Adis Abeba. L'advocat dels querellants era l'incombustible Sebastià Salellas, que va morir abans d'ahir a l'Hospital Clínic de Barcelona. Salellas es va començar a trobar malalment, precisament, en un viatge a Etiòpia, on hi va viatjar per aprofundir en les acusacions que pesen sobre el director de Global Infantil. Ja malalt, el passat 7 de maig, encara va interrogar-lo a l'Audiència Nacional. Amb l'últim episodi de la seva vida n'hi ha prou per adonar-se que no feia falta haver conegut "l'advocat de les causes justes" per trobar-lo a faltar. A casa, jugàvem a una mena de joc, de tant en tant. Algú llegia el diari i, de sobte, en treia el nas per fer una pregunta: endevineu qui porta el cas del Comando Dixan... i tothom contestava: En Salellas!....

Segurament esteu al corrent de les gravíssimes acusacions que pesen sobre Gil Lossada, president de l'ONG catalana Global Infantil. Gil Lossada és pintor i va dirigir durant set anys un centre d'acollida de nadons, infants i adolescents a la capital d'Etiòpia, Adis Abeba, càrrec del qual va ser destituït el passat 14 d'abril per les autoritats del país. El pintor va ser acusat per uns cooperants de severs maltractaments a menors i d'intrusisme professional, ja que exercia de metge sense titolació. Per donar compte d'aquests fets, el passat 7 de maig, Lossada va haver de comparéixer al Jutjat nº 3 de l'Audiència Nacional, davant del magistrat Fernando Grande-Marlaska. Segons els cooperants, prèviament ja havia estat denunciat per familiars de menors etíops, a causa de les seves heterodoxes actuacions al centre. El cas de Lossada planteja la necessitat d'un debat urgent sobre la professionalitat amb què treballen les ONG. No sabem com es resoldrà el seu ...

En èpoques de depressió és difícil mantenir l'esperança. No es concep la possibilitat de sentir-se feliç algun dia. Hi ha un sofriment derivat del fet que s'estan morint les coses velles i han de néixer les noves. L'ésser humà es pot transformar a través del dolor. A vegades sofrim per créixer humanament i esdevenir millor persones. I arriba un moment que surt el sol... Us deixo amb la veu de la Nina Simone Here comes the sun

Ja us he parlat alguna vegada del procés de desnaturalització del sofriment a la nostra societat. Hi ha una tendència general a patologitzar-lo i medicalitzar-lo. Sempre reivindico que el paper del professional de la salut mental no és tant el de liquidar els símptoma quan abans millor, com si es tractés d'una plaga d'escarabats, sino més aviat el de comprendre'l i abordar-lo d'una manera rigorosa, humana i natural. És ben cert que hi ha trastorns que requereixen d'una intervenció farmacològica però, tot i així, s'hauria d'anar en compte de no reduir el pacient a un simple ball de neurotransmissors. La psiquiatria clàssica havia treballat molt en el terreny d'una comprensió profunda dels trastorns mentals, però actualment hi ha una dedicació gairebé exclusiva a l'enfoc purament biologista que, tot i necessari és, al meu entendre, completament insuficient. Cal escoltar amb atenció al pacient per saber en quin context es dóna el sofriment i en quin pro...

Aquest és el moment en què la simpàtica Juno s'adona que està embarassada. Té setze anys. Se suposa que estem davant d'un drama realista. Però no us equivoquéssiu! Es tracta de la comèdia que va estar nominada com a millor guió original en l'edició dels Oscar 2007. Per si no heu vist el film, us explicaré que la història tracta d'una noieta que es queda prenyada del seu noviet, que és un vailet ensucradet aficionat als caramelets que està enamoradíssim d'ella. Els seus pares són d'un enrotllat que fa por, al principi se'ls veu seriosos però recolzen a la Juno en tot. La seva millor amiga té un look una mica Britney i despista, perquè sembla falsa, però és una amiga amiga. La Juno primer pensa en avortar, després s'hi repensa, posseïda per una mena de rampell pro-vida. Vol donar la criatura en adopció a una parella modèlica, que troba a través d'un anunci al diari. La sorpresa desagradable és que al final se separen i adéu al somni de família feliç. S...

Quan visito un museu, m'agrada dosificar la quantitat d'art de què m'impregnaré en les properes hores. Val a dir que poques vegades ho aconsegueixo. Diria que tenim una capacitat d'absorció de bellesa limitada en un període determinat de temps (d'aquí la coneguda Síndrome d'Stendhal). Pensareu que desbarro, però no podria dir si he gaudit més en una galeria perduda en el mapa o a la Galleria degli Uffizi, a Florència. En el segon cas, l'embriaguesa arriba a tal punt que em torno incapaç d'apreciar les obres més sublims de la història de l'art. És difícil contenir-se en aquests casos, l'ambició de veure-ho tot acaba per anestesiar els sentits. En un passeig intranscendent, en canvi, és possible commoure's amb la pintura més senzilla, la fotografia més banal... The Manchester Art Gallery és un exemple de museu, de petites dimensions, que conté veritables tresors. Podríem dir que concilia a la perfecció la bellesa i la mesura. Em vaig quedar u...

Encara existeixen certes reticències pel que fa a la figura del psicòleg. Hi ha persones que pensen que acudir a la consulta d'un professional de la salut mental és sinònim d'estar, si em permeteu l'expressió, com una regadora. No els culpo pas. És evident que encara pesa un estigma considerable sobre els problemes psicològics. És cent vegades més tolerable, a nivell d'acceptació social, una apendicitis que no un atac d'ansietat o un brot psicòtic. El sofriment emocional és sinònim de debilitat. Vivim una època on el patiment és tabú. Representa que tot ens va de meravella i que sentir-se enfonsat és un fet inadmissible, que s'ha d'ocultar peti qui peti. Hi ha persones que fan tot el que poden perquè ningú sàpiga que van al psicòleg. Temen els comentaris i els xiuxiueigs. Les crítiques per l'esquena. D'altres vegades, no es perdonen el fet de sofrir. Creuen que és culpa seva, que no han estat a l'alçada de les circumstàncies. Penso que tot plega...