Poti-poti emocional


Gaspar Hernàndez i Flora Saura presenten Bricolatge emocional


Ahir vaig veure els dos capítols que TV3 va emetre del programa Bricolatge emocional, un espai que podríem qualificar d'autoajuda. Un d'ells estava dedicat a la timidesa i l'altre a les relacions sexuals. El regust que em van deixar va ser el d'un poti-poti més aviat confús, malgrat que hi participessin professionals i testimonis ben respectables. En el primer cas, la timidesa es va plantejar com un tret patològic, que era necessari tractar, si es volien afrontar diferents reptes vitals. Des del meu punt de vista, es va posar poc èmfasi al fet que aquesta també té múltiples avantatges i es pot viure amb total serenitat, sense més complicacions. En el mateix episodi, es van introduir altres conceptes com la introversió o la fòbia social i no va quedar massa clara la diferència. També es va fer esment al tractament de tipus corporal i a la risoteràpia; va donar la impressió que eren teràpies específiques per a combatre la timidesa, quan això no és exactament així. Per acabar-ho d'adobar, es van comparar dues cultures, la japonesa i la israeliana i es van extreure una sèrie de conclusions, al meu entendre precipitades, sobre l'estil educatiu d'ambdues tradicions. En el capítol sobre el sexe es va mantenir la mateixa línia d'aiguabarreig. Teràpia tàntrica, cites estimulants, massatges eròtics, masturbació, complexes corporals, pràctiques sadomasoquistes... Tot plegat, amanit amb imatges divertides i diferents frases cèlebres. En resum, penso que el programa toca massa tecles i acaba per no resoldre res en concret. No seria millor centrar-se en un sol aspecte, per abordar-lo amb més profunditat i rigor? Em qüestiono si és saludable practicar aquesta mena de bricolatges a la vida emocional de la població...


Comentaris

Albert Olivé ha dit…
Per començar ja et dic que no he vist mai aquest programa, però, vols dir que si el programa tractés els temes amb més profunditat no seria més "aborrit". Al dir aborrit, ho dic pels qui el fan, i potser tampoc tindria tanta audiència com ara (ni idea de l'audiència que té) i la gent no el trobaria prou interessant i els de la tele no l'hi treurien tant de rendiment.
Jo al igual que tu preferiria un programa amb un tema i tractat amb profunditat.
No sé si vaig errat, però com que al final tot es mou per les audiències i captar espectadors...
Albert, tens raó, és possible que no hi hagués tanta audiència si es tractessin els temes amb més profunditat. Penso que aquesta mena de programes, que tracten qüestions de salut mental, s'han d'analitzar des d'un punt de vista més rigorós i no tant de simple entreteniment. També hi ha excepcions, recordo que Tv3 (o el 33) va emetre un programa sobre somnis (només tractava aquest tema) i era correcte sense caure en l'ensopiment...

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia