Un blog sobre psicologia i actualitat

La novel·la d'Ottessa Moshfegh El meu any de repòs i relaxació m'ha deixat amb un garbuix de sentiments contradictoris que tinc la necessitat d'ordenar. Abans, faig un avís de spoilers .  El punt de partida de la història és brillant; l'autora -a la imatge- té ofici i ens regala uns quants personatges inoblidables: paròdies àcides d'éssers humans que es mouen en un entorn devastat per la banalitat, les aparences i la mercantilització de tot el que es belluga.  Anem a pams i comencem per la protagonista i narradora: una jove de vint-i-pocs anys, extremadament atractiva i esquerpa, que s'ha quedat òrfena fa poc i treballa en una galeria d'art al barri de Chelsea de Nova York. Té una 'parella intermitent' -o com redimonis es digui-, en Trevor, un home que la utilitza com un mocador de paper i una 'amiga' de la Universitat, la Reva, amb greus problemes de bulímia, a qui rebutja i alhora necessita desesperadament. És l'any 2000 i estem a les ...

El passat 17 de juliol va fer un any que ens va deixar Andrea Camilleri , l'autor sicilià internacionalment conegut per donar vida a l'atípic comissari Montalbano, el nom del qual, com és ben sabut, és un homenatge a un altre autor de referència de la novel·la negra: el seu bon amic Manuel Vázquez Montalbán. Al seu torn, el traductor al català de Camilleri, Pau Vidal, ha batejat amb el nom de Camil un dels seus personatges de ficció. Segurament, l'admiració pel mestratge del sicilià deu haver deixat nombroses picades d'ullet literàries.  Les aventures del policia de Vigata -un topònim inventat, inspirat en Porto Empedocle, el seu poble natal- són ideals per a fer més passables els colorosos dies d'estiu, sobretot per a aquelles persones que no estiguin predisposades a les espessors literàries, entre la xardor i la pandèmia, que encara remena la cua.  Un dels darrers títols de la sèrie, que trobem fàcilment a les llibreries, és L'altre cap ...

El 10 d'octubre de l'any 2006 l'activista i professora Angela Davis reflexionava sobre els motors històrics del canvi. Vídeo extret de YouTube.  Després de tants dies de confinament, de tants difunts i de tanta desesperació, hom es pregunta si la colpidora experiència de la pandèmia repercutirà en el nostre comportament; si serem capaços d'extreure'n alguna lliçó que es tradueixi en un canvi de rumb en la manera tan destructiva que tenim de relacionar-nos amb el món.  He llegit un munt d'anàlisis escèptiques i desesperançades, que no puc pas contradir perquè el patiment atroç i la indiferència que tan sovint l'acompanya pesen com una llosa, impossible d'oblidar. Tanmateix, també penso en les paraules d'Angela Davis , quan afirma que el canvi comença quan admetem la realitat tal com és i, alhora, reconeixem que no hauria de ser així sinó d'una altra manera. Sense aquesta imaginació ni els hàbits per a percebre l'entorn amb mir...

Imatge extreta de l' Australian Journal of Pharmacy Una de les peculiaritats de la crisi de la COVID-19 és que té la facultat de col·locar una lent de cinc-cents augments sobre les infinites crueltats de la màfia neoliberal, que ja causava estralls abans de l'esclat de la pandèmia. Ara les misèries s'han agreujat i posat encara més al descobert.  Fa unes setmanes els parlava de com la precarietat assistencial en el camp de la geriatria, derivada de les privatitzacions, constituïa un dels principals factors explicatius de l'elevada mortalitat dels usuaris de les residències. Aleshores esmentava  un article sobre la crua realitat coreana publicat a Los Angeles Times . Avui m'agradaria destacar algun dels excel·lents reportatges en què, a més a més, s'ha posat nom i rostre als responsables del profund deteriorament de l'assistència, en aquest cas a Espanya, com el que ha publicat CTXT :  Aparcamientos de ancianos S.A . , del qual recomano entus...

Les imatges publicitàries de les empreses que gestionen les residències per a persones grans acostumen a mostrar estampes idíl·liques, d'avis i àvies que porten una vida activa i són cuidats amb totes les atencions quan perden l'autonomia. La realitat, però, hi contrasta brutalment, tal com s'ha evidenciat en la crisi mundial de la COVID-19.  Les esgarrifoses notícies que ens n'arriben no són altra cosa que una versió augmentada de la precarietat habitual. Imatge extreta de webconsultas . Fa uns quants dies, em va cridar l'atenció un article publicat a  Los Angeles Times perquè estava encapçalat   per un titular sintètic i punyent: The mentally ill. The disabled. The elderly. The coronavirus hit hardest where the frail gathered [Els malalts mentals. Els discapacitats. Les persones grans. El coronavirus va colpejar més durament on els fràgils s'agrupaven]. El text recollia l'experiència de Corea del Sud amb els ciutadans que patien una situaci...

Getty Images  Quan estudiava a la Universitat, es va fer famós un llibre citat com una gran revelació en el camp de la psicologia de la salut, la vellesa i les cures pal·liatives:  Tuesdays with Morrie  (Doubleday) de Mitch Albom. En català fou traduït com a  Morrie se'n va (Empúries) i en castellà va adoptar el títol de  Martes con mi viejo profesor (Embolsillo). De la primera publicació en fa més de vint anys i d'ençà d'aleshores, del relat dels darrers dies d'aquell professor de sociologia jubilat de la Universitat de Brandeis, afectat d'esclerosi lateral amiotròfica, se n'han han venut, segons la revista Forbes , quinze milions de còpies.  Tuesdays with Morrie  ha esdevingut el llibre de memòries amb més tirada comercial de la història i ha aconseguit connectar amb lectors d'arreu del món. Se n'han fet adaptacions per a la petita pantalla i Mitch Albom, catapultat a la fama per aquell èxit progressiu però espectacular, és avui un ...

Imatge extreta de Vox Locutores Fa uns quants mesos, expressava preocupació respecte el perjudici que podia generar en els consultants la utilització de l'autorevelació com a estratègia terapèutica per part dels psicòlegs. Ho portava a col·lació arran de l'eclosió de moviments com el #Metoo , a través dels quals s'usa la narració sobre episodis traumàtics ocorreguts en la pròpia vida per a transformar una realitat marcada pels abusos silenciats. Si en el terreny de l'activisme queda clara la funció de l'autorevelació com a eina de lluita contra l'omertà que imposen els agressors i com a mecanisme per evidenciar el vincle entre l'opressió política i el sofriment humà, en el món de les relacions interpersonals, aquesta tendència a centrar-se en un mateix pot suposar, en alguns casos, un vertader problema afegit.  M'agradaria insistir una mica en l'esmentat fenomen perquè el segueixo observant i, com em passa de vegades, no s'entene...

L'actor Bob Harris (Bill Murray) participava en una soporífera sessió fotogràfica a « Lost in Translation »  (2003) de Sofia Coppola. Animació extreta de WiffleGif . A la directora Sofia Coppola se li ha retret en més d'una ocasió que en les seves pel·lícules es preocupi de mostrar les misèries de les celebritats: persones riques i aclamades, que no haurien de despertar precisament la compassió del públic, tal com està el món. No coincideixo amb aquesta crítica perquè, en la mesura que la cultura occidental està impregnada del culte a les estrelles, símbol del triomf individual en la societat capitalista, el fet de revelar-ne la cara amarga contribueix a qüestionar els somnis que perseguim. Aquesta també és, al meu entendre, una forma legítima de desemmascarar els mecanismes opressius del sistema neoliberal.  A banda del conegut «Lost in Translation»  (2003), un altre film de Coppola que retrata amb encert la psicologia de la fama és « Somewhere » (2010). L'...

Refugiats afganesos al Mediterrani. Foto:Will Rose.  Davant de l'escàndol sexual destapat a Haití, que implica Intermón Oxfam i del degoteig de nous casos d'abusos perpetrats per cooperants en aquesta i altres ONGs, han sorgit dures crítiques al món de l'ajuda humanitària, esperables en situacions tan esfereïdores de violència sobre els més desemparats.   Per un costat, es qüestiona un model de "solidaritat" que en certs aspectes no fa altra cosa que perpetuar un vell despotisme colonialista. És innegable la posició de privilegi dels anomenats treballadors humanitaris: sens dubte, estem davant d'un important problema estructural que cal atendre amb urgència. Tanmateix,  hi ha veus que fan una esmena a la totalitat que trobo excessiva, especialment si tenim en compte les persones que es deixen la pell de debò en la tasca de pal·liar drames inenarrables i que, al damunt, han d'afrontar persecucions, atacs i amenaces pel fet d'haver denuncia...

El cas exposat és absolutament fictici. Ha estat inventat amb el propòsit de reflexionar sobre la tendència contemporània a cercar remeis "màgics" per abordar complicats problemes socials La senyora Josefina acaba de rebre la visita de l'Alba, la seva única filla, que viu a la ciutat, a més de cent quilòmetres de distància. Ella insisteix en el fet que no cal que vagi a veure-la cada cap de setmana perquè deu tenir altres coses importants a fer i després comença el dilluns cansada, entre la feina i la canalla. La realitat,  però, és que a la senyora Josefina no li agrada gaire que l'atabalin i l'Alba, a qui estima amb bogeria, és especialista en donar-li consells que no té cap ganes de seguir. Ara es penedeix d'haver-li explicat que pateix insomni perquè no para de repetir que s'ha d'animar i prendre melatonina , que ella n'ha donat al seu fill Pol i ha estat com posar oli en un llum. A més a més, ni tan sols cal que ho consulti amb el met...

La violència masclista presenta una cara invisible , que passa tot sovint desapercebuda però té un impacte social demolidor. Imatge extreta de Recover from emotional abuse. Es calcula que quaranta-cinc dones han estat assassinades a mans de les seves parelles o exparelles a Espanya des del gener del 2017. Davant d’aquesta colpidora xifra, que amaga drames humans inimaginables, és comprensible que els titulars dels diaris o les campanyes institucionals se centrin en la mortalitat femenina, amb lemes com “Ens volem vives” o “Ni una menys”. Sense restar importància a la urgència de posar punt i final a aquests crims atroços penso que és necessari recordar que el gruix de la violència masclista desplegada en l’àmbit domèstic no es manifesta pas amb extrema crueltat sinó que adopta la forma d'una hostilitat de baixa intensitat, que perdura en el temps i pot esdevenir igualment letal perquè les conseqüències sobre la salut de les dones i el desenvolupament dels infants són...

Malgrat que les fases del dol concebudes per Kübler-Ross -negació, ira, negociació, depressió i acceptació- gaudeixen d’una gran popularitat, no hi ha base empírica que en recolzi l’existència. Fa temps que la ciència les qüestiona però en els mitjans de comunicació se segueixen oferint consells que s’hi inspiren. Pintura de Karine Douliez. Era qüestió de dies que aparegués a la premsa algun article on es recollís el consell d’un psicòleg expert en catàstrofes que recordés als familiars de les víctimes i a altres persones impactades pels recents atemptats gihadistes que, a partir d’ara, transitaran per diverses etapes fins que   assoleixin l’anhelada acceptació o adaptació a la rutina diària. El 24 d’agost va fer tretze anys que ens va deixar la psiquiatra suïssa Elizabeth Kübler-Ross i el seu controvertit model encara segueix viu en el nostre imaginari, entre altres motius, perquè tenim poca cultura científica, encara que haguem elevat certs investigadors als altars....

Un senzill homenatge, improvisat, a les víctimes de l'atemptat de Barcelona, en un carrer de Platja d'Aro, ahir a la tarda. Foto: Clara Esquena. Aquesta és la mena de missatges que no voldria haver d'escriure mai. El dolor i la incertesa m'embolcallen, com si d'ençà del dijous haguéssim despertat en un nou context pel qual ningú no ens havia preparat. Sabíem que podia passar però volíem creure que era evitable. Em costa de trobar les paraules: em semblen fútils davant de la destrucció i l'horror que assoten el món d'avui.  És clar que tenim por però haurem d'aprendre a conviure-hi, amb perseverança, sense caure en els paranys que trobarem pel camí. El terrorisme gihadista a Catalunya ha deixat víctimes que ja no podran llevar-se pel matí. I persones estimades, desolades per la pèrdua. Romanguem al seu costat, amb respecte i en silenci.

Imatge extreta de The Telegraph Fa dies que no puc deixar de pensar en la tragèdia de la Torre Grenfell de Londres, l'edifici on van perdre la vida -si la xifra no augmenta durant els propers dies, la qual cosa és probable que succeeixi- setanta-nou persones. És com si em cremés el cap. La notícia té quelcom de singular: una maldat glacial i alhora desimbolta, que em mortifica. Aquesta desgràcia és peculiar, al meu entendre, en el sentit que s'ha perdut qualsevol bri de vergonya a l'hora de menystenir els ciutadans pobres o aquells que, per un motiu o altre, fan nosa a qui remena les cireres. I això fa por. Ara ja és possible desempallegar-se barroerament dels veïns d'una zona cobejada de la ciutat. Se suposa que després podem passar, tranquil•lament, a un altre tema. Mentre bevem un glop de te i assaborim unes cookies . Una etiqueta diferent a les xarxes socials. Un ram de flors per una nova causa. Una llagrimeta per vessar, d'un color més vistós. Una c...

A la controvertida sèrie 13 reasons why (2017) [Per tretze raons], basada en la novel·la homònima de Jay Asher, s’hi mostren diversos elements contextuals lligats al suïcidi dels adolescents, com ara l’assetjament escolar, les dificultats de comunicació amb els adults o la violència sexual vers les noies. Clay Jansen (Dylan Minnette) rep un paquet amb set cintes de casset, on la seva estimada Hannah Baker (Katherine Langford) li explica els motius que l’han portat a prendre la tràgica decisió (tots dos, en el gif). Per tal d’explorar com caldria tractar aquest delicat tema en els mitjans de comunicació, ahir em varen trucar les periodistes Núria Cabrera i Judit González del programa de ràdio Reenfoca2  de Barberà del Vallès, un espai d’actualitat destinat a plantejar les notícies des d’una perspectiva alternativa. El sensacionalisme, les estratègies de prevenció basades en l'evidència i els factors estructurals van ser alguns dels temes que vàrem ab...

Imatge extreta de Huffington Post El passat divendres em va trucar la periodista Laia Vicens, del diari Ara , per sol·licitar la meva opinió sobre el fenomen de la  Balena Blava , una mena de joc de rol macabre, difós a través de les xarxes socials, que indueix els adolescents cap al suïcidi mitjançant un sèrie de proves, que inclouen la visió de pel·lícules de terror, el contacte amb altres membres de la temerària comunitat virtual i la interrupció del son. A través de coaccions, també s'empeny els usuaris cap a conductes autolesives, entre d'altres maniobres d'aproximació al terrible objectiu final . Si us ve de gust llegir l'article, on es recullen altres parers professionals, podeu fer-ho clicant aquí . Com que generalment no tens massa temps per reflexionar, quan et demanen el punt de vista en un mitjà de comunicació, aprofito l'espai del blog per subratllar alguns aspectes importants, vinculats a...

Getty Images Les notícies de l’ofensiva dels Estats Units sobre Síria i l’Afganistan, amb el llançament en aquest darrer país de la MOAB, coneguda popularment com a Mother of all Bombs -la mare de totes les bombes- i les conseqüències quant a les relacions amb Corea del Nord, Rússia i l’Iran, han fet despertar les alarmes respecte el paper que el temperament de Trump podria jugar en l’evolució de l’anomenada “guerra contra el terror”.   Malgrat les incerteses, sabem que el nou inquilí de la Casa Blanca ha incomplert les promeses en matèria de política exterior i que la sobtada determinació bel·licista ha beneficiat considerablement la milionària indústria de les armes. Seria un error garrafal atribuir el gir estratègic exclusivament als rampells de Trump, tristament famós per increpar agressivament els periodistes;   respondre les crítiques a cop de Twitter o bé “engrapar les dones pel cony”, sense ni tan sols contemplar la possibilitat de perdre el te...