dilluns, 29 de desembre de 2014

La vida de Pablo



Un dels nombrosos muntatges fotogràfics penjats a la xarxa, al·lusius al "messianisme" que de vegades s’observa en el líder de la formació violeta.


Jesucristo sería de círculos, habría estado en Podemos”

Pablo Iglesias Turrión, secretari general de Podemos.


Les festes d’enguany són particularment adequades per passar olímpicament de les produccions cinematogràfiques solemnes sobre la vida de Jesús i decantar-se directament per magnífiques sàtires com la pel·lícula Life of Brian (1979) dels irrepetibles Monty Python. Contràriament a allò que sostenen certs cinèfils que han tornat a veure-la després de molts anys, penso que aquesta comèdia irreverent ha envellit de forma envejable i en certs aspectes manté una vigència extraordinària. Per altra banda, considero que la virulenta polèmica suscitada en el moment de l’estrena, per mofar-se suposadament de la comunitat cristiana, ha empal·lidit a favor del relleu que pren la subtil crítica social que es desprèn en alguns dels seus esquetxos.

John Cleese i companyia no es van tallar un pèl a l’hora de remarcar a través de l’humor tant els tics ridículs de les forces conservadores opressores, interpretades pels obtusos romans, com els de l’esquerra pretesament alternativa, que és en realitat ambigua i caïnita, representada pel Front Popular de Judea i un altre moviment "cosí germà", amb el qual sempre estan a mata-degolla. Les seves interminables assemblees i la nul·la habilitat que demostren per resoldre cap problema concret han conformat algunes de les escenes més hilarants de la història del cinema.  En l’actualitat, el darrer exemple d’aquestes picabaralles entre grups diguem-ne “rupturistes” el podríem trobar en la monumental espifiada de Pablo Iglesias a Barcelona, tan criticada durant els darrers dies, quan va fer al·lusió a l’abraçada entre David Fernández de la CUP i el president Artur Mas durant el “nou 9-N”.

En comptes de respondre fermament a una legítima pregunta sobre el posicionament del seu partit respecte a un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, el professor de la Complutense va optar per una retòrica de plató televisiu de baixa volada que ha encès els ànims de les esquerres, a ambdues bandes de l’Ebre. Es pot estar perfectament en desacord amb aquest gest –més de caràcter personal que polític- però això no és motiu per insinuar que existeix una mena de connivència tàcita amb CiU, després de tota la pedra que han picat, realment “des de baix”, els membres d’aquesta formació independentista. Sense cap mena de dubte els tres diputats de la CUP han aportat una alenada d’aire fresc al nostre viciat Parlament, on hi han introduït un discurs compromès amb la crua realitat social, impensable uns anys enrere –després de l’esgotadora experiència del tripartit, ICV i ERC van quedar francament deslegitimades, mentre que el PSC es polvoritzava ideològicament-.

Pablo Iglesias va perdre una magnífica oportunitat per refermar els llaços de fraternitat que l’uneixen amb una alternativa apreciada a Catalunya i també justament valorada en diferents punts d’Espanya, fins i tot a Madrid. Per contra, va optar pel camí de l’electoralisme i el benefici partidista, en detriment del projecte col·lectiu. Tal com s’ha comentat a bastament a la premsa, en massa ocasions, les paraules el delaten: “Yo no quiero que Cataluña se independice”. La pregunta és: ¿En boca de qui parla, Pablo Iglesias? ¿Què importa allò que ell pensi personalment, al costat de la voluntat d’una comunitat o de la veu dels militants del partit? ¿Quan i com s’ha decidit aquest gir que expressa cap a l’obsolet autonomisme? Malauradament, la qüestió nacional no és l’únic aspecte en el qual Podemos ha diluït amb aigua el discurs ferm dels inicis.

També els hem sentit afirmar com compartien el diagnòstic de país del rei Felip VI en el tradicional i planer discurs de Nadal. ¿Haurem de renunciar igualment al referèndum monarquia-república? ¿Faran marxa enrere pel que fa a les polítiques contra l’austeritat? ¿Modificaran la llei electoral perquè existeixi una democràcia directa? ¿Plantaran cara als bancs i aturaran els desnonaments? ¿Què passarà amb la corrupció? De ben segur que l’any 2015 ens prepara moltes sorpreses, si tenim en compte la convocatòria d’eleccions. Per si de cas, no perdem el sentit de l’humor i recordem-nos de mirar el costat brillant de la vida, tal com ens recomanaven amb molta conya els Monty Python, al final de La vida de Brian. Repetiu amb mi, companyes i companys: Always look on the bright side of life…



dissabte, 20 de desembre de 2014

L'autèntica Espanya


Un policia subjecta pel coll una manifestant, en una de les marxes per encerclar el Congrés a Madrid. Foto: Susana Vera.


La profunda crisi que pateix la psiquiatria a nivell internacional també es manifesta a Espanya. Diversos autors l’han disseccionada meticulosament a través d’un valent i rigorós treball d’investigació. Sense les veus dissidents, resultaria encara més complicat oferir una proposta alternativa, crítica amb la clamorosa sobremedicació i reivindicativa del paper fonamental de l’entorn a l’hora de comprendre amb profunditat la psicopatologia i la teràpia adequada que se n’hauria de derivar. Lamentablement, en moltes facultats se segueix promovent poca cosa més que la transmissió a l’alumnat de continguts que són pura ideologia al servei del mercat. Quan els futurs professionals trepitgin el carrer, hauran de recórrer encara un llarg camí, si realment desitgen superar el parcial o complet “rentat de cervell” al qual els hauran sotmès i afrontar amb enteresa la precària realitat laboral. És ben trist mirar enrere i no ser capaç de comptar els teus referents intel·lectuals ni amb els dits d’una sola mà. Hi ha béns intangibles com el record de l’immens llegat que ha deixat a la teva vida un bon professor, que trobes a faltar en moments de terrible foscor.

A la meva manera de veure, en el camp de la psicologia és particularment complicat trobar acadèmics que es posicionin fermament en contra dels violents atacs de l’elit financera, els quals deixen les classes populars en una situació d’absoluta desprotecció. L’apel·lació a l’austericidi, posem per cas, és bàsica en l’explicació de l’augment del nombre de suïcidis, addiccions, recaigudes, problemes psicosomàtics, assetjament laboral, violència familiar, crims masclistes, etcètera. És com si el context fos necessari per elaborar teories brillants però no pas per entrar en l’anàlisi detallada de la brutal realitat quotidiana. ¿De què dimonis se suposa que parlen habitualment els pacients als consultoris, si no és de les asfixiants limitacions de cada dia?

En alguns congressos, als quals et costa un dineral assistir i que estan avalats per totes les institucions oficials hagudes i per haver, alguns ponents que són presentats amb els màxims honors  hi exposen les propostes d’autoajuda més indignes que es podrien oferir en aquests moments tan salvatges. No cal que us digui que els seus llibres es venen com rosquilles. Un dels missatges que transmeten a l’auditori és que si un aturat no troba feina és perquè no s’hi ha esforçat prou. És a dir: amb el seu mètode terapèutic, qui no es col·loca és perquè està mancat d’esperit de lluita. En cas que el desocupat hagi causat bona impressió en una entrevista, hauria d’adaptar-se completament a allò que li oferissin. Tot plegat va acompanyat d’una posada en escena plena d’acudits i dibuixets al power point. El típic estil de les presentacions comercials nord-americanes. Només de recordar-ho, se’m remouen els budells. Ras i curt: es tracta de promoure entre els professionals el mundialment conegut  “model del xaiet” que camina dòcilment cap a l’escorxador, sense protestar gens ni mica, no fos cas que el carnisser tingués un mal dia i el torturés més del compte. Dit amb altres paraules: si pots, treballa com un animal i no pensis mai en defensar els drets del teu col·lectiu. Individualisme descarnat? Promoció de l’explotació? Encobriment desacomplexat de les negligències polítiques? Ximpleries.

Finalment, el fet d’escoltar professors que facin referència als ecos del franquisme, amb el propòsit de comprendre millor les mancances del present és pràcticament un episodi de ciència-ficció. Hi ha una part de la Història que ens han escatimat amb tanta gasiveria que ens han deixat un buit insondable a dins del cor. Em sento mentalment “amputada” sense el fil conductor que uneix la II República amb aquesta nova Transició que tindríem la meravellosa oportunitat de reviure, si la sabéssim enfocar correctament –aquest seria tema per un altre post. De vegades es ventila la qüestió amb expressions de l'estil: "Abans la gent sabia afrontar millor els problemes de la vida", sense comptar -per esmentar només un exemple- amb les persones que no van poder elaborar cap dol perquè tenien una por atroç de les represàlies, si mai parlaven dels seus difunts. Es van haver d'empassar, una per una, totes les llàgrimes i potser es van morir de pura tristesa. 

Personalment, a banda de la literatura, m’ha ajudat la lectura de llibres com els del psiquiatre Enrique González-Duro (2008), del qual ja us havia parlat en alguna altra ocasió. Ara que som víctimes de la llei mordassa, l’operació Pandora i tants altres abusos d’autoritat, que ens transporten a grisos episodis del passat, en les seves pàgines hi trobem pistes per tancar les ferides i mirar cap al futur amb dignitat. Entre molts altres testimonis, González-Duro fa referència a les memòries de l’aleshores jove de la CNT José Leiva, en un moment que sortia de la presó (p. 249):

“Leiva se sintió humillado, incluso llegó a sentir nostalgia de la prisión de Pamplona y deseó volver a ella: era su lugar en la España de Franco. No obstante, tomó el tren de Madrid, en un vagón ocupado por soldados que cantaban alegre y ruidosamente: “Ese contraste entre la alegría animal de los soldados que viajaban en el tren y el mundo en que yo había vivido, me parecía tan brutal, tan inhumano (…). No, el mundo no podría saber lo que era la España de Franco juzgando por las apariencias. Escuchando sólo a los pocos que tenían libertad para reír  y exhibir su alegría como en un escaparate, y no escuchando a toda la legión de hombres y mujeres que no tienen libertad para lamentarse y llorar. La auténtica España era la que no tenía la palabra, la que no era visible, la que vive en la periferia de las ciudades, como en infectas juderías que nadie visita, la que yace encerrada en muros que nadie penetra, la de las comisarías, la de los piquetes de ejecución, la que vivía en régimen de libertad condicional y vigilada”

L’autèntica Espanya d'avui no és la d’aquells privilegiats que se’n riuen sorollosament de nosaltres, quan després de saquejar el país reben el premi d’un tercer grau. Hi ha una realitat oculta a la qual es rebutja mirar directament a la cara. La dels joves brutalment represaliats per participar en una manifestació, a qui els mitjans de comunicació criminalitzen sense pietat. La de les dones apallissades, els infants malnodrits, els presos torturats, els jubilats estafats, els moribunds d’hepatitits, els immigrants ofegats, les famílies desnonades i totes les persones desposseïdes que necessiten ajuda. Aquest no és un país d’arrels vigoroses. El món no està enlluernat, com sostenia Montoro, perquè no ens donen cap oportunitat per  aixecar-nos. La crisi no ha finalitzat en absolut perquè són ells qui la promouen i ens esclafen diàriament com escarabats. Els psicòlegs hauríem d’estar al lloc que ens correspon, que no és cap altre que al costat d’aquells qui sofreixem (sofrim) els atacs constants de la gent sense ànima. Per què tenim tanta por de dir les coses pel seu nom?


Referència


·        González-Duro, E. (2008). Los psiquiatras de Franco. Los rojos no estaban locos. Barcelona: Península.

divendres, 12 de desembre de 2014

El país de "La pechotes"


El totpoderós Paolo Vasile vol fitxar Isabel Mateos, La Pechotes, perquè participi en un programa del caspós imperi Mediaset. Foto: Sergio González.


Se toma a la mujer como objeto sexual y con ello, la imposibilidad de considerarla sujeto, en términos de igualdad o alteridad. Algo culturalmente establecido y aceptado es utilizar el cuerpo de la mujer en los medios de comunicación de masas. Sujeto y objeto del deseo masculino, no implica sólo la construcción mental constituida a través del tiempo, sino que engloba una serie de prácticas resultado de esta visión del mundo”


Georgina Sotelo & Martha Patrícia Domínguez (2014)18


És l’amiga de la infància del Pequeño Nicolás i es diu Isabel Mateos però com el seu company de fatigues també és coneguda amb un sobrenom: La Pechotes. A ell el defineixen amb dues paraules que formen part d’un conjunt ben simpàtic, encara que allò que expliqui el xaval resulti d’allò més inquietant, però per a ella els mitjans s’han inventat –la noia afirma que mai l’han anomenat així- una sinècdoque que ens transporta directament a la Itàlia berlusconiana o als anys del destape espanyol. ¿Com podríem oblidar Andrés Pajares, tot empaitant la turista sueca de torn, aclaparada pel sex-appeal ibèric? No és tan sols que obviïn qualsevol aptitud intel·lectual o de personalitat sinó que alguns periodistes ni tan sols n’esmenten el nom, repetim-ho. La jove Isabel Mateos és només un escot generós. Un parell de mamelles voluminoses, concebudes pel gaudi masculí.

Arran d’aquesta popularitat sobrevinguda, a Mateos li han dedicat reportatges on n’han destacat el costat sexy: “Las fotos más ardientes de La Pechotes”, resa un titular del diari El Mundo. La revista Interviú la persegueix perquè protagonitzi una portada; al programa Espejo Público van entrevistar-la enmig d’una gran expectació i tot sembla indicar que Paolo Vasile ja l’ha convençuda perquè aparegui en un espai de Cuatro, a canvi d’una sucosa retribució econòmica. Per la seva banda, Telecinco ha fitxat Olga María Henao, la viatgera exparella de José Antonio Monago, la qual formarà part de l’equip d’Hable con ellas, un programa que aporta una mirada suposadament femenina a l’actualitat.

Alhora que hi ha grapats de professionals brillants que són acomiadades sense contemplacions dels mitjans, en aquest país, les dones ben connectades amb un baró poderós i/o aquelles que posseeixen un cos apte per al consum de masses són cobejades pels magnats de la comunicació. Amb totes les excepcions que es vulguin, que tampoc estaran exemptes de mordasses i limitacions diverses. Crec que va ser la periodista Olga Viza qui va explicar que existeix una lllei no escrita segons la qual és cada cop més necessari tenir un look associat a la bellesa i la joventut, si es vol firmar un contracte laboral en condicions.

Segons l’Institut d’Estudis Econòmics (IEE), l’any 2013 l’atur femení a Espanya era del 27%, el més elevat de la Unió Europea, només per darrere de Grècia (31,3%); aquesta xifra no ha deixat de créixer d’ençà del 2007 (11%). En un marc de recessió i austeritat, el missatge que es transmet a les pantalles és el següent: Si t’adaptes al rol de subordinació que t’assigna el poder patriarcal no ho tindràs tan complicat per penetrar en el mercat laboral. El cos ha de formar una part central de la identitat professional, peti qui peti. D’aquesta forma d’emmotllar-se als designis de l’amo algunes cíniques l’anomenen “capital eròtic”. S’ha de tenir estómac per fer circular aquestes idees perverses.

Cada dia consumim imatges de femelles que estan col·locades darrere d’un faristol, per llegir els correus dels espectadors i per riure les gràcies dels tertulians que parlen de temes vertaderament seriosos. També les ubiquen a la vora d’una pantalla-pissarra, vestides amb la imprescindible minifaldilla, amb la finalitat que mostrin les dades necessàries al presentador –potser un home madur i físicament no massa agraciat-. Aquest les utilitzarà per acabar de polir la notícia, mancada del toc de rigor masculí per esdevenir realment creïble. Aquesta injecció de caspa intravenosa no la rebem només a través de l’imperi Mediaset sinó que a l’eterna rival Atresmedia, en xous informatius presentats per gurus de l’esquerra, s’hi reprodueixen exactament els mateixos estereotips masclistes. Un vernís de progressime sempre és profitós per emmascarar la més rància de les ferums. Quina vergonya, Gran Wyoming!

No menystinguem l’altra cara de la moneda. La d’aquells cossos que es comencen a florir i han ser sotmesos a tota mena de tortures. L’audiència defuig les pells arrugades, els culs greixosos i els pits caiguts. Injeccions de Botox, tractaments amb col·lagen, líftings impossibles, implants de mames i aquella nova tècnica que ve dels Estats Units, seran importants per rejovenir-les uns anys i mantenir-les dins de la roda una altra temporadeta. En aquesta guerra sense treva s’acompleix la funció prèvia al definitiu anorreament de l’esclau: invisibilitzar-lo. Cap massacre fóra possible sense la construcció de l’enemic com un altre que no és un autèntic ésser humà. Estem davant d’un objecte, no d’una persona de carn i ossos, dotada d’un món interior que paga la pena tenir en compte. Els mitjans ens han de mostrar encara el darrer espectacle macabre. Cossos femenins colpejats, mutilats, violats, esquarterats, disparats, cremats o cosits a ganivetades. Un degoteig incessant al qual es para una modesta atenció. No és el mateix que assassinin un aficionat ultra a les afores d’un estadi que aparegui una nova víctima de violència masclista. Aquest esdeveniment ja no és notícia i resulta francament avorrit haver-lo de repetir com un disc ratllat. Ha arribat l’hora d’assumir-ho: entre els difunts també hi ha jerarquies.


Referència
  • Domínguez, M. y Sotelo, G. (2014). Cosificación femenina en la era del capitalismo tardío. Ciencia administrativa, 1, 40-50. 


     Article publicat a Tercera Información


    A la "Comisión para la Investigación de Malos Tratos a Mujeres" de Madrid, moltes gràcies per fer difusió de l'article, a través de Twitter



diumenge, 7 de desembre de 2014

L'estany daurat i el déu Janus





Una imatge de l’obra de teatre En el estanque dorado



A la gran pantalla van ser Katharine Hepburn i Henry Fonda, els actors que van protagonitzar una peça que ja havia estat representada a Broadway i que més endavant viatjaria cap als teatres de París. En l’adaptació que es pot veure actualment al nostre país, les agredolces vivències dramatitzades a On Golden Pond (1981) han retornat a l’escenari. En aquesta ocasió, Lola Herrera i Héctor Alterio (a la foto) es posen a la pell d’Ethel i Norman Thayer, un matrimoni que afronta amb tendresa i humor el darrer tram de la vida, en una casa d’estiu a la vora d’un llac. L’estada se’ls complica una mica quan reben la visita de la seva filla Chelsea –Jane Fonda, en la versió cinematogràfica-, acompanyada del seu promès Bill, divorciat i amb un fill adolescent.

 
Aquesta bonica obra del dramaturg Ernest Thomson em sembla interessant des d’un punt de vista psicològic perquè, entre altres aspectes, posa en relleu les mancances i els beneficis cognitius associats al procés d’envelliment. De bon principi es fan evidents les pèrdues de memòria de Norman –que celebra el seu vuitantè aniversari-; aquestes li provoquen més d’un ensurt, tant a l’interior de la vivenda com en les escapades que fa per l’entorn. Podríem dir que l’home pateix els estralls d’una demència incipient, que molt probablement es complicarà en el futur. Però no tot són xacres en la rutina diària perquè tant ell com la seva dona demostren que l’experiència que han acumulat plegats en el decurs dels anys els són de gran ajuda per afrontar l’adversitat; també l’empren per transmetre valuosos consells a la de vegades ressentida Chelsea i al noi adolescent. El xicot està força crispat al principi però finalment estableix un entendridor lligam de confiança amb els seus nous avis. Ambdós tenen prou capacitat per saber desxifrar quines són les seves vertaderes necessitats i per això el nét s’hi troba la mar de bé, al seu costat.

 
La filosofia i la psicologia ens han deixat algunes pistes per comprendre millor aquest ambigu camí de maduració. Figures brillants de l’antiguitat clàssica com Marc Tul·li Ciceró –penso en el llibre De Senectute- han explicat de forma ben entenedora quins són els vicis i les virtuts que es cultiven durant la vellesa. El psicòleg Paul Baltes (1993) utilitzava en un article la metàfora del déu romà Janus, representat en l’art amb dues cares, cadascuna de les quals mira en la direcció oposada de l’altra, per il·lustrar l’inevitable declivi neurofisiològic del cervell però també la possible compensació de les pèrdues, així com els guanys associats a la cultura. Anàlogament, s’han encunyat termes com el d’intel·ligència fluïda i cristal·litzada per definir la doble vessant del desenvolupament cognitiu.
 

Al mateix temps, sabem que existeix un pragmatisme necessari per resoldre les tantes vegades ambivalents qüestions de la vida: alguns investigadors l’han estudiat i definit amb el nom de saviesa. La saviesa està generalment més desenvolupada en les persones grans, com bé sabem, perquè que són capaces d’emetre dictàmens excel·lents sobre dilemes complicats -a diferència dels joves o els adults madurs, més proclius a caure en la polarització que provoca la incertesa-. Aquest és un valor que tot sovint es menysté a la nostra societat i que, al meu entendre, tendeix a infantilitzar l’última etapa del cicle vital. De vegades es tracten les àvies i els avis com si fossin éssers que ho han desaprès gairebé tot i que per això necessiten una tutorització permanent. No crec que m’equivoqui gaire si afirmo que l’esmentada actitud pot associar-se a abusos de diversa índole. Tal com succeïa en la vida d’Ethel i Norman, fins i tot en els moments de més vulnerabilitat, les persones grans ens demostren que tenen un preciós llegat per deixar en aquest món. No el desaprofitem amb la nostra ignorància.



Referència



Baltes, P. (1993). The aging mind: potentials and limits. The Gerontologist, 33, 580-594.




diumenge, 30 de novembre de 2014

El meló podrit dels polítics pederastes


Imatge:losgenoveses.net


Quan s’analitza el perfil de certs personatges de les altes esferes, la referència a llur vida sexual es contempla des d’alguns mitjans com una gruixuda línia vermella que no convé traspassar. L’exposició a bombo i plateret de la infidelitat de François Hollande i la posterior “venjança” mediàtica de la seva exparella, l’atractiva politòloga Valérie Trierweiler, van generar una comprensible controvèrsia sobre els problemes ètics i l’escàs interès periodístic que en tantes ocasions implica irrompre en la intimitat dels caps d’Estat. Aquestes reserves són ben lloables, sempre i quan no se sospiti que les aventures amoroses s’han sufragat amb diners públics, com seria el cas del recent escàndol que ha esquitxat el president d’Extremadura, el popular José Antonio Monago.

Si s’han comès agressions sexuals a persones adultes o bé abusos a menors també és necessari que els ciutadans en coneguem els detalls. I aquí és quan sorgeixen els problemes de silenci còmplice, exposats amb anterioritat en aquest blog. Darrerament, per exemple, hem sabut que Carlos Fabra, el sinistre expresident de la Diputació de Castelló, haurà de complir una condemna de quatre anys de presó per un delicte d’estafa a Hisenda. Amb motiu de la celebrada sentència, en revistes, diaris i programes de televisió se n’han fet retrats de tota mena i en cap d’ells –fins on jo he pogut constatar- s’ha fet esment de l’episodi més tenebrós  que plana per damunt d’una dilatada trajectòria delinqüencial.

Em refereixo a la denúncia a la Fiscalia d’una trama que hauria operat a Castelló: a la cúspide s’hi trobaria l’incombustible cacic de les ulleres fosques. La banda també estaria formada per destacades personalitats de la zona valenciana i homes influents com l’exdirectiu del Milà Giuseppe Farina. Tots ells es dedicaven presumptivament a múltiples i esgarrifoses activitats criminals, entre les quals hi destacaria la brutal violació de menors acollits en centres. Els nens i nenes haurien participat en orgies  gravades en diversos vídeos, comercialitzats posteriorment a nivell internacional. Nombrosos testimonis avalen els fets descrits, que haurien deixat una llarga llista de persones emocionalment destrossades o directament assassinades. En resum, podria  tractar-se d’un escabrós escenari encobert per la Justícia, bastant similar als que ha tret a la llum a Mèxic la periodista Lydia Cacho. Com que només n’he exposat una petita part, si el vostre estómac ho resisteix, us recomano que cliqueu l’enllaç de la notícia i n'extragueu les vostres pròpies conclusions. No deixa de ser revelador que, paral·lelament a aquesta tebior informativa, s'organitzin monumentals circs mediàtics com el de l'abusador de Ciudad Lineal, tot reforçant el mite del caçador d'infants solitari que actua bàsicament pel seu compte.

A Catalunya també tenim la nostra porció de polítics pervertits. L’exprimer tinent d’alcalde de Cubelles, Joan Rodríguez Serra (ERC), ha estat condemnat a sis anys i mig de presó per un afer de pederàstia. Un dels adolescents vexats es va suïcidar uns dies després d’haver-lo denunciat però el jutge no ha considerat provat que la mort estigui relacionada amb les pressions rebudes per part de l’acusat, tal com sosté sa mare. En aquest episodi concret, no sembla que estiguem davant d’una xarxa coordinada, com la de Castelló, la de la monstruosa Casa Pia de Portugal o la del depredador Jimmy Savile al Regne Unit, en les quals també hi estaven enredats mandataris de les més altes esferes.  Com hem vist, molts d’aquests crims es tanquen en fals i de vegades es transmeten al gran públic quan les males ànimes dels agressors ja crien malves. En massa ocasions, les víctimes s’han de conformar amb una migrada indemnització o potser amb què el violador  romangui uns anyets entre reixes. Hi ha nombrosos compromisos en joc i tothom vol el plat calent a taula. Manquen recursos, llibertat i coratge per obrir un dels melons més podrits del rebost dels poderosos. Si mai s’arribés a partir per la meitat, potser cauria la Catedral de Burgos.




dilluns, 24 de novembre de 2014

Isabel Pantoja, una dona a la presó

  
Imatge d'arxiu: Gtres

 Un dels grans temes d'aquests dies –a banda de la bragueta viatgera de Monago, la mort de la duquessa d'Alba i les noves revelacions referents a les increïbles aventures del “pequeño Nicolás” per les clavegueres de l'Estat- ha estat, sens dubte, l'entrada a la presó d'Isabel Pantoja. Si hem passejat pel mercat, hem pres un cafè al bar o ens hem creuat amb els veïns de l'escala, és probable que n'hàgim escoltat opinions de tota mena. Això per no esmentar les tertúlies televisives, en les quals s'hi han reproduït alguns dels tòpics sexistes que diferencien clarament la visió de la delinqüència femenina de la que es produeix en el cas dels homes. És a dir: no s'ha enfocat la qüestió des d'un punt de vista estrictament penal sinó que s'hi ha introduït la visió moralista que històricament ha impregnat l'avaluació de la conducta de les dones recluses (Almeda, 2005).

Segons l'escumosa retòrica de plató, Isabel Pantoja s'hauria corromput en entrar en contacte amb el mòrbid Julián Muñoz, del qual es va enamorar incomprensible i perdudament. L'exalcalde de Marbella l'hauria introduït en l'obscur món de la malversació de cabals públics i hauria estat llavors quan la reina de la copla s'hauria apartat de la rectitud moral i hauria embrutat per sempre més la seva dolorosa existència. La Pantoja vindria a ser una mare separada dels seus fills, a causa del pecat de la cobdícia i la ceguesa de l'amor. Més que un subjecte actiu, dotat d'identitat pròpia, la famosa cantant representaria l'espectre d'un home maligne que la va arrossegar pel pedregar de la perversió. L'activitat delictiva, una vegada més, es mostra indefectiblement unida a la desviació del rol tradicional, d'esposa devota i cuidadora exemplar, que els enfervorits comentaristes s'encarreguen de subratllalr amb vehemència.

Haurem de veure si, quan hagi complert la condemna, se seguirà traient profit econòmic de la dramàtica situació. Paga la pena posar en relleu que la presó d'Alcalá de Guadaíra de Sevilla on romandrà interna és un dels pocs centres exclusius per a dones que existeixen a Espanya. Segons El libro negro de la condición de la mujer (Aguilar, 2007) la situació de les dones a les presons gairebé no desperta cap interès entre els investigadors. Recomano la lectura de l'interessant article d'Almeda abans citat per aprofundir-hi. Una de les múltiples formes de discriminació consisteix en recloure-les en petits departaments a dins de les macroinstitucions masculines. Generalment, els tallers que s'hi ofereixen -en cas que existeixi aquesta opció- reafirmen el rol de mestressa de casa, per la qual cosa no s'afavoreix en absolut la vida  més enllà de les limitacions domèstiques. Per altra banda, hi ha una major tendència a medicalitzar-hi els conflictes, a causa dels nombrosos prejudicis encara vigents. Malauradament, malgrat els indiscutibles progressos conquerits en les darreres dècades, el marc legal actual no garanteix que s'assoleixi la rehabilitació, la qual hauria de ser el principal objectiu de la privació de llibertat. Evidentment, les celebritats no en pateixen pas les pitjors conseqüències però ens ajuden a recordar el llarguíssim camí que encara queda per recórrer. Amb l'austericidi pel mig, hauríem de tenir-ho més present que mai. 


Referència

dilluns, 17 de novembre de 2014

Pedro Sánchez i el murmuri dels fantasmes

  
Imatge de Pedro Sánchez i Felipe González, extreta d'elconfidencialdigital.com


Diuen les males llengües que el principal problema de Pedro Sánchez no és que s’assembli a un actor de telenovel·la sinó que pensi com a tal. S’han fet tota mena de comentaris, carregats de conya, tant a les xarxes socials com als mitjans, sobre les seves múltiples ficades de pota -la proposta de celebrar funerals d’Estat per a les víctimes de violència de gènere; la suggerència de fer desaparèixer el Ministeri de defensa; l’ocurrència de comparar el masclisme amb l’independentisme, etcètera. Vist des de fora, fa la impressió que aquells que mouen els fils del partit a l’ombra han d’anar-li al darrere i esmenar-li la plana, sense que es noti gaire que el corregeixen. En el cas de Catalunya, darrerament, el flamant candidat ha suavitzat notablement el seu discurs, potser gràcies als consells del veterà Miquel “Iceta-Fouché”, que ha sabut captar quines eren les vertaderes necessitats comunicatives de l’actual conjuntura. És possible que aquest gir hagi fet recordar a més d’un ciutadà les enardides promeses de Zapatero respecte l’aprovació de l’Estatut que sortís del Parlament. Es pot haver transmès el següent missatge: “Avui t’estimo bojament però potser demà et clavaré el punyal per l’esquena”

A Pedro Sánchez també li han retret un afany desmesurat per aparèixer en programes televisius d'entreteniment, mancats de contingut polític rellevant i susceptible de comprometre’l. Ara com ara, no hem tingut l’oportunitat de presenciar cap tête à tête d’alçada, amb adversaris que estiguin en condicions de replicar-lo. No obstant això, cal reconèixer que aquest conjunt d’objeccions no deixen de ser mers passatemps, si els comparem amb l’anàlisi detallada de la seva trajectòria ascendent a dins del partit fundat per Pablo Iglesias. El secretari general del PSOE no ha sorgit del no-res sinó que ha transitat per les joventuts del partit i ha estat encimbellat fins a la cúpula per membres de la vella guàrdia. Una ruta clàssica: previsible, sense riscos. La seva presència ha convençut destacats opinadors, que li han dedicat elogis, fins i tot en cadenes situades bastant a la dreta de la TDT. A la meva manera de veure, aquests massatges no són una bona targeta de presentació, si més no si hom defensa que ell representa un canvi cap a formes diferents d’entendre la política.

Determinats tertulians estan increïblement interessats en escodrinyar el passat dels membres de formacions de perfil rupturista com Podemos però passen de puntetes per damunt dels punts foscos del currículum de Pedro Sánchez. ¿Per quin motiu resulta tan còmoda la seva figura a certs periodistes afins a l’actual Govern?¿És perquè va ser conseller de l’Assemblea de Caja Madrid durant la desenfrenada etapa de Miguel Blesa?¿O potser perquè va col·laborar en l’aplicació de terribles receptes neoliberals a Bòsnia?¿Podem confiar en una persona amb antecedents tan allunyats de la sensibilitat que es requereix per atendre les necessitats ciutadanes?¿Si mai arribés a la Moncloa, seguiria l'estela de Matteo Renzi, Manuel Valls, Tony Blair i tants altres líders que van oblidar que hi havia vida, abans que Thatcher i Reagan governessin amb mà de ferro?

El títol de l’article l’he escollit perquè he recordat l’assaig de Boris Cyrulnik, El murmullo de los fantasmas (Gedisa, 2003), en el qual el psiquiatre, neuròleg, psicoanalista i etòleg francès, expert en resiliència, explica de quina manera les experiències traumàtiques viscudes durant la infància es poden reactivar en la turbulenta etapa adolescent. Salvant totes les distàncies, gosaria dir que la metàfora és igualment vàlida per sostenir que el murmuri de l'inquietant passat socialista encara ressona de forma insistent en l’imaginari col·lectiu. Em temo que caldrà quelcom més que un candidat amb bona planta, si es vol recuperar la confiança perduda i construir una autèntica alternativa, situada a l’esquerra del Partit Popular. No tinc cap mena de dubte que a les files del PSOE hi ha persones ben disposades a tirar endavant aquest canvi. Una altra cosa és que els ho permetin, aquells que encara s’amaguen darrere la cortina i pretenen moure les peces del tauler d’escacs espanyol. 


 

dilluns, 10 de novembre de 2014

Reactància psicològica i 9-N

Imatge: Rac1.org

Hi havia molta gent que no tenia cap intenció d'anar a votar el diumenge però que finalment es va decidir pel clima de tensió que es va generar durant i abans del procés participatiu. Més que tenir un efecte dissuasiu, penso que la intervenció de la Fiscalia General de l'Estat va esperonar els més escèptics, entre els quals em compto, a prendre una decisió d'última hora. Per part meva, també hi van contribuir les declaracions d'Alícia Sánchez Camacho i la manifestació de Plaça Sant Jaume de l'entitat espanyolista “Libres e iguales”, els portaveus de la qual van llegir un manifest en contra del “nou 9-N”. Em va semblar d'allò més insòlit que fins i tot s'oposessin a una “manifestació amb llista d'assistència”, tal com va definir en una ocasió la jornada el filòsof Josep Ramoneda. En cap moment sostindria que no tinguessin dret a expressar-se, òbviament, sinó que, a banda de reafirmar les conviccions de la seva parròquia, segurament també van empènyer a les urnes un bon nombre de ciutadans indecisos, com una servidora. Per acabar-ho d'adobar, UpyD va presentar una denúnica davant del Jutjat de Guàrdia i la Fiscalia contra el President de la Generalitat, el Conseller d'Interior i la Consellera d'Educació, pels quals, seguint la mateixa lògica, probablement van aconseguir que algú sentís una simpatia que mai abans no havia professat. 

Atès que Rafael Catalá, Ministre de Justícia, s'ha afanyat a desqualificar indirectament els més de dos milions de catalans que es van mobilitzar, res no fa pensar que en el futur la xifra de secessionistes pugui créixer, més i més. Tot plegat no canvia el fet que pensi que ahir vàrem gaudir d'una mena de “premi de consolació”, obtingut després de molts anys d'esforços col·lectius per aconseguir un millor encaix de Catalunya amb Espanya, que finalment ha culminat en l'esclat d'estelades i proclames per la llibertat. Segueixo considerant, al mateix temps, que els polítics conservadors d'ambdues bandes de l'Ebre treuen un profit magnífic de tota aquesta agitació. Això no obstant, l'intent de prohibició d'una participació sense cap validesa jurídica va recordar-me que la severa intransigència de l'Estat espanyol havia de ser contestada d'alguna manera, encara que fos tan insuficient i tímida. Si la psicologia pogués aportar una mica de llum a aquesta reacció, potser caldria recórrer a la teoria de la reactància de Brehm. A grans trets, segons aquest autor, quan un col·lectiu té davant seu l'oportunitat d'emetre un conjunt de conductes (anar a votar, quedar-se a casa, sortir a passejar, etc.) i alguna d'elles li és prohibida (anar a votar), bona part de  membres optarà precisament per aquella que ha estat restringida.

No descobreixo la sopa d'all, evidentment. Aquesta no és una dinàmica que sigui desconeguda en absolut sinó que s'ha emprat en el món de la publicitat i ha estat a bastament comentada als mitjans de comunicació, també en referència a l'extraordinària puixança de partits com Podemos o de plataformes com la PAH. Les ridícules vexacions de les quals són constantment víctimes per part dels opinadors ultramuntans constitueixen una mena de “contrapropaganda” que té una conseqüència paradoxal sobre els oients i espectadors -el psicòleg Viktor Frankl també va posar en relleu aquest resultat contradictori en la teràpia individual-. Hom diria que són com aquells espies de les pel·lícules, que simulen que treballen per un bàndol però que, en realitat, estan al servei de l'altre. Malgrat que s'ha observat l'efecte bumerang, una i altra vegada, tant el cas independentista com en el de les formacions sorgides a redós dels moviments socials, els defensors de les obsoletes tesis de la mal anomenada Transició democràtica han estat incapaços de canviar d'estratègia. Aquesta és, al meu entendre, una mostra clara de l'extrema rigidesa del seu pensament i de la impotència que senten vers els profunds canvis que experimenta aquest país. Com més s'encenen ells, més ens engresquem nosaltres. Tenen la batalla perduda i ho saben.


 

dilluns, 3 de novembre de 2014

Com es podreixen les noves generacions?


Francisco Nicolás Gómez Iglesias, més conegut com a "pequeño Nicolás", en una conferència a la FAES, al costat del criminal de guerra José María Aznar. Imatge extreta de Facebook. 

 
En el context de l’operació Púnica –la trama d’aconseguiment de contractes públics a canvi de comissions, capitanejada per Francisco Granados-, Rosa Díez va etzibar-li a Mariano Rajoy que la corrupció podria ser l’Ebola de la democràcia. Té la seva gràcia que UpyD s’erigeixi en flagell d’aquesta xacra que tot ho embruta, si tenim en compte que a dins de la formació magenta hi han sorgit tota mena de crítques, relatives al seu lideratge narcisista i despòtic, implacable amb les veus dissidents. Cal recordar, entre altres polèmiques, que els orígens d’aquest partit progressista i no nacionalista estan tacats igualment per l’ombra del dubte. Segons informacions publicades al diari El País, la plataforma Basta Ya, germen d’UpyD, va ser finançada amb diners provinents de la comptabilitat B del Partit Popular. Ens podríem entretenir força en aquest exercici de desmuntar la imatge impol·luta que pretén vendre’ns però en una cosa haurem de donar-li la raó a l’ex-diputada socialista: tal com sostenen bona part d’experts en la matèria, si no es prenen les mesures adequades, la corrupció és altament contagiosa.

La subcultura del suborn, la prevaricació, l’enriquiment il·lícit i, en general, de l’abús d’autoritat, està fortament implantada a Espanya, un país de llarga tradició caciquista, en el qual l’adquisició de totes les habilitats obscures de poder es transmet fluidament de generació en generació. Un dels casos més esborronadors, i alhora interessants, dels conflictes interns que s’hi congrien, el trobem en la mort a trets de la presidenta de la diputació de Lleó, Isabel Carrasco, el passat mes de maig, desaparegut, per cert, com per art d’encanteri dels mitjans de comunicació. La frustració de les ànsies de grimpar i la condemna a l’ostracisme, van conduir una mare i una filla a posar punt i final a la vida de la seva odiada contrincant, companya de files del mateix partit. En el pont on fou assassinada s’hi podia llegir una reveladora inscripció sobre el context sòcio-cultural on ocorregué el crim: Aquí murió un bicho –recomano la lectura de l’article del periodista Jesús María López de Uribe, Isabel Carrasco y el León maquiavélico, publicat a la revista Tinta Libre en l’edició de juliol-agost.

És impossible deixar d’esmentar els germans Pujol-Ferrusola, una vegada més. Seria un autèntic repte trobar un sol membre de la famiglia que no fos expert en gestió de tèrboles transaccions bancàries o en coacció d’empresaris, entre altres fosques competències. Darrerament, hem conegut un altre cas de “contagi intergeneracional” quan ens hem assabentat de les pintoresques aventures del jove de vint anys Francisco Nicolás Gómez Iglesias, conegut a la premsa amb el sobrenom de “pequeño Nicolás” i a l’humil barri de Madrid d’on procedeix com a “Marqués de Prosperidad”. La majoria de tertulians dels mass media l’han presentat bàsicament com un aprenent d'aconseguidor que va enredar tothom amb la seva tremenda picardia. Tal com jo ho veig, seria tota una raresa que, en un entorn construït al voltant de les relacions de vassallatge, clientelisme i protecció es permetés que algú actués d’una manera tan anàrquica i desimbolta, al marge de les martingales dels veterans.

Sense la protecció d’algun peix gros de l’elit política o financera em sembla impossible concebre com aquest passerell va aplegar els ingressos, la infraestructura i els privilegis dels quals gaudia per omplir-se les butxaques. Per part meva, més aviat apostaria per suposar que la manca de maduresa va impedir-li cultivar la necessària freda previsió que es requereix per manllevar els diners dels altres. A través d’una ridícula fabulació com a suposat membre del CNI i una fatxenderia tan poc elaborada no es pot arribar gaire lluny. Per ser Eduardo Zaplana no cal finalitzar cap carrera, és ben cert, però sí que es necessita un mínima racionalitat perquè els negocis no se t’escapin de les mans. Un altre aspecte destacable en la trajectòria d’aquest xicot és la seva afiliació a les Nuevas Generaciones del Partit Popular. Darrere de l'aparador dels excelsos valors promoguts en aquestes “pedreres” per a futurs dirigents, s'hi pesegueixen uns objectius que, si jutgem pels afers que coneixem cada dia, tenen ben poc a veure amb allò que hauria de ser noble art de governar. 

Així, podem imaginar que el jove Nicolás va escollir un entorn adequat, que li permeté la seva escalada cap a l'estil de vida del típic corrupte xaró, que tant cobejava, a través d'un senzill procés d'aprenentatge per observació. Si tenim en compte que la majoria de saquejadors surten indemnes de la seva activitat delinqüencial, es veu ben clar que el negoci pot sortir rodó. Pocs càstigs i múltiples recompenses. ¿Qui voldria allunyar-se del risc i abstenir-se de gaudir d'escapades en iot, cotxes d'alta gamma i hotels de luxe? Si se segueixen promovent mesures com l'amnistia fiscal de Montoro i, al mateix temps, es tanca l'aixeta dels recursos perquè la Justícia investigui les xarxes mafioses, tindrem “camades” de “pequeños Nicolás” per decennis. Els codis ètics fan molt de goig però en absència de mesures estructurals serioses per atacar d'arrel les pràctiques deshonestes, mai no sortirem d'aquest fangar pudent. De moment, sembla que tothom té les receptes molt clares. El problema sempre rau en posar-les amb èxit a la pràctica. Podrem o no podrem?


Article publicat a Rebelión



dimarts, 28 d’octubre de 2014

El bosc ombrívol de la fibromiàlgia


L’ampli ventall de models explicatius de l’anomenada fibromiàlgia (FM) configura un espès bosc conceptual a dins del qual és ben fàcil perdre-s’hi. Foto: Joan Castro.


El passat divendres 24 d’octubre El Periódico de Catalunya va publicar una notícia que em cridà especialment l’atenció: segons els resultats preliminars d’un assaig clínic realitzat a la Garrotxa, les passejades per boscos madurs –aquells que tenen més de cent anys i no han patit modificacions recents per l’acció humana- podrien tenir la facultat de disminuir els principals símptomes de la FM. Concretament, les participants que van caminar pel bosc de Can Serra (a la imatge), a diferència de les que ho van fer per les arbredes “noves”, van notar una disminució del dolor i de les nits d’insomni, alhora que van informar d’un major nombre de dies de benestar. Segons els responsables de la investigació, els esmentats efectes terapèutics són atribuïbles a la inhalació de les substàncies aromàtiques que desprenen els fongs, els olis i les resines d’aquest bell entorn natural.

Tal com s’explica en el mateix article, no es tracta de cap novetat perquè les propietats dels “boscos guaridors” són ben conegudes en països com Japó, Corea del Sud, Canadà, Estats Units o Alemanya. D’entrada, sembla que estem davant d’una notícia esperançadora, en la mesura que aquestes caminades suposen una alternativa als fàrmacs i llurs indesitjables efectes secundaris. La sobremedicació és un gravíssim problema afegit i no és pas estrany conèixer pacients a les quals els han receptat còctels d’allò més inversemblants, elaborats a base d’antidepressius, ansiolítics, hipnòtics, pegats d’opi o analgèsics com la Lyrica. Dit amb altres paraules: sembla que els reumatòlegs i els psiquiatres donin pals de cec a l’hora d’afrontar una dolència singular, la naturalesa i el curs de la qual són profundament desconcertants i fugissers.

Malgrat els avantatges descrits, el model emprat en el prometedor estudi és clarament biomèdic; és aquesta l’única forma d’enfocar el tractament? El discurs més habitual als mitjans de comunicació descriu la FM com una malaltia caracteritzada per un dolor musculoesquelètic generalitzat, el qual també es presenta en la pressió d’uns punts específics, els tender points. En l’àmbit clínic, les usuàries –la majoria són dones- descriuen un dolor intens, complex i característic, clarament diferent de qualsevol altre. En ocasions, el representen com una mena de “cuc que circula pel cos”; aquest pot aturar-se durant una estona però més endavant continua el seu camí. Després cal tenir en compte les seqüeles psicològiques que l’acompanyen i l’aparició de diversos problemes de salut concomitants, com ara el còlon irritable. A les associacions d’afectades es parla habitualment de l’aprenentage que comporta l’experiència de conviure amb aquest malestar corporal inespecífic i d’origen desconegut, la qual condueix habitualment cap a l’acceptació més que no pas a la perpetuació d’una lluita aferrissada contra el mateix.

Per altra banda, també es treballa l’habilitat de posar límits a les constants demandes de l’entorn –cura de la família, tasques domèstiques, obligacions laborals, etcètera-. En aquest sentit, no puc subscriure en absolut les veus crítiques que elaboren un retrat groller i burleta de les afectades i les acusen de victimisme o bé d’afany de notorietat. Consideren que “pugen al carro” de la FM només per obtenir-ne beneficis secundaris; la recerca de baixes laborals seria l’exemple més habitual. A tot arreu poden sorgir-hi farsants i simuladors però, per la meva experiència, la gran majoria expressa un profund sentiment de culpa quan no pot arribar a tot arreu i és més necessari mantenir a ratlla la “hiperactivitat” que no pas prevenir la deixadesa de les responsabilitats de cada dia. Si l’alternativa al model biomèdic és aquest menyspreu o la intenció de cercar un suposat origen inconscient del símptoma, pareu màquines, que jo baixo immediatament.

Al meu modest entendre, el fet de treure la pols a etiquetes tan tronades com la de la histèria no aporta gaire llum a l’obscur panorama de la FM. Es pot acceptar perfectament la crítica a una societat postmoderna i hedonista, que no troba contextos on ubicar el sofriment, consubstancial al fet de viure. Tot sovint no tenim cap altra opció que vessar la llàgrima al consultori del metge però d’aquí a ridiculitzar obertament l’experiència subjectiva de dolor hi ha un bon tros. No puc concebre cap teràpia que no entengui el respecte com a punt de partida i per això la lectura de certs textos em produeix una tristesa inenarrable.

Un altre dels molts fronts crítics oberts el trobem en l’ecofeminisme, que reivindica una mirada ambiental per tal de comprendre el paper que juguen els insecticides, els dissolvents o els metalls pesats en l’aparició de la FM, la fatiga crònica, la síndrome química múltiple, els problemes reproductius i el càncer de mama. Atès que el cos de la dona és especialment ric en cèl·lules grasses pot esdevenir un bioacumulador químic de nefastes conseqüències per a la salut. Per altra banda, cal assenyalar el clamorós androcentrisme, present tant a la pràctica com a la recerca mèdiques, susceptible de conduir a l’infradiagnòstic de casos de FM en homes i a un elevat nombre de falsos positius en dones, que en realitat patirien malalties com el lupus eritematós sistèmic, l’atritris reumatoide o l’anèmia amb deficiència de ferro, entre moltes altres. Per part meva, només puc acabar per concloure que necessitem més humilitat, paciència i coneixement per tal de millorar l’atenció a les afectades –la qual cosa no significa la promoció del victimisme- i que podem posar-nos d’acord en un objectiu comú: cercar camins realistes per tal de frenar la salvatge medicalització del patiment. En aquest sentit -i mentre el món no canvia- benvigudes siguin les passejades pel bosc, les sessions d’artteràpia, les classes d’aquagym… i tot el que convingui.