Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2014

La vida de Pablo

Un dels nombrosos muntatges fotogràfics penjats a la xarxa, al·lusius al "messianisme" que de vegades s’observa en el líder de la formació violeta. “ Jesucristo sería de círculos, habría estado en Podemos” Pablo Iglesias Turrión, secretari general de Podemos. Les festes d’enguany són particularment adequades per passar olímpicament de le s produccions cinematogràfiques solemnes sobre la vida de Jesús i decantar-se directament per magnífiques sàtires com la pel·lícula Life of Brian (1979) dels irrepetibles Monty Python . Contràriament a allò que sostenen certs cinèfils que han tornat a veure-la després de molts anys, penso que aquesta comèdia irreverent ha envellit de forma envejable i en certs aspectes manté una vigència extraordinària. Per altra banda, considero que la virulenta polèmica suscitada en el moment de l’estrena, per mofar-se suposadament de la comunitat cristiana, ha empal·lidit a favor del relleu que pren la subtil crítica social que

L'autèntica Espanya

Un policia subjecta pel coll una manifestant, en una de les marxes per encerclar el Congrés a Madrid. Foto: Susana Vera. La profunda crisi que pateix la psiquiatria a nivell internacional també es manifesta a Espanya. Diversos autors l’han disseccionada meticulosament a través d’un valent i rigorós treball d’investigació. Sense les veus dissidents, resultaria encara més complicat oferir una proposta alternativa, crítica amb la clamorosa sobremedicació i reivindicativa del paper fonamental de l’entorn a l’hora de comprendre amb profunditat la psicopatologia i la teràpia adequada que se n’hauria de derivar. Lamentablement, en moltes facultats se segueix promovent poca cosa més que la transmissió a l’alumnat de continguts que són pura ideologia al servei del mercat. Quan els futurs professionals trepitgin el carrer, hauran de recórrer encara un llarg camí, si realment desitgen superar el parcial o complet “rentat de cervell” al qual els hauran sotmès i afrontar amb enteresa la

El país de "La pechotes"

El totpoderós Paolo Vasile vol fitxar Isabel Mateos, La Pechotes , perquè participi en un programa del caspós imperi Mediaset . Foto: Sergio González. “ Se toma a la mujer como objeto sexual y con ello, la imposibilidad de considerarla sujeto, en términos de igualdad o alteridad. Algo culturalmente establecido y aceptado es utilizar el cuerpo de la mujer en los medios de comunicación de masas. Sujeto y objeto del deseo masculino, no implica sólo la construcción mental constituida a través del tiempo, sino que engloba una serie de prácticas resultado de esta visión del mundo” Georgina Sotelo & Martha Patrícia Domínguez (2014) 18 És l’amiga de la infància del Pequeño Nicolás i es diu Isabel Mateos però com el seu company de fatigues també és coneguda amb un sobrenom: La Pechotes . A ell el defineixen amb dues paraules que formen part d’un conjunt ben simpàtic, encara que allò que expliqui el xaval resulti d’allò més inquietant, però per a ella els mitjans s’ha

L'estany daurat i el déu Janus

Una imatge de l’obra de teatre En el estanque dorado A la gran pantalla van ser Katharine Hepburn i Henry Fonda, els actors que van protagonitzar una peça que ja havia estat representada a Broadway i que més endavant viatjaria cap als teatres de París. En l’adaptació que es pot veure actualment al nostre país, les agredolces vivències dramatitzades a On Golden Pond (1981) han retornat a l’escenari. En aquesta ocasió, Lola Herrera i Héctor Alterio (a la foto) es posen a la pell d’Ethel i Norman Thayer, un matrimoni que afronta amb tendresa i humor el darrer tram de la vida, en una casa d’estiu a la vora d’un llac. L’estada se’ls complica una mica quan reben la visita de la seva filla Chelsea –Jane Fonda, en la versió cinematogràfica-, acompanyada del seu promès Bill, divorciat i amb un fill adolescent.   Aquesta bonica obra del dramaturg Ernest Thomson em sembla interessant des d’un punt de vista psicològic perquè, entre altres aspectes, posa en relleu les mancances i

El meló podrit dels polítics pederastes

Imatge: losgenoveses.net Quan s’analitza el perfil de certs personatges de les altes esferes, la referència a llur vida sexual es contempla des d’alguns mitjans com una gruixuda línia vermella que no convé traspassar. L’exposició a bombo i plateret de la infidelitat de François Hollande i la posterior “venjança” mediàtica de la seva exparella, l’atractiva politòloga Valérie Trierweiler, van generar una comprensible controvèrsia sobre els problemes ètics i l’escàs interès periodístic que en tantes ocasions implica irrompre en la intimitat dels caps d’Estat. Aquestes reserves són ben lloables, sempre i quan no se sospiti que les aventures amoroses s’han sufragat amb diners públics, com seria el cas del recent escàndol que ha esquitxat el president d’Extremadura, el popular José Antonio Monago. Si s’han comès agressions sexuals a persones adultes o bé abusos a menors també és necessari que els ciutadans en coneguem els detalls. I aquí és quan sorgeixen els problemes de sile

Isabel Pantoja, una dona a la presó

   Imatge d'arxiu: Gtres  Un dels grans temes d'aquests dies –a banda de la bragueta viatgera de Monago, la mort de la duquessa d'Alba i les noves revelacions referents a les increïbles aventures del “pequeño Nicolás” per les clavegueres de l'Estat- ha estat, sens dubte, l'entrada a la presó d'Isabel Pantoja. Si hem passejat pel mercat, hem pres un cafè al bar o ens hem creuat amb els veïns de l'escala, és probable que n'hàgim escoltat opinions de tota mena. Això per no esmentar les tertúlies televisives, en les quals s'hi han reproduït alguns dels tòpics sexistes que diferencien clarament la visió de la delinqüència femenina de la que es produeix en el cas dels homes. És a dir: no s'ha enfocat la qüestió des d'un punt de vista estrictament penal sinó que s'hi ha introduït la visió moralista que històricament ha impregnat l'avaluació de la conducta de les dones recluses (Almeda, 2005). Segons l'escumosa retòrica de

Pedro Sánchez i el murmuri dels fantasmes

   Imatge de Pedro Sánchez i Felipe González, extreta d' elconfidencialdigital.com Diuen les males llengües que el principal problema de Pedro Sánchez no és que s’assembli a un actor de telenovel·la sinó que pensi com a tal. S’han fet tota mena de comentaris, carregats de conya, tant a les xarxes socials com als mitjans, sobre les seves múltiples ficades de pota -la proposta de celebrar funerals d’Estat per a les víctimes de violència de gènere; la suggerència de fer desaparèixer el Ministeri de defensa; l’ocurrència de comparar el masclisme amb l’independentisme, etcètera. Vist des de fora, fa la impressió que aquells que mouen els fils del partit a l’ombra han d’anar-li al darrere i esmenar-li la plana, sense que es noti gaire que el corregeixen. En el cas de Catalunya, darrerament, el flamant candidat ha suavitzat notablement el seu discurs, potser gràcies als consells del veterà Miquel “Iceta-Fouché”, que ha sabut captar quines eren les vertaderes necessitats com

Reactància psicològica i 9-N

Imatge: Rac1.org Hi havia molta gent que no tenia cap intenció d'anar a votar el diumenge però que finalment es va decidir pel clima de tensió que es va generar durant i abans del procés participatiu. Més que tenir un efecte dissuasiu, penso que la intervenció de la Fiscalia General de l'Estat va esperonar els més escèptics, entre els quals em compto, a prendre una decisió d'última hora. Per part meva, també hi van contribuir les declaracions d'Alícia Sánchez Camacho i la manifestació de Plaça Sant Jaume de l'entitat espanyolista “Libres e iguales”, els portaveus de la qual van llegir un manifest en contra del “nou 9-N”. Em va semblar d'allò més insòlit que fins i tot s'oposessin a una “manifestació amb llista d'assistència”, tal com va definir en una ocasió la jornada el filòsof Josep Ramoneda. En cap moment sostindria que no tinguessin dret a expressar-se, òbviament, sinó que, a banda de reafirmar les conviccions de la seva parròquia, segurame

Com es podreixen les noves generacions?

Francisco Nicolás Gómez Iglesias, més conegut com a "pequeño Nicolás", en una conferència a la FAES, al costat del criminal de guerra José María Aznar. Imatge extreta de Facebook.    En el context de l’operació Púnica –la trama d’aconseguiment de contractes públics a canvi de comissions, capitanejada per Francisco Granados-, Rosa Díez va etzibar-li a Mariano Rajoy que la corrupció podria ser l’Ebola de la democràcia. Té la seva gràcia que UpyD s’erigeixi en flagell d’aquesta xacra que tot ho embruta, si tenim en compte que a dins de la formació magenta hi han sorgit tota mena de crítques, relatives al seu lideratge narcisista i despòtic, implacable amb les veus dissidents. Cal recordar, entre altres polèmiques, que els orígens d’aquest partit progressista i no nacionalista estan tacats igualment per l’ombra del dubte. Segons informacions publicades al diari El País , la plataforma Basta Ya , germen d’UpyD, va ser finançada amb diners provinents de la comptabilitat B

El bosc ombrívol de la fibromiàlgia

L’ampli ventall de models explicatius de l’anomenada fibromiàlgia (FM) configura un espès bosc conceptual a dins del qual és ben fàcil perdre-s’hi. Foto: Joan Castro. El passat divendres 24 d’octubre El Periódico de Catalunya va publicar una notícia que em cridà especialment l’atenció: segons els resultats preliminars d’un assaig clínic realitzat a la Garrotxa, les passejades per boscos madurs –aquells que tenen més de cent anys i no han patit modificacions recents per l’acció humana- podrien tenir la facultat de disminuir els principals símptomes de la FM. Concretament, les participants que van caminar pel bosc de Can Serra (a la imatge), a diferència de les que ho van fer per les arbredes “noves”, van notar una disminució del dolor i de les nits d’insomni, alhora que van informar d’un major nombre de dies de benestar. Segons els responsables de la investigació, els esmentats efectes terapèutics són atribuïbles a la inhalació de les substàncies aromàtiques que despr