Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2011

Les princeses no tenen més que la pell i l'os

Imatge
De dalt a baix: Diana de Gal·les; Mary Donaldson; Letizia Ortiz, al costat de Victòria de Suècia i Kate Middleton, que també ha perdut pes


Confesso que em sento aclaparada per la fascinació que encara desperten les princeses de la reialesa. Puc comprendre que les criatures badin davant d'algunes donzelles de la factoria Disney -per més bledes que les pintin-, però em costa acceptar la quantitat de blogs, revistes i hores d'informació dedicades a aquestes dones de carn i ossos, que generen tendència i són admirades per milions de joves arreu del món. Trobo trist que es mantinguin amb tanta porfídia determinats models femenins, en detriment d'altres. Els rols vertaderament participatius sempre acaben ofegats per algun corrent anacrònic, més o menys dissimulat. En el cas que ens ocupa, el neofuror monàrquic. Ben analitzada, la història és força penosa. Adolescents ingènues, advocades competents, periodistes ambicioses o universitàries brillants, convertides en bonics florers.…

Cent dos intel·lectuals sirians

Imatge
L'antiga ciutat de Palmira, al desert de Síria. Foto de National Geographic.

Quan hom es refereix al món àrab, de segons quina manera, fa la impressió que es tracta d’una massa homogènia que funciona segons uns senzills paràmetres de comportament. El món àrab això, el món àrab allò… com si fos un gegant que jeia gairebé adormit i ara s’hagués despertat violentament, desbocat i cridaner. Mentre branda braços i agita cames, el gran ogre provoca esdeveniments mundialment imprevistos. Em vénen al cap les paraules de Juan Goytisolo, un dia que feia esment a la por que li generen les grans etiquetes col·lectives: a duras penas puedo representarme a mi mismo. Evidentment, parlem de milions de persones, que viuen en diferents països, ciutats, pobles i barris, cadascun d’ells amb la seva peculiar idiosincràsia. Malgrat les honroses excepcions, suposo que no hi ha prou recursos per oferir una visió lliure, profunda i de qualitat, que defugui els tòpics orientalistes. Cal no oblidar el vincl…

Consciència difusa

Imatge
Després de passar uns quants dies absolutament abduïda per diverses obligacions, tradicionalment qualificades com a femenines, m'adono que és francament complicat posar-se a escriure novament amb un mínim de concentració. Em sento incapaç de teclejar un article extens, ni molt menys unes quantes ratlles per a la tesi doctoral. Avui preparo un parell de casos i em decanto pel blog perquè aquestes tasques requereixen un esforç més modest. Teòricament, és un dia festiu però, com que sóc autònoma, visc en un altre planeta. Amb un tímid apunt em donaré per satisfeta. Malgrat els incovenients, no sé viure sense escriure, alguna cosa haig de fer. Sense cap pretensió de comparar-me amb elles, recordo algunes escriptores que han publicat novel·les extraordinàries i, al mateix temps, han hagut d'assumir incomptables responsabilitats. Ho trobo una proesa realment heroica. Ara mateix, organitzaria una manifestació per a reivindicar que caldria erigir-los un monument, al centre de cada po…

Jornada blanca

Imatge
No em refereixo a la victòria merengue ni a la derrota blaugranasinó a la misteriosa desaparició de la informació que vàrem patir ahir, arreu del país. Un blackout mediàtic que, malauradament, no va provocar cap alarma entre la població. No varen pas brotar les protestes, com bolets, davant de l’aclaparadora manca de subministrament. La retallada va ser extraordinària i la indiferència, absoluta. Es va fer la foscor i ningú no va treure les espelmes. Tal vegada ens és igual, una cosa que l'altra.
Qui sap si algun presentador de telenotícies, siguem positius, davant d’aquest tsunami futbolístic, va sentir ni tan sols una lleugera inquietud respecte la utilitat de la carrera que devia cursar a la Universitat. Potser algun locutor, tinguem fe, va experimentar un incipient neguit existencial, quan vomitava banalitats sense parar. Fins i tot alguna ànima sensible devia plorar, quan tot va desparèixer sota l’onada. L'arrasament fou terrible. Només varen quedar històries de la vora de…

Atalanta per Sant Jordi

Imatge
Si hagués de recomanar alguna lectura per Sant Jordi, em decantaria per El mundo bajo los párpados, de Jacobo Siruela. Estic força avesada a la literatura sobre somnis i no pensava que aquesta novetat em sorprendria tan gratament. He gaudit enormement amb diferents passatges però especialment amb l’aportació fenomenològica del marquès de Saint-Denys i les apassionants reflexions al voltant de la percepció del temps i l’inconscient, a cavall entre la parapsicologia i la física quàntica. Siruela aprofita el món oníric per obrir una porta cap a una dimensió transcendent i val a dir que se’n surt meravellosament bé. Hauria estat molt fàcil relliscar cap a l’esoterisme barat. Per contra, l’autor es manté en una exiquisida línia científica i filosòfica, sense renunciar a cercar respostes als més grans enigmes. En el seu estil s’hi descobreix una precisa voluntat divulgadora, que no sofreix d’ínfules de divinitat. La unió de la humilitat i el coneixement sempre dóna bons fruits. Per altra ba…

Autèntics finlandesos

Imatge
Timo Soini és el líder del partit xenòfob Autèntics Finlandesos

Repasso les claus que apunta la premsa, per mirar d'entendre l’èxit de l’ultradreta a Finlàndia, país que disposa d’un funcionament democràtic envejable i, com mostrava un reportatge al 30 minuts, un sistema educatiu per treure's el barret. En escoltar la notícia, el cor em va fer un salt, a causa de l’ensurt i la decepció. Els tòpics idíl·lics van volar pels aires. Un cop més, calia una anàlisi més profunda. La feixuga complexitat. Com si es tractés de la trama d’una novel·la negra, sobtadament, havia aparegut un cadàver putrefacte al bell mig d’un olorós jardí. Vulgues o no, era allà. Mort. Quina molèstia. Calia analitzar amb deteniment la situació, enxampar l’assassí i descobrir el mòbil del crim. Malgrat tots els raonaments adduïts, la realitat és que un nombre elevat de finlandesos ha optat per la xenofòbia, en atorgar la seva confiança a un ideari violent amb els nouvinguts. Tot plegat, tenint en compte que…

Lady Gaga i la meva àvia

Imatge
La violència de gènere és com la cançó de l’enfadós. Hi ha missatges que he repetit tantes vegades al consultori que començo a tenir complex de disc ratllat. És evident que existeix un conflicte latent que encara no hem resolt, ni de bon tros. Avui no parlaré tant de la part masculina –llegiu aquesta entrevista a Martin Amis-, com de la tendència femenina, -tan fermament arrelada en l’inconscient- de deixar-se arrossegar per amants desaprensius fins a fangars del tot insospitats. Són tants anys de dominació masclista i cançons romàntiques que no es pot liquidar aquesta mena d’autodestrucció de la nit al dia. Encara volem escoltar com ens prometen l’oro i el moro, fins que arriba l’inevitable etapa vampírica, que pot agafar les més diverses formes. És en la fase depressiva en la qual em toca intervenir. Quan les il·lusions s’han trencat. Mal que em pesi, per explicar millor aquest procés, em serviré de les paraules de Lady Gaga. En unes excèntriques declarac…

Trastorn bipolar tipus II

Imatge
Segons la Revista People, Catherine Zeta Jones ha sol·licitat tractament psiquiàtric perquè pateix Trastorn bipolar tipus II


La bíblia dels famosos ho ha anunciat i ja és una notícia worldwide. Si entrem a Google el terme psiquiàtric Trastorn bipolar tipus II, la imatge de l'actriu gal·lesa apareix en primera plana. Aquesta és una de les nombroses vies a través de les quals es difonen els diferents símptomes que caracteritzen les patologies psiquiàtriques i els seus possibles tractaments. Les celebrities han estat sempre una bona plataforma publicitària, al servei dels titans de la droga. Ens podrien informar també de les martingales ocultes de la indústria farmacèutica: les expeditives agències de comunicació, l'escriptura científica fantasma, les dificultats metodològiques que sorgeixen a l'hora de sustentar les bases biològiques dels trastorns mentals o els nombrosos efectes secundaris, tan perniciosos com silenciats. Però no.
Tot caminant pel centre de Barcelona, ahir d…

Corrupció espanyola: conceptes bàsics

Imatge
Potser ho heu escoltat en algun bar o pel carrer. Tal vegada vosaltres també heu sentit, en boca de persones joves i d'una certa edat, que la corrupció ha fet bona la dictadura:

-Abans només robava una família, ara ho fa tothom!

El més sorprenent és que els ciutadans que ho expressen no destaquen pas per ser particularment extremistes. Si més no, a la meva manera de veure. Són pensionistes, funcionaris, mestresses de casa, llicenciats a l'atur. Dubto que la majoria professi la més mínima simpatia per la dreta reaccionària. Em fa mal escriure això però ho he sentit tantes vegades -i em sembla tan inquietant-,que no puc deixar de parlar-ne. Penso que no som prou conscients de fins a quin punt la corrupció atempta contra les nostres estructures democràtiques. Per altra banda, el franquisme i la transició han estat tan mal explicats que és massa fàcil enyorar-los. Fa uns dies, em van regalar el tercer circ de Josep Maria Loperena. Una obra que podríem considerar depurativa i recoman…

L'Octavi i els colors

Imatge
Un dia esgotador. Cap client ha passat per l'agència de viatges, aquesta tarda. El temps s'atura, sense feina, pensa l'avi. Avui tot ho veu tronat i vell. Gris. El món gira massa ràpid, pensa. Ell s'ha quedat enrere. Potser ha arribat l'hora de tancar la barraca, definitivament. Surt a l'aparador i repassa les fotografies de paradisos turístics als quals ja ningú no demana per anar. Les imatges són verdes i blaves. Tan fatigades.
Com cada tarda, arriba l'Octavi de l'escola:

-Hola, avi!

-Hola, Octavi, com ha anat l'escola?

-Molt bé, avui he après a fer lletra lligada.

-Lletra lligada? Això m'ho has d'ensenyar!

-Què miraves, avi?

-Les fotografies de l'aparador, les hauré de canviar...

-Per què?

-Per què han perdut el color.

-I per què han perdut el color?

-Perquè els ha tocat massa el sol i s'han descolorit. El sol roba els colors a les fotografies, ho sabies?

-I per què?

-...

-Jo ja ho sé, avi.

-Ah, sí?

-Sí. El sol roba els colors a les fotografies p…

La tisorada més despietada

Imatge
Percebo un malestar extraordinari en relació a les retallades sanitàries. A la premsa, a la feina, al carrer. Hi ha un rebuig gairebé unànime a la monumental tisorada. Boi Ruiz ha fet esplèndida Marina Geli. De bon començament, va ser un fitxatge rebut amb ampli recel. Malgrat la Creu de Sant Jordi, la seva trajectòria no l'avalava per formar part de l'anomenat Govern dels millors. En el seu cas, el currículum li fa justícia. És innegable que els guanyadors de les eleccions han tingut assessors d'imatge competents. És tan cert com que no n'hi ha prou amb un embolcall bonic, si allò que s'amaga a l'interior és un caramel enverinat. En temps de crisi, precisament, caldria reforçar l'atenció santària i la cultura, per no fragilitzar encara més la població. Malgrat que Artur Mas pugui haver estat encertat en altres àmbits, no s'entenen certes mesures si no és per afavorir interessos particulars. Si més no, el món hospitalari està en peu de guerra. La rebel·…

El feixisme és com una onada

Imatge
Recordo una classe a la Universitat. Estàvem estudiant els Big Five, cinc grans trets que defineixen la personalitat, així com altres models que posen l'accent en aspectes estrictament individuals. Les esmentades teories i els seus punts dèbils em van fer pensar en els conflictes bèl·lics i la manera com algunes persones canvien radicalment de conducta, en funció de l'entorn en el qual es mouen. El grup també és important. Vaig preguntar al professor pel motiu d'aquella dissonància. Em va respondre amb unes quantes vaguetats perquè a determinats docents, per més investigacions que publiquin, quan els fas sortir de la seva capelleta, els fa una mandra terrible contestar amb un mínim de profunditat. Posen en marxa la moviola i no els treguis d'allà. Incomoditats, les justes. A mi em continuava rosegant la curiositat. Una persona aparentment pacífica, treballava tranquil·lament al seu barri, era un veí exemplar. Després l'enviaven a la guerra i es convertia en una màq…

La vigència de Plató i Aristòtil

Imatge
Plató i Aristòtil a L'escola d'Atenes, cèlebre pintura al fresc de Rafael Sanzio


Malgrat el profund menyspreu que pateixen les humanitats a la Universitat i en el conjunt de la societat és impossible eludir la seva vigència. Per més que pretenguem girar-los l’esquena, els clàssics sempre tornen. Per exemple, quan estudies les escoles psicològiques modernes i evolucionades arriba un moment en el qual és necessari estirar del fil, per esbrinar d'on procedeix aquell coneixement. Fins i tot la investigació aparentment més pionera, es sosté gràcies a uns fonaments remots, els quals constitueixen la base del corpus teòric. Personalment, en aquest interessant procés d'arqueologia científica topo ben sovint amb Plató i Aristòtil. De fet, regularment, necessito una dosi de pensament profund, si se'l pot anomenar d'aquesta manera. És com si, a partir d'aquelles pàgines, tot allò que pugui llegir o escriure a continuació, per més banal que sigui, agafés una consistèn…

Traducció del blog