divendres, 24 d’agost de 2018

Psicologia de la fama



L'actor Bob Harris (Bill Murray) participava en una soporífera sessió fotogràfica a «Lost in Translation»  (2003) de Sofia Coppola. Animació extreta de WiffleGif.


A la directora Sofia Coppola se li ha retret en més d'una ocasió que en les seves pel·lícules es preocupi de mostrar les misèries de les celebritats: persones riques i aclamades, que no haurien de despertar precisament la compassió del públic, tal com està el món. No coincideixo amb aquesta crítica perquè, en la mesura que la cultura occidental està impregnada del culte a les estrelles, símbol del triomf individual en la societat capitalista, el fet de revelar-ne la cara amarga contribueix a qüestionar els somnis que perseguim. Aquesta també és, al meu entendre, una forma legítima de desemmascarar els mecanismes opressius del sistema neoliberal. 

A banda del conegut «Lost in Translation»  (2003), un altre film de Coppola que retrata amb encert la psicologia de la fama és «Somewhere» (2010). L'espectador s'avorreix com una ostra mentre contempla la rutina buida de Johnny Marco (Stephen Dorff), un actor famós que aconsegueix trobar una mica de sentit a la vida gràcies al vincle que recupera amb la seva filla d'onze anys. Mentre mires la pantalla no pots donar crèdit al fet que milions de persones desitgin arribar a un indret que implica un estat de devastació com aquell. La quantitat de notícies publicades sobre suïcidis, violacions, baralles, conductes temeràries, addiccions... ocorregudes en el submón de Hollywood bàsicament potencia la insaciable fàbrica de diners perquè el nombre de fans que desitgen ingressar en el selecte club de les estrelles no decreix amb el pas del temps. Aquests gravíssims problemes no es comprenen com l'efecte directe de l'entorn destructiu on es mouen.

Recentment, hem sabut que la cantant i actriu Demi Lovato, icona de Disney durant l'adolescència, va patir una sobredosi de fentanil per la qual va haver de ser hospitalitzada. També han hagut de ser ingressats els actors Matthew Perry i Ben Affleck, tots dos a causa de severs problemes amb la droga. L'any passat, Lovato exposava obertament el seu cas en el documental «Simply complicated» que és vertaderament interessant de veure, a Youtube. Malgrat que la jove estrella empri diverses etiquetes diagnòstiques per explicar-se, a través de tautologies, queda clara la influència nefasta de la indústria  sobre la vida dels menors, la qual és generalment exonerada en els discursos dels també famosos doctors que els atenen.  

Entre altres mostres de comportament tirànic i abusiu, en el documental es narra com Lovato va clavar un cop de puny a una companya de l'equip, després que aquesta comuniqués a l'entorn que la precoç diva del pop consumia cocaïna. Quan van donar-li el diagnòstic de trastorn bipolar van comprendre que tot plegat no era culpa seva sinó de la «malaltia» que patia. Està clar que encara no han trobat el remei per a curar-la. La fredor psicopàtica apresa per les «joves promeses» de l'espectacle a través de l'exemple dels adults (progenitors, mànagers, etcètera) queda al descobert en l'esfereïdora pel·lícula «Map to the Stars» (2014) de David Cronenberg. 

Podríem citar nombrosos cineastes que han fet un retrat sense concessions d'allò que succeeix darrere de les càmeres i els flaixos. Des de Billy Wilder fins al director/a més agosarat de l'actualitat. En el camp de la investigació en psicologia hi ha un modest conjunt d'estudis que van més enllà dels reduccionismes biomèdics. En una recerca fenomenològica, Rockwell i Gilles (2009) van entrevistar individualment i en profunditat un grup de persones famoses de diferents àmbits. La divisió de la identitat, l'aïllament, la desconfiança, la manca d'autenticitat, el narcisisme, les temptacions constants que calia superar o els efectes perniciosos de la popularitat sobre els fills i la parella, van ser alguns dels aspectes negatius detectats. No obstant això, els participants no renegaven pas d'aquell context de luxes materials, accessibilitat exclusiva i adoració permanent que els permetia elevar-se per damunt dels comuns mortals i deixar una petjada perdurable en el món. No és perquè sí que la fama ha esdevingut una droga dura, extremadament difícil d'abandonar. 


 Referència


Gilles, D. & Rockwell, D. (2009). Being a Celebrity: A Phenomenology of Fame. Journal of Phenomenological Psychology, 40 (2), 178-210.



divendres, 17 d’agost de 2018

Obesitat i «bullying»



Sunscreen de Haley Morris-Cafiero, una artista que revela la «lletjor» inherent a la mirada dels bullies. Qui resulta vertaderament desagradable en aquesta imatge? 


L'estiu és una època nefasta per a nombroses persones amb obesitat. A banda de les mirades de menyspreu, que han de suportar sobretot quan van lleugeres de roba, també han d'entomar el bombardeig sense treva de missatges que conviden a portar un estil de vida actiu i saludable, aquell que permet mostrar un cos impressionant a la platja. En cas que acudeixin a algun servei mèdic, és possible que hagin d'escoltar novament el reguitzell de consells que se saben de memòria: cal menjar millor i practicar més exercici. Si tenen depressió, diabetis, apenees del son, càncer o problemes cardiovasculars en el futur serà responsabilitat seva. I només seva. Estan avisades.  Que no sigui dit que els professionals de la salut no lluiten amb cos i ànima contra l'epidèmia de sedentaris i golafres que assota els països «desenvolupats». 

Cada persona obesa és diferent i la manera de tractar-la en un context assistencial també ho hauria de ser. Les fórmules màgiques no existeixen però sabem del cert que sense empatia s'empitjorarà dramàticament la situació. L'obesitat és un fenomen multicausal i la voluntat individual no sempre hi juga un paper determinant, motiu pel qual el recital condescendent de consells sobre amanides i abdominals pot resultar contraproduent i estigmatitzador. Penso que cal tenir-ho especialment present quan s'exploren factors com la desigualtat social i els episodis d'estrès patits durant la infància, dues circumstàncies lligades als problemes que desenvoluparem en el decurs de la vida amb el menjar. 

En aquest reportatge de la cadena HBO, per exemple, s'hi explica clarament com es limiten dràsticament les opcions d'accedir a una dieta equilibrada o de practicar esport en els  barris més empobrits de diverses ciutats estatunidenques. Carrers «infectats» de restaurants de menjar escombraria que ofereixen menús a un preu rebentat i sense cap zona verda on poder-hi passejar. Per acabar-ho d'adobar, ¿com poden reeducar els pares i mares la mainada si treballen més hores que un rellotge i no disposen de prou temps ni recursos econòmics per dedicar-s'hi? Sense programes de transformació de l'entorn, les orientacions estrictament individuals esdevenen un nou acte de violència cap a una població ja prou castigada per la rapacitat dels grans depredadors. 

Una altra qüestió clau és la biografia de l'usuari atès que la recerca ha demostrat que existeix un lligam significatiu entre diferents abusos soferts pels infants i la probabilitat de patir obesitat o algun dels anomenats «trastorns alimentaris» en el futur. Diverses dones obeses que van ser violades quan eren unes nenes van explicar als investigadors que un cos contundent representava una mena de «protecció» davant dels possibles agressors o que potser el menjar va esdevenir un petit consol per afrontar un terrible dolor emocional. En aquests casos, és més necessari que mai comptar amb un suport psicològic que abordi el trauma i no pas que insisteixi obsessivament en l'eliminació de les  seves conseqüències. Finalment, hi ha persones que decideixen que tenir un cos gras no és cap desgràcia i els agradaria viure en pau, sense ser constantment assenyalades. En el menú de la vida, desitjarien comptar amb una mica més de comprensió  i acceptació. Dos ingredients força complicats de trobar, avui en dia. 



diumenge, 12 d’agost de 2018

Sopars balsàmics




Un moment del sopar groc celebrat ahir a la Nau dels 50 metres de Palamós, en què el MHP Carles Puigdemont es va adreçar als comensals per videoconferència. Foto: Clara Esquena i Freixas.


Mentre esperem que arribi una tardor que, per diversos motius -onze de setembre, aniversari del primer d'octubre, etcètera-, es preveu d'allò més intensa, els nombrosos actes que se celebren per donar suport als presos i als exiliats suposen un bàlsam que ens permet de recuperar forces i fer pinya per afrontar-ho. Els sopars grocs -una idea de la cuinera Ada Parellada- han esdevingut un clàssic amb gran èxit de convocatòria. A Palamós, ahir ens hi vàrem aplegar cinc-centes setanta persones i en podríem haver estat moltes més si l'espai ho hagués permès. A banda de la contribució a la caixa de resistència, aquestes trobades representen un suport emocional important per a les persones represaliades i les seves famílies. 

La germana de la Dolors Bassa ho agraïa ahir, amb gran dignitat, durant els parlaments, tot fent referència especial als sopars que també han sorgit  a davant del centre penitenciari de Puig de les Basses, on hi tenen tancada la consellera, després de la seva estada a Alcalá Meco. Primer van començar a reunir-s'hi unes quantes persones fins que la proposta s'ha anat consolidant, amb més i més participants a cada trobada. Normalment em cauen les llàgrimes davant de la força que transmeten els familiars, quan parlen dels seus éssers estimats, confinats en una cel·la. Avui fa tres-cents dies, per cert, d'ençà que a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart els van manllevar despietadament la llibertat. No sabria dir quantes músiques, cartes, manifestacions, performances, danses, poesies... els han arribat des d'aleshores però de ben segur que ni ells ni nosaltres ho haguéssim pogut resistir sense la perseverança, la fraternitat i la cultura que ens mantenen units en aquestes circumstàncies tan adverses. 

Asseguts al voltant d'una taula, hi conversem persones de procedències diverses, que compartim la mateixa sensibilitat vers la vulneració dels drets fonamentals patida a l'Estat espanyol. Ara mateix, es percep una preocupació important pel judici als presos polítics que s'apropa i en el qual no es diposita massa esperança però que, malgrat tot, tal com va recordar l'Elisenda Paluzie en la seva intervenció, és important de visibilitzar més enllà de les nostres fronteres perquè ressoni com un nou crit d'auxili d'una democràcia que agonitza al sud d'Europa, de forma similar a allò que va succeir amb el Procés de Burgos. Amb encerts i errors, cada dia, construirem la nostra República. 




diumenge, 5 d’agost de 2018

Asfíxia



Bleeding; escultura de Guy Olivier-Deveau a South Padre Island. Imatge extreta de My Modern Met.



Comencem per la notícia de l'estiu: les elevades temperatures. Sofrim una onada de calor que ha causat diversos morts, un dels quals, a Barcelona, podria ser una persona sense sostre i l'altre, a Múrcia, l'obrer d'una empresa que segurament incomplia la llei de prevenció de riscos laborals. Queda clar que l'accent de la informació, com molt bé han denunciat diversos tuitaires, es posa en l'aspecte climàtic i no pas en la vulnerabilitat a què es veuen abocats cada cop més ciutadans en la nostra societat. Engeguem el ventilador, que ja ens comencen a caure les primeres gotes de suor i no tenim prou pressupost per l'aire condicionat.

Continuem amb el degoteig d'agressions feixistes. Aquestes podrien donar lloc a un telenotícies especialitzat en el tema. Durant les darreres setmanes, s'han produït atacs a Badalona, Verges, Manresa, Palma de Mallorca, Nou Barris, Ciutat Vella... Potser el cas més mediàtic hagi estat el del fotoperiodista Jordi Borràs, apallissat a plena llum del dia per un agent de la Policia Nacional, després de cridar Viva Franco. En aquest clima d'impunitat els fatxendes i pinxos de tota mena s'hi troben com a casa. Val a dir que, a banda dels episodis que salten a les pàgines dels diaris, l'ambient està tot sovint caldejat. Pintades a favor de la llibertat dels presos que es converteixen en Viva España en un tres i no res -el clàssic Puigdemont a prisión ja no està tan de moda-, llaços grocs que apareixen i desapareixen, són el pa nostre de cada dia. Avui mateix, he vist una estelada tombada en una rotonda de Palafrugell. D'ençà que el jutge Llarena va sopar amb Alberto Fernández Díaz a Mont-ras i que van detenir  Carles Ruiz -àlies Xarli- per atemptat a l'autoritat per haver-se presentat al restaurant a protestar contra la seva presència que costa més de respirar. Recordem que el fraternal àpat a l'Empordà es produïa el mateix dia que, a escassos quilòmetres, es celebrava un acte de solidaritat amb Jordi Sánchez. Diguem-li casualitat. Amb la finalitat de refrescar-nos, com que la cosa va de clavegueram i d'ultradreta, podem recuperar l'entrevista a l'enyorat Xavier Vinader que Catalunya Ràdio va reemetre oportunament fa uns dies. Exiliat a Ginebra, sembla que l'incombustible Vinader ens parli com si no hagués passat el temps. Obrim una beguda ben freda i gaudim-ne.

La xafogosa actualitat encara ens pot deixar la roba més xopa, especialment quan llegim que els taxistes han fet vaga perquè refusen la competència deslleial de plataformes com Uber o Cabify, les quals, cal recordar que no només amenacen amb treure'ls el plat de taula a ells sinó que sotmeten els seus propis treballadors a condicions d'extrema precarietat. Espero que tinguin èxit en aquesta lluita col·lectiva perquè la seva victòria serà la de tota la classe treballadora. Ara posem els peus en remull en un gibrell amb aigua i uns quants glaçons a dins i escoltem un tema de Billy Bragg per animar-nos: There is power in a union

La xardor esdevé infernal amb la sentència que el jutge Manuel Piñar ha dictat contra Juana Rivas i les reaccions furibundes dels troglodites de torn, que encara volen més sang i per això aboquen la seva bilis corrosiva damunt de les feministes que es solidaritzen amb ella. Cinc anys de presó, sis sense els seus fills, una indemnització de 30.000 euros pel pare dels infants i el pagament de les costes del judici. Tot plegat sense haver tingut en compte la denúncia per violència de gènere interposada contra ell. Fins i tot en el supòsit que Juana Rivas hagués sostret els menors sense motiu: ¿quin ésser humà desitjaria que les criatures sofrissin l'agonia de tenir la mare entre reixes? I encara una altra notícia devastadora, que personalment vaig haver d'esperar uns quants dies per llegir, a causa del desassossec que em provocava: un jutjat de Fuenlabrada va acordar que una nena de cinc anys continués vivint amb el pare, malgrat la denúncia presentada per la mare per abusos sexuals i un informe psicològic que n'acredita l'existència. En aquest tèrbol afer es presenten problemàtics aspectes de diagnòstic que ja hem desgranat amb anterioritat  i que haurien de despertar una mica més d'interès en la comunitat de professionals de l'anomenada salut mental a Espanya. Però molt em temo que, com tot allò referent a les múltiples opressions que ens travessen, haurem de conformar-nos amb la relaxant música dels grills. En aquest blog en seguirem parlant.