dijous, 28 de desembre de 2017

"Campofrío" i la despolitització


 Imatge extreta de Alternet.org


Aprofito l'espai d'aquest blog per unir-me a les queixes que han expressat, de moment, la Confederación de Salud Mental España, Salut Mental de Catalunya i la Asociación de Salud Mental de Ceuta per la imatge degradant de les persones que pateixen problemes psicològics greus, mostrada en l'anunci de Campofrío d'enguany, dirigit per la cineasta Isabel Coixet i que porta per títol Amodio. Com que la directora ja va preveure les crítiques per l'espot dels embotits i va declarar que no tenia cap intenció de rectificar, m'estalviaré de fer-li la humil petició que reflexioni al respecte.

La manca de sensibilitat és evident. L'anunci és d'una grolleria vertaderament primària i demostra una completa ignorància respecte el món que pretén retratar, encara que l'empri com a metàfora. Per un costat, no es té en compte que un percentatge important de les persones ingressades en centres psiquiàtrics ha patit abusos severs en el decurs de la seva vida i que els factors lligats a la pobresa poden resultar determinants, tal com hem explicat amb anterioritat en aquest blog. En un moment com l'actual, quan hi ha tants éssers humans colpejats per la crisi capitalista, que inclou aquells que fugen de la fam i de la guerra, caldria tenir-ho més present que mai, si no es volen ferir sensibilitats. Per acabar de completar el quadre de la barroeria, en l'anunci es mostren amb frivolitat les estratègies "terapèutiques" de contenció, com ara l'ús de camises de força, que tant de sofriment han causat en el passat i contra les quals encara lluiten nombrosos col·lectius que vetllen per la preservació dels drets humans. El fet de ser objecte de mofa constitueix un nou atac amb el qual han de conviure els afectats i que, lamentablement, és tradicional en aquest país. Els omnipresents Xavier Sardà i Javier Cárdenas, per exemple, van practicar durant anys aquesta burla despietada com a recurs pretesament humorístic en els seus programes, sense patir-ne massa les conseqüències. 

Per part meva, hi afegiré que també és clara la confusió conceptual demostrada per la directora, en establir una analogia entre diversos problemes polítics que es pateixen actualment a Espanya i les anomenades patologies psiquiàtriques. La crisi territorial o les profundes desigualtats sofertes en els barris a causa de la massiva presència turística són tractades com a desequilibris psicològics, en la línia de la manipulació que representa l'ús de la paraula "turismofòbia" per part dels mitjans o la utilització de vocabulari estigmatitzant en les campanyes electorals, denunciat per la plataforma Obertament en les darreres eleccions catalanes. 

Evidentment, hom pot tenir el posicionament que consideri més adequat al respecte -això no es discuteix- però el fet de realitzar aquest tipus de comparacions i de concloure, finalment, que els importants conflictes descrits "es poden curar", com si aquells que protesten patissin una malaltia orgànica o les queixes no partissin d'una realitat que té unes arrels socials, històriques, polítiques o econòmiques ben identificables, contribueix, al meu entendre, a la denigració d'aquells que es manifesten de manera legítima i democràtica per una situació que consideren injusta. També afavoreix la despolitització de la societat, tal com han criticat diversos autors en referir-se a l'expansió de les etiquetes psiquiàtriques i la medicalització del malestar del present. I això és justament allò que no necessitem de cap manera de cara a l'any que comença. Per aquest motiu desitjo un bon i polititzat 2018 a tothom: Isabel Coixet inclosa.







divendres, 22 de desembre de 2017

El gran derrotat del 21-D





Imatge extreta de eleconomista.es


Els resultats electorals ens ajuden a reflexionar sobre la realitat que vivim al país tant per les victòries celebrades com per les amargues derrotes patides. En el primer punt -com és habitual-, hi ha parers contraposats en la premsa nacional: mentre que unes portades ressalten la posició assolida per Ciutadans-Ciudadanos, les altres remarquen la renovada majoria absoluta independentista, obtinguda en un context de repressió ferotge. En canvi, hi ha poques anàlisis que suscitin tant de consens, a dins i a fora del país, com la clatellada èpica que van suposar els tres diputats obtinguts pel PP, en una nit que va situar els catalans a un pas de l’infart de miocardi i a la formació de Xavier García-Albiol en l’últim lloc del Parlament, per darrere de la CUP. La cara dels companys de partit en la compareixença de rigor era un poema. Si la pantalla televisiva tingués capacitat per supurar sentiments, hauria suat sang, suor i llàgrimes.

Feia dies que al candidat popular se’l veia neguitós -deia que volia tancar TV3 per obrir-la novament i posar-hi gent normal- però no crec que ni en el pitjor dels seus malsons hagués augurat una patacada de proporcions còsmiques com la del 21-D. Tampoc ho devia presagiar la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, quan es vantava públicament d’haver escapçat l’independentisme i posava al descobert sense avergonyir-se’n l’evident problema de separació de poders a Espanya. Una penosa relliscada que fou ben aprofitada pels adversaris en campanya. Sí que ho devia preveure el rei emèrit, que no és sospitós de ser separatista -ni molt menys republicà- quan va deixar anar en una visita al País Valencià que todo esto que pasa en Cataluña es culpa de estos del PP. El ciutadà Juan Carlos serà tot allò que vostès vulguin però no té ni un pèl de ximple i pels tractes autonomistes llargament mantinguts amb la Convergència de Jordi Pujol sap perfectament que, sense negociació, no hi pau possible a Catalunya. Ho va recordar Carles Puigdemont des de Brussel·les, que la recepta del 155 no funcionava i, en conseqüència, Mariano Rajoy l’hauria de trucar i asseure’s per parlar.

 Ara com ara, no sembla pas que el registrador de la propietat s’hagi donat per al·ludit, atès que en unes declaracions recents ha considerat que la seva interlocutora vàlida és Inés Arrimadas, malgrat que ella no tingui capacitat per formar Govern. En l’esmentada intervenció, Rajoy ha tornat a deixar clar que segueix negant l’existència d’un conflicte que necessita resoldre’s per la via política. ¿Què es pot solucionar amb un membre de l’oposició que té el mateix punt de vista que el teu sobre el problema catalán? El jutge del Tribunal Suprem, per la seva banda, ha ampliat la llista d’investigats per delicte de rebel·lió, en la qual s’hi inclouen, entre d’altres, Marta Rovira, Artur Mas, Anna Gabriel, Mireia Boya, Neus Lloveras i Marta Pascal. Sembla que els tribunals i la policia tornaran a ser els protagonistes de l'etapa que tenim per davant. No van aprendre res el primer d'octubre ni ho han fet la nit de les eleccions. 
Bon Nadal per a tothom, especialment per a aquells que no ho poden celebrar en família. Tot el suport i la solidaritat, en aquests temps difícils.   





dissabte, 16 de desembre de 2017

Us volem a casa per Nadal


Getty Images


Gràcies a la bona feina dels professionals de RAC1 els oients hem tingut l'oportunitat d'apropar-nos a l'experiència dels familiars que tenen persones estimades a la presó pel fet de defensar determinades idees polítiques a Catalunya. Durant les darreres setmanes hem pogut escoltar el testimoni de les companyes sentimentals de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart -els Jordis-, confinats a Soto del Real i també el de les germanes del mateix Cuixart i de Joaquim Forn, el Conseller d'Interior de la Generalitat, encara retingut a la presó d'Estremera, juntament amb el vicepresident Oriol Junqueras. 

  Evitaré la discussió de com cal anomenar-los perquè aquest debat no canvia en absolut la gravetat de la situació. Es tracta de persones innocents, privades de llibertat sense arguments jurídics que ho avalin. En el remot supòsit que haguessin comès algun delicte greu i el confinament fos necessari, el fet de trobar-se a centenars de quilòmetres de distància afegeix un càrrega de sofriment als afectats del tot incomprensible, si no s'apel•la a una malèvola voluntat d'humiliació. 

No és perquè sí que el seu empresonament hagi causat un esclat de solidaritat tan massiu i persistent. De segur que les restriccions de la Junta Electoral Central han contribuït encara més a que apareguin llaços grocs a tot arreu. A les baranes dels ponts, lligats als fanals, penjats en balcons... fins i tot els arbres de les rotondes s'engalanen amb l'ornament de moda. Es multipliquen les iniciatives reivindicatives com bolets: en són tantes que no sabria ni per on començar. Manifestacions, simulacres d'engarjolament, vetllades culturals, jornades castelleres, concerts multitudinaris, concentracions davant dels Ajuntaments i un llarg etcètera d'activitats organitzades tant a dins com a fora del nostre petit país.

 Es tracta d'una situació extraordinària per això les vivències de les persones directament afectades també ho són i resulta tan captivador escoltar-les. Al marge de la implicació popular, qualsevol persona interessada en psicologia penitenciària té un bon motiu per parar bé les orelles.

Allò que em sembla particularment destacable del testimoni dels familiars és que palesa el nivell fins al qual s'ha transformat la seva rutina diària. Ho ha fet fins al punt que Esther Cuixart parla d'una "vida segrestada" per les circumstàncies. La incertesa vers el futur, les limitacions en el contacte personal o el sentiment de culpa quan es prova de gaudir d'algun petit plaer, es barregen amb el compromís de lluita política i la immensa gratitud experimentada pel suport rebut de part de milers de conciutadans que també se senten captius per les decisions judicials. Bé, el relat vivencial de cadascuna d'elles és molt més ric en matisos: us animo a que l'escolteu atentament.

En el cas de l'experiència directa dels presos, a banda de la veu de qui els visita, també disposem de les cartes que es publiquen en diversos mitjans de comunicació i el testimoni dels consellers alliberats, que posen de manifest altres canvis significatius. Personalment, m'entusiasma llegir-ne els articles per tot allò que hi aprenc. Per tal de comprendre'ls millor penso que pot ser d'ajuda recórrer al treball del professor de la Universitat de Lieja Jérôme Englebert, que parteix de la base que l'ésser humà cal estudiar-lo sempre en la situació en la qual es troba i no pas en cap laboratori, allunyat de les variables que defineixen el seu entorn. 

Segons aquest doctor en psicologia, les coordenades existencials que cal tenir en compte en una situació límit com l'empresonament són l'espai, el temps, el cos, la identitat i l'emoció. En primer lloc, el cos veu alterada la relació mantinguda amb l'espai i el temps. Existeixen dues línies temporals que es mouen a diferents velocitats: per un costat, la rutina diària, que és imposada i extremadament repetitiva. Per l'altre, el món exterior amb el qual l'intern ja no està sincronitzat. En aquest sentit, els centenars de cartes que els presos reben deuen ser-los de gran ajuda. Si seguim aquest raonament, potser seria aconsellable de remarcar en la correspondència certes dades (llocs, notícies, dates concretes, etc) que facilitin l'orientació en un context social del qual se'ls ha desconnectat. 

Un altre element a tenir en compte és la quantitat d'hores passades a la cel•la -en alguns casos, fins a setze diàries- perquè es tracta d'un espai no personalitzat, mancat de privacitat i on no hi sol haver miralls per raons de seguretat, motiu pel qual s'agreuja la dissociació corporal. Tot seguint la línia foucaultiana, Englebert considera que la institució penitenciària persegueix la subjugació dels individus a través del temps, l'espai i el cos.

El filòsof francès sostenia que "allà on hi ha poder, hi ha resistència" i Englebert parla d'una "llibertat de presó" que es manté malgrat les privacions; per això considera important que es parli amb els interns dels mecanismes posats en dansa davant de la imparable maquinària de dominació. Un d'ells és l'expressió de les emocions percebudes allà dins com a perilloses i que han perdut l'heterogeneïtat del món de fora. Avui llegia unes reflexions de l'Oriol Junqueras sobre l'amor, que m'han fet pensar precisament en la resistència. Mai no hauríem de mofar-nos d'aquesta emotivitat, manifestada en un entorn duríssim. Ans al contrari, penso que l'hauríem de recolzar i celebrar com una expressió humana de digníssima supervivència.  

Per no allargar-me massa, destacaré l'alteració de la identitat que pot donar-se de manera adaptativa per encaixar en el microcosmos de la presó. Hom pot mostrar-hi una cara hostil per tal de fer-se un lloc en l'entorn. Un altre senyal de resistència el vaig trobar en la indignació de Jordi Sánchez quan el jutge li va atribuir una "explosió violenta". No cal que recordi aquí la seva impecable trajectòria pacifista, que evidentment no es deformarà per imposició mediàtica ni tampoc judicial. 

En tota aquesta lluita, que sens dubte serà llarga, penso que també aprenem a solidaritzar-nos més profundament amb realitats similars a la nostra que pateixen persones com els membres del grup de rap "La Insurgencia" i el seu cercle proper (per esmentar només un cas recent) condemnats igualment de manera incomprensible. En el camí cap a la democràcia que volem construir plegats no hem de perdre de vista que altres models de societat són perfectament possibles. A Finlàndia i a Groenlàndia, per exemple, existeixen les "presons obertes" en les quals fins i tot els criminals són tractats com a éssers humans que mereixen una segona oportunitat. I l'èxit que obtenen és admirat arreu. En aquelles contrades, Michel Foucault segurament no hauria hagut de pronunciar-hi cap conferència. Més tard o més d'hora, algun dia hi arribarem. Mentrestant, seguirem demanant la llibertat pels presos polítics. Us volem a casa per Nadal






 

dijous, 7 de desembre de 2017

De l'eugenèsia a la diversitat funcional




Imatge extreta d'Oford University Press


Durant les llargues jornades de campanya electoral, que ja no es disputen tan sols al carrer ni tampoc en els mitjans tradicionals sinó que tenen un ring indiscutible a les xarxes socials, és habitual que circulin vídeos, gifs, imatges, articles i resums de tota mena, on es ressalten les virtuts del propi partit, alhora que es remarquen les ombres de l’adversari. Aquest darrer cas no exclou les relliscades més estrepitoses, extretes si cal de les profunditats de l’hemeroteca, amb la finalitat de deixar en evidència les formacions que no són del gust de qui les comparteix amb els altres usuaris.

En el cas dels oponents de Ciutadans-Ciudadanos s’ha tractat recentment d’un vídeo esfereïdor, comentat amb encesa indignació i que considero que paga la pena destacar perquè expressa la pugna existent (i en absolut resolta) entre dues visions sobre la discapacitat que, ens agradi o no, estan presents en la nostra societat. Em refereixo a unes declaracions de l’eurodiputat Javier Nart al programa Las Mañanas de Cuatro, quan l'espai encara era presentat pel periodista Jesús Cintora, un magnífic professional acomiadat posteriorment de la cadena. Podeu visualitzar-lo aquí.

En una discussió del debat sobre l’actualitat, Javier Nart va emprar repetidament el terme “subnormales” i va negar-se a rectificar de manera furibunda, tot picant la taula, quan Cintora li va assenyalar educadament que preferia expressions com “Síndrome de Down”. Però la qüestió no va limitar-se al vocabulari “políticament correcte” que irrita tant alguns sectors de la població sinó que l’advocat va anar més enllà i també va mostrar-se partidari de l’esterilització de les dones, en el cas que aquestes tinguessin una “tara de origen”. Allò que no apareix a Twitter ni a Facebook (si més no jo no ho he llegit) són les reaccions que es van desencadenar arran d’aquestes terribles paraules, que dibuixen en l’horitzó unes polítiques que evoquen l’eugenèsia negativa practicada en altres moments regeneracionistes de la història i que foren analitzats per la periodista Maika de Castro en aquest recomanable article.

Com bé sabem, el crispat eurodiputat de la formació taronja no va dimitir, la qual cosa entenc que hauria estat del tot necessària, atesa la gravetat de les declaracions. Per altra banda, l’associació Down España va dirigir-se a Ciudadanos per demanar explícitament una rectificació, la qual no va trigar en arribar en forma de carta, on s’hi emprava un to absolutament respectuós i en la qual també s’hi demanaven disculpes pel vocabulari del company. Qui sap si per contrarestar-ne l’efecte negatiu s’hi utilitzava una expressió diametralment oposada als exabruptes de Nart i que darrerament s’escolta sovint en els mitjans: “diversitat funcional”.

Per a les persones avesades a la paraula “discapacitat” aquesta nova terminologia pot semblar una manera de camuflar o ensucrar una realitat dura i de no parar-li prou atenció. De fet, alguns experts ja han mostrat la seva discrepància al respecte, com el professor Climent Giné, en aquesta carta a La Vanguardia. Però per als promotors de la iniciativa no estem davant de cap aposta frívola. Ans al contrari: la “diversitat funcional” implica l’abandó d’una mirada que centra l’atenció en una biologia imperfecta, que caldria rehabilitar i apropar-la als paràmetres de la suposada normalitat, per adoptar una perspectiva que recolza la independència en tots els àmbits de la vida, sense dictar de manera paternalista el camí que caldria recórrer. És a dir, que també dibuixaria en l’horitzó unes polítiques concretes, que encara som lluny d’aconseguir i en les quals aprofundeix l’activista Antonio Centeno en unes reflexions recentment publicades a El diario.es.

Evidentment, en aquest blog no resoldrem pas la controvèrsia, malgrat que no tenim cap problema en afirmar que l’expressió “diversitat funcional” i tot allò que implica s’apropa als punts de vista que sempre hem defensat aquí. En qualsevol cas, si ens allunyem dels conceptes i retornem al terreny de la realitat material, cal recordar que les retallades que es pateixen de manera dramàtica, un any rere l’altre, no paren de deixar-nos notícies que no afavoreixen en absolut les persones amb necessitats especials. Quina és la proposta d'Inés Arrimadas per revertir la inadmissible situació? Al marge de les polèmiques, m'agradaria escoltar-la, tant a ella com a la resta de candidats. Sempre en igualtat de condicions i dins del respecte a la diversitat, és clar.




dijous, 30 de novembre de 2017

Els oblidats crims de llibertat




La violència masclista presenta una cara invisible, que passa tot sovint desapercebuda però té un impacte social demolidor. Imatge extreta de Recover from emotional abuse.

Es calcula que quaranta-cinc dones han estat assassinades a mans de les seves parelles o exparelles a Espanya des del gener del 2017. Davant d’aquesta colpidora xifra, que amaga drames humans inimaginables, és comprensible que els titulars dels diaris o les campanyes institucionals se centrin en la mortalitat femenina, amb lemes com “Ens volem vives” o “Ni una menys”. Sense restar importància a la urgència de posar punt i final a aquests crims atroços penso que és necessari recordar que el gruix de la violència masclista desplegada en l’àmbit domèstic no es manifesta pas amb extrema crueltat sinó que adopta la forma d'una hostilitat de baixa intensitat, que perdura en el temps i pot esdevenir igualment letal perquè les conseqüències sobre la salut de les dones i el desenvolupament dels infants són devastadores -abús de substàncies, conductes autolesives, etcètera-. Ja hem cridat l’atenció en altres ocasions sobre aquesta “violència invisible” en l’àmbit de les relacions interpersonals.

Cal estar a l’aguait: es tracta de casos que apareixen en els consultoris dels psicòlegs i/o dels metges; atesa la manca d’espectacularitat dels fets exposats, poden ser menystinguts pels professionals. La mateixa devaluació es pot produir en les comissaries de policia o en els jutjats. A la llarga, l'esmentada negligència consolida un sistema estancat i fallit en el seu intent de comprendre de debò l'experiència de les víctimes i donar-los suport. Aquesta és la tesi que defensa el treballador social, sociòleg i investigador de prestigi internacional Evan Stark. Després d’anys i panys d’escoltar com les supervivents li asseguraven que “la violència no era la pitjor part”, va encunyar el terme “control coercitiu” per tal de referir-se a una forma de dominació en la qual la por, sumada a la dependència estructural, tenen com a conseqüència que la persona subjugada percebi la resistència, l’escapatòria, el rebuig o la denúncia com a pitjors que el fet de complir amb les imposicions del company sentimental 
Segons el professor Stark, en el nucli de les tàctiques intimidatòries s’hi troben l’assetjament i la vigilància, especialment de tot allò que fa referència als rols de gènere que suposadament ens pertoquen per defecte a les dones. La supervisió de les xarxes socials, el control de les trucades telefòniques, el temps que es passa al lavabo o el seguiment pel carrer poden formar part d’aquest repertori de maniobres aparentment trivials i que, analitzades de forma separada, no tenen cap mena de pes davant d’un tribunal. Una pel·lícula popular que ha il·lustrat aquest clima de violència permanent però de baixa intensitat, que hauria de visibilitzar-se en el seu conjunt, és Sleeping with the enemy (1991) [Dormint amb l'enemic], amb Julia Roberts en el paper d’esposa segrestada pel seu marit.

Si ella no compleix amb les exigències de l’abusador, després d’una sola pallissa, només cal que ell mostri un petit senyal de domini, que de vegades tan sols és perceptible per  ella, atès que s’ha gestat en la intimitat -un moviment determinat, una mirada glacial- perquè es generi l’onada de terror esperada, que facilita la paràlisi. Aquesta coacció també es produeix en l’àmbit sexual, quan les violacions són finalment “consentides” per la parella, precisament per evitar que es desencadeni una humiliació més greu.

Altres elements del control coercitiu són vells coneguts en el camp del maltractament: l’aïllament social, la privació de drets bàsics o l’explotació econòmica. Tots aquests aspectes poden presentar-se de formes tan variades i singulars com parelles hi ha. És important remarcar que, segons la perspectiva d'Evan Stark, l’abús masclista és rutinari i no es defineix tant per les vexacions concretes  inflingides a les dones com per tot allò que els homes impedeixen que elles facin per si mateixes. És per això que ho considera un crim de llibertat. El seu impacte no es fa notar tan sols en l’esfera individual, familiar o comunitària sinó que deixa una petjada profunda en el conjunt de la societat. Així doncs, si les dones no podem desenvolupar recursos ni habilitats propis, a causa d’un control coercitiu individualitzat, aquests romanen bloquejats i mai els podrem recuperar si no som reconegudes com a persones de ple dret. A l’agenda de la protecció cal sumar-hi sempre la de l’apoderament social.  Que un horitzó de mínims no ens faci perdre de vista el màxim al qual hauríem d’aspirar.




dissabte, 25 de novembre de 2017

La desconeguda història d'en Lluïset Companys



Foto de Lluïset i son pare, extreta del diari Ara: Josep Maria de Sagarra i Plana, ACN.

El passat dijous, el vicesecretari de comunicació del PP, Pablo Casado, es va penedir públicament de les incendiàries declaracions del 9 d’octubre -el dia abans de la proclamació “interrompuda” d’independència- quan va comparar el destí que podia córrer Carles Puigdemont amb el dissortat final de Lluís Companys. En aquell context, Casado es va mantenir, volgudament o no, en l’ambigüitat i va obviar si es referia a la condemna de presó de l’any 1934, després de la proclamació de l’Estat català dins de la República federal espanyola, o bé tenia al cap la tortura i l'afusellament del “president màrtir”, l’any 1940, a mans del franquisme. En qualsevol cas, el popular hauria d’haver estat conscient de què representa el fet de burxar la ferida oberta, encara més en un moment polític de tanta tensió.


Malgrat la profunda tristesa causada per aquestes paraules, paga la pena recuperar un episodi prou desconegut de la vida del president, que és el paper que jugà el seu fill Lluís Companys i Micó -conegut familiarment com a Lluïset- en la seva detenció a mans de la policia militar alemanya, acompanyada d’agents franquistes. En aquell moment crucial, la trajectòria del Companys pare i la del Companys president s’entrellaçaren d’una manera tràgica, que canvià tant el curs de la història com el de la seva pròpia biografia. Si el descobriment recent que hem fet respecte l’existència d’una filla secreta, Montserrat Capdevila (86 anys), ja és prou sorprenent, no ho és menys l’estret i decisiu vincle que mantingué amb el fill nascut de la unió amb la seva primera muller, Mercè Micó -a la imatge, junts a Santa Cristina d'Aro-.


Però abans de res recordem que, de ben jovenet, quan estudiava la carrera de Dret a la Universitat, a Lluïset li diagnosticaren una hebefrènia catatònica, un tipus d’esquizofrènia que segueix la classificació kraepeliniana i que avui en dia encara s’usa en alguns manuals, malgrat les discrepàncies que genera -vegeu aquí un exemple de la discussió acadèmica al respecte, en la qual no aprofundirem avui-. El fet és que l’experiència psicòtica d’en Lluïset, com bé sabem, eclosionà en un temps terriblement convuls i perdurà en el decurs dels anys, la qual cosa motivà un periple d’ingressos per diferents centres psiquiàtrics: el Pere Mata de Reus, un sanatori de Suïssa, un altre a Bèlgica i un altre més, l’any 1938, a l’Abbaye de Viry-Chatillon, a pocs quilòmetres de París. Allí se n’ocuparen el doctor Anguera de Sojo i també Carme Ballester, la segona esposa de Companys, que estimava Lluïset amb devoció. Quan son pare arribà a França l’any 1939, també va poder establir-hi un contacte regular. Però les coses es torçaren novament amb la invasió alemanya de l’any 1940 perquè els pacients de la clínica van haver de ser traslladats al sud del país. Durant el trajecte, hi hagué un bombardeig a la carretera i el noi es va perdre. El president Companys, confinat a la Bretanya, va renunciar a fugir per tal de poder localitzar-lo. Si aquesta no va ser l’única raó que féu possible la seva captura sí que en resultà una de les més poderoses.


Encara hi ha un altre detall, narrat pel periodista Emili Casademont en un article al Diari de Girona, que revela la naturalesa d’aquesta estreta relació paternofilial. Poques hores abans de l'afusellament, Companys va rebre la visita de la seva germana Ramona a la presó de Montjuïc, que li va traslladar allò que avui en diríem una “fake news”: “Lluís, han trobat el teu fill, en Lluïset…!. La mentida pietosa finalment no fou tal perquè a en Lluïset sí que van localizar-lo en un hospital psiquiàtric de Llemotges, gràcies als esforços del periodista Josep Maria Tarragó i de Carme Ballester, que se n'ocupà fins al final dels seus dies. A banda de les convulsions polítiques, la família Companys no era tan diferent de tantes altres que han de tenir cura de persones amb psicosi, en moments d'enorme dificultat. Un record i reconeixement també per a totes elles.






divendres, 17 de novembre de 2017

TDAH: alguna cosa es mou


 
Durant els darrers anys s'ha fet un esforç per contemplar visions alternatives al diagnòstic de l'arxiconegut TDAH i el seu tractament. Imatge: Bigstock.


Els lectors d'aquest blog potser recordaran la sonada polèmica sorgida a Catalunya l'any 2015 arran de la proposta del Departament de Sanitat de tirar endavant un protocol per al tractament de l'anomenat TDAH (Trastorn per Dèficit d'Atenció amb Hiperactivitat). Atesa la important problemàtica de patologització i medicalització de la infància que es pateix a casa nostra, hi van reaccionar saludablement en contra desenes d'associacions i també el Síndic de Greuges, el qual va insistir en la necessitat d'ajornar-ne la posada en marxa i d'obrir un debat professional al respecte.

D'aleshores ençà, no es pot negar que s'han desplegat diverses iniciatives en aquesta direcció, especialment fecundes des de l'àmbit psicoanalític, habitualment crític amb el model biomèdic.  Diversos mitjans de comunicació han fet un esforç per presentar punts de vista que no tinguin només en compte la ruta del DSM i la previsible medicació (metilfenidat, etcètera) sinó que han contemplat alternatives més respectuoses amb la singularitat dels alumnes. Un dels coneguts professionals que hi ha posat èmfasi ha estat Jaume Barberà -actualment "en el candelabro" per qüestions d'adscripció política-, a qui cal reconèixer el mèrit d'haver gosat entrar en aquest pantanós terreny, del qual generalment no se surt indemne. 

El periodista de Mollet va participar el passat 14 de novembre en una jornada organitzada pel Col·legi Oficial de Psicòlegs al Palau Macaya, a la qual vaig tenir l'oportunitat d'assistir. Era la segona trobada que es produïa per tal d'entendre aquesta etiqueta en el context on es diagnostica, tot promovent tractaments individualitzats i també procurant d'evitar la fragmentació del subjecte. En la primera taula de debat, Barberà va entrevistar diverses persones que, d'una manera o altra, han experimentat què significa patir l'influx de l'omnipresent TDAH en la nostra societat. Em va sorprendre gratament que no se n'obviés la cara més amarga, vinculada als efectes adversos dels psicofàrmacs i al patiment profund d'alguns progenitors, per exemple, davant d'una situació escolar mal entesa i pobrament abordada, tant per part de determinats mestres com de psiquiatres i psicòlegs, als quals, si bé no se'ls pot atribuir mala intenció sí que van deixar una petjada dolorosa en la biografia dels infants i llurs famílies. És per aquest motiu, principalment, que ens cal revisar a fons tant el polèmic diagnòstic com el tractament que tot sovint se'n deriva. L'autocrítica no ens hauria de fer caure els anells.

En el decurs de la jornada, diversos investigadors i professionals de reconegut prestigi van fer un apassionant recorregut per aspectes vinculats a l'evidència científica publicada i a la complexa realitat sanitària, familiar, social o acadèmica en la qual creixen els nens i nenes "TDAH", alhora que es van fer interessants aportacions per procurar de promoure una teràpia no patologitzadora. Des d'aquí hem advertit en més d'una ocasió de l'estigma i el deteriorament que suposen tant el discurs psiquiàtric hegemònic com l'ús de substàncies tòxiques per afrontar els problemes psicològics. En aquest sentit, a diferència d'alguns ponents, no sóc partidària de les posicions ambigües sinó dels plantejaments radicals. No obstant això, malgrat que estiguem lluny de l'escenari ideal -la manca de recursos tampoc convida a l'optimisme- cal celebrar que es manifestin veus plurals, sincerament implicades en la construcció d'un futur millor. Moltes gràcies a totes i tots per aquestes necessàries iniciatives.





dissabte, 11 de novembre de 2017

Violència i psicosi: trenquem el mite


Cartell promocional de l'estrena de l'esperançador documental Veus contra l'estigma emès el passat dimarts al programa 'Sense ficció' de TV3


Des d'un punt de vista científic no s'ha trobat cap associació forta entre les experiències psicòtiques i l'exercici de la violència però notícies impactants i tràgiques com la recent matança perpetrada en un església d'un poble de  Texas, per part d'un exsoldat que s'havia escapat d'un hospital psiquiàtric l'any 2012, contribueixen a reforçar la idea de la suposada perillositat de les persones diagnosticades amb algun trastorn mental sever. Al meu entendre, aquesta perspectiva esbiaixada legitima implícitament l'ús d'intervencions que vulneren els drets més bàsics dels usuaris dels serveis de salut mental.  Caldria analitzar detingudament per quin motiu a l'hora d'informar dels tirotejos massius als Estats Units habitualment s'accentuen els problemes psicològics dels anomenats 'llops solitaris' i, en canvi, s'aprofundeix tan poc en les diverses mesures que caldria prendre per abordar la tendència a resoldre els conflictes per la via de la violència armada.

Segons dades del King's College de Londres, entre el 49 i el 100% de les persones que pateixen psicosi han experimentat algun trauma significatiu en el decurs de la seva vida. La variació dels percentatges indicaria els diversos resultats dels estudis que han explorat la qüestió. El fet d'haver estat víctima d'alguna mena d'abús -agressions sexuals, tortures policials, bullying a l'escola, etc.- suposa un risc a l'hora de sofrir els esmentats problemes. Caldria afegir-hi que l'estigma que implica la mateixa etiqueta diagnòstica no contribueix precisament a frenar l'aïllament social ni tampoc el rebuig de l'entorn. Per acabar-ho d'arrodonir, alguns dels tractaments psiquiàtrics que se segueixen duent a terme en l'actualitat per abordar-los -contencions mecàniques, sobremedicació, teràpia electroconvulsiva, etc.- representen un nou atac, que se suma a la llarga cadena d'humiliacions descrites, la qual cosa hem denunciat a bastament en aquest blog. En el context polític que vivim actualment a Catalunya considero que haurem d'estar especialment atents a totes aquestes qüestions: les noves o accentuades formes d'assetjament i les estratègies per tractar-les.

Malgrat que el sensacionalisme persisteixi, s'ha de celebrar l'emissió d'espais respectuosos i amb visió de futur com  el documental 'Veus contra l'estigma' emès per TV3, que és un treball que ofereix una de les  visions més clarament alternatives al model biologicista que he tingut l'oportunitat de veure en un mitjà públic. Entre altres temes, va abordar la falsa creença de l'agressivitat intrínseca a la persona que escolta veus o s'endinsa en un món paral·lel de deliris. La participació de membres de la Federació Veus i de plataformes com Obertament o Ràdio Nikosia va aportar un punt de vista essencial, que és el de les persones que han viscut a la pròpia pell el procés descrit, que cal repensar radicalment per tal de col·locar la violència al lloc que li pertoca, quan parlem de psicosi en la nostra societat. Felicitats a tot l'equip de professionals que l'ha fet possible: aquí queda ben recomanat.







dijous, 2 de novembre de 2017

La massa irracional



Un ciutadà disfressat de psiquiatre oferia els seus “serveis” als passavolants de la Plaça Sant Jaume de Barcelona, el passat dimarts. L’ “expert en trastorn límit de la nacionalitat” feia les delícies dels nombrosos mitjans de comunicació allí presents, dels quals cridava l’atenció tant com podia.
Foto: Clara Esquena.



Existeixen diferents maneres de perseguir una idea política: la repressió policial o la judicial, per exemple, constitueixen intents de minimitzar la influència de la dissidència en una societat que es vol mobilitzada exclusivament al voltant d’un programa únic. A través del model del boc expiatori, penalitzat per les seves conviccions, es contagia la por als ciutadans que podrien veure’s temptats de seguir el mateix camí de confrontació del poder. Una altra estratègia recurrent és la denigració de la base social o la militància “rebel” a través de la propaganda deshumanitzadora dels mitjans de comunicació, que volen minar la moral de l’adversari tot reduint-lo a una condició d’inferioritat, per la qual cosa s’empren les més variades argúcies i manipulacions, que poden assolir uns nivells de baixesa moral inimaginables. Comptat i debatut, estem davant d’una caça de bruixes en tota regla, malgrat que aquesta es disfressi tot sovint de legalitat i també de llibertat d’expressió.

Un terme que es llegeix freqüentment en els articles d’opinió és el de “massa irracional” -o algun concepte similar- el qual posa l’accent en la suposada supressió de la voluntat del manifestant, que es veuria inexorablement engolit per la rauxa d’una multitud que l’arrossega pel pedregar i, de retruc, posa en perill la seguretat de la resta de conveïns que no comparteixen els seus posicionaments temeraris. Des de la seva talaia paternalista, el columnista (que fins i tot pot ser expert en salut mental), ens assegura amb convicció que aquests homes i dones desviats, immersos en un furor col·lectiu gairebé diabòlic, perden la capacitat de raonar i prendre decisions pel seu compte. Són com autòmats teledirigits per uns líders que tenen una agenda oculta. És l’emoció la que els mou, així com el clima de postveritat que, és clar, els influeix bàsicament a ells i no pas a qui els critica davant de la pantalla de l’ordinador. Per acabar-ho d’adobar, les xarxes socials se sumen al còctel nefast. Ja tenim aquells que protesten transformats en membres d’una tribu adotzenada, primitiva, que amenaça de convertir el país en un immens hospital psiquiàtric. Evidentment, no cal que l’opinador combregui amb els moviments que analitza però, abans que res, ha de ser honest en els seus plantejaments.

Quan és l’hora de justificar adequadament les esmentades invectives, que de vegades també inclouen el diagnòstic de trastorn mental o bé de disfunció cerebral -no és broma- arriben els problemes perquè la rotunditat de les afirmacions es queda en la mera percepció subjectiva. És ben cert que a nivell de recerca psicosocial s’han explicat els diversos efectes que implica la influència de la multitud, com ara la pressió cap a la conformitat, la difusió de la responsabilitat, la intensificació de les respostes individuals o bé la tendència a crear normes en situacions d’ambigüitat, entre molts altres. Això no obstant, els autors que els han defensat han estat rebatuts o recolzats per les successives investigacions que s’han dut a terme en el decurs de les dècades i han aportat una nova llum a la comprensió d’aquests complexos fenòmens.

No és el mateix que analitzem l’esclat de joia en un estadi esportiu, que la cridòria d’una protesta veïnal per la manca d'equipaments o la desesperació expressada en una inundació, posem per cas. Al meu entendre, abans de fer cap valoració sobre el comportament d’un grup nombrós, convé tenir en compte el marc històric, social, cultural i polític en el qual es desenvolupa el mateix i que generalment s’obvia de la manera més barroera i desacomplexada, amb la finalitat de desprestigiar unes demandes no compartides.  No s’hi val d’aplicar acríticament la mateixa plantilla de “massa inconscient i brutal” defensada per autors tan desacreditats com Gustave Le Bon (1841-1931), segons el qual, pel simple fet de formar part d’una massa, l’ésser humà descendeix, inevitablement, diversos graons en l’escala de la civilització. Aleshores esdevé un bàrbar; un individu governat per l’entusiasme, la suggestió, l’espontaneïtat i la ferocitat. Poca cosa més que un gra de sorra que el vent agita capriciosament en el desert. Aquesta mena de teories que tendeixen a l'estereotipatge del comportament col·lectiu, més que ajudar-nos a entendre allò que succeeix al nostre voltant contribueixen encara més a cultivar un clima de confusió i de ressentiment. No crec que aquest sigui el camí a seguir.





dimecres, 25 d’octubre de 2017

L'intercanvi



Imatge difosa pel Comitè d’Empresa de TV3



En aquest blog hem qüestionat en diverses ocasions la informació transmesa pels mitjans públics de Catalunya, de la mateixa manera que n’hem elogiat treballs d’una enorme qualitat; en ambdós casos, sempre en relació amb la psicologia, que és el centre d’interès que aquí ens ocupa. TV3, Catalunya Ràdio i l’Agència Catalana de Notícies vindrien a ser com aquell familiar amb el qual ens discutim de tant en tant però, si mai li passés res greu, tindríem un disgust de mort. Ara que el Gobierno pretén posar-li les seves brutes grapes al damunt -Gabriel Rufián dixit- me n’adono de fins a quin punt les trobaríem a faltar, en el cas que l’enèsima garrotada a la democràcia mai arribés a triomfar en tota la seva plenitud. Allò que es pretén és substituir el nostre entranyable familiar per un actor de segona fila, que hauria vingut des de Madrid per suplantar-lo, sense ni tan sols passar per un trist càsting.

¿Quin sentit tindria criticar-ne o celebrar-ne la tasca, si ja no es tracta d’aquella persona, amb defectes i virtuts, que hem vist créixer en el decurs dels anys? ¿Com podríem caure en l’immens error de participar en aquesta farsa? Ens trobaríem en un escenari similar al que va patir la pobra Angelina Jolie a la pel·lícula L’intercanvi (2008) [The Changeling], quan les corruptes forces de l’ordre li volien fer creure que el seu fill desaparegut, i suposadament retrobat, era un infant que ella no reconeixia. Val a dir que la mare mai no va deixar de lluitar per què se sabés la veritat, malgrat les incessants persecucions, tortures i calúmnies que sofrí. El recolzament de l’entorn finalment arribà, en fer-se evident l'execrable manipulació de la qual fou víctima.

Evidentment, els treballadors dels mitjans públics tampoc romandran de braços creuats mentre esperen que arribi un suposat comissari, disposat a dictar-los la línia editorial. Les amenaces no els arronsaran. Han manifestat clarament que es mantindran fidels al mandat del Parlament, escollit democràticament el 27 de setembre de 2015. S’han solidaritzat amb la seva protesta el Col·legi i el Sindicat de periodistes, el Grup Ramon Barnils, RAC1, RAC 105, BTV, La Xarxa, el diari Ara, les seccions sindicals de RTVE, antics directius de l’ens… i altres professionals d’arreu del món que de ben segur que em deixo perquè el degoteig de suports és incessant. Els espectadors i els oients no combregaran amb rodes de molí: també han fet arribar el seu escalf als professionals de la CCMA i alçaran la seva veu sempre que sigui necessari. La reacció desencadenada per aquesta nova mordassa és només un petit exemple d’allò que succeïrà durant els propers dies, en el previsible clima d’ingovernabilitat que es generarà arran de l’intent barroer de supressió de l’autogovern, pretesament emparat en una Constitución que tampoc es respecta.

Cal tenir en compte que l’olla neofranquista no només bull a Catalunya sinó que alguns membres del PP ja han advertit que el País Basc, Navarra i Castella la Manxa podrien ser les properes comunitats en veure’s afectades pel temible  article 155, que fa més feina que set generals en un camp de batalla. Si anem més enllà i tenim en compte altres formes d’amenaça a la sobirania popular podem recordar que a Galícia, deprés dels terrorífics focs que han assotat el territori, els ciutadans s’han alçat amb força en contra de l'aprovació de l’anomenada Lei de fomento da implantación de iniciativas empresariais, que es percep com un pas més en l’avanç d’un model polític i social de tipus colonial, destinat a satisfer l'afany de lucre de les grans corporacions, a costa de la depredació de la terra i de l’anorreament del debat públic. Pel que s’ha pogut veure per les xarxes socials, no fa pas la impressió que aquells que protesten estiguin disposats a tirar fàcilment la tovallola. Ans al contrari. Aquesta mena d’intercanvis no s’acceptaran de cap manera: la lluita no ha fet altra cosa que començar. Tenim mobilitzacions i repressió per estona. 





dimarts, 17 d’octubre de 2017

Les barbes del veí



Foto: Gabriel Bouys / AFP



“Cuando las barbas del vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar”

Dita popular espanyola.



En l’article Democracy’s broken windows, l’escriptora Liz Castro se serveix de la metàfora de les finestres trencades de la coneguda teoria de sociologia urbana per il·lustrar una idea que no es cansa de repetir: la vulneració de drets fonamentals soferta a Catalunya no és un afer que afecti exclusivament el nostre territori sinó que, en la mesura que aquí es degrada progressivament la democràcia, existeix el perill que la deixadesa s’escampi també als altres països europeus, si aquests s’ho miren des de la distància indiferent i no fan res per protegir-la. Vindria a ser una advertència similar a la de la dita popular que encapçala aquest escrit i ha corregut aquests dies per les xarxes socials.

La mateixa idea de “contagi” es transmet en l’emotiu vídeo penjat després de l’empresonament dels pacifistes Jordi Sànchez (ANC) i Jordi Cuixart (Òmnium), als quals ha posat entre reixes una magistrada de l'Audiència Nacional sense cap base jurídica sòlida, mentre els grups d’extrema dreta es manifesten sense traves per diversos punts de la pell de brau, tot deixant darrere seu un lamentable rastre de violència impune. Julian Assange -que sembla un veí de l’escala, encara que visqui reclòs a l’ambaixada equatoriana- defensa una tesi anàlega quan sosté que el nostre model de resistència “gandhià” probablement serà adoptat per altres comunitats en el futur davant dels potencials abusos de l’Estat. Recordem que el mateix Jordi Sànchez es mostrava tranquil en unes declaracions recents, quan recordava que l’actitud adoptada per Lluís Maria Xirinacs i altres companys en temps de dictadura franquista ara era sostinguda per una multitud de catalans.

Malgrat que ens arribin mostres d’una intransigència ferotge a través dels mitjans de comunicació convé tenir ben present quelcom que no es visibilitza prou: són nombroses les persones que comprenen perfectament els esmentats perills i es manifesten en contra d’aquesta insòlita repressió, que ha tingut incomptables precedents en el passat però que potser ens han passat més desapercebuts perquè no s'han aplicat massivament sinó que han aparegut paulatinament, en comptagotes. Ens miràvem amb preocupació la venjança ideològica vers els presos bascos, els joves Alfon i Cassandra, els titellaires i un llarg etcètera de caps de turc però pensàvem ingènuament que els atacs no anirien in crescendo. Ara contemplem desolats com milers de ciutadans segueixen essent violentament desnonats de les seves llars o com els veïns de Múrcia són atonyinats cruelment per defensar que no volen que un mur els parteixi la ciutat en dos. A Galícia i Astúries crema la terra però no hi ha millores a la vista en matèria de política forestal ni tampoc de mitjans per extingir els focs. La solidaritat entre els pobles es manté viva, malgrat que els portaveus d'un poder que ens vol oprimits i confrontats -màscares podrides de Dorian Gray- pretenguin fer-nos creure el contrari. Llibertat per tots els Jordis!





divendres, 13 d’octubre de 2017

La revolució dels somriures congelats


Un sector de les files independentistes va experimentar una profunda decepció després de la declaració interrompuda del president de la Generalitat. Foto del moment posterior a la suspensió de la República catalana, de 8 segons de durada, al Passeig Lluís Companys: Laura Cortés/ACN.


Me'n vaig anar cap a casa cuita-corrents, amb un pam de llengua enfora per viure el gloriós instant a través de la televisió, quan se suposava que ja havia començat la sessió parlamentària. Pujo les escales d'una revolada; obro la porta nerviosa; em desempallego del bolso; miro la pantalla expectant i, oh sorpresa, la llargament esperada DI s'havia posposat a causa de no sé quina novetat de darrera hora. Malament rai. 

Pel que es veia encara es produïen entrades i sortides dels despatxos; es recorrien passadissos, amunt i avall. Aquell moment solemne tenia una escenificació de cabina dels germans Marx: alguna cosa grossa es coïa i, encara que es podia tractar d'una millora inesperada, més aviat feia la impressió que aquella no podia ser pas la manera com es produïen les grans proclamacions, que canviaven el curs de la història. Espera que esperaràs, amb els nervis a la panxa, ja em tocava marxar altra vegada. Finalment, vaig escoltar el discurs de Puigdemont a la ràdio del cotxe, ben concentrada en cada paraula, en cada silenci, gairebé sense parpallejar. Com si m'hi anés la vida.

El gerro d'aigua freda ja el coneixem i no cal que m'hi entretingui massa. Intentava animar-me i convènce'm que era una bona estratègia però, francament, l'ombra de la sibil•lina ambigüitat convergent era massa allargada com per alimentar la confiança cega en 'Junts pel sí'. A les xarxes socials el pessimisme i l'optimisme es combinaven a parts iguals. L'endemà no es parlava d'altra cosa: interpretacions per a tots els gustos, a cada racó de barri. 

No tinc ni la més remota idea de què succeïrà en el futur però de segur que el camí no serà gens fàcil. Alguna cosa profunda s'ha trencat després de l'u d'octubre i aquestes maniobres per la porta del darrere, maquinades per aquell i per l'altre. Espero sincerament que aviat algú en doni explicacions. Penso sobretot en els ciutadans brutalment agredits per la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, alguns testimonis dels quals es recullen en el demolidor informe de 'Human Rights Watch' que vàrem conèixer ahir. Però també recordo i valoro més que mai els milions de persones que s'han mobilitzat infatigablement, any rere any, omplint d'il•lusió les nostres Diades i meravellant ciutadans d'arreu del món amb la seva perseverança i extraordinària capacitat organitzativa. La premsa espanyola més rància ha provat de denigrar-les amb tanta obstinació que fan de bon considerar les mirades forànies, certament elogioses.

Elles i ells, menys que ningú, no es mereixerien un silenci prolongat i/o un altre escenari de 'peix al cove'. La pluja d'odi que ens cau al damunt és insuportable però encara ho és més que qui ens n'hauria de protegir es mantingui entre dues aigües, tot esperant un diàleg impossible amb aquells que branden les porres damunt dels nostres caps, a punt per tornar-les a descarregar quan convingui. Parlin aviat, que prendre decisions és el que toca. Ara, sí.







dimecres, 4 d’octubre de 2017

Els nostres avis no es toquen



Una imatge de la mobilització d’ahir al matí, al passeig de Palamós. Foto: Clara Esquena.


Si la quantitat d’esdeveniments polítics que estem intentant de pair aquests dies fos comparable a un banquet, podríem dir que estem entaulats en un d’aquells restaurants xinesos en els quals, abans que t’hagis acabat l’arròs tres delícies, ja et porten els rotllets de primavera i el pollastre amb ametlles. Així successivament: ens presenten un rosari inacabable de plats d’un regust que passa del dolç a l’amarg en un tres i no res. Ahir no em sentia preparada per afrontar amb cap mena d’entusiasme la vaga general perquè l’angoixa per la repressió de l’u d’octubre -a mesura que passen les hores cada cop em sembla més una operació bèl·lica, amb la corresponent conversió de víctimes en botxins per part de l'aparell de poder espanyol- amb prou feines em deixava respirar. Suposo que a molta gent el disgust li devia sortir de dins el dia després. Només cal una nova imatge, unes paraules, un record del terror sofert de manera directa o vicària.

A banda de les escenes de crueltat que van tenir ressò internacional, a mi em va emocionar profundament un noi que explicava com la policia l’havia atonyinat -crec que era de Sant Carles de la Ràpita però no ho recordo exactament-. Aclaria que ell era capaç de suportar les garrotades perquè era jove però el fet de presenciar com pegaven a sang freda la gent gran, que ja havia travessat per un infern durant la dictadura, ho trobava insofrible. Aleshores es va posar a plorar. En recordar el seu relat, jo tampoc podia contenir les llàgrimes. Aquelles bèsties ens van ferir fins al racó més profund de l’ànima. En l'escenari actual, quan la relació de subordinació ha esdevingut més diàfana que mai, no em puc imaginar qui pot ser capaç de recabalar-nos-en. Ara sí que no hi ha marxa enrere: Els nostres avis no es toquen.

Un cop va haver finalitzat la mobilització popular que va entapissar altre cop els carrers catalans, vàrem sentir com el rei a qui no ha votat ningú, donava lliçons de democràcia -amb cassolada de fons inclosa-, sense cap mena de compassió vers els gairebé nou-cents ferits causats per la violència desfermada de l’Estat del qual és cap. Ans al contrari: gosava erigir-se en actor polític, culpava exclusivament la Generalitat, negava el diàleg i prometia més mà dura. Aquell autoritarisme em va colpir fortament, altra vegada. Fins i tot em tremolaven les cames: vaig apropar-me com mai ho havia fet abans a través de cap llibre al terror que es devia patir durant el franquisme. Qui hauria dit que el seu hereu obriria de bat a bat les portes cap a la República. Per Espanya ja se sent el bum-bum dels tambors: la monarquia està fora de la Història. Paral·lelament, el president Puigdemont anunciava a la BBC que la declaració d’independència era imminent. De bon matí, hem sabut que a Verges i a Medinyà, nombrosos vilatans s’han despertat amb les rodes del cotxe punxades. L'Audiència Nacional investiga Trapero, Cuixart i Sánchez per sedició. Per damunt dels nostres caps, no hi aixequem cap senyera sinó que hi sobrevola l’article 155, l'exèrcit i totes les amenaces infernals imaginables, que escupen per la boca els dinosaures de la Transició. Agafem-nos ben fort al seient perquè s'acosten corbes.






dimecres, 27 de setembre de 2017

Somnis i malsons, camí del referèndum



La vulneració de drets democràtics fonamentals és una de les greus preocupacions amb les quals afrontem el darrer tram del camí cap al referèndum


Aquests dies, que són com anys, he parlat amb diverses persones que m'han expressat com, arran de l'excepcional situació política que vivim a Catalunya, els costa de conciliar el son. Quan escoltem els nostres representants a la televisió, percebem les fosques ulleres que exhibeixen -no pas les dels "fabricants de faixes" sinó les altres- i el semblant de preocupació amb el qual responen les preguntes dels periodistes, que també estan amb l'ai al cor, per si la policia els denuncia per haver comès qualsevol delicte o bé irromp inesperadament per intervenir-los el mitjà. 

La quantitat de sobresalts que sofrim respecte l'assetjament de l'estat espanyol sobre les nostres institucions és una prova de foc no apta per a cardíacs. Presenciem amb impotència com es violen llibertats fonamentals, un fet que ens transporta als episodis més tràgics del nostre passat recent. Ens qualifiquen de sediciosos i de tumultuosos i ja no sabem si hem de riure o bé de plorar. Els grups d'ultradreta campen al seu aire, tot amenaçant de mort càrrecs electes, mentre a les xarxes socials determinats usuaris ho disfressen de llibertat d'expressió i amor per la pàtria -aquí hi podeu llegir una imprescindible reflexió d'Alberto Garzón sobre els fets de Saragossa-. Certs mitjans de comunicació manipulen la realitat fins al deliri. Diverses manifestacions d'hiperventilats encoratgen la Guàrdia Civil de camí cap a Catalunya, com si marxessin a les Amèriques a degollar nadius. Són escenes tan profundament vergonyants que no les podríem haver concebut ni el pitjor dels malsons. 

Fins i tot en el cas que el referèndum fos il•legal -que no ho és- aquesta resposta descontrolada, que ha convertit la llei en una barra lliure, hauria d'estar completament allunyada de la mentalitat de qualsevol ciutadà amb una mínima formació democràtica. Catalunya ha esdevingut un laboratori repressiu que hauria d'interpel•lar tothom, amb independència de la seva legítima opció política. Les companyes i companys de Madrid, que van manifestar-se a Sol a favor del dret a decidir, per exemple, van entendre perfectament que ens trobem en una cruïlla decisiva, on correm el risc de patir una involució insòlita en els darrers quaranta anys d'Història, però que també gaudim de l'oportunitat d'avançar més enllà de l'escenari neofranquista actual.

Com en una dinàmica de compressió i descompressió, assistim a un esclat de joia, solidaritat i organització ciutadanes. La reivindicació no ha pas perdut el caràcter festiu i absolutament pacífic que sempre l'ha caracteritzat. Certament, no tenim por. O potser és que hem après a conviure-hi per tal de seguir avançant. Ens petem de riure al Twitter i cantem pel carrer proclames de llibertat.  Al meu modest entendre, en aquest darrer tram és preferible que ens mantinguem allunyats de la visceralitat tant com sigui possible -malgrat que tenim nombrosos motius per estar indignats- i ens centrem en les indicacions que ens apoderen com a ciutadans. La interessant taula rodona que va organitzar l'Ajuntament de Barcelona el passat 23 de setembre, que portava per títol Estat de dret o Estat d'excepció? dona diverses claus per comprendre quins són els drets conculcats i com podem defensar-los. En aquest article de Vilaweb signat per Pere Cardús s'hi ofereixen algunes pautes de comportament a tenir en compte en aquests dies convulsos. En les xerrades organitzades per l'ANC ens transmeten igualment de quina manera podem tirar endavant la resistència pacífica de cara al dia de la votació. I així podríem posar una llarga llista de casos, que ens allunyen de la provocació i ens apropen a la construcció del país democràtic que volem pel nostre futur. Encara no s'han fabricat, ni es fabricaran mai, lleis fetes a mida, que aconsegueixin de destruir els somnis.





dimecres, 20 de setembre de 2017

En defensa de la democràcia


Imatge extreta del compte de Twitter d'@AlbertLloreta de Gran Via amb Rambla Catalunya



Després dels gravíssims fets ocorreguts aquest matí a Catalunya, expresso la meva adhesió al posicionament democràtic dels Col·legis Professionals davant del referèndum d'autodeterminació que s'ha de celebrar d'aquí onze dies. Mai no m'havia sentit tan orgullosa de les nostres institucions i dels seus honorables representants. L'alcalde del meu poble (Palafrugell), Josep Piferrer (ERC), ha hagut de comparèixer avui davant de la fiscalia   per haver comès "el greu delicte" de defensar l'1-0. Aprofito l'avinentesa per traslladar-li el meu suport des d'aquest racó de la xarxa.


 No sé fins on arribarà el partit feixista que ens vol oprimir però, en qualsevol cas, la seva repressió tindrà les cames curtes perquè no es pot sotmetre durant gaire temps tota una comunitat en contra de la seva voluntat, si no és el cas que pretenguin entrar de ple en una dictadura. Les mostres de solidaritat ja s'han començat a notar a fora de Catalunya i de ben segur que creixeran en el decurs de les properes hores


Potser serà veritat que, amb l'ajuda de tothom, els catalans farem tombar l'estaca. Dignitat i honor d'un poble que resisteix. Em sumo també a les paraules del President de la Generalitat, Carles Puigdemont: tranquil·litat i fermesa en els dies que vindran.