dilluns, 22 de maig de 2017

Mareig a Passeig de Gràcia



Imatge extreta de Barcelona Secreta


Trobo que cada vegada és més preocupant la colonització de l'espai públic per part de les grans corporacions en els nostres pobles i ciutats. No han arribat amb tancs ni metralletes però la progressiva deshumanització, precarització i subcultura a la qual ens sotmeten és igualment destructiva. El passat dimecres vaig anar a Barcelona per resoldre diversos temes administratius i, després de fer un tomb per Passeig de Gràcia, vaig acabar ben marejada i amb ganes de vomitar. El malestar va ser tan aclaparador que em vaig veure obligada a seure en un banc durant una estona, per tal de recuperar l'estabilitat perduda. ¿És un disbarat el fet de pensar que podien ésser aquells, els "símptomes" de l'alienació?

Tot va començar quan vaig tenir l'ocurrència de visitar l'antic Vinçon, avui reconvertit en un Massimo Dutti, per obra i gràcia del gegant del tèxtil Inditex, presidit per qui va camí de convertir-se en amo i senyor de mitja ciutat: Amancio Ortega. En el diari dels Godó van elogiar-ne l'exquisida restauració, que conserva l'estil modernista de la finca, tot deixant en un discret segon pla la usurpació d'una altra petita parcel•la de la singularitat urbana, glamurosament engolida per una gran marca. La casa Ramon Casas és certament espectacular i ara ha entrat a formar part de la publicitat més agressiva. El local em va recordar el concepte de "superbotiga-palau" descrit per Naomi Klein a "No Logo" (2011), que vindria a ser com un anunci en tres dimensions, ubicat en una localització exclusiva i concebut no tant per generar ingressos com per emetre un "efecte halo" que es trasllada a d'altres establiments del mateix segell comercial. En definitiva: és una nova estratègia per atrapar el consumidor en els seus cada cop més extensos dominis.

Quelcom semblant es podria afirmar del paquidèrmic Zara que s'ha obert recentment a Plaça Catalunya (abans ocupat pel BBVA) o de l'H&M de Passeig de Gràcia amb Gran Via (prèviament seu de Generali), a l'interior del qual hi trobem un bar i una terrasseta per prendre el sol. Us imagineu la mena de converses que s'hi deuen mantenir? La sucursal d'Apple també encaixa en la mateixa definició; potser fins i tot el "temple del running" de Nike, a prop de l'estació de tren. L'experiència de comprar cada cop abarca més possibilitats, amb independència que el producte adquirit sigui una autèntica porqueria.

Aviat no quedarà ni un pam de carrer que no estigui esponsoritzat. La despersonalització de l'urbs em causa una fonda tristesa. Val a dir que a la saturació d'estímuls visuals (maniquís, centenars de peces de roba, fotografies gegants, pantalles de vídeo, etc) i auditius (música a tot drap) s'hi suma una ferum d'ambientador que tomba d'esquena. La xerrameca del neuromàrketing l'ha batejat amb el nom d'odotip: aquella fragància que s'associa a l'establiment i que suposadament té la capacitat de generar intenses emocions i evocar posteriorment el record de la compra. Adornem-ho amb referències al neocòrtex i el sistema límbic i ja tenim el discurs pseudocientífic muntat. No puc entendre que aquest recurs olfactiu augmenti les vendes -els percentatges esmentats en alguns estudis no són gens menyspreables- perquè a mi em genera un rebuig estomacal. I pel que he pogut llegir per la xarxa no sóc pas l'única a qui la fetor nauseabunda expulsa de l'establiment. Quan camines per la vorera aquestes "aromes" encara et persegueixen i es van encadenant d'un aparador a l'altre, tot convertint la passejada en una concatenació d'arcades incontrolables. Planyo a les dependentes perquè, a banda dels sous migrats que solen cobrar, han de conviure amb els pudents ambientadors. Voleu dir que són bons per la salut? Fora bromes: trobaria encertat que se'n fes una investigació per garantir la seguretat laboral.

I per acabar-ho d'adobar, la cirereta del pastís: els japonesos, amb o sense pal de selfie. Riuades de turistes que entren i surten de Chanel com si fos el metro a l'hora punta. Però no ens fem il•lusions, que la seva "pasta gansa" va a parar a les butxaques de les firmes exclusives i els grans grups hotelers. Si fan apujar els preus dels lloguers i afavoreixen la gentrificació no té cap importància perquè el problema és del sofert ciutadà, que té la desgràcia de patir un trastorn mental anomenat "turismefòbia", la paraula de moda als mitjans. Es veu que quan entra en contacte amb el pacífic i generós visitant, el nadiu es torna d'allò més agressiu: assalta locals i fa pintades subversives. Qui sap on anirem a parar. Barcelona ja no és el que era!


Referència



  • Klein, N. (2011). No Logo: El poder de las marcas. Barcelona: Planeta.







dilluns, 15 de maig de 2017

Una xerrada "sostenible" (Biblioteca de Palamós)







A la Biblioteca Lluís Barceló i Bou de Palamós (Baix Empordà), han iniciat un centre d'interès anomenat Biblioteca Sostenible, un paraigua sota el qual s'organitzaran diverses activitats durant tot l'any, entre les quals s'inclouran presentacions de llibres, conferències i sortides, que tenen per objectiu informar i conscienciar sobre el costat fosc del capitalisme de consum, tot promovent alternatives ecològiques i solidàries, a l'abast de tothom. A la imatge, hi podeu veure una mostra del fons bibliogràfic que s'està creant amb el mateix propòsit. 

En el marc d'aquest projecte cultural i social, m'han convidat per donar la següent xerrada, que explora principalment la forma a través de la qual el consumisme impacta en les nostres relacions interpersonals. Ho farem a través de la mirada de diversos autors, com ara Fromm, Bauman, Illouz, Lipovetsky i Klein. La proposta està orientada a generar un debat, obert a la participació de tots els assistents:






Consum responsable: vivim per comprar o comprem per viure?



Dijous, 18 de maig, a les 19'30h

A càrrec de Clara Esquena i Freixas

Psicòloga

Entrada lliure

Parc dels Països Catalans, nº 1





diumenge, 14 de maig de 2017

"El dia de la marmota", una metàfora perfectible




El genial Bill Murray és Phil Connors, un home del temps misantrop que es veu misteriosament obligat a reviure el dia 2 de febrer, a la petita localitat de Punxsutawney, en el clàssic de la dècada de 1990 Groundhog Day [El dia de la marmota]. Atenció: aquest post conté spoilers.


Tant si es tracta de recordar l'etern conflicte entre Israel i Palestina com d'il·lustrar l'estancament d'un equip de futbol en la mediocritat, entre tantíssims altres temes, periodistes d'arreu del món utilitzen amb sorprenent freqüència l'expressió "el dia de la marmota" per referir-se a una situació que es reprodueix sense parar i en la qual no es percep cap indici d'avenç possible. A Catalunya, s'empra habitualment per explicar el bucle del "procés independentista": una dinàmica exasperant de diades històriques, viatges a Madrid, consultes, possibles referèndums, tertúlies enceses, missions a l'estranger, picabaralles al Parlament, martirologis polítics i visites al jutjat. Allò que trobo curiós del cas és que la metàfora en qüestió surt, com era d'esperar, de la boca de partidaris de l'unionisme però també d'una part de la parròquia independentista -en ocasions, qualificada d'hiperventilada-, de dretes o d'esquerres, que veu en l'allargassat camí cap a Ítaca una forma de "pujolisme 2.0", el qual, en realitat, no mena enlloc.

A través d'una anàlisi detallada de l'excel·lent comèdia de Harold Ramis, ens adonem que estem davant d'una comparació que ha esdevingut popular i, tanmateix, no és del tot acurada. L'aparent superficialitat de la història amaga un missatge digne d'ésser considerat. De fet, ha estat analitzat sota el prisma del budisme, el cristianisme, el judaisme o la psicoanàlisi. Si cliqueu aquí, hi trobareu nombrosos exemples interpretatius. Recordem que el nostre malcarat heroi està enamorat de la virtuosa Rita (Andie MacDowell), la productora que l'acompanya en la retransmissió del dia de la marmota, juntament amb Larry (Chris Elliot), el tècnic de gravació. Ambdós el toleren estoicament i proven de posar una nota d'humor a la tensió ambiental generada per l'estrelleta de la meteorologia. En el decurs del temps indeterminat en el qual reviu la mateixa jornada, suposadament idèntica, Phil Connors travessa per diferents etapes de transformació. Des de l'exploració dels plaers sensuals, que no tenen cap mena de conseqüència, fins a la caiguda en una profunda depressió existencial de la qual prova d'escapar a través de diverses temptatives de suïcidi. Les desventures sempre culminen igual: quan ressuscita, irremeiablement, a les 6 de la matinada, tot escoltant el tema I got you babe, a la ràdio de l'habitació on ha passat la nit.

Però aquella caiguda en l'eternitat, que algunes veus han identificat amb un camí de redempció, fa un gir inesperat. Ben resignat a assumir el seu destí fatal, Phil comença a preocupar-se de debò per aquells a qui ha menystingut i explotat en el passat, en un indret que considerava massa mediocre per un personatge famós com ell, que havia esdevingut cínic i mancat de fe. El coneixement adquirit progressivament sobre l'entorn, l'aprofita finalment per ajudar els veïns de la comunitat: unes ancianes a qui se'ls ha punxat la roda; un vailet que cau accidentalment de l'arbre; un comensal que s'ennuega durant un àpat o una parella d'enamorats que necessita  suport. Ja no es beneficiarà d'allò que sap sobre la Rita per entabanar-la sinó per a perfeccionar-se de debò a si mateix: aprèn a tocar el piano; té un gust exquisit per la literatura i és capaç d'esculpir delicades estàtues de gel. En assolir la millor versió de si mateix, Phil Connors s'apropa al cor de la dona que estima i, ara sí, es desfà l'encanteri. Pel que fa a les qüestions que ens amoïnen, no sabem si aquest moment arribarà mai però podem progressar pel camí mentre provem de no romandre més "atrapats en el temps". Paga la pena intentar-ho.





diumenge, 7 de maig de 2017

Obert les vint-i-quatre hores







L’exposició al soroll permanent que generen els establiments oberts les vint-i-quatre hores pot afavorir l’aparició de problemes importants, entre els quals les patologies cardiovasculars i l’insomni.



Sembla que la polèmica persegueixi els gimnasos que estan oberts nit i dia. Si uns mesos enrere es qüestionava la Llei de l’Esport de la Generalitat, la qual obligaria aquests locals de fitness a comptar amb un tècnic de manera permanent –una mesura que va provocar la ira dels empresaris del sector, en considerar que faria inviable el seu negoci-, ara són els veïns de sis finques de Barcelona, que s’han agrupat en una associació per a denunciar el martiri que suposa el fet de viure en un edifici on s’hi ha col·locat un establiment en el qual els usuaris aixequen i abaixen peses a cada moment, entre d’altres activitats físiques, que generen una sensació de tensió i alerta constants. Malgrat que es bandegin alegrement els drets dels inquilins, quan cal ubicar els establiments “24 hores”, aquesta “gota malaia” no és pas cosa de broma perquè està científicament demostrat que la contaminació acústica pot tenir repercussions serioses sobre la salut. ¿Com és que pràcticament ningú avalua aquests riscos ni estableix límits per aturar la voracitat empresarial?

Em crida l’atenció que davant de l’avanç implacable de la liberalització horària es posi èmfasi en la competència deslleial –un tema sens dubte rellevant- però s’esmenti poc la petjada que deixa en l’organisme el fet de trobar-se immers en un entorn on l’activitat comercial no s’atura. A banda d’adquirir productes en les botigues online, les quals ens recorden la naturalesa ininterrompudament consumista dels ciutadans, ara podem anar al Carrefour, a buscar una pizza congelada a les tres de la mantinada si l’estómac ens fa rau-rau i tenim la nevera buida. Som un “nínxol de mercat” que també convé explotar a les hores més intempestives.

Recordo quan viatjava a l’estranger i em semblava un detall exòtic allò de trobar-m’hi una franquícia del 7 eleven, que romania oberta durant tota la nit. Havia de preguntar-ho dues vegades per a creure que aquella “excentricitat” no era producte de la imaginació del meu interlocutor. Com a màxim, al nostre país es parlava dels incovenients de viure a prop d’un pub o discoteca, que ocasionaven l’esperable rebombori de matinada. De mica en mica, però, arribaren les benzineres, els basars, els supermercats i també polítics com Esperanza Aguirre, que amb la seva destral liberalitzadora desbrossaven el camí perquè les grans superfícies estiressin l’horari comercial com un xiclet. I avui, de cop i volta, com si el món hagués canviat en un tres i no res, llegeixo que això dels gimnasos low cost per a insomnes no és pas una anècdota puntual sinó que hi ha centenars d’establiments d’aquesta mena arreu, que s’arrapen com el liquen allà on s’instal·len. Les diverses marques que exploten el lucratiu negoci es compten per grapats a Espanya.  Si fem un senzill exercici de multiplicació, podrem calcular grosso modo la quantitat de veïns torturats que acompanyen els infatigables esportistes, en la seva croada per alliberar-se de l'estrès i cremar calories. Després diran que tenim un problema d'hiperviligància. De segur que algun cervell privilegiat ja està pensant en la revolucionària pastilla que hi posarà remei. Mantigueu els ulls ben oberts, que tot arribarà. 





diumenge, 30 d’abril de 2017

"Balena Blava", reflexions addicionals




Imatge extreta de Huffington Post


El passat divendres em va trucar la periodista Laia Vicens, del diari Ara, per a sol·licitar la meva opinió sobre el fenomen de la Balena Blava, una mena de joc de rol macabre, difós a través de les xarxes socials, que indueix els adolescents cap al suïcidi mitjançant un sèrie de proves, que inclouen la visió de pel·lícules de terror, el contacte amb altres membres de la temerària comunitat virtual i la interrupció del son. A través de coaccions, també s'empeny els usuaris cap a conductes autolesives, entre d'altres maniobres d'aproximació al terrible objectiu final. Si us ve de gust llegir l'article, on es recullen altres parers professionals, podeu fer-ho clicant aquí.

Com que generalment no tens massa temps per reflexionar, quan et demanen el punt de vista en un mitjà de comunicació, aprofito l'espai del blog per a subratllar alguns aspectes importants, vinculats a aquesta notícia, que s'ha escampat com la pólvora arreu del món i no ha estat exempta de polèmica, atès que en alguns rotatius digitals s'afirma que en realitat estem davant d'una llegenda urbana, nascuda d'un diari sensacionalista rus. En altres portals, se sosté que l'elevat nombre de morts per suïcidi desencadenats no seria de la magnitud publicada. Aquesta discrepància genera bastanta confusió al lector -que no troba la manera de contrastar la informació- però, sigui com vulgui, està clar que el ciberassetjament és un fenomen ben real i mai no és sobrer de refrescar la memòria per a fomentar la prevenció, que no l'alarmisme ni la suspicàcia injustificades.

En la meva opinió, el procediment emprat pels promotors de la perversa iniciativa mostra que estem davant d'un nou cas de persecució de menors a través d'Internet, malgrat que en aquesta ocasió presenti un format peculiar, especialment cridaner. En primer lloc, es distingeix una fase de seducció, un ganxo que atreu l'usuari a través de la suposada mitologia d'un animal majestuós, que decideix llevar-se la vida. Els successius reptes, presentats lúdicament, a la manera d'una gimcana de por, també suposen un atractiu afegit, en aquesta etapa evolutiva. Tal com jo ho he entès, un cop s'ha debilitat la voluntat de l'adolescent, s'accentua la fase d'amenaça, la qual fa sentir-lo encara més indefens, a la mercè de la voluntat dels abusadors. Malauradament, com en tants en altres casos, el procés de manipulació pot finalitzar amb la mort de la víctima.

No veig massa clar que l'esmentada dinàmica s'hagi de produir en situacions excepcionals, a dins de famílies greument desestructurades ni tampoc en perfils psicopatològics concrets. Qualsevol procés de bullying pot iniciar-se en contextos d'aïllament o de vulnerabilitat, els quals no són estranys en l'entorn social actual ni tampoc en el trànsit de la infància cap a la joventut. Ho hem comentat en altres ocasions, en aquest blog: la hiperconnexió i la manca de comunicació són dos ingredients que entorpeixen la resolució de conflictes i per això és cabdal el fet d'evitar l'excés d'hores en solitud, davant de les pantalles. Per a desarticular la temuda banda criminal de la Balena Blava, a part de comptar amb la intervenció policial, una acció tan senzilla com el diàleg en moments de distensió, pot tenir conseqüències definitives. Apaguem una estona el mòbil i posem-nos a parlar.



dimarts, 25 d’abril de 2017

Tocar els infants, altra vegada




Una mestra abraça afectuosament la seva alumna. Foto: Corbisimages.

Fa uns quants mesos, parlàvem de l’augment de casos d’abusos a menors denunciats després que es ventilin als mitjans vexacions execrables,  llargament encobertes per institucions tan poderoses com l'església catòlica. Aquell saludable “contagi”, del qual va informar amb xifres concretes el conseller d'Interior de la Generalitat, vinculat a l'escàndol dels Maristes, no és l’única conseqüència que cal valorar sinó que de vegades sorgeixen qüestions problemàtiques, en el marc de la divulgació de la violència exercida sobre els infants. A banda dels indiscutibles beneficis que comporta el fet de trencar amb la llei del silenci, avui m'agradaria destacar una de les possibles repercussions perjudicials: la transmissió d'un temor malaltís, si l’enfocament emprat és particularment sensacionalista.

Casualment, uns dies enrere recuperava un article, publicat al The Guardian l'any 2005, que encara conserva la vigència, on s'explica de quina manera, al Regne Unit, en contextos on es tracta amb mainada, fa temps que s’ha estès una mena de paranoia entre els professionals, que generen situacions rocambolesques per tal d’evitar el contacte físic amb els alumnes. Com que temen una possible represàlia per haver-se extralimitat en les seves funcions educatives, els mestres s’estimen més no implicar-se en intervencions que puguin ser potencialment etiquetades com a ambigües. Si un estudiant necessita que l’acompanyin al lavabo o que li curin una ferida, posem per cas, comencen a tremolar i s’empesquen les mil i una excuses per delegar el “repte” a un altre adult. Paradoxalment, de forma paral·lela, han sorgit com bolets tota mena d'"especialistes del tacte" als quals els progenitors acudeixen perquè els seus fills, per exemple, rebin un massatge terapèutic. Davant d'aquest panorama certament hilarant -l'humor britànic que no hi falti-, l’article conclou amb una reflexió interessant: potser fóra bo de recuperar una saludable normalitat, quan ens trobem envoltats de criatures i,  recomanació no menys necessària: els adults hem d'aprendre a confiar novament els uns en els altres.

Considero que en la nostra cultura no hem arribat a uns extrems tan esperpèntics però, tanmateix, algunes de les pors relatades en l’article no em resulten pas alienes; al meu modest entendre, les suspicàcies afecten més als homes que a les dones, en la mesura que ells no han estat considerats en el decurs dels segles com a cuidadors “naturals”. Segons la professora de la Universitat d’Strathclyde Moyra Hawthorn, experta en acolliment de nens i nenes en situació de risc, és cabdal que tant els professionals com els centres que promouen polítiques restrictives, reconeguin la importància fonamental de les abraçades de confort i del contacte generat en les activitats quotidianes, o com a simple forma de comunicació, per tal de garantir el correcte desenvolupament dels infants. La calidesa física, a banda de ser una resposta de sentit comú, s’ha demostrat a bastament en la investigació com a bàsica perquè els éssers humans sobrevisquem i aprenguem a vincular-nos de forma respectuosa. Si no recuperem una mica de naturalitat, ens podem trobar que es reprodueixin notícies tan absurdes com la d'aquell educador californià que va ser bandejat d’un centre, per haver comès el “terrible pecat” d’abraçar un alumne autista. És ben cert que existeix un contacte pervers, manipulador i cruel, que cal denunciar sense embuts, però no hem de permetre a qui traspassa els límits de la humanitat la coacció de la nostra llibertat per estimar-nos. Que no guanyin aquesta batalla.





dimarts, 18 d’abril de 2017

Donald Trump, un president explosiu




Getty Images



Les notícies de l’ofensiva dels Estats Units sobre Síria i l’Afganistan, amb el llançament en aquest darrer país de la MOAB, coneguda popularment com a Mother of all Bombs -la mare de totes les bombes- i les conseqüències quant a les relacions amb Corea del Nord, Rússia i l’Iran, han fet despertar les alarmes respecte el paper que el temperament de Trump podria jugar en l’evolució de l’anomenada “guerra contra el terror”.  Malgrat les incerteses, sabem que el nou inquilí de la Casa Blanca ha incomplert les promeses en matèria de política exterior i que la sobtada determinació bel·licista ha beneficiat considerablement la milionària indústria de les armes.
Seria un error garrafal atribuir el gir estratègic exclusivament als rampells de Trump, tristament famós per increpar agressivament els periodistes;  respondre les crítiques a cop de Twitter o bé “engrapar les dones pel cony”, sense ni tan sols contemplar la possibilitat de perdre el temps en seduir-les, tal com es desprenia de les gravacions que van saltar a la llum pública, durant la convulsa campanya electoral.  Si el nazisme no és reduïble a un suposat trastorn psiquiàtric d’Adolf Hitler -una qüestió llargament debatuda-, la perillosa deriva de la primera potència mundial tampoc s’ha de circumscriure a la impulsivitat, el narcisisme o la psicopatia, atribuïdes a l’excèntric magnat. Ara bé, seria igualment una equivocació considerar que la seva ostentosa grolleria resta completament al marge de decisions que marcaran el curs de la Història.
Com que no ens està permès endinsar-nos a l’interior del despatx oval ni tampoc col·locar-hi una càmera oculta -tot arribarà, creieu-me-, podem fer-nos una idea d’allò que hi succeeix a través de la ficció o del testimoni de personatges que han viscut períodes clau en primera persona. Per tal d’il·luminar la dissecció de les entranyes del poder estatunidenc, se solen esmentar sèries com L’Ala Oest de la Casa Blanca (1999-2006) o House of Cards (2013-actualitat). Si pretenem entendre de quina manera la naturalesa humana condiciona l’exercici de la guerra, un bon referent és el documental The Fog of War (2003), que recull la dilatada trajectòria del secretari de defensa de les administracions Kennedy i Johnson, Robert S. McNamara, traspassat plàcidament a l’edat de noranta-tres anys, després d’haver participat en alguns dels episodis més sagnants del segle XX, entre els quals la massacre del Vietnam. Es tracta d'un treball d’indubtables ressonàncies en l’actualitat, si tenim en compte que ara l’enemic no és “el comunista” sinó “el terrorista”.
En la sèrie d’Aaron Sorkin -concretament, en el capítol de la primera temporada, Una resposta proporcional-, el ponderat president Bartlet (Martin Sheen) adopta una postura irracional, després que l’avió on viatja el seu metge personal sigui abatut en terres síries. En un primer moment, posseït per la còlera, Josiah Bartlet està disposat a venjar-se’n a través d’un atac contundent. Refusa la recomanació dels comandaments militars, que és la de destruir uns quants objectius de baix nivell i aposta, en canvi, per arrasar l’aeroport internacional de Damasc. Tant l’almirall Fitzwallace com el seu amic proper i cap de personal, Leo McGarry, l’adverteixen de les conseqüències quant al cost de vides humanes i també de les nefastes derivades en la relació amb altres països. Finalment, el president s’adona que les motivacions individuals no l’han d’encegar i autoritza l’esperada resposta “moderada”, que posteriorment traslladarà a l’audiència, en un missatge televisat, especialment elaborat pel seu atrafegat equip.
En la sèrie dirigida per David Fincher, que tantes vegades s’ha contraposat a l’Ala Oest, el despietat Frank Underwood (Kevin Spacey) es veu forçat, en ocasions, a frenar la seva desmesurada ambició. No pas perquè avaluï les fredes maniobres des d’una perspectiva humanitària sinó perquè aquestes poden perjudicar-lo en allò que vertaderament l’interessa: mantenir-se arrapat a la poltrona, peti qui peti. Durant la tercera temporada, en el capítol trenta-quatre, davant la possibilitat que un huracà assoti la Costa Est, Underwood ha de fer marxa enrere en el temerari projecte de buidar el fons del pla d’emergències, per tirar endavant el seu programa estrella de lluita contra l’atur, un fet que podria comportar la mort de milers de ciutadans. Enfrontat a la ferma negativa de diversos governadors, entre d’altres forces opositores, no troba cap més via que la de rectificar, si realment vol evitar l’ensorrament de la seva carrera. L’huracà passa de llarg i Frank Underwood ja ha maquinat quina ha de ser la propera passa estratègica: presentar-se novament a les eleccions presidencials. La gèlida Claire, una esposa poc convencional, no sempre l’hi posa fàcil.
Les trifulgues de la ficció de segur que retraten bona part de la realitat -de vegades la influència és a la inversa- però el testimoni d’aquells que van participar directament en la barbàrie també és rellevant, si bé la memòria és un material sensible i el fet de formar part d’un determinat bàndol acostuma a ser garantia de biaixos. Preses aquestes precaucions, la veu de Robert S.  McNamara no hauria de contemplar-se com un referent moral sinó com una aproximació realista -en el sentit que s’allunya de cert idealisme pacifista- a la dinàmica de les hostilitats armades. L’expressió en anglès the fog of war, que dóna títol al documental, assenyala la confusió experimentada a l’hora de prendre decisions, quan tantes variables complexes entren en joc; en el cas que ens ocupa, en el marc de la cruenta Guerra Freda. Per tal que la seva experiència no desaparegués en el no-res, en rondar la vuitantena, el secretari de defensa, com si fos una mena de Maquiavel contemporani, allunyat de les intrigues de palau, va reflexionar en veu alta, tot proposant onze consells bàsics, que qualsevol mandatari hauria de considerar, amb la finalitat d’evitar catàstrofes irreparables.
A través de diversos exemples, com ara la crisi dels míssils de Cuba, McNamara desgranava el seu decàleg -amb una advertència de propina-, del qual podem destacar la necessitat d’empatitzar amb l’enemic, per a comprendre quins són els seus sentiments i pensaments en l’acció; la transcendència de percebre que hi ha quelcom més enllà d’un mateix o la disposició a reexaminar sempre el propi criteri perquè tot sovint hom veu allò que desitja creure. El fet és que aquestes raonables proposicions, juntament amb els exemples televisius, estan als antípodes del tarannà explosiu de Donald Trump, que finalment serà qui tindrà la darrera paraula, a l’hora de prémer el “botó vermell”. Paral·lelament al xou mediàtic que l’acompanya, es lliura una batalla ben real, en la qual Espanya també hi té un protagonisme indiscutible perquè, com és ben sabut, les bases militars estan al servei de l’imperialisme de l’Oncle Sam. Potser ha arribat l’hora de deixar de badar davant de la pantalla. Convé rumiar en la forma de posar-li límits al tirà. La mobilització popular no canviarà mai la propensió dels governants vers els enfrontaments, això és cert, però pot resultar decisiva per decantar la balança. No tirem la tovallola abans d’hora.






dimecres, 12 d’abril de 2017

Envelliment actiu, un model que s'escampa





Imatge extreta del blog Jubilares


Aquest cap de setmana vaig llegir un petit reportatge a La Vanguardia que em va fer reflexionar una estona. L’article recollia l’experiència pilot d’una residència a Sant Hilari Sacalm, on s’aposta perquè els usuaris tinguin un rol autònom en el centre. A grans trets, el típic model assistencialista rígid ha estat substituït per un altre de més flexible, que s’adapta a les peculiaritats de cadascú, alhora que potencia la presa de decisions, en un context respectuós i no patologitzador. Es tracta d’una filosofia d’atenció bastant propera al “senior cohousing”, sorgit en països del nord d’Europa i que, progressivament, s’ha anat escampant arreu del món. Aquests projectes proven d’evitar l’impacte dramàtic de la solitud i l’aïllament als quals tan sovint ens veiem abocats en el darrer tram de la vida, en les societats occidentals.

Vaig pensar que si les residències, diguem-ne “convencionals”, es començaven a decantar per les esmentades alternatives potser era perquè els seus responsables ja havien percebut un canvi en la demanda. No tan sols per part dels avis i les àvies sinó també dels familiars, cada vegada més reticents a confiar en entorns on la polimedicació i la infantilització dels ancians és la tònica habitual. Aquí és on l’argument econòmic acostuma entrar en joc. Quan es parla d’envelliment actiu de vegades es fa referència a la discriminació lligada al poder adquisitiu, atès que els ingressos tenen una influència indubtable en la nostra salut i en la capacitat d’afrontar la dependència. Ens empenyen a gaudir d'una vellesa satisfactòria però, al mateix temps, ens treuen el coixí de la protecció social. Per altra banda, és ben cert que importants empreses del sector immobiliari han sabut capitalitzar l’auge dels projectes compartits per a persones grans, en complexes urbanístics on els preus són vertaderament prohibitius -val a dir que les mensualitats d’algunes residències també són desorbitades. En pel·lícules com L'exòtic Hotel Marigold (2011), entre d'altres, es transmet la imatge d'una comunitat sènior econòmicament privilegiada; d'aquesta manera, es consolida la falsa idea que estem davant d'una opció reservada a una selecta minoria.

Trobo que aquestes crítiques són del tot encertades però també caldria remarcar que existeixen opcions d'autogestió com les cooperatives de vivendes, que s’adapten a diferents pressupostos i que s’arrelen amb èxit en el territori. El fet que travessem per un període de vaques magres, d’allò més incert, no signfica que haguem de renunciar a adoptar nous models, que fins i tot poden comportar una disminució en les despeses assistencials. Només amb l’estalvi que suposa la baixada de la morbiditat, quan s'adopta un estil de vida actiu, ja es nota un canvi significatiu en la guardiola. Aquest és un enfocament que va prenent major protagonisme en el camp de la política, afortunadament. Penso que els ciutadans hi tenim molt a dir, en la mesura que rebutgem la manipulació assistencialista i decidim escriure el nostre futur. Que no ens arrabassin la capacitat d'escollir.






dimecres, 5 d’abril de 2017

Es busca una mica de coherència




A la recomanable pel•lícula Disconnect (2012) es plantegen diversos drames lligats al mal ús de les noves tecnologies, entre els quals el cyberbullying. A la imatge, una de les famílies afectades per l'assetjament escolar prova de trobar respostes a la violència que els ha colpejat, de forma tan inesperada com brutal.


No hi ha cap dubte que la paraula bullying està de moda i que la tendència no ha passat desapercebuda als magnats de la comunicació, que s'han afanyat a munyir la generosa vaca de la morbositat. S'han emès programes en prime time sobre el tema, amb un enfocament qüestionable, com ara el polèmic "Proyecto Bullying" de Cuatro, presentat per Jesús Vázquez, que va haver de superar les traves de la fiscalia de menors i entomar les dures crítiques d'alguns espectadors, a les xarxes socials.

Ho heu llegit bé. L'imperi mediàtic que acull nombrosos espais saturats de caspa, on les bronques o el sexisme més primari hi tenen una presència constant, va col•locar a la graella una proposta pretesament encaminada a conscienciar la comunitat educativa del greu problema de l'assetjament entre iguals. Vindria a ser com aquell pare que sermoneja el seu fill sobre les maldats de la droga, mentre aguanta un got de whisky en una mà i s'emporta una cigarreta als llavis amb l'altra. Em sap greu dir-ho però en totes aquestes proclames carregades de bones intencions només hi sé veure un sentimentalisme passatger, que avui es preocupa per les pobres criatures maltractades i demà plorarà per les foques de l'Àrtic, sense qüestionar mai les bases estructurals de les injustícies denunciades.

Val a dir que Paolo Vasile encara ha anat més enllà en la seva èpica croada antibullying perquè el programa de Mediaset s'emmarca en la campanya "Se buscan valientes", que compta entre els seus promotors amb l'estrella nacional del rap Juan Manuel Montilla, més conegut com El Langui, autor d'un tema especialment creat per a l'ocasió. Vet aquí una de les estrofes:

"Se buscan valientes que expresen lo que sienten
Se buscan valientes que apoyen y defiendan al débil
Tú eres importante, tú sabes lo que pasa, no mires a otro lado no le tengas miedo al malo
Se buscan valientes que ayuden y se enfrenten a Darth Vader y a algún gamberro más que con abuso siempre van..."

En l'epicentre del missatge principal que es llança a l'audiència s'hi col•loquen els menuts espectadors de les escenes de crueltat i se'ls demana que es posicionin al costat dels alumnes humiliats. Està clar que el paper dels testimonis passius és cabdal en la resolució dels conflictes però em pregunto si és adequat projectar aquesta idea damunt dels infants i adolescents, com si fos  bàsicament a sobre de les seves espatlles que recaigués la responsabilitat d'afrontar aquest complex fenomen psicosocial, que hem batejat amb el nom de bullying.

Em fa la impressió que els responsables de la campanya han sentit tocar campanes sobre projectes d'intervenció prestigiosos, com ara el finlandès KiVa,  que justament dóna protagonisme a aquells que contemplen els abusos sense participar-hi però, això sí, sempre comptant amb el compromís sostingut del centre educatiu i de la resta d'implicats. Per altra banda, també caldria valorar altres contextos, que van més enllà de l'entorn immediat, per entendre el comportament dels menors, de la manera que ho han defensat psicòlegs com Urie Bronfenbrenner (1917-2005), conegut per la seva teoria ecològica del desenvolupament.

Per posar només un exemple, el paper de les noves tecnologies i la forma com aquestes de vegades dificulten la comunicació en el nucli familiar, pot resultar determinant a l'hora de desencadenar un episodi d'assetjament, sense que els adults se n'adonin. Tal com es reflecteix en el film Disconnect, els companys que participen activa o passivament en l'agressió, són petites peces d'un engranatge sofisticat, en el qual no sempre és senzill assenyalar els autèntics culpables -els Darth Vader de la cançó- amb el dit. Per descomptat, el sensacionalisme deshumanitzador dels mitjans no està al marge d'aquest conjunt de complexes interaccions. Per això grinyola tant que el mateix lloc on s'esbudellen famosos sense pietat, s'exploten els treballadors o es cosifiquen les dones, es presenti com una plataforma per lluitar contra el sadisme a les aules. Serien d'agrair una mica de coherència i de sensibilitat, encara que perjudiquin la butxaca del senyor Vasile. És demanar massa?






dimecres, 29 de març de 2017

Per què s'estomaquen els pares al futbol?




Un moment de la mediàtica baralla entre pares, que es va produir en el partit de futbol base que enfrontava l'Alaró i el Collerense. Imatge: Antena 3.


Va succeir durant la festivitat del “dia del pare”, com si el destí hagués dictat que, a banda d’adquirir la imprescindible colònia a El Corte Inglés, havíem d’aturar-nos per reflexionar una estona sobre l’educació dels infants. Les imatges de la batussa al camp de l’Alaró han donat la volta al món i l’incident s’ha resolt, finalment, amb diverses mesures sancionadores. N’ha opinat tothom. Fins i tot a Jordi Cruyff li preguntaven en una entrevista a la ràdio pel trist episodi, a la qual cosa ell responia amb un previsible reguitzell de tòpics, tot emprant un castellà no gaire millor que el del seu famós progenitor (el català no cal ni esmentar-lo). Se suposa que aquests són els ídols del nostre ufanós país: és necessari ensabonar-los, elevar-los als altars, dedicar-los carrers. Per damunt de tot, hem d’agrair-los que ens posin la gallina de piel.
Un cop ha baixat l’escuma mediàtica, el greu i estès problema dels pares i mares intervencionistes, altament conflictius, segueix ben viu. Pel que he pogut llegir a la premsa, determinats clubs ja han proposat que aquests s’abstinguin d’assistir als entrenaments o que, si incorren en faltes de respecte, com ara insultar els àrbitres o pressionar els jugadors, als fills se’ls retirin alguns punts d’un carnet. Sens dubte, es tracta d’iniciatives necessàries però potser caldria anar un xic més enllà i provar de cercar les arrels d’uns comportaments tan primaris. En veure les imatges, em va venir a la memòria el llibre Niños futbolistas (Blackie Books, 2013) del periodista Juan Pablo Meneses, publicat ara fa quatre anys i que va causar força rebombori. L’autor hi mostrava sense embuts la tenebrosa rebotiga del mercat de compra-venda de petits cracs de la pilota, la qual permet entendre prou bé el trastocament de valors que s’ha produït en aquest esport.
El fet que les incipients “estrelles” es percebin com una sortida de la pobresa afavoreix que siguin tractades com a pura mercaderia, sense cap mena d’escrúpol. Els esportistes milionaris són una selecta minoria, explicava Meneses, mentre que pel camí es perden centenars de vides, destrossades per l’ambició. Aquestes misèries, però, no surten pas a les portades dels diaris ni són motiu de debat a les tertúlies, marcades igualment per una forta hostilitat. Tothom vol que li toqui la loteria d’un Messi, un Ronaldo o un Neymar. No tenim somnis barats, diu l’anunci. En la nostra quotidianitat, és prou fàcil endevinar els deliris megalòmans dels adults desaprensius que passen olímpicament del malestar de les criatures, a les quals pretenen encimbellar a no sé quin podi de grandesa. Puc donar fe que no tan sols criden al camp sinó que també truquen als psicòlegs, a hores intempestives, per tal de donar-los instruccions sobre com han d’enfocar la teràpia. Finalment, considero que no podem obviar la demostrada relació existent entre la desigualtat econòmica i la violència social ni tampoc la flagrant manca de normes ètiques, en països podrits per la corrupció, que desorienta profundament els ciutadans. Tot plegat  és bastant més complicat que una senzilla falta, susceptible de resoldre's amb un cop de xiulet o una targeta vermella.  N'hem de seguir parlant.




dimecres, 22 de març de 2017

Autoculpabilització






Pintura a l'oli de Francine Van Hove


No sé si heu escoltat com algunes dones que han patit abusos terribles en una relació de parella narren les causes de la seva lacerant experiència. Per part meva, un dels recursos argumentals que trobo esgarrifosos -i que pensava que ja estaven superats- és l’apel·lació a una anomalia interna. Se suposa que si van ésser vexades és perquè “tenen” una addicció sentimental, pateixen baixa autoestima o no sé quina síndrome de moda, en virtut de la qual, com si es tractés d’una mena de possessió diabòlica, es veuen abocades a iniciar relacions conflictives. Això quan no creuen que podrien haver aturat a temps les agressions o van fer quelcom per provocar-les. Si seguim aquesta lògica simplista, només cal que a la teràpia es corregeixin aquests “defectes” i aleshores ja estaran preparades per establir vincles “saludables”. Uns quants exercicis de fitness emocional i llestos.


A banda de la negació del marc social de desigualtat, cal observar que en cap moment es fa referència a la situació existent, abans de caure a les grapes de l’individu que les va humiliar de les mil maneres imaginables. De vegades, pregunto: Com et trobaves abans de conèixe’l? I resulta que ella estava pletòrica. Precisament, va ser arran de la relació, marcada pel control i l’hostilitat, que li van quedar greus seqüeles psicològiques. També es pot donar el cas que s’estés divorciant, per exemple, es trobés aïllada i el depredador hagués sabut aprofitar l’avinentesa per abraonar-se-li al damunt. O potser van existir experiències traumàtiques durant la infància, les quals caldria tenir igualment presents per comprendre com ha quedat marcada la seva trajectòria sentimental. En qualsevol cas, és necessari rescatar la biografia particular de cada clienta perquè, d’altra manera, el terreny cap a l’autoculpabilització està perfectament abonat.


Convé recalcar que aquestes argúcies de manual d’autoajuda contribueixen a que l’abusador es mantingui en un discret segon pla, com si ell no formés part del problema i la seva conducta brutal no tingués res a veure amb el sofriment de la supervivent. De manera més o menys voluntària, a través d’aquesta retòrica amb olor de naftalina, es maquillen els comportaments opressius. Ho recordarem altra vegada: la violència s’ha d’identificar, anomenar en veu alta i denunciar clarament, sense subterfugis, perquè si no contribuïm a reproduir-la. Lamentablement, en repassar la història de la psicopatologia moderna, trobem nombrosos exemples d’encobriments similars, susceptibles de ser interioritzats per les persones agredides. Res no està més lluny de l'emancipació de la dominada que donar per bons aquests discursos perversos.


Tal com recorda la psiquiatra Judith Lewis Herman, en el meravellós clàssic Trauma and Recovery (2015), els investigadors i els clínics han fet grans esforços per buscar l’explicació de diversos crims en el caràcter de les víctimes. En el cas específic de les maltractades en l’àmbit domèstic, la recerca s’ha centrat habitualment en estudiar els suposats trets de personalitat que les podrien predisposar a endinsar-se en una espiral destructiva però resulta que, després de tanta dedicació, mai no s’ha trobat el perfil en qüestió. És cert que de vegades existeixen problemes psicològics importants  abans d’iniciar una dinàmica d’explotació però la majoria d’afectades, sosté Herman, senzillament travessa per una situació de crisi temporal o de pèrdua recent, que les fa sentir soles, infelices o alienades. Aquesta línia de recerca, encaminada a confirmar que les dones fomentem la nostra pròpia victimització és, doncs, completament fútil.


Com és lògic, si la lupa se situa damunt del comportament violent masculí i les característiques dels homes, els resultats són fructífers. En el passat, quan els científics no comptaven amb la col·laboració dels maltractadors,  tal com succeí en un estudi de l’any 1964, titulat The Wife-Beater’s Wife, es dirigia la mirada cap a les colpejades, descrites com a castrades, frígides, agressives, indecises i passives. Finalment, aquelles ments privilegiades van concloure que la virulència conjugal tenia la funció de satisfer “les necessitats masoquistes” de les esposes.  Ja us podeu imaginar la mena de teràpies sorgides d'aquestes teories monstruoses, que no s’allunyen gaire del contingut de manuals com el que vàrem denunciar fa unes setmanes en aquest blog, encara disponibles a les nostres llibreries. Un moment clau d’aquesta llarga controvèrsia va emergir a mitjan de la dècada de 1980, quan un grup d’homes psicoanalistes pretenia incloure en el manual diagnòstic de l’APA el “trastorn masoquista de la personalitat” per tal d'aplicar-lo a persones que romanien en una situació d’abús, quan tenien l’opció d’alterar-la. Gràcies a l’oposició de diversos col·lectius de dones -entre les quals la professora Judith Herman- es va poder aturar aquesta aberració, que va quedar relegada a la marginalitat. Avui en dia, tenim clar que no hi ha cap patologia subjacent que aboqui ningú a una relació basada en el terror. És la tirania la que origina els traumes i no pas cap defecte inherent en nosaltres, que hagi de ser prèviament esmenat. No ens deixem enredar pels nous cants de sirena, que a banda de sortir de la boca dels troglodites més grollers, també arriben disfressats de les millors intencions.





Referència


·        Herman, J. (2015). Trauma and Recovery. New York: Basic Books.






dimecres, 15 de març de 2017

Repensem la depressió



“La depresión se caracteriza por ser un “hundimiento vital” en el que se sufre en todo el ser, se sufre por vivir. El hecho de la depresión es universal, pero su manifestación sintomática es diferente en las diversas culturas. En occidente, la depresión constituye el fenómeno epidemiológico más importante, con tendencia a crecer. Podríamos decir que la frustración derivada del individualismo occidental lleva a la depresión, y ésta a la drogadicción. Estudiar, pues, la depresión nos permite comprender al hombre actual, desde su dimensión más frágil, como ser práctico y mortal

Ángel Aguirre Baztán, doctor en psicologia i filosofia.



Hi ha determinats temes sobre els quals em sento empesa a escriure perquè els escolto habitualment i penso que és important compartir-los. Un d’ells és el tipus de frustració que experimenten bona part de clients que estan deprimits. Un dels temors que expressen -a diferència dels tòpics, segons els quals les persones amb problemes psicològics es volen escapolir dels compromisos- és el de no ser capaços de tornar a funcionar en un període curt de temps. És a dir, que una part del patiment està lligada a la preocupació de sentir-se fràgils; esdevenir una càrrega per a la família o no poder rendir laboral o acadèmicament al nivell que ho feien abans. Amb poques paraules: no toleren la vulnerabilitat humana.

De vegades, els psicòlegs i psiquiatres creiem ingènuament que estem “a l’altra banda” i que això de les “malalties mentals” és un terreny reservat a un grup determinat de “pacients” als quals s'ha assignat una etiqueta concreta. Fins i tot podem adreçar-nos a aquest “col·lectiu” amb la condescendència amb la qual hom es referiria a un menor d’edat, una mica curt de gambals. Aquesta compartimentació és força còmoda perquè  permet una higiènica dissociació del dolor, el qual queda, així, desvinculat dels problemes de la vida o del difícil context en el qual tots ens trobem immersos. La crua realitat és que qualsevol de nosaltres -vosaltres, lectors, i jo mateixa-, en determinades circumstàncies de pressió ambiental, és susceptible de trencar-se en mil bocins i, per acabar-ho d’adobar, esdevenir profundament preocupat per a conservar la preceptiva màscara de fortalesa, autonomia i felicitat radiant. Ensorrar-se és de pobres, que diria Pérez Andújar. O de fracassats. No seria la primera vegada que, en una societat on la independència i l’èxit personal es promouen arreu, algú experimenta rebuig després d’explicar que ha caigut en un pou sense fons.

Potser recordareu una notícia, publicada ara fa un any, que i·lustra això que us explico: segons una enquesta de la British Psychological Society, al voltant del 46% dels psicòlegs que treballa a la sanitat pública del Regne Unit (NHS) pateix una depressió. En escoltar les històries de sofriment, els professionals tenien la inquietant sensació que allò que els transmetien llurs interlocutors era exactament el mateix que els succeïa a ells. Em trobo en un lloc més fosc que els meus pacients, es llegia en un titular del The Telegraph, on s’hi recollia un dels testimonis. Aquell profund malestar no es podia entendre sense apel·lar a un entorn on la manca de suport, el mobbing, les retallades salarials i la sobrecàrrega eren el pa nostre de cada dia. El sentiment de culpa per no poder atendre prou bé els greus casos que se’ls presentaven era una de les lloses amb les quals carregaven quotidianament els psicòlegs.

Si de debò volem repensar la depressió i el seu tractament,  és indispensable que centrem la mirada en les actuals transformacions socials. Cada cop travessem per experiències vitals més dures però el model d'atenció, basat principalment en la prescripció de psicofàrmacs, no ha canviat pas. Per altra banda, els recursos assistencials minven a marxes forçades, alhora que avança de manera implacable la imposició de l’estructura econòmica neoliberal. El discurs hegemònic ens impel·leix a rebutjar les reaccions humanes normals davant dels abusos i aquest autoodi encara empitjora més la situació. Les iniciatives comunitàries són una esperança per a posar fre al creixent individualisme i acollir la vulnerabilitat humana com el tresor adaptatiu que és i no pas com una xacra de la qual avergonyir-se. Si abracem la nostra fragilitat, l'acceptem i l'estimem, potser podrem penetrar a altres nivells de comprensió respecte el malestar que ens envolta. I en cas que algú més necessiti ajuda, aprendrem a estendre-li la mà.


Referència


  • Aguirre, A. (2008). Antropología de la depresión. Revista Mal-estar e subjetividade, 3 (3), 563-601.





dimarts, 7 de març de 2017

Manual per tolerar maltractadors




 

Alguns manuals de teràpia de parella  proposen consells que recorden l'adoctrinament més ranci del nostre passat. Imatge extreta de colchonero.


Com que sóc addicta als manuals de teràpia, sempre que faig un tomb per una llibreria, especialitzada o no, intento donar un cop d’ull a les novetats en aquest camp. Generalment, trobo difícil que em satisfaci la litertura sobre el tractament psicològic dels problemes de parella i per això em costa decidir-me a passar per caixa. Fa uns quants mesos, però, vaig trobar un exemplar a La Casa del Llibre de Rambla Catalunya, a Barcelona, que complia amb uns quants requisits de qualitat. Malgrat que el manual en qüestió estava precintat, juntament amb un quadernet de treball per als clients, finalment me’l vaig quedar perquè els autors tenen una reconeguda trajectòria científica en el camp de la psicologia conductual i l’editorial, Desclée De Brouwer, també és de la meva confiança. Amb això vull deixar clar que en cap cas es tractava d’un text d’autoajuda barata ni tampoc d’un pamflet vintage, recuperat del bagul dels records del franquisme, per exemple. Per altra banda, a la portada, s’assenyalava clarament que el volum ja anava per la novena edició, la qual cosa dóna a entendre que nombrosos psicòlegs l’han llegit i n’han trobat aprofitable el contingut.

De bon principi, em vaig adonar del tuf a ranci que desprenien aquelles pàgines però a mesura que avançava en la lectura el simple desconcert va deixar pas a l’estupefacció, que posteriorment es tornà terror. Per no avorrir-vos en excés, he escollit només algunes de les perles que s’hi troben. Abans que res, cal tenir clara la divisió de rols a dins del matrimoni (les majúscules i les cursives són dels autors; pàg. 111):


Agradecer gratificaciones
Muchas parejas llegan a la terapia matrimonial sin estabilidad. La falta de agradecimiento de las cosas positivas que cada día dicen y hacen es la razón principal de que las satisfacciones matrimoniales vayan decreciendo y lleguen a ser prácticas sin vida que los esposos dan por supuestas. ¿Cuántos maridos comentan con agrado las cenas preparadas por sus esposas?, o ¿cuántas mujeres demuestran que aprecian los duros esfuerzos de trabajo de sus maridos para ganar el sueldo de la familia? Es fácil dar por supuestas las buenas cosas que continúan ocurriendo en un matrimonio"


Fins aquí, podríem fer una concessió i pensar que cal adaptar alguns exemples als temps actuals però que la teoria de fons és acceptable. Per desgràcia, els comentaris casposos es repeteixen i els consells proposats comencen a posar els pèls de punta. Si el teu marit t’aixeca la mà, posem per cas, has de reaccionar de forma serena mentre que ell ha de buscar la manera de criticar la teva indumentària amb elegància. No cal dir que en cap moment apareixen models no heterosexuals per il·lustrar els conflictes que es pretenen resoldre. Vet aquí la forma apropiada de comunicar els sentiments “negatius” (pàg. 116):


A continuación presentamos algunos ejemplos de expresión apropiada de sentimientos “negativos”. Puede ser interesante para la pareja revisar ejemplos parecidos a éstos para intensificar su habilidad para discriminar expresiones constructivas de las enojadas y molestas expresiones destructivas.
Apropiada
Cuando llevas esa ropa tan vieja a las fiestas, hace que yo mismo me sienta mal. Me sentiría mejor si comprases vestidos nuevos”
Levantarme la voz y amenazarme con el puño sólo hace que me asuste. No puedo decir nada cuando estoy asustada. Tomemos 10 minutos para calmarnos y luego hablaremos de eso” […]
Inapropiada
¿Por qué siempre vistes como una pordiosera?”
¡Eres un matón violento, te estás pareciendo a tu padre!”


La cosa encara pot degenerar bastant més. Els nostres experts sostenen que davant de l’hostilitat inesperada i el mal humor, els professionals hem de suggerir als nostres clients -bàsicament a les dones- estratègies més properes a la distracció i a la negació que no pas al reconeixement i a la denúncia de la violència (pàgs. 122-123):


Existen varias formas de ayudar a los matrimonios que se enfrentan a la hostilidad inesperada, enojo no provocado, o inexplicable irritabilidad en sus parejas. No se garantiza el resultado con un solo método de trabajo, sino que es importante que las parejas aprendan varios métodos y usen uno o más si es necesario para eliminar la situación o alterar su tono emocional en una dirección positiva. Iremos explicando cada una de las estrategias para enfrentarse a la hostilidad o al inexplicable mal humor, por turno; estas estrategias son: ignorar, desarmar con GRATIFICACIONES, cambiar el tema hacia una GRATIFICACIÓN mutua, humor, repetida asertividad, empatía, asertividad empática, time out y saludos positivos.
Una forma de enfrentarse a la hostilidad inesperada e injustificada es simplemente ignorar la explosión. […]. Una mujer casada que encontró este método útil manifestó:
Mi marido y yo somos personas muy emocionales, pero él es incluso más emocional que yo. A menudo él se ponía a gritar algo en lo que yo estaba involucrada. Sus gritos no tenían nada que ver con el problema que se trataba. Yo no contestaba, y permanecía allí cuidando de mezclar batiendo el pastel de pan o lo que fuese. Al poco rato él farfulla algo porque yo no le doy nada para poder responder”


I atenció al colofó explicatiu, que deixa Bertín Osborne i Arévalo en el paper de simples aprenents de mascle ibèric (el subratllat és meu; pàg. 123):


Un viejo refrán español resume la habilidad de ignorar al enfrentarse a la hostilidad: "Para que un matrimonio tenga paz, el marido debe de ser sordo y la mujer ciega".
Al enseñar a los compañeros de matrimonio a ignorar el enojo o la irritabilidad no provocada, es útil para el terapeuta señalar repetidamente que lo desagradable no siempre está destinado a la persona que es el comienzo del estallido. Si bien un cónyuge que es el receptor final de críticas, argumentos, mal humor, u hostilidad puede sentir como si las emociones negativas están dirigidas a él/ella, la mayoría de veces no lo están. Decimos a nuestros clientes que deben hablarse a sí mismos, decirse que no son necesariamente el blanco; por casualidad están allí en ese momento. Es fácil mantener el propio control y la estabilidad ante el enojo si puedes decirte a ti mismo que lo que está molestando a la otra persona incumbe a él o a ella y no necesariamente a la relación”


A banda d’ignorar l'agressivitat, encara tenim més asos a la màniga. Una altra estratègia que podem desplegar és la d’afalagar els extenuats marits, els quals, un bon dia, fins i tot poden tenir la generositat de correspondre els nostres afalacs i manyagueries (pàg. 123):


Este método de enfrentarse a la hostilidad es particularmente útil cuando un esposo se enfrenta con las primeras señales de la irritabilidad o desagradabilidad inexplicables en el compañero. Al responder con sentimientos positivos, el mal humor del cónyuge puede ser barrido y abortado antes de que el mal humor entre en el camino de la relación. […]. Estas GRATIFICACIONES no verbales, dadas de una manera libre, espontánea y no solicitada, pueden vencer el enojo y la irritabilidad en un esposo, igual que con frecuencia fueron eficaces en su infancia cuando quitaban un enfado paterno.
Un esposo que a menudo estaba irritable debido a su preocupación con las cargas y ansiedades del trabajo se preocupaba de que no podía cambiar de pensamiento o cambiar a un estado de ánimo mejor. Este mal humor conducía ocasionalmente a una pelea. Su mujer aprendió a romper completamente su barrera de mal humor dándole un masaje de pies o de cabeza, que le relajaba lo bastante como para “seguir” sin una explosión. Después, él era capaz de estar con ella en el aquí y el ahora. Incluso él empezó a devolver de manera similar los masajes cuando ella tenía mal humor”


Podria concloure el post d’avui amb la rotunda afirmació que aquest tipus de continguts són una rara avis en els contextos acadèmics però no és així. Si parlo per la meva experiència -evitaré les generalitzacions- haig de confessar que en múltiples ocasions he tingut professors davant meu que han fet comentaris denigrants sobre les dones alhora que han ignorat la violència masclista que s’exerceix en diversos àmbits de la  nostra societat. Les vexacions són de vegades grolleres però també es vesteixen amb sofisticades argumentacions filosòfiques. No és gens estrany sentir com respectats psicòlegs critiquen obertament “les feministes” -així, a l’engròs, com si estessin parlant d’un moviment homogeni-, tot menyspreant miserablement la seva coratjosa lluita i el valuós llegat, intel•lectual o polític, que han transmès per a procurar millorar la pràctica clínica. 

En qualsevol cas, la conseqüència és sempre la mateixa: bona part de referents s’estima més amagar la brutícia a sota  de l’estora, en comptes d’afrontar el terrible sofriment causat pels abusos brutals suportats per les nostres clientes -i potser també clients, que ho pateixen en silenci-. Al meu entendre, aquest és en part un problema d’incultura i de covardia, quan és l'hora de desafiar el poder patriarcal universitari. Està vist que encara som ben lluny de passar pàgina i de tancar per sempre aquest amarg capítol de la nostra història. 


Referència


  •  De Visser, L., Kuehnel, J., Kuehnel, T., Liberman, R.P. y Wheeler, E.G. (2006). Manual de Terapia de Pareja. Bilbao: Desclée de Brouwer.