Pollastres

Normalment, els diumenges vaig a buscar pollastre a l'ast per dinar, encara que a l'estiu no em vingui gaire de gust la carn. De fet, cada vegada en menjo menys i la veritat és que em sento millor. He incorporat més peix i verdura a la dieta i ha estat tot un encert. S'ha de dir que aquest país n'és molt, de pollastres. Ahir en parlàvem en referència a la histriònica Shakira però el seu numeret es podria extrapolar perfectament a tot l'àmbit polític i mediàtic. Quan repasso què ha donat de si la setmana, ensopego amb un bon farcit de festa major, entre expresidents que marquen paquet, lluites intestines dins els partits, titulars llancívols, homenatges innecessaris i els inevitables toros, només faltaria. El cas és que em pregunto a què treu cap tant de soroll. Un cop organitzat el xou, feta la declaració i escrita la columna, què? Doncs res. El panorama és exactament el mateix sinó més crispat que abans. Com a ciutadana, tinc la impressió -potser un xic pessimista- que res avança. Estem condemnats a viure en un festival de pollastres sense final, mancat de qualsevol indici d'esperit resolutiu. Tant de bo en pogués claudicar, com en el cas de la teca però em temo que això és inviable. Encara que anés a viure a Islàndia, a la falda d'aquell volcà de nom impronunciable, em perseguirien els pollastres nacionals. Estic rumiant com podria muntar un partit de vegetarians radicals. No seria mala idea, no...