dimecres, 28 de novembre de 2018

Vides estroncades



Imatge extreta de Pixers

A les xarxes socials, cada cop més sovint s'hi pengen missatges que fan referència a la precarietat que de mica en mica s'apodera de nosaltres i ens deixa menys marge de maniobra, a l'hora de construir alguna cosa que s'assembli mínimament a un projecte de vida. Aquesta manca de control és a l'arrel de nombrosos problemes psicològics, tal com hem apuntat en altres ocasions. Joves que desitjarien formar una família però ni s'ho plantegen perquè no aconsegueixen volar del niu. Homes i dones madurs que tornen a casa dels pares, amb un munt de deutes a sota del braç. Persones grans, en l'edat del repòs, malvivint permanentment estressades a causa de les nombroses càrregues que encara han d'assumir. Criatures amb la infància robada, vingudes de qui sap on. Tota la psicologia evolutiva ha estat  posada de cap per avall. No sabem quin mar naveguem.

Precarietat com a eufemisme de pobresa i esclavitud contemporànies. Dues paraules estranyes en el vocabulari emblanquidor dels mitjans però que il·lustren fidelment una quotidianitat estesa, feta de fred, ràbia i amargor. Una quotidianitat de postguerra. Pel carrer també en sentim d'aquestes històries terribles. Fa uns dies, vaig escoltar accidentalment la conversa angoixada entre dues dones. Havien treballat plegades en la mateixa empresa: es trobaven per casualitat i ho aprofitaven per desfogar-se. Una d'elles estava a l'atur i l'altra de baixa. La primera assegurava ben convençuda que els llibres d'autoajuda li havien servit per a tirar endavant, mentre que la segona lluitava entre la por experimentada quan pensava en reincorporar-se a la feina -semblava que l'havien assetjada psicològicament- i la gana que passaria si hi renunciava. Em va semblar un diàleg devastador i tanmateix per emmarcar: impotència i estratègies individualitzades per afrontar la misèria laboral. 

El mateix sentiment d'injustícia i de derrota col·lectiva el percebo en molts dels missatges que llegeixo a la xarxa. Persones colpejades i abandonades, que no tenen cap altre recurs que buidar el seu dolor a Facebook o a Twitter, grans plataformes que, de passada, es lucren amb la venda de les seves dades. Ens ha estat negat un passat històric, ple de referents als quals aferrar-nos i quan mirem cap endavant res no sembla que tingui sentit més enllà de sobreviure fins a final de mes. Som en un tros de pont, abandonat enmig de l'oceà. En aquestes penoses circumstàncies, no sé com el podrem reconstruir si no unim amb determinació les nostres forces, veïns i veïnes, en la lluita per un demà millor. De moment, podem sortir de davant de la pantalla.



dissabte, 24 de novembre de 2018

Claus per a esdevenir una persona sense escrúpols


Imatge extreta de 123rf


Una psicòloga es pot trobar amb demandes tan sorprenents com ara la petició per part de clients de claus per a sobreviure o prosperar en el món laboral. En això no hi hauria res de particularment sorprenent si no fos per la mena d'orientacions esperades, en segons quins casos, que no van encaminades en absolut al foment de l'excel·lència ni tampoc a la creació d'un bon ambient a la feina sinó a l'assoliment d'habilitats que els permetin de grimpar a dins de l'empresa, encara que l'ascens comporti greus perjudicis per als companys o per a les persones a les quals atenen en l'exercici de la seva professió.

Com que trepitjar caps «encara» els provoca malestar, als consultants els agradaria aprendre a deixar de banda els enutjosos remordiments amb la finalitat que aquests no interferissin en els seus ambiciosos propòsits. És a dir: perceben el fet de posar-se en la pell de l'altre com a quelcom poc adaptatiu, que causa més inconvenients que no pas avantatges en l'anhelat trajecte cap al cim. Evidentment, aquesta inquietant petició no sempre la formulen en uns termes tan diàfans però una psicòloga amb els coneixements necessaris hauria de saber identificar-la i reorientar-la, encara que la decisió provoqui alguna deserció terapèutica gens agradable d'entomar i en conseqüència una pèrdua econòmica. 

Algunes persones profundament desmoralitzades no s'haurien decantat, a priori, per  les males arts però la constatació reiterada que la manca d'escrúpols és un «valor a l'alça» en el seu entorn afavoreix que paulatinament s'apropin a la creença que si no adopten les mateixes tàctiques brutes poden acabar condemnades a l'ostracisme o fins i tot ser acomiadades. És perfectament possible que la seva anàlisi sigui d'allò més acurada. Aleshores, la psicòloga no els ha de «corregir» les percepcions «esbiaixades» ni  tampoc prometre'ls cap camí de roses perquè com més va més actituds morals són, efectivament, reprovades o ignorades ens segons quines ocupacions. El seu relat no forma part de cap deliri depressiu. El fet de negar-se a manipular els altres els pot passar una factura ben real, mentre que els col·legues més desaprensius gaudeixen de tota mena de privilegis. Allò que proposa la psicòloga, en aquestes circumstàncies, és una alternativa austera, de vegades amarga i solitària, que no resulta gens atractiva per a qui l'escolta. És més seductor un narcisisme buit del qual ens sobren els referents que no pas la díficil determinació de no vulnerar uns quants principis. No tothom està disposat a lluitar contra els elements per a no esclafar els drets aliens. Els professionals de la psicologia no hauríem d'esdevenir-ne còmplices i pujar al mateix tren sense rumb, conduït per un maquinista enfollit i sense ànima.