Les 'avorrides' de la festa


En les meves èpoques universitàries vaig conèixer dues noies madrilenyes -eren parella- que vivien a Irlanda. Havien decidit instal·lar-se a Dublin, on hi havien assolit uns objectius laborals inimaginables al nostre país. Totes dues eren abstèmies. No és que patissin un problema de dependència sinó que els desagradava beure alcohol i havien optat per prescindir-ne. Quan anaven al pub i demanaven un suc de pinya o de tomàquet, explicaven, els cambrers les miraven gairebé com si fossin extraterrestres. Els dilluns, de tornada del cap de setmana, a la seva empresa era habitual trobar-se companys i companyes amb ressaques monumentals. Les vomitades als lavabos eren freqüents després d'una festa i ningú se sorprenia de res. Malgrat la pressió social, en cap moment van dubtar que elles seguirien en la seva línia habitual. En termes psicològics, aquesta capacitat de dissentir a favor dels propis interessos és un indicador fiable de bona salut mental. La virtut de ser un mateix amb els altres, tal i com definia C.G. Jung la maduresa. Quan parlo amb adolescents, joves o adults que donen el clàssic argument de tothom ho fa, penso en què els avorrits de la festa sovint són els autèntics trangressors, perquè tenen el coratge de caminar a contracorrent, mentre vetllen pel seu equilibri present i estabilitat futura.


Comentaris

Clidice ha dit…
Doncs si, tot i que costa força mantenir els principis, sobretot a l'adolescència. Ara, tenia un cap que deia que no es refiaria mai d'algú que mai s'hagués emborratxat, ni que fos una sola vegada, perquè els perfectes solen ser gent amb poca capacitat d'empatia. O sigui que, potser entre poc i massa no? :)
Si, la trangressió a l'adolescència és habitual i fins saludable, malgrat que penso que es pot transgredir de moltes maneres que no sigui consumint substàncies tòxiques. El tema de fons és el consum habitual que està socialment acceptat i que sovint oculta una dependència que durant molts anys pot passar desapercebuda.

Traducció del blog