Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2009

Gràcies pel teu llegat

Imatge
Quan ens deixen personalitats immenses, m'agrada observar les circumstàncies que les envolten. Miro de trobar-hi algun sentit. Un exercici absurd, potser... La princesa Diana de Gal·les va morir i poc després ens deixava la Mare Teresa de Calcuta, a qui alguns van definir com la gran amiga de Lady Di. Recentment, la tràgica mort de Michael Jackson ha estat propera a la desaparició de Vicenç Ferrer. Sota l'enlluernadora aura dels més famosos, alguns éssers humans s'esmunyen de puntentes, no sabem a on. Diuen que les persones morim tal com hem viscut. La gran Alicia de Larrocha ho va fer discretament. Ens ha dit adéu mentre estàvem immersos en el dolorós escàndol del Palau de la Música. La pianista barcelonina, mai prou valorada en el nostre país, és una llum que ens abandona. Ens hem quedat una mica més orfes, més a les fosques, amb la seva música i la certesa que la cultura pesa més que tota la mediocritat del món. Gràcies pel teu llegat, Alicia.

No abaixem la guàrdia

Imatge
Fa uns quatre anys, en un taller de grup amb nois adolescents, vaig demanar si algun dels assistents em podia explicar amb les seves paraules què era la Sida. No va sortir cap voluntari. No és que patissin un problema de timidesa o fluïdesa verbal sinó que no tenien ni la més remota idea de què els estava preguntant. És probable que alguns de vosaltres no creieu aquesta anècdota perquè jo tampoc donava crèdit a la seva ignorància. Actualment, observo com entre les noies triomfen els mètodes hormonals , que no protegeixen de les malalties de transmissió sexual (elles cedeixen habitualment al desig masculí i refusen l'ús del preservatiu). Amb la dispensació sense recepta de la píndola postcoital, em temo que la tendència anirà en augment. Sóc conscient que els informaran dels riscos que comporta però penso que les paraules se les emporta el vent, sobretot si tenim en compte les mancances educatives en matèria de sexualitat. ¿De quina manera es controlarà que facin un ús responsable d

Necessitem les paraules

Imatge
Les persones -lliures- que escriuen i enraonen estan mal vistes, en segons quins ambients. Busquen notorietat i emboliquen la troca, asseguren. Van en contra dels interessos generals, insisteixen. S'hauria de fer alguna cosa per fer-les callar, sentencien. Llegeixo una frase de l'escriptor britànic Martin Amis : El sentit comú s'ha tornat subversiu . Ara, més que mai, necessitem les paraules.

¿Què hi pinta Pep Guardiola al balcó de l'Ajuntament de Barcleona?

Imatge
[Foto: diari Sport ]

La família

Imatge
[Vinyeta: El Roto] EL PAÍS informava ,el passat 22 de setembre, que les famílies Millet i Montull es resistien a abandonar el Palau de la Música. La notícia va encendre una flama d'indignació dins meu. Una de tantes. Clara i Laila Millet, filles del saquejador i Gemma Montull, filla del soci del saquejador, encara mantenien els seus càrrecs a l'entitat i es feia francament difícil arrancar-les de la poltrona. Vaig pensar que aquesta petita anècdota il·lustrava el poder que té la família a les altes esferes. D'aquesta manera, es pot entendre la dificultat que existeix per lluitar contra la corrupció, quan et topes amb els mateixos cognoms, a tot arreu. La principal lliçó de vida és: passi el que passi, el que compta és durar. Al preu que sigui.

Lectors de teleprompter

Imatge
El periodista ha mort, ha nascut el lector de teleprompter Tal com tenim l'economia, la societat necessita propostes per estalviar. Atès que els telenotícies s'assemblen cada cop més a espectacles d'entreteniment, jo apostaria perquè les facultats de periodisme tanquessin la barraca. Prou despeses de professorat i altres infraestructures de pensament inútils. Cuidar l'aspecte físic i la dicció dels professionals hauria de ser suficient. Potser així sortiríem de la crisi.

Pobres, bruts, tristos i dissortats

Imatge
Ens surt la porqueria per les orelles. M'estimo més no reiterar-me amb el cas Millet, més que res perquè tindria tanta feina que no sabria ni per on començar. I tampoc hi vull perdre la salut, no us enganyaré. Només apuntar que em sorprèn la tranquil·litat i resignació amb la qual els cituadans donem per fet que la monumental estafa quedarà impune. Tenim bastant assumit que els lladres de guant blanc són els reis del mambo, en aquest país. Després hi ha el tema dels informes inútils encarregats pel Govern. Una altra qüestió per no dormir. En temps de crisi econòmica, aquestes notícies són com punyalades a l'abdomen. Quan poses la televisió, t'hi trobes l'alcalde Hereu, fent el paper de la trista figura, al descafeïnat programa d'actualitat 59 segons . La desesperació arriba al paroxisme. El màxim responsable de la capital tira pilotes fora constantment, s'enfada quan li treuen el tema de la prostitució. No dóna respostes solvents als problemes reals, ni sembla i

Això és la bomba

Imatge
Iu Forn ha escrit un suggeridor article a les pàgines de l'Avui, una excel·lent metàfora sobre el cas Millet, una bomba de rellotgeria que la burgesia catalana té instal·lada al menjador de casa. Què creieu que faran, pregunta el periodista, la deixaran esclatar o treballaran junts per a desactivar-la? La resposta és evident. Encara que els implicats en surtin airosos, la ferida quedarà oberta. I farà mal. Molt de mal.

Que tinguin sort!

Imatge
Cada cop conec més joves que expressen el desig d'agafar maletes i marxar ben lluny d'aquest país de pandereta. Estan preparats, han pencat de valent per assolir una formació sòlida i veuen com la cultura de l'endoll preval per damunt del talent. Se'ls han tancat totes les portes i no es conformen amb feines escombraria. Aspiren a més. L'única opció que els queda és tocar el dos. Busquen la seva oportunitat . Saben prou bé que Telma Ortiz i Fèlix Millet són la punta de l'iceberg d'una societat que no aposta de manera autèntica pel progrés cultural o científic. Tot es queda en un bonic anunci de paper setinat. La realitat té més a veure amb la corrupció i l'amiguisme. L'altra cara de la moneda és la fuga de cervells. Si no marxem d'aquí, pensen, ens quedarem més sols que un mussol, envoltats de la porqueria de sempre. Que tinguin sort !

ZP, el caritatiu

Imatge
Això de la cella està molt vist. Els publicistes de Zapatero haurien d'aprofundir una mica en el seu noble tarannà per trobar un tret característic, que el defineixi de manera més justa. Jo proposaria que al seu nom el seguís algun apel·latiu, el caritatiu , per exemple, com es feia antigament amb els reis. Si ho penseu bé, ZP té molta tirada a posar-se la mà a la butxaca i repartir calerons a tort i a dret, quan van maldades. Quatre-cents euros per aquí, quatre-cents euros per allà, i tot solucionat. Si és que té un cor que no li cap al pit... En aquest sentit, una de les seves últimes ocurrències ha estat ampliar el programa de turisme social de l'IMSERSO, amb 200.000 places més , una inversió de 125 milions d'euros, 20 milions més que la temporada anterior. Aquesta iniciativa pretén fomentar la vellesa activa i, de passada, reforçar el sector hoteler. Dins de la mateixa proposta, properament, es tirarà endavant el programa Juntos en Navidad , destinat a què les persone

El lladre penedit

Imatge
Fèlix Millet ha demanat perdó. Reconeix que va desviar fins a 3'3 milions d'euros per al seu benefici. El que compta és que es vol redimir davant la societat, el tema dels diners és pura anècdota. Sóc conscient que alguns exclamaran que mai no hauria confessat si els Mossos no haguessin entrat al Palau de la Música, un bon dia. N'hi haurà d'altres que, indignats, es preguntaran quants projectes culturals es podrien haver endegat amb aquest dineral. Segurament, voldran saber amb tot luxe de detalls quan tonarà els calés, el senyor Millet, i de quina manera. Hi haurà ciutadans, desconfiats i malèvols, que trobaran estrany que no l'investiguessin abans i faran conjectures sobre els interessos polítics que hi deu haver darrera de la detenció. Més enllà: quants Millets hi deu haver escampats per Catalunya, en aquests moments? Quanta gent del seu entorn estava assabentada del frau? A veure si de debò pagarà pel que ha fet, diran. Foteses . El més important és que el nost

France Télécom

Imatge
Un any i mig i ja s'han suïcidat vint-i-tres treballadors de France Télécom. Es veu que a la tortura psicològica l'anomenen reestructuració d'empresa . Em pregunto com s'ho empesquen per trobar eufemismes tan convicents, que maquillin a la perfecció la destrucció freda i premeditada dels éssers humans. En una punta de món, milions de persones perden la vida a causa de la guerra, la fam i les malalties. Aquí ens morim de solitud. Quines coses.

Elles també paguen

Imatge
Ahir a la nit, a La 2, van emetre Servicio de compañía , protagonitzada per Andy García. El film explica la història d'un escriptor que no aconsegueix reeixir en el seu ofici i es veu temptat per un inversemblant Mick Jagger a exercir durant un temps la prostitució de luxe. La cinta mostra una sordidesa sense pal·liatius, que condueix a la ruïna moral i familiar a un home que només podrà reconstruir-se a través del seu art. Em va enlluernar la sempre sublim Angelica Houston, en el paper secundari de dona casada, que acudeix als serveis de sexe de pagament sense cap contemplació ni escrúpol. La mateixa temàtica s'ha tractat en altres ocasions a la gran pantalla, American Gigoló , per exemple, és de referència obligada. Recentment, al nostre país, s'ha estrenat La clienta , de la polèmica Josiane Balasko . La directora ha declarat que l'interessa reflectir el tema de la solitud femenina, tan estigmatitzada a la nostra societat. Encara costa concebre que una dona pagui pe

Remeis contra la paranoia gripal

Imatge
Si voleu combatre els símptomes psicològics que provoca la paranoia col·lectiva de la grip A, us recomano aquesta entrevista que publicava ahir el Periódico de Catalunya a Joan-Ramon Laporte, cap del servei de Farmacologia de l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona i director de l'Institut Català de Farmacologia. També podeu recordar les meravelles del Tamiflú, clicant aquí o aquí .

Picar carn

Imatge
Algú va dir que els programes del cor són com màquines de picar carn humana. No puc estar-hi més d'acord. Em pregunto si tot plegat té un sostre, si arribarà un punt que direm prou, això no pot continuar. ¿És realment possible aturar aquesta espiral de voracitat carnívora?

Per què ens hem d'enganyar

Imatge
Demà, Onze de Setembre. Alguns traurem la senyera al balcó. O l'estelada, tant se val. Cantarem els Segadors. Veurem desfilar trabucaires i aixecar castells. Ballarem sardanes. Els ànims estaran per terra, per què ens hem d'enganyar. Recordo un Onze de Setembre a Barcelona. Gran manifestació d'Esquerra Republicana. Tots els pesos pesats hi van dir la seva. Esmolem ben bé les eines, només els faltava dir. Al cap de quatre dies es feia efectiu el pacte tripartit, contradient totes les exaltacions orals de la Diada. Fa uns dies, llegia l'escriptora croata Dubravka Ugresic . Parlava de la identitat i de la integritat. Deia que, si havia d'escollir, es quedava amb la segona. Potser es tracta d'això.

El problema de la droga

Imatge

L'etern experiment sociològic

Imatge
Torna Gran Hermano: Onzena edició, com aquell qui no vol la cosa. Sembla que era ahir que ens iniciàvem en un exercici de voyeurisme d'aquestes característiques i ja ha passat més d'una dècada. La idea original va ser tan exitosa que la van succeir tota mena de fills bastards, que ens han avorrit fins a l'esgotament mental profund. Ferran Monegal escrivia ahir que l'èxit del concurs -per anomenar-lo d'alguna manera - rau en Mercedes Milá (un indiscutible cicló televisiu). Mentre que en altres països el format ja ha fet aigües, a Espanya encara es manté viu l'interès. Regna la flautista, no els ratolins , sentenciava el crític. No sé si tot plegat només és atribuïble a Milá o el nivell d'exigència de l'audiència també hi té alguna cosa a veure. La veterana presentadora és una autèntica entusiasta del projecte. No dubto que cregui cegament allò que diu però els calerons que s'embutxaca segurament la motiven força en la defensa de l'indefensable. U

Recursos malbaratats

Imatge
Recursos malgastados e ineficaces J.Marín. Molins de Rei. Desde hace unos meses me encuentro en -no diré en paro- un cambio de horizonte laboral, para ello he iniciado una formación que sufrago con mis recursos. No obstante, durante este agosto he querido ampliar los horizontes, en cuanto a formación se refiere, tras buscar en las páginas web del Servei d´Ocupació de Catalunya y de Barcelona Activa , he visto el maremágnum de información. Soy bastante hábil en la busca por internet, pero, dada la confusión reinante en las webs mencionadas, decidí personarme en las oficinas de ambas entidades. En Barcelona Activa solicité información de los cursos de Coaching PNL y Formación de Formadores, que son las nuevas actividades que pretendo emprender. La señorita de recepción me dijo que allí sólo daban cursos de carpintería, electricidad y esas cosas. Que mirara en la página web. Continué solicitando orientación laboral y me respondió que estaban de vacaciones y que volviera en septiembre. Me

Postal de BCN (sobren les paraules)

Imatge
[Foto: Álvaro Monge. Publicada avui al Periódico de Catalunya]

Neomasclisme

Imatge
Finalment, he ensopegat amb una paraula que defineix prou bé la nova forma de masclisme que brota entre joves i adolescents. El neomasclisme . Ens pensàvem que teníem un conjunt de coses força superades però encara ens queda un llarg camí per recórrer. Intentaré desgranar alguns ingredients que defineixen el masclisme del S.XXI, que ja no té a veure amb la clàssica divisió de rols, a la llar o al món laboral, sinó que conjuga elements diferents. Per un costat, la sexualització de les noies, amb ànsia de respondre a l'estereotip de dona objecte de manera precoç, la qual cosa, com se sap, fomenta la violència de gènere. Per altra banda, la banalització de les relacions, que s'adequen a les lleis utilitaristes del mercat. Els vincles afectius s'assimilen a transaccions comercials, amb el conseqüent sentiment de solitud. Pel que he pogut observar, moltes noies prioritzen la seva relació sentimental, per desigual que sigui, per damunt de qualsevol projecte laboral o d'estud

Ricky Rubio i el menjar escombraria

Imatge
Avui he vist l' anunci de McDonald's que protagonitza Ricky Rubio. Sempre em sorprèn la participació de cracs esportius en promocions de menjar escombraria i altres productes sobre els quals plana, per exemple, l'ombra de l'explotació infantil. Se suposa que representen un model de salut i bons hàbits, potser haurien de ser una mica més selectius a l'hora d'oferir la seva imatge a segons quines marques (curiosament, després veiem els mateixos esportistes implicats en saraus solidaris, que els fan quedar d'allò més bé). M'imagino que la dieta del nen prodigi del bàsquet català no són menús a base d'hamburgueses i patates fregides... El més sorprenent de l'anunci, però, no és l'aparició estel·lar de Rubio sinó que, al final, ens fan saber que la prestigiosa cadena de menjar ha rebut un guardó de la Federación Española de Hostelería per la seva qualitat i seguretat alimentàries. Deuen haver canviat molt les coses d'ençà del mític document

Per què l'anomenen autoestima quan vol dir prepotència?

Imatge
Percebo un cert desconeixement pel que fa al concepte d'autoestima, que tendeix a confondre's amb la prepotència. Precisament, la persona que fa ostentació continuada dels seus èxits és sospitosa de no estimar-se gaire (no en tindria cap necessitat si se sentís a gust a la seva pell). El tema s'agreuja quan s'acompanya aquesta actitud de gestos de menyspreu, que prenen formes més o menys subtils i solen anar units a la supèrbia. Personalment, trobo d'una vulgaritat insofrible aquells individus que inverteixen hores i hores parlant de si mateixos, sense preocupar-se en absolut pel parer o els sentiments dels companys. Sense alegrar-se de la felicitat o compadir-se de la tristesa alienes. Només cal donar un cop d'ull a l'entorn per adonar-se que hi ha multitud de temes interessants als quals referir-se, més enllà del propi melic... Tant se val que siguis un prestigiós cirurgià, un actor reconegut mundialment o un polític de carrera fulgurant. Posar-se a la pe

U de setembre

Imatge
U de setembre. M'endinso silenciosament, de manera gairebé imperceptible, en l'engranantge inexorable del temps laborable. Guanyar temps o perdre el temps. Arribar a l'hora. Complir amb tot.