dimarts, 27 de desembre de 2016

Gaudim de l'experiència (sense el mòbil)



El reiterat lament sobre el mal ús de les noves tecnologies es va materialitzant progressivament en diverses propostes que ofereixen esperança de cara al futur. Il·lustració extreta de Instituto de Medios Sociales.



Durant aquestes Festes, una cita ineludible per a moltes famílies consisteix en reunir-se a les escoles per a contemplar embadalits com la mainada recita versos, canta nadales o desplega coreografies amb el ritme de moda de fons. En una d’aquestes representacions, una servidora, com cada any, es va endur el mòbil per a gravar-ne els instants més emotius però aquest cop em van haver d'avisar perquè, aquell dia, estava prohibit enregistrar i també tirar fotografies als nens i nenes. De fet, hi havia diversos cartells enganxats a la paret de la sala d’actes que anunciaven  la nova mesura però jo ni me n’havia adonat. Vaig desar de seguida l’aparell a la bossa, sense protestar, malgrat que estava una mica contrariada perquè m’havien frustrat la il·lusió d’immortalitzar aquells “moments màgics”. Segurament havien sorgit problemes amb la difusió de les imatges a través de les xarxes socials, vaig pensar, i per això havien optat per la via dràstica. Però si jo mai no n’havia compartida cap! Quina injustícia!
De mica en mica, em vaig deixar endur per l’espectacle i, encabat, vaig reconèixer que feia anys que no en gaudia tant. És que potser havia millorat considerablement la interpretació dels alumnes? Òbviament, aquest no n’era el motiu. En comptes de tenir l’atenció dividida entre diferents estímuls, com a espectadora, enguany havia estat capaç de centrar-me en l’escenari i per això l’experiència havia recuperat una intensitat oblidada. Aquesta senzilla anècdota em va fer recordar certes discussions que he mantingut en xerrades sobre noves tecnologies. De vegades, tendim a creure que la hiperconnexió és un destí inexorable, al qual no podem oposar-nos. Tots som cyborgs en potència i és impossible fer marxa enrere, a aquestes alçades del partit. És propi de persones obtuses el fet de nedar sempre a contracorrent, sostenen alguns.
Cal reconèixer, però, que hem acumulat prou experiència, en el decurs de les darreres dècades, per a percebre el costat fosc d’Internet i, allò que resulta més  encoratjador és que no ens hem limitat a estancar-nos en la queixa sinó que ja s’han començat a prendre mesures concretes al respecte. A través dels mitjans, hem sabut que han sorgit estils de vida “desconnectats” entre la ciutadania que ens ofereixen motius fonamentats per a pensar en un futur millor. Ha emergit una necessària reflexió filosòfica, que posa damunt la taula l’erosió de les relacions humanes a causa de la immersió en les pantalles; de la nostra capacitat de pensar en profunditat o fins i tot del gaudi d’un son reparador durant la nit. Penso que, de manera molt encertada, nombrosos centres educatius arreu del món han abandonat l’obsessió pels gadgets informàtics i n’han limitat l’ús entre els estudiants. Aquest no és un camí fàcil perquè ens hem acostumat a viure amb un soroll de fons permanent però, si més no, podem afirmar que la resistència agafa cos a mesura que avancen els nostres coneixements sobre els esmentats efectes adversos. No és pas una mala notícia de cara al 2017: espero que gaudiu d'una bona -i “despantallitzada”- entrada d’any.





dilluns, 19 de desembre de 2016

La veu incòmoda de “Les Kellys”



Imatge d’algunes membres de Les Kellys de Mallorca, que també se sumen a la lluita contra la violència masclista. Foto extreta de La Directa.



Probablement trobaríem pocs sectors tan invisibilitzats o caricaturitzats com el de les treballadores de la neteja. A través dels mitjans de comunicació -en sèries de ficció o a les notícies- se les sol representar a través de l’estereotip de la choni analfabeta o bé el de la gemegaire que es fa la víctima però que, en realitat, té poques ganes de pencar. El col·lectiu de Las Kellys -las que limpian- trenca amb els tòpics habituals i potser per això resulta tan incòmoda la seva veu. Elles no sofreixen en silenci ni tampoc munten cap numeret histriònic -al més pur estil d’Aída- sinó que denuncien amb coratge i contundència l’esclavatge del mercat laboral. I ho fan a múltiples nivells, d’una manera ben poc habitual, malgrat trobar-se en una posició d’extrema precarietat -un percentatge gens menyspreable és d’origen immigrat i no disposa de cap recurs econòmic alternatiu-. El rol visible d’activista ha substituït inesperadament al de fracassada social i això no és fàcil d’empassar.

Si seguim de prop les accions de protesta de les Kellys ens adonem que el món de les cambreres d’hotel és un compendi dels mals que ens assoten: externalitzacions, temporalitat, salaris miserables, jornades draconianes i un llarg etcètera de retrocessos derivats de la mal anomenada crisi econòmica. Trobo imprescindible fer-ne esment en aquest blog perquè les malalties, els problemes psicològics i la sobremedicació que arrosseguen -antiinflamatoris, tranquil·litzants, hipnòtics, antidepressius- es comprenen perfectament en el marc de l’explotació que han decidit denunciar sense embuts, malgrat que la por a les represàlies persisteixi.

De primer, és fàcil entendre que els polítics de dretes i els grans empresaris del ram se sentin amenaçats per les vindicacions de les Kellys atès que posen al descobert al damunt de quines espatlles -les de les dones més vulnerables- es forgen els beneficis milionaris de què presumeixen i que suposadament són un dels motors financers del país -recordem polèmiques sonades com la que va protagonitzar el popular Pablo Casado al Club Siglo XXI-. En algunes cadenes l’import que perceben per cada habitació oscil·la entre els 1’80€ i els 2’50€, tot i que el client  n’aboni entre 300 i 400 per nit. A l’almoina  que reben -trobo absurd parlar de sou- se li ha d’afegir una pressió extrema per tal d’assolir uns resultats impecables, en un temps rècord. La tensió quotidiana s’hauria de tenir sempre present a l’hora d’avaluar el malestar. La tendència més freqüent, però, és la d’emetre diagnòstics sense parar-hi massa atenció i aquest constitueix un  altre eix fonamental de les crítiques, que apunten directament a la incompetència de l’ICAM i de les mútues, del tot resistents a reconèixer l’impacte dels abusos sobre la salut. A banda dels sospitosos habituals, aquesta associació independent de dones també ha assenyalat els sindicats majoritaris i les formacions Guanyem Podemos, als quals ha acusat de suplantació i de marginació de les decisions rellevants.

Al mateix temps, subratllen que no estem simplement davant d’un conflicte de seguretat laboral sinó de qualitat del servei, impossible d’oferir si les treballadores són tractades com a esclaves. La neteja d’una habitació -certs clients les deixen com una cort de porcs- és una tasca feixuga i requereix d’una dedicació concreta que s'hauria d'estipular, si realment es vol realitzar a fons. L’endreça i la higiene són les principals targetes de presentació de l’establiment i, si no s’assoleixen, difícilment hi haurà una segona oportunitat. Així, de mica en mica, el sector turístic es va degradant: es podreix des de l’arrel fins a la punta. Com que visc a la Costa Brava sé que, amb les vaques magres, també arriben els laments sobre l’èxit que s'hauria pogut mantenir però que, lamentablement, va esvair-se com la boira. La fam de diners ràpids i la manca de professionalitat són una combinació letal de cara al futur. Si aquestes Festes fem una escapada, és un bon moment per recordar que les “estrelles” que reben els hotels haurien d’estar directament vinculades a la consideració per les persones que hi treballen: l’única garantia de ser tractats amb vertader respecte. Tant de bo que properament es pugui disposar d'algun indicador, que ens permeti fer una tria adequada, basada més en els drets humans que en el maquillatge publicitari. Bon Nadal per a tothom.





dilluns, 12 de desembre de 2016

Operació "intimidar els pensionistes"




Il·lustració extreta de Nueva Tribuna


“El desmantellament de les pensions públiques per part de la dreta no és un error de gestió o de càlcul. És el full de ruta d’un projecte econòmic que ha de fer descarrilar qualsevol gestió pública per, a continuació, dir que no funciona i promoure les privatitzacions”

Pascual Serrano. Periodista.



Durant les darreres setmanes he conegut diverses persones grans que se sentien profundament atemorides pel que pogués succeir en un futur no massa llunyà amb les seves pensions de jubilació. La por expressada no estava relacionada només amb el propi poder adquisitiu sinó que també els amoïnava la situació amb què es podrien trobar els fills i els néts, el dia que ells ja no hi fossin. Recordem que l’ansietat és un problema psicològic estretament vinculat a l’anticipació d’un demà incert i, ara mateix, aquest no sembla precisament encoratjador. Si tenim en compte que una de cada quatre llars espanyoles se sosté gràcies a la pensió dels avis i les àvies l’espiral de preocupació és perfectament comprensible i qualsevol de nosaltres s’hi pot trobar atrapat. Aquests modestos ingressos han estat un bot salvavides per a milions de ciutadans d’ençà que va començar la mal anomenada crisi econòmica. Per altra banda, cal recordar que actualment ja hi ha ancians que es troben en el llindar de la pobresa o que han estat abocats a la indigència i han de rebregar les escombraries per a poder menjar -he presenciat aquesta escena colpidora en nombroses ocasions i de segur que vosaltres també-.

Si el fet de pensar que un infant pot veure truncat el seu futur per motius econòmics és desesperançador, contemplar el miserable abandó d’un ciutadà que ha estat tota la vida lluitant per a tirar endavant no ho és menys. Es tracta d’un fracàs col·lectiu demolidor davant del qual no hi sé contemplar cap altra actitud que no sigui la de rebel·lar-s’hi. No se m’esborra de la memòria una parella que vaig veure a Plaça Catalunya, fa uns quants anys, que remenava una paperera a prop del Cafè Zurich. De sobte, la dona, que devia rondar la vuitantena, es va alegrar perquè havia trobat embolicat en un paper quelcom que era tou. De seguida ho va identificar com un aliment que podria compartir amb el seu company. Recentment, he observat situacions similars al Portal de l’Àngel, enmig de la voràgine consumista d’aquestes festes. No ho puc suportar i mai no m’hi acostumaré. Trobo inadmissible mirar cap a una altra banda.
El rebost de les pensions era un dels darrers bastions de l’Estat del benestar que els quedava per atacar als caníbals del neoliberalisme.  I l’ofensiva ja fa anys que ha començat. La injecció del terror és fonamental per paralitzar la víctima i així poder-li robar còmodament la cartera. En aquest cas, es tracta d’empènyer a l’acovardit treballador cap als plans de pensions privats -un negoci en perill, a causa dels baixos ingressos- encara que s’hagi demostrat sobradament que aquesta opció no és rentable per al sofert estalviador. L’entreteniment també és un bon recurs per fer-nos badar amb un pam de boca oberta, mentre se saquegen els comptes corrents de les mil maneres imaginables. El futbol i la teleporqueria que mai no ens faltin. Però centrem-nos en les pel·lícules de por. Un dels principals transmissors del pànic són els mitjans de comunicació, endeutats amb els bancs i tenallats per les grans corporacions. Els missatges que transmeten no són crítics en absolut sinó que contribueixen a aprofundir l’angoixa, justament perquè difonen constanment la idea que el sistema de pensions és insostenible i no podem fer res per a revertir la situació. Dit amb altres paraules, creen el famós clima d’indefensió apresa descrit pel psicòleg Martin Seligman. No cal que ens esforcem per canviar un destí inexorable: només queda espai per una actitud de braços caiguts.
L’argumentari dels còmplices, a l’estil de la Troika, no se centra en criticar les pernicioses reformes laborals, per exemple, sinó en ressaltar els canvis demogràfics. Ho explica perfectament el professor Vicenç Navarro en els seus articles. Com que l’esperança de vida augmenta –últimament tenim el mal costum de morir tard-, els joves no poden sostenir la situació i el col·lapse econòmic és inevitable. I aquí és on considero que hem de manifestar el nostre rebuig frontal atès que es poden adoptar mesures concretes per evitar el desastre. Només cal prendre les decisions polítiques adequades perquè estem davant d’una situació perfectament reversible i no pas d’una calamitat mediambiental que calgui entomar amb resignació cristiana. Per part meva, cada vegada que veig algun dels vells coneguts profetes de l’Apocalipsi a la televisió l’apago immediatament i procuro informar-me per tenir una actitud més crítica amb les mesures imposades. També m'agrada estar al dia de les mobilitzacions que se silencien sistemàticament. Potser no és gran cosa però per algun lloc es comença a imaginar un futur alternatiu. Sigui quin en sigui el resultat, de segur que la lluita haurà valgut la pena.




dilluns, 5 de desembre de 2016

Sabates vermelles, un símbol





Imatge extreta de Mujer del Mediterráneo


En el marc del 25 de novembre, dia internacional contra la violència masclista, en diverses ciutats, entre les quals Barcelona, s’hi ha acollit un cop més l'exposició itinerant Zapatos Rojos, ideada per l’artista de Ciudad Juárez Elina Chauvet. Aquesta famosa iniciativa, que ja ha esdevingut internacional, va arrancar l’any 2009 amb els trenta-tres parells de sabates que van donar les veïnes de la població mexicana, tristament coneguda per l’elevat nombre de desaparegudes i assassinades que s’hi compten. És precisament sobre aquesta crua realitat global sobre la qual la instal·lació de Chauvet pretén cridar l’atenció.  A cada país s’hi pot incorporar algun detall singular, com ara el de la mostra equatoriana que apareix a la imatge, on també s’hi van afegir els noms de les víctimes, així com la data i el lloc de la brutal agressió.

Elina Chauvet va aclarir en una entrevista a Pikara Magazine que el vermell evocava el color de la sang però que, al mateix temps, simbolitzava el cor de l’esperança. En alguns cartells promocionals  s’hi explica que el calçat és el primer element que es troba en l’escenari del crim. A banda d’aquestes colpidores associacions, és fàcil recordar els antics contes populars que van inspirar la inoblidable història creada per Hans Christian Andersen: Les sabates vermelles, la qual ha estat reproduïda en diferents propostes escèniques i cinematogràfiques.

La sofisticada versió de l’escriptor danès -si la voleu llegir, cliqueu l'enllaç de més amunt-, que no és recomanable per a la mainada, transmet l’horror patit per Karen, una nena òrfena severament castigada per la seva congregació religiosa protestant pel fet d’estar massa pendent de les seves boniques sabates de color robí. La noia se sent empesa a ballar sense parar i esdevé tan frenètica la seva dansa que només es veu amb cor d’aturar-la quan demana a un botxí que li seccioni els peus amb una destral; però ni tan sols així aconsegueix el perdó que tant anhela. El pecat, el càstig i la redempció estan presents en la narració i, malgrat que  presenti diferents nivells d’anàlisi, podem afirmar, a grans trets, que aquesta és prou ambigua com per admetre dues interpretacions: la primera inclouria una advertència a les incautes criatures que gosin deixar-se arrossegar pel desig i la segona implicaria una crítica ferotge a una comunitat hipòcrita, que condemna una pobra innocent mentre que en el seu cor s'hi reprodueixen exactament les mateixes faltes. Val a dir que també s’han fet populars versions secularitzades com la que ofereix la psicòloga junguiana Clarissa Pinkola Estés en el seu inspirador llibre Mujeres que corren con los lobos, on hi elabora una proposta interpretativa basada en l’espiral destructiva de les addiccions.

 Els paral·lelismes de l’argument amb la biografia de l’autor de La Sireneta també han estat motiu de polèmica, atès que hom assegura que l’hostilitat abocada damunt de la protagonista és en realitat un reflex del menyspreu que professava el propi Andersen vers la seva germana Karen Marie -d'aquí el nom de l'heroïna- nascuda d’una relació il·legítima de la mare. La mig germana recordava al cèlebre i acabalat escriptor la seva procedència extremadament humil: aquest seria l'origen de la rancúnia. L'esmentada motivació és certament difícil de provar i, de fet, no elimina l’ambigüitat del text. El gènere del conte de fades sol mostrar compassió i solidaritat amb els desvalguts i oprimits -oblidem-nos per un moment de les versions de Disney- per la qual cosa l’opció que la turmentada protagonista sigui vista més com  una víctima que no pas com una pecadora no és gens forassenyada.

Al meu entendre, un dels temes més rellevants de la trama és la mutilació que s’autoimposa la nena, expressada de manera brutal amb l'acció de la destral. L’agressió de les dones vers el propi cos -ja sigui per motius estètics o espirituals-, amb la finalitat d’encaixar en una societat opressora, no és un tema nou sinó que ha estat present en el decurs de la Història. En l’actualitat, és habitual que aquestes mutilacions, arrelades en un entorn patriarcal, desapareguin sota les més variades etiquetes psiquiàtriques. Exposicions com la d’Elina Chauvet ens recorden que la violència masclista pot agafar múltiples formes: prové de l’exterior, certament,  però també podem interioritzar-la i el desenllaç és igualment demolidor. Cal estar alerta, doncs, per saber quins són exactament els dimonis que cal de combatre.



Referència


·       Pinkola-Estés, C. (2001). Mujeres que corren con los lobos. Barcelona: Ediciones B.




dilluns, 28 de novembre de 2016

Vivim per comprar o comprem per viure?



Cartell promocional de la pel·lícula nord-americana Confessions of a shopaholic (2009) -Confessions d'una compradora compulsiva-, on es mostra el típic enfocament individualizat d’un problema que té profundes arrels estructurals


El passat divendres 25 de novembre vaig oferir una xerrada a la biblioteca de Palafrugell sobre consum responsable, que portava per títol Vivim per comprar o comprem per viure?. Va resultar que, per pura coincidència, va caure el mateix dia que el Black Friday, una tradició de rebaixes importada dels Estats Units i que ara també provoca furor a casa nostra. El debat va ser realment enriquidor però em va fer la impressió que encara ens queda molt de camí per recórrer, si realment volem instaurar l’hàbit de la compra conscient, basada en necessitats reals i no pas en impulsos, destinats a cobrir les mancances emocionals. Això no obstant, considero que és igualment un error focalitzar l’atenció en la nostra responsabilitat individual -que sense dubte és imprescindible- i minimitzar els condicionants estrucuturals que fomenten l’adquisició irreflexiva dels productes. És molt fàcil caricaturitzar els arrauxats compradors que acudeixen “en ramat” als grans magatzems, sense explicar l’entramat d’interessos que els empenyen a cercar en el consum un fals consol pels seus mals. Les facilitats que proposen les noves tecnologies són factors importants però no pas els únics.
En l’àmbit acadèmic, la conducta de comprar és analitzada per alguns autors, com ara el controvertit psicòleg evolucionista Gad Saad, des d’un punt de vista estrictament biologicista, tot adduint que aquesta respon més als nostres instints primaris que a un entorn dissenyat per alimentar el capitalisme desfermat. Si es naturalitza el problema, ja no cal pensar en solucions polítiques ni econòmiques per fer-hi front. Les hormones i els dipòsits de greix ho expliquen tot. Una altra argúcia freqüent per eludir les qüestions sistèmiques és la psiquiatrització del consumisme. No es pot pas negar que els mitjans de comunicació paren atenció a l’anomenada “addicció al shopping” però, al meu entendre, tendeixen a caure justament en l'esmentat parany de forma involuntària -o potser no tant-. En un reportatge que va dedicar El Periódico de Catalunya a aquest tema, van fer una entrevista a Astrid Müller, experta mundial en la matèria. Segons el punt de vista de l’autora, caldria reconèixer l'important problema com a malaltia mental, tot incloent-la en el manual de diagnòstic DSM, en la mateixa línia del joc patològic. La meva pregunta seria: ¿quin avenç suposaria, en l’abordatge d’aquest suposat trastorn, el fet de transformar-lo en un conjunt de símptomes, incorporats en un llistat arbitrari que ja ha estat qüestionat per terra, mar i aire?. Em temo que cap.
La psiquiatrització i la biologització dels problemes psicològics distreu tot sovint l’atenció dels temes rellevants, que ajuden a comprendre’n l’arrel. En el cas que ens ocupa, per exemple, caldria parlar del procés de degradació de la cadena productiva i la inflació del màrqueting, que ha esmicolat el mercat laboral i ha sobredimensionat el poder de les marques. Això ha provocat que tot sovint ens trobem desitjant unes sabates de nyigui-nyogui que ni tan sols necessitem. Un exemple clar d’aquesta metamorfosi el trobem en el fenomen del fast fashion, capitanejat per gegants del tèxtil com Inditex. Si uns anys enere ens trobàvem amb un parell de temporades als aparadors -tardor/hivern i primavera/estiu- ara ens sentim aclaparats per una invasió de microtendències, pensades perquè sempre aparegui un incaut que “piqui” alguna peça. Si una persona es troba en una situació de vulnerabilitat, pels motius que sigui, i es veu arrossegada per un remolí compulsiu, ens hem de conformar amb etiquetar-la? De ben segur que la teràpia li serà de gran ajuda -sempre que hi pugui accedir, és clar- però no ens podem aturar en un abordatge individual, si pretenem tractar adequadament aquesta febre col·lectiva.
D’ençà de la dècada de 1980, ningú controla la voracitat de les grans corporacions, que han segrestat l’espai públic, arruïnat el petit comerç, corcat la democràcia i condemnat els discursos independents a la marginalitat. I resulta que, si en un panorama devastat a múltiples nivells, una mestressa de casa busca en una colònia un alleujament temporal, la tractem de boja o en fem befa. Si se’m permet formular un desig radical, espero que trobem els espais de resistència necessaris per fer front a aquesta invectiva neoliberal que no s’atura i entenguem que darrere de cada producte de megacadena hi ha una persona humana que l’ha fabricat en condicions d'esclavitud, que ens l’ha venut un treballador explotat i que tot plegat només farà que omplir aquest bell món on habitem de més porqueria i misèria. Espero que la rancúnia anticorporativa prengui una forma organitzada i vertaderament efectiva, que ens empenyi a exercir els nostre dret com a consumidors a sublevar-nos. Podem ser feliços com a éssers humans que som i no com les butxaques amb potes en les quals pretenen transformar-nos. No dic que el camí sigui fàcil. Però somiar encara és gratis.





dilluns, 21 de novembre de 2016

Xerrada sobre consumisme



Durant els darrers anys, ha emergit una preocupació creixent pel paper que té el consum en la recerca de la felicitat, així com pels lligams de les grans corporacions amb l'explotació laboral i la degradació del medi ambient però la fal·lera per comprar també ha penetrat en l'esfera de les relacions interpersonals, tot afectant la manera de construir els vincles de parella o d'enfocar l'educació dels infants. Autors com Erich Fromm, Gilles Lipovetsky, Zygmunt Bauman o Naomi Klein han reflexionat sobre totes aquestes qüestions. El proper divendres 25 de novembre, a les 19h, a la Biblioteca de Palafrugell, exposarem de manera clara algunes de les seves idees i obrirem un debat en el qual tothom podrà participar. 

Ens trobarem a la sala polivalent. L'entrada és lliure.




dimecres, 16 de novembre de 2016

Pateixo una malaltia o només estic trist/a? (Entrevista a ràdio Barberà)






Amb motiu de la xerrada que vaig impartir ahir a les Aules d'Extensió Universitària de la Gent Gran de Barberà del Vallès, que portava per títol "Pateixo una malaltia o només estic trist/a? Afrontar la depressió, al S.XXI", a la ràdio municipal em van fer una entrevista. Vàrem parlar de la medicalització del sofriment quotidià i de les alternatives existents per afrontar-lo, eficaces i sense efectes secundaris. Si us ve de de gust escoltar-la, cliqueu aquí.




dissabte, 12 de novembre de 2016

Afrontar la intempèrie





El dimecres al matí vaig engegar la televisió després de llevar-me, com milions de persones arreu del món, amb l’objectiu d’assabentar-me per quin percentatge de vots havia guanyat la incombustible Hillary Clinton les eleccions nord-americanes però em vaig topar amb una ‘bomba informativa’ de les que fan època: el magnat Donald Trump -aquell sac d’odi- seria amb tota probabilitat el proper president dels Estats Units. Els mateixos analistes que no ho haurien previst ni el pitjor dels seus malsons, ara s’afanyaven a trobar-hi una explicació. Com quan va esclatar la ‘crisi financera global’, l’any 2007, de la qual, a posteriori, tothom n’era expert. L’actor Robert de Niro manifestaria més tard que davant d’aquella victòria va experimentar el mateix sentiment que quan van caure les Torres Bessones de Nova York. Comparteixo la sensació d’incertesa pel que fa al futur convuls que ens espera, durant els quatre anys vinents. Tant de bo que les properes generacions no hagin de preguntar: ‘Què feies quan Trump va guanyar les eleccions?' Potser això voldrà dir que la seva presidència no ha tingut un impacte tan catastròfic. Sóc perfectament conscient de les atrocitats comeses durant el mandat d’Obama i del menyspreu que professa Hillary Clinton a la classe treballadora, entre moltes altres qüestions, però tenir un personatge obertament feixista -populista és un eufemisme ensucrat- al capdavant de la primera potència mundial és particularment esgarrifós. I no hi ha paraules per a descriure-ho.

Em vaig dirigir cap al barri de Sants, en estat de xoc, per asistir al II Congrés de Serveis Socials dedicat a les Violències en els escenaris actuals. El tema no podia ser més oportú. Allà em vaig trobar amb un ambient generalitzat d’astorament pel triomf de Trump, que es va expressar en les successives ponències. Tot i que el panorama no sigui precisament encoratjador, és vertaderament reconfortant estar envoltada de tantes persones que comparteixen la preocupació per les múltiples violències que ens travessen i que, de manera coherent, es mobilitzen per a trobar-hi una solució -amb totes les limitacions que es vulguin adduir-. És una llàstima no poder assistir a la majoria d’activitats que es proposen simultàniament perquè la informació és realment valuosa pels psicòlegs que tractem un sofriment que tot sovint té l’arrel en l’hostilitat de l’entorn. De ben segur que en els propers articles em faré ressò, d’una o altra manera, de les aportacions que vaig tenir l’oportunitat d’escoltar. Avui m’agradaria destacar algunes idees transmeses en la inspiradora conferència de cloenda que va impartir el filòsof Josep Maria Esquirol: Domini de la violència i certesa de la pau.

Com que estic malauradament avesada a la patologització del sofriment, em va sorprendre gratament que el ponent adoptés com a punt de partida una condició humana inevitablement abocada a la intempèrie, no tan sols física sinó també existencial, que incloïa la possibilitat d’ésser ferit, la qual cosa, va remarcar, no era cap defecte, ans al contrari, es tractava d’una sensibilitat admirable, vinculada a la virtut de rebre i d’ésser afectat profundament. Segons Esquirol, la capacitat sublim de patir ens caracteritza de tal manera que les realitats paradisíaques no es poden contemplar en aquest món. La intempèrie s’expressa de múltiples formes, immersos com estem en la disgregació que implica el pas del temps. Malgrat que va considerar el mal que pot causar la natura, va descriure la violència com a quelcom específicament humà, desplegat damunt de l’altre amb la intenció de fer-lo minvar. Mentre que la violació era definida com la supressió de tota distància, i la indiferència com la distància absoluta, l’amistat i la companyonia foren descrites amb termes oposats: l’aproximació que guarda la distància.

Al costat del domini de la violència reconeixem que això no és tot. Hi ha un gest que, seguint el seu raonament, és encara més radical en la seva fondària: el de l’empara. Justament perquè estem en la intempèrie ens cal el recer. La casa és una forma d’empara: la reunió en un espai protegit. Una abraçada és una casa, sosté Esquirol. La necessitem perquè fa fred. El gest de casar i de protegir és el més humà de tots. Quan algú sosté que el món es mou només pels interessos del poder, sorgeix una pregunta: Vols dir? I a partir d’aquest interrogant comença la vida política i espiritual. És l’inici de la regeneració. Ja estem en el pòrtic de veure i viure el món d’una altra manera. La revelació ens mostra que la diferència forma part de nosaltres -nos altres-; ens allunya de la indiferència i de l’homogeneïtat. Poder-se estimar un mateix sense orgull, va reblar, potser és la millor condició de proximitat per estimar els altres. Malgrat que la partida estigui perduda, la resistència té un sentit. Quan tot es va acabar, me’n vaig emportar aquestes càlides paraules en el viatge de retorn, per afrontar -que no superar- novament la intempèrie.




diumenge, 6 de novembre de 2016

La lluita exemplar de les persones transgènere


En aquest vídeo imprescindible, un grup de persones trans denuncia el maltractament rebut en la Unitat d'Identitat de Gènere (UIG) de l'Hospital Clínic de Barcelona. Els diferents testimonis també elogien la innovadora alternativa oferta a Trànsit, a la mateixa ciutat. 
Font: Plataforma Trans*forma la Salut.



Si ara mateix haguéssim de recordar els nostres principals referents del col·lectiu trans, segurament pensaríem en la soldat nord-americana Chelsea Manning, que és a la presó i ha patit tortures, per haver filtrat informació classificada, o en la famosa Caitlyn Jenner, mundialment coneguda per formar part de l'elitista clan Kardashian. Potser també ens vindria a la memòria el terrorífic psicòpata del Silenci dels anyells (1991) o les meravelloses protagonistes de Les aventures de Priscilla, reina del desert (1994). Al nostre país, evocaríem de seguida Bibiana Fernández o algun cas colpidor aparegut a la premsa, com el d'Alan, l'adolescent que va suïcidar-se després d'haver patit un brutal assetjament a l'escola. Pel que fa a la comparació amb diferents cultures, tal vegada haguem sentit a parlar de les hijres de l'Índia, les kathoei de Tailàndia o els fa'afafine de Samoa, entre molts altres grups d'éssers humans, que no encaixen en l'hegemònica classificació binària dels sexes i els gèneres. 

Comptat i debatut, la majoria de nosaltres disposem de ben poca informació, malgrat que no es pot negar que s'han fet passos endavant, en matèria de visibilització. Al meu entendre, caldria ressaltar amb especial èmfasi l'activisme del col·lectiu transgènere i l'exemple que aquest suposa pel conjunt de la societat. Si només ens centrem en el món de l'espectacle i els abusos que esdevenen mediàtics, no ens adonarem mai de la necessitat de reconèixer el seu llegat, el qual té una especial rellevància en el camp de la salut mental. El mes d'octubre és important, en aquest sentit, perquè en diferents països es reivindica la necessitat de despatologitzar la transsexualitat, encara present en l'influent manual  de l'Associació Americana de Psiquiatria (APA), el DSM-5 (disfòria de gènere), o en el de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), el CIE-10 (trastorn de la identitat). A Espanya s'han fet tímids avenços atès que en certes comunitats, com ara la madrilenya, la canària o l'andalusa, ja no és necessari "disposar" d'un diagnòstic psiquiàtric per a començar el tractament hormonal a la sanitat pública. 

Afortunadament, Catalunya s'ha sumat recentment a aquesta iniciativa despatologitzadora. El passat 24 d'octubre, el conseller Toni Comín i diversos representants de la Plataforma Trans*forma la Salut, van presentar un model pioner d'atenció a les persones trans. No hem d'equivocar-nos i pensar que aquesta és una conquesta que tan sols han de celebrar les persones directament beneficiades pel canvi. Tal com assenyala un dels testimonis del vídeo, tots  plegats podem ser víctimes del paternalisme, la tutoria o la violència en l'entorn hospitalari. Per altra banda, el lobby psiquiàtric no s'acarnissa simplement amb ells sinó que els seus tentacles abracen sectors cada cop més amplis de la societat -ho hem denunciat a bastament en aquest blog-. Hem de reconèixer, doncs, a la comunitat trans la seva perseverança, en moments realment foscos, perquè amb el seu coratge ens mostren que realment és possible d'avançar cap a la construcció d'una societat més rica, plural i humanitària. Gràcies pel vostre valuós llegat: seguim cap endavant!








dissabte, 29 d’octubre de 2016

L'alternativa als antidepressius existeix: demanem-la!





Abans que el metge o el psiquiatre ens estampin una recepta, tenim dret a ser adequadament informats de les alternatives existents als antidepressius, tant o més eficaces i sense efectes secundaris.



En aquest blog hem parlat en nombroses ocasions dels punts febles del model biomèdic i dels terribles danys que causa una pràctica centrada en el mateix. Alhora que es posa en evidència la flagrant decadència de l'esmentat enfocament, és important presentar quines opcions alternatives serioses tenim a l'abast. Ahir llegia a la revista de divulgació Investigación y Ciencia del mes d'octubre que The Lancet ha publicat recentment un article sobre l'eficàcia de l'Activació Conductual (AC) per a tractar la depressió, la qual es considera més senzilla i econòmica d'aplicar que la Teràpia Cognitivo-Conductual (TCC). La troballa científica obre les portes a abordar els estats d'ànim decaiguts amb estratègies psicològiques, en diferents institucions, mitjançant un entrenament relativament senzill als professionals. Cal afegir que a través d'aquesta intervenció s'han obtingut bons resultats, tant en els casos moderats com severs i que, de passada, s'eviten els nombrosos efectes adversos dels antidepressius. Imaginem-nos la quantitat de psicofàrmacs que s'estalviarien en col·lectius especialment vulnerables, com ara les persones grans internades en una residència, per posar només un petit exemple, si s'optés per l'AC. Al mateix temps, es contribuïria a fer-los l'estada en l'entorn més significativa i agradable. La imatge d'un ancià sedat, assegut durant hores davant d'una pantalla de televisió, podria ser cosa del passat.

Trobo esperançador que els resultats de les investigacions  no es quedin reclosos en l'àmbit estrictament acadèmic o professional perquè, si els usuaris n'estan assabentats, tindran més capacitat per sol·licitar de forma argumentada les millors teràpies disponibles i, en tot cas, rebutjar aquelles recomanacions que considerin nocives. Penso que és igualment necessari respectar la diversitat d'enfocaments en psicoteràpia per tenir una perspectiva més rica i àmplia dels problemes psicològics, sense oblidar mai la necessitat de treballar de forma rigorosa i sistemàtica. Un dels múltiples aspectes que trobo interessants de l'AC és el rol actiu que confereix a la persona afectada i la manera que té de concebre la depressió, la qual, a diferència del model biomèdic, no es percep com una disfunció interna, fruit d'algun desequilibri neuroquímic sinó més aviat com una situació poc gratificant, en la qual la persona deprimida està immersa. És possible sortir-se'n, si es segueixen uns passos concrets, sempre tenint en compte el ritme  de cadascú i els valors més importants en la seva vida. L'enfocament conductual també dóna importància als factors biogràfics, un fet que permet comprendre de manera més humana el sofriment, perfectament tractable sense necessitat d'apel·lar a malalties inexistents. Si està demostrat que podem superar els obstacles vitals sense drogues ni estigmes, per què hauríem de conformar-nos amb el contrari?





dijous, 20 d’octubre de 2016

Soroll als carrers, silenci als mitjans



A dalt, un dels centenars de taxistes que feien sentir la seva veu, el passat 15 d’octubre, circulava davant de la Borsa de Barcelona. A baix, una part de l’extensa cadena humana formada per protestar contra els tractats de lliure comerç, situada davant de la seu de Bankia de Plaça Catalunya. Fotos: Clara Esquena.




La complicitat dels mitjans amb els responsables dels abusos polítics i financers no és cap secret però hi ha ocasions en què aquesta repulsiva connivència es fa evident amb una particular intensitat. El passat dissabte, qualsevol vianant que donés un tomb pel centre de Barcelona -o qualsevol altra ciutat que acollís la mateixa manifestació- s’hauria adonat de l’extraordinari malestar que allí s’hi expressava. El passavolant hauria sortit immediatament de la seva letargia consumista per a submergir-se en un absorbent corrent contestatari. Què passa, aquí? -s’hauria preguntat-.
Una munió taxis circulava per les principals artèries, mentre feia sonar les botzines i exhibia cartells d’oposició al TTIP, el CETA i el TiSA. Més tard arribarien els tractors, els sindicalistes, els yayoflautas, els membres de les diferents marees, els col·lectius feministes, els podemites, els partidaris del Procés Constituent i un llarg etcètera de participants que segurament em deixo. Amb les seves pancartes, megàfons, samarretes, perruques i consignes feien notar que actualment s'està gestant quelcom realment greu, que condicionarà dramàticament el nostre futur, si no es fa res per evitar-ho. Després de presenciar aquella efervescència i de conèixer l’estocada econòmica i democràtica que, efectivament, suposaran els esmentats tractats de lliure comerç, hom esperaria que l’oposició esdevingués notícia de portada perquè és difícil de conviure diàriament amb uns mitjans que criminalitzen o silencien sistemàticament la dissidència. T’aixeques pel matí i vols creure que encara hi ha algun forat pel qual respirar.
En comptes de l’esperable ressò mediàtic, en arribar a casa, vaig posar el canal 3/24 durant una bona estona i no va aparèixer la notícia per enlloc. L’endemà, cap portada de diari la recollia. A l’interior, si buscaves amb paciència, t’hi podies trobar alguna fotografia en un racó, acompanyada d’un modest peu que no oferia cap contingut rellevant. Com si es tractés d’una anècdota sense importància, les multitudinàries manifestacions van passar per les principals cadenes i capçaleres sense pena ni glòria. Malauradament, com deia, l'escandalosa coparticipació amb el frau no és una excepció sinó que ha esdevingut el pa nostre de cada dia. N'explica bé el rerefons Pere Rusiñol, a l’article De cuarto poder a extensión del poder, publicat aquest mes a la revista tintaLibre (pàg. 7):

“Cuando, en 2012, el empresario Luis del Rivero denunció en la Oficina Antifraude al entonces presidente de CaixaBank, Isidro Fainé, por haberse embolsado 24’5 millones de euros del fondo de pensiones sin haberse jubilado realmente -sólo había pasado de director general a presidente-, se requería como mínimo una buena lupa para encontrar la noticia en la prensa tradicional, salvo muy contadas excepciones. Con independencia de su repercusión jurídica, ya que la denuncia fue archivada, la noticia habría abierto en circunstancias normales un debate social sobre las retribuciones multimillonarias de los directivos en tiempos de crisis, pero Fainé apenas tuvo que dar explicaciones porque muchos de los grandes medios ni siquiera publicaron la noticia. Y es que las circunstancias distan mucho de ser normales.

Por entonces, Caixabank ya se había incorporado al accionariado de Prisa -el primer grupo de comunicación de España, nucleado en torno a El País y la SER- con el control de aproximadamente el 10% del capital y un puesto en el Consejo de Administración; había consolidado una especie de fusión fría con Godó -el primer grupo de comunicación de Cataluña: La Vanguardia, RAC1, 8tv- al nombrar a Javier Godó vicepresidente de La Caixa; y se había erigido como uno de los principales anunciantes del país -directamente o a través de los conglomerados del IBEX de los que es accionista de referencia, como Telefónica, Repsol  y Gas Natural- en un contexto de hundimiento de negocio de los diarios, que pasaron a depender de la magnanimidad de la banca, del respirador asistido de los grandes anunciantes y de la opaca publicidad institucional. Resultado: casi nadie se enteró de que Fainé se embolsó en el punto más agudo de la crisis 24’5 millones de euros por una jubilación que distaba mucho de ser real”

Enmig de la gentada que conformava la manifestació del dissabte hi bullien milers d’històries que haurien d’haver estat recollides pels extraordinaris periodistes a l’atur que hi ha en aquest país. Molts d’aquells rostres eren la viva imatge del sofriment silenciat, susceptible d’aprofundir-se amb noves mesures inhumanes. Tan sols una gota, en un oceà d’experiències: un senyor gran estava a Passeig de Gràcia, assegut en un banc. En un cartell a terra, havia escrit amb rotulador el seu particular via crucis hospitalari, que li ha fet perdre un ull, a causa d'unes negligències  explicables en el context de les retallades. La seva dona va arribar més tard, per fer-li saber que ja era hora de recollir els trastos, que se n’anaven a plaça Catalunya. Abans de marxar, l’home em va donar una targeta de la P.A.C -Plataforma d’Afectats per la Crisi- de Badalona. La tinc davant meu i me la miro. En el revers s’hi pot llegir: Rescatem persones, no bancs! D’això es tracta, és clar.





dilluns, 17 d’octubre de 2016

Xerrada sobre la memòria






"Consells per treballar la memòria, dia a dia"


A càrrec de Clara Esquena i Freixas

Psicòloga

Divendres 21 d'octubre, a les 19h

Biblioteca de Palafrugell

Sala polivalent

C/ Sant Martí, 18

Entrada lliure. Cal portar paper i llapis.




Resum: En aquesta xerrada repassarem alguns conceptes bàsics sobre la memòria i exposarem com aquesta es transforma, a mesura que ens fem grans, sofrim algun tipus de dolor o travessem per un procés depressiu. Revisarem quins són els oblits quotidians més freqüents i desgranarem quines estratègies cognitives podem seguir per evitar-los, tot basant-nos en el caràcter associatiu de la memòria. Sabies que el consum de determinats fàrmacs pot ser perjudicial, mentre que l'adequada gestió de l'estrès pot resultar beneficiosa? Com ens influeixen l'exercici físic o l'ús de les noves tecnologies, a l'hora de consolidar els records? No t'oblidis d'apropar-te a la biblioteca per descobrir aquesta i moltes altres curiositats!




dimarts, 11 d’octubre de 2016

Etiquetes psiquiàtriques, font d'estigma





Durant el Dia Mundial de la Salut Mental s’acostuma a parlar de l’estigma que pateixen les persones diagnosticades amb alguna malaltia mental i es fa una crida a abolir-lo. Paradoxalment, amb prou feines s’esmenta una de les causes principals d’aquest estigma: les etiquetes psiquiàtriques, darrerament esteses en el món dels infants, els flamants objectius de les grans empreses farmacèutiques. De ben petits, se'ls educa perquè entenguin els problemes quotidians d’una determinada manera, simplista i fal·laç, que arrossegaran fins a l'edat adulta.
Imatge extreta de CCHR International.



Al principi em va semblar una anècdota sense importància fins que em vaig aturar a pensar-hi detingudament. En diverses ocasions, he vist com en fòrums de debat sobre problemes psicològics alguns usuaris es presenten a si mateixos d’acord amb l’acrònim del trastorn que els ha assignat algun facultatiu. En  comptes de l’esperable: ‘Hola, em dic X i em sento angoixat quan…Això em passa d’ençà que…He provat de superar-ho a través de…’ em trobo amb relats tan empobrits com: ‘Hola, pateixo TOC, TEPT i TAS’ i tot seguit s’esmenta la recepta prescrita per a cada patologia, les dificultats existents per a conviure-hi i tolerar els efectes secundaris dels psicofàrmacs. En l’exemple, les sigles permeten que l’internauta exposi sense més dilacions els símptomes presents en el llistat del Trastorn Obsessiu Compulsiu, d'Estrès Posttraumàtic i d'Ansietat Social. 
Ignoro si les etiquetes en qüestió els han caigut totes de cop o bé responen a diversos intents fallits però està clar que els etiquetats es troben ben lluny d'afrontar la situació amb un mínim de sentit comú. S'hi llegeixen casos colpidors, en aquests espais de debat, de persones que han estat drogades amb tantes pastilles diferents que el seu maldecap principal ha esdevingut desintoxicar-se. Saben perfectament com van entrar en aquesta roda demencial però no tenen idea de com sortir-ne perquè si retiren els fàrmacs, encara que sigui progressivament, experimenten un malestar tan significatiu que aquest és interpretat com una recaiguda del trastorn diagnosticat. I tornem-hi que no ha estat res. Afortunadament, nombrosos pacients afectats s'han querellat contra els gegants farmacèutics a causa de les seqüeles patides després d'haver consumit medicaments creats especialment per a curar trastorns ficticis. Recomano l'excel·lent documental emès per TV3, 'Pastilla busca malaltia', sobre el fenomen de la promoció de patologies i la lluita titànica que tiren endavant diversos consumidors, greument damnificats.
En el moment de llegir aquests testimonis es fa explícita de forma clara i dramàtica la deshumanització a la qual hem arribat a través de la medicalització del patiment i de quina manera el relat hegemònic ha segrestat la forma que tenim d’explicar-nos les adversitats vitals i les estratègies humanes d'afrontament, tot reduint-les a etiquetes d’una simplicitat insultant. Segons els psiquiatre Allen Frances, que coneix des de dins el manual de diagnòstic psiquiàtric DSM,  perquè en el passat va participar en la seva elaboració, les noves versions converteixen en patologies les reaccions humanes normals als contratemps habituals però es dóna la contradicció que, a la pràctica, s'abandonen els casos vertaderament greus, una realitat especialment dura als Estats Units.
A banda dels efectes secundaris adversos dels antidepressius, ansiolítics, antipsicòtics, hipnòtics i companyia penso que paga la pena recordar altres danys col·laterals, com ara la manca de recursos destinats als contextos socials on sorgeixen els problemes psicològics. Com que suposadament es tracta d'afeccions individuals, que emergeixen dels desequilibris neuronals, no cal pensar massa en els entorns conflictius. En el cas de les escoles, per exemple, problemes severs de comportament es camuflen actualment sota l'etiqueta de TDAH o Trastorn Bipolar, que de vegades eximeixen els alumnes d'assumir les conseqüències dels seus actes, la qual cosa es tradueix en una creixent manca de respecte i de responsabilitat. Les implicacions educatives són enormes i tot sovint no som capaços de percebre'n l'abast. També es dóna el fenomen de la despolitització, del qual ja hem parlat en aquest blog i de la indefensió que suposa creure que allò que et succeeix és una malaltia interna sobre la qual tens un control limitat. Avui llegia a la premsa que una de cada quatre persones al món pateix un trastorn mental. Cal donar la raó a aquest titular, que no és gens sensacionalista. Si tenim en compte que els criteris per a diagnosticar-los cada cop són més inclusius, aviat arribarem al 100% d'afectació. Ja podem córrer cap a la farmàcia!




dimecres, 5 d’octubre de 2016

La silueta de Gary Cooper



La silueta de l’actor Gary Cooper es destaca en aquesta imatge del clàssic de Fred Zinnemann, High Noon (1952) [Sol davant del perill]



Si agaféssim l’agenda de qualsevol psicòleg d’aquest país i comptéssim la quantitat d’homes que atén, en comparació a les dones, de ben segur que hi trobaríem encara una diferència notable, a favor de les clientes. Quan Tony Soprano, el capo de Nova Jersey de la coneguda sèrie d'HBO, acudeix al despatx la doctora Melfi pels atacs de pànic que pateix,  se n’avergonyeix i prova d’amagar-ho tant com pot a la banda de mascles alfa que l’envolten, els quals, en assabentar-se’n, ho interpreten com un autèntic signe de debilitat i crisi de poder. En el decurs dels diferents capítols, queda palesa la forma a través de la qual es construeixen socialment els prejudicis masclistes i homòfobs, que acaben per adoptar fins i tot els mafiosos més reticents. El cafre de Tony Soprano es lamenta, una i altra vegada de què, avui en dia, tothom necessiti ajuda terapèutica i es pregunta què se n’ha fet de la mena d’home que encarnaven actors com Gary Cooper: el tipus fort i silenciós -the strong silent type-, que interioritzava les seves emocions i no anava plorant per les cantonades.

Aquestes idees podrien semblar cavernícoles -els gàngsters de la televisió no representen la majoria d’homes- però seria un error el fet de creure que hem superat determinats estereotips. A l’hora d’abordar la diferència de comportaments entre sexes, encara em trobo amb explicacions com aquesta: “Els homes i les dones tenim cervells diferents i per això actuem de forma desigual”. Se suposa que el cervell femení és bàsicament emocional, verbal i “multitasca”, la qual cosa ens fa més proclius a acudir al psicòleg quan ho necessitem i a implicar-nos en diverses activitats a la vegada. ¿Volíeu un argument més sòlid per quedar-vos a casa, mentre planxeu, parleu per telèfon i feu dormir la mainada?. Però la farsa biologicista encara pot anar més enllà i ésser utilitzada per argumentar per quin motiu, en el decurs de la Història, les dones no hem destacat en el camp de l’art o de la ciència. És clar, hi estàvem com un peix fora de l’aigua.

L’esmentada naturalització de la diferència, a través de la fisiologia o l’anatomia cerebrals -no entro a valorar la resta de l’organisme-, és un mite que ha estat seriosament qüestionat a través d’investigacions com les que ha dut a terme Rebecca M. Jordan-Young (2011), però que tanmateix encara és defensada aferrissadament per persones properes al món de l’educació -si més no, jo n'he conegudes unes quantes-. Quan proves d’aportar un argument contrari se’t llancen directament al coll, tot adduint que es tracta de troballes científiques consolidades i que per tant no es poden rebatre. Queda clar que pertanys al bàndol de l'activisme irracional -qui sap si pel teu cervell femení-. No els ho puc pas retreure perquè en el seu moment jo també em vaig deixar seduir per aquesta retòrica d’autoajuda, recoberta per una pàtina de cientificitat.

El cas és que, en els nostres consultoris, els homes manifesten un tipus de sofriment que no es pot comprendre sense apel·lar  a la forma a través de la qual han estat socialitzats. La desesperació experimentada en una situació d’atur, per exemple, ha d’ésser valorada tenint en compte que potser  el treballador acomiadat ha estat educat per esdevenir el proveïdor principal de la família i, en veure's desposseït d’aquest rol fonamental, la buidor resultant és incommensurable. Les elevades taxes de suïcidi o d’alcoholisme masculí, en determinats contextos de desocupació, així ens ho deixen entreveure. També és prou habitual que els homes se sentin confrontats per l’entorn quan, davant d’una situació d'hostilitat, no hi responen amb violència. Els ho poden retreure amb indignació: "Per quin motiu et vas quedar de braços creuats? Per què no t’hi tornaves?"

Un exemple excel·lent del xoc existent entre els rols masculins tradicionals i els contemporanis el trobem a la película sueca Turist (2014) [Força major], on s’hi presenta un cas ben interessant de qüestionament de la virilitat. La història mostra la cruïlla de valors actual, gens fàcil de resoldre. Tomas és un pare de família que reacciona amb por i s'escapa davant d'una allau, tot deixant la dona i els fills abandonats, durant unes vacances als Alps, mentre estan asseguts en una terrassa. L'incident acaba en falsa alarma però provoca una profunda crisi familiar i de parella -una vertadera allau-, d’incertes conseqüències. El director del film,  Ruben Östlund, va explicar en una entrevista que l’original idea se li va ocórrer arran d’un succés real que van patir uns amics seus quan eren a l'estranger. En aquest cas, la situació límit va ser un atracament en una botiga, al qual el marit va respondre tot saltant darrere del mostrador. La seva dona no podia digerir aquella "covardia" i per més que ell intentava justificar els motius de l'impuls de supervivència, no podia trobar-hi una explicació. Simplement adduïa que ell no era cap heroi, en una pel·lícula d’acció, capaç de rescatar-la. Malgrat que ambdós van sortir-ne il·lesos, també els va costar de superar plegats que el marit no hagués reaccionat de la forma “masculina” esperable, davant d'una escena de perill. Potser és que la silueta de Gary Cooper encara dirigeix els nostres passos.