diumenge, 30 de desembre de 2018

Coratge pel 2019


Imatge extreta de Wirakei School


Ahir em van ensenyar un vídeo espantós penjat per dues adolescents gallegues a l'Instagram en el qual les noies expressen la seva admiració pel partit d'extrema dreta de moda: Vox. Trobo meravellós el fet de viure desconnectada dels relats difamadors dels professionals de l'odi però, per més que m'hi esforci, sempre me'ls acabo trobant i aleshores em donen una bona bufetada, quan menys me l'espero. És preferible ser conscient dels discursos «desacomplexats» que agafen força dia rere dia per aprendre a afrontar-los, malgrat les frustrants limitacions existents.

Les adolescents del tristament famós vídeo s'expressen de forma grollera i cruel, alhora que demostren una profunda ignorància respecte els temes sobre els quals opinen a pulmó obert: l'avortament, la violència masclista, la reassignació de sexe, la dictadura franquista i les polítiques migratòries. No només resulta esgarrifosa la seva lacerant incultura i la violència verbal que exhibeixen sense cap mena de rubor sinó també el suport que han rebut per part d'usuaris que estan d'acord amb el seu discurs reaccionari.

Elles no són les vertaderes «protagonistes» de l'enregistrament i per tant és absurd assenyalar-les com a úniques responsables d'unes paraules tan ferotges. Som les persones adultes, principalment, les que ens hem de preguntar on hem fallat perquè unes noies de tan sols catorze anys no mostrin la menor sensibilitat vers la brutalitat extrema patida per éssers humans que conviuen en la seva mateixa societat, els quals, al damunt,  consideren responsables de la violència patida.

En aquesta recerca de respostes, encara se sol evitar la crítica directa a la Transició. A aquell combat contra el franquisme que mai no va ésser lliurat i ara ens esclata als morros. Hem provat d'escapolir-nos-en de les mil maneres, d'aquella lluita: a través de les drogues, la televisió escombraria, les fantasies de progrés o el consumisme compulsiu. Mentre ens entregàvem en cos i ànima a l'escapisme, els neofranquistes es preparaven a consciència per assaltar un poder que mai no els ha estat del tot hostil. Ves per on, el monstre sempre torna, ben aixoplugat pels qui  practiquen un silenci còmplice. Les noies de Vox només són el reflex d'una amnèsia voluntària i devastadora.

A qui llegeixi aquest post no li desitjaré un «feliç 2019» perquè no me'l puc creure. Espero que tindrem prou coratge, això sí, per afrontar conjuntament uns mesos incerts i segurament dolorosos. Hauria de ser un any de reconeixement sincer per a totes aquelles persones represaliades que mai no s'han rendit i han pagat un preu massa elevat pel seu compromís amb la democràcia. Són un far a dins d'un mar de foscor. Mil gràcies per ser-hi.




dilluns, 24 de desembre de 2018

Celebracions per compromís


Getty Images


En arribar les festes nadalenques, un dels dilemes que sorgeix és si cal assistir o no als àpats als quals hem estem convidats, en l'àmbit familiar o laboral. La problemàtica no rau en com «sobreviure» el dinar o el sopar en qüestió -tal com hem comentat en altres ocasions, aquíaquí, o aquí- sinó directament si convé fer-hi acte de presència. Els dubtes acostumen a ser més acusats quan han esclatat conflictes seriosos durant l'any i encara ho són més en el cas que s'hagin patit episodis d'assetjament psicològic o algun altre tipus d'abús, de manera directa o vicària. 

Aquesta no és pas una qüestió anecdòtica, si tenim en compte com n'han quedat d'erosionades les relacions humanes, en el context de les privatitzacions, la reforma laboral i l'austeritat. Si ens centrem en l'entorn del treball, un dels temes que s'acostuma a posar damunt la taula en els consultoris de psicologia és la desconfiança vers els companys o superiors, que poden percebre's com a adversaris amb «dues cares», els quals, després d'haver-te dedicat un somriure radiant d'orella a orella, són ben capaços de clavar-te la punyalada per l'esquena, en el moment més inesperat, sense mostrar cap senyal de contradicció entre un gest i l'altre. 

Malauradament, aquesta percepció, que unes quantes dècades enrere hauria semblat un xic paranoica, queda confirmada massa sovint per una realitat despietada. Els empleats són tractats habitualment com a mocadors pensats per a ser usats i llançats posteriorment a la paperera. Després de rebre un tracte denigrant, és comprensible que no quedin cap ganes d'interpretar un paper estel·lar al voltant d'una taula, per més Nadal que s'apropi. De fet, em fa la impressió que en algunes empreses no es conceben aquestes «joioses» trobades com una oportunitat per a millorar les relacions entre col·legues sinó com l'escenificació d'una pretesa normalitat, encaminada a emblanquir les manques de respecte més ignominioses.

En aquestes perverses circumstàncies, a la meva manera de veure, és aconsellable actuar en consonància amb els propis sentiments, a fi i efecte que la forçada alegria festiva no esdevingui un nou acte de simbòlica humiliació. Si encara queden dubtes, es poden apuntar en un paper totes les ocasions en les quals hàgim sentit la nostra dignitat trepitjada i potser llavors es veurà més clara la decisió que cal prendre.

Bon Nadal per a tothom, especialment per a les persones íntegres, sensibles i vertaderament respectuoses que sobreviuen en aquest món enfosquit. 



dimarts, 11 de desembre de 2018

Tinc problemes de memòria: què puc fer?



El portal Mundopsicólogos té una secció de consells psicològics i recentment m'han demanat si podia col·laborar-hi. Avui enllaço l'article que hi he escrit (en castellà), sobre la necessitat d'enfocar de manera rigorosa el tractament dels problemes de memòria, en persones de totes les edats. Cal evitar les actituds derrotistes però també les falses expectatives. Si els ve de gust llegir-lo, poden fer-ho clicant aquí.

dimarts, 4 de desembre de 2018

Vaga de fam, dues qüestions espinoses


L'exposició visual al menjar i l'eventual alimentació forçada dels presos polítics són un parell de temes controvertits que cal valorar des d'un punt de vista psicològic i que han tingut nombrosos precedents en la Història. Imatge extreta de Fine Art America.


D'ençà que va començar la vaga de fam indefinida dels presos polítics catalans per a denunciar la dificultat d'acudir a instàncies judicials europees, a causa del bloqueig del Tribunal Constitucional, que han emergit tot un seguit de polèmiques respecte el tracte que cal dispensar-los. Paga la pena de recollir-les i comentar-les també aquí perquè tenen una indiscutible rellevància des del punt de vista de l'afectació de l'anomenada salut mental. A banda de la repercussió psicològica vinculada a les seqüeles estrictament mèdiques, determinades circumstàncies hostils poden suposar-los un problema afegit.

En el cas de Sánchez i Turull -suposo que per a Forn i Rull succeirà el mateix- els mitjans s'han fet ressò del fet que, malgrat que dejunin, el protocol de Lledoners estableix que ambdós hauran de tirar endavant amb la rutina habitual, la qual cosa inclou l'assistència al menjador i la realització de les tasques que hi tenen assignades. A banda de l'esgotament físic que pot comportar aquesta exigència, cal valorar l'efecte de l'exposició visual als aliments. Tal com va explicar el mestre de les Illes Jaume Sastre al programa Preguntes Freqüents, aquesta no és precisament recomanable quan no els pots ingerir. En base a la seva pròpia experiència l'any 2014 i de la qual havia parlat prèviament amb Jordi Sánchez, el professor va recordar que el més recomanable era no mantenir cap mena de contacte amb el menjar i que el vaguista estigués acompanyat en tot moment d'algú que en controlés l'estat de salut perquè si sorgís alguna complicació, n'hauria de respondre el màxim responsable del centre on estan reclosos.


Una altra qüestió espinosa que s'ha posat damunt la taula és què caldria fer -desitgem que aquest moment no arribi mai- si la salut dels presos empitjorés de manera dramàtica.  Fora de l'àmbit penitenciari, aquests dilemes són coneguts també pels psicòlegs a l'hora d'abordar estats crítics de persones amb anorèxia nerviosa, els quals susciten tota mena de reaccions tant a favor com en contra de les intervencions dràstiques. En alguns mitjans s'ha publicat que, a part de l'ingrés hospitalari previst, com a mesura extrema, un jutge en podria autoritzar l'alimentació forçada a través de sèrum i per indicació del metge. Ara bé, també s'ha apuntat que el codi deontològic dels professionals de la medicina no inclou cap acció que vagi en contra de la voluntat del pacient; així ho han exposat diversos facultatius en diferents mitjans. 

Com a exemple d'aquesta darrera polèmica podem esmentar les vagues de fam de les sufragistes  en la seva lluita per a aconseguir el vot per a la dona ara fa un segle i que no desperten l'interès dels periodistes -l'omnipresent Gandhi acapara gairebé tota l'atenció. Aquelles dones extraordinàries, fermament determinades, van patir autèntiques tortures, entre les quals les alimentacions forçades, denunciades en la il·lustració d'aquest post i que els van comportar greus conseqüències. Un altra vulneració flagrant dels drets humans, no massa coneguda tampoc, la van patir els detinguts del camp de concentració de  Guantánamo, sotmesos a la mateixa cruel obligació. Esperem que les veus del passat siguin compreses i no s'hagin de sofrir tants turments en el present. Tot el meu suport als vaguistes i a les seves famílies.