La meva vida. Capítol setè.
El Príncepblau i jo, no sempre hem vist clars els rols que ens han assignat
Estimats amics i pacients lectors, torno a agafar el fil de la meva petita biografia per situar-lo en els horrorosos moments que vàrem haver de viure i que segurament us resultaran un xic familiars. La terrorífica visita que es personà a palau, ben poc tenia a veure amb les frivolitats de la meva amiga Blancaneus, cabòries risibles, dignes d’una comèdia liviana.
Una nit de lluna nova, em van desvetllar els plors de la princesa Sol. Era un fet insòlit perquè feia temps que s’havia recuperat dels còlics i acostumava a tenir un son impertorbable. Vaig acudir a consolar-la i, en mirar per la finestra de la cambra, vaig haver de pessigar-me per confirmar que no vivia dins d’un d’aquells malsons, que a voltes em sobresaltaven en plena nit, amarada de suor. A l’altra banda del fossat, hi vaig albirar una silueta monstruosa, que rugia i escupia foc pels queixals. Aquell soroll generava uns tremolors espaordidors, semblava ben bé que la terra s’hagués de partir en dos. Les temibles flamarades il·luminaven el firmament de tal manera que tot el cos se’m va estremir. Amb la nena en braços, vaig córrer a avisar el Príncepblau, que també s’havia desvetllat. De fet, tot el palau s’anava despertant de mica en mica i es posava en guàrdia, per fer front a la imminent amenaça.
El rei i la reina, en canvi, no semblaven gens sorpresos. Ja coneixien aquesta mena de visites, molt freqüents en els reialmes catalans. Se sabien la història de memòria. El cruel animal, un drac de dimensions colossals, volia donzelles per cruspirse-les, una darrere l’altra, fins que li toqués el torn a algun membre de la família reial. Per prevenir el vessament de sang, el primer pas fou enviar un colom missatger a la recerca d’un conegut cavaller, especialista en aquesta mena de gestes i que, segons deien, matava dracs com mosques. Un cop enllestida la missió, tenia el gentil costum de regalar unes quantes roses a les dames aterrides i ploroses. Gaudia quan narrava els heroics esdeveniments que protagonitzava i procurava que algun escrivà en deixés constància. Quina va ser la nostra sorpresa, quan ens arribà la seva negativa! Segons una nota, signada pel seu secretari, el cavaller es trobava de baixa, per excés de tensió acumulada. No volia saber-ne res més, de bèsties llefiscoses. N’estava fins al capdamunt de llances, escuts i armadures. Més endavant, vàrem saber que va optar per dedicar-se a la literatura i l’art de la jardineria, la seva autèntica vocació. I els resultats no foren gens menyspreables! Un determinat dia de primavera, cada any sens falta, aconseguia que una gentada sortís al carrer a regalar-se llibres i flors. Però no ens desviem del camí, estimats, tornem a la nostra història.
Descartada l’alternativa del cavaller, tots els ulls es giraren vers el Príncepblau, en qui el rei tenia dipositades totes les esperances de continuïtat, en la seva tasca a l’exèrcit. Els soldats esperaven ordres impacientment, decidits a sortir a la caça i captura del mostre que ens sotjava. Jo coneixia perfectament el meu marit i sabia que aquella comesa no li feia cap mena d’il·lusió. Ans al contrari. Ell és un apassionat de la lectura i la instrucció, al mateix temps que és al·lèrgic a qualsevol forma de violència. Invertia bona part del dia a ensenyar els nens i nenes a treballar plegats per assolir objectius i no entrar en baralles i discussions absurdes, que només feien que corcar l’ànima. Com podria dirigir un exèrcit? Em va confessar que se sentia saturat per les pressions i que aquest havia estat el motiu pel qual havia estat tan absent, llunes enrere. Estava mort de por, ni tan sols sabia com havia de posar-s’hi per vèncer el drac! Escoltant les seves paraules, un record, com un llampec, va creuar el meu pensament. Vaig anar a buscar aquell verí de color blanc que m’havia entregat la vella fetillera i vaig amagar-lo acuradament a dins de l'escot. Li vaig aconsellar que actués com el seu pare tenia previst i ordenés a les tropes que marxessin a l’alba. L’única condició que vaig posar fou que em permetés acompanyar-lo. Vaig pregar que ho acceptés en nom del nostre amor i que em tingués tota la confiança perquè sabia del cert de quina manera havíem de donar mort a la bèstia.
Dit i fet. L’endemà al matí, ens disposàvem fer via cap al bosc, on s’hi havia amagat el drac. Vaig encomanar-me als meus pares, al cel siguin, perquè em donessin forces per a la batalla. El meu principal temor, com us podeu imaginar, era que la princesa Sol es quedés òrfena de mare, tal i com m’havia passat a mi. Malgrat que la meva presència entre els soldats no va ser gens ben vista, vaig justificar-la tot argumentant que era necessària una persona que curés les ferides, per a la qual cosa -vaig mentir- tenia certes aptituds.
Ho deixo aquí, fins la propera entrega en què us revelaré l'apassionat desenllaç del present episodi. Fins llavors, romaneu ben allunyats de les bèsties i conserveu-vos amb salut.
Sempre vostra,
Una nit de lluna nova, em van desvetllar els plors de la princesa Sol. Era un fet insòlit perquè feia temps que s’havia recuperat dels còlics i acostumava a tenir un son impertorbable. Vaig acudir a consolar-la i, en mirar per la finestra de la cambra, vaig haver de pessigar-me per confirmar que no vivia dins d’un d’aquells malsons, que a voltes em sobresaltaven en plena nit, amarada de suor. A l’altra banda del fossat, hi vaig albirar una silueta monstruosa, que rugia i escupia foc pels queixals. Aquell soroll generava uns tremolors espaordidors, semblava ben bé que la terra s’hagués de partir en dos. Les temibles flamarades il·luminaven el firmament de tal manera que tot el cos se’m va estremir. Amb la nena en braços, vaig córrer a avisar el Príncepblau, que també s’havia desvetllat. De fet, tot el palau s’anava despertant de mica en mica i es posava en guàrdia, per fer front a la imminent amenaça.
El rei i la reina, en canvi, no semblaven gens sorpresos. Ja coneixien aquesta mena de visites, molt freqüents en els reialmes catalans. Se sabien la història de memòria. El cruel animal, un drac de dimensions colossals, volia donzelles per cruspirse-les, una darrere l’altra, fins que li toqués el torn a algun membre de la família reial. Per prevenir el vessament de sang, el primer pas fou enviar un colom missatger a la recerca d’un conegut cavaller, especialista en aquesta mena de gestes i que, segons deien, matava dracs com mosques. Un cop enllestida la missió, tenia el gentil costum de regalar unes quantes roses a les dames aterrides i ploroses. Gaudia quan narrava els heroics esdeveniments que protagonitzava i procurava que algun escrivà en deixés constància. Quina va ser la nostra sorpresa, quan ens arribà la seva negativa! Segons una nota, signada pel seu secretari, el cavaller es trobava de baixa, per excés de tensió acumulada. No volia saber-ne res més, de bèsties llefiscoses. N’estava fins al capdamunt de llances, escuts i armadures. Més endavant, vàrem saber que va optar per dedicar-se a la literatura i l’art de la jardineria, la seva autèntica vocació. I els resultats no foren gens menyspreables! Un determinat dia de primavera, cada any sens falta, aconseguia que una gentada sortís al carrer a regalar-se llibres i flors. Però no ens desviem del camí, estimats, tornem a la nostra història.
Descartada l’alternativa del cavaller, tots els ulls es giraren vers el Príncepblau, en qui el rei tenia dipositades totes les esperances de continuïtat, en la seva tasca a l’exèrcit. Els soldats esperaven ordres impacientment, decidits a sortir a la caça i captura del mostre que ens sotjava. Jo coneixia perfectament el meu marit i sabia que aquella comesa no li feia cap mena d’il·lusió. Ans al contrari. Ell és un apassionat de la lectura i la instrucció, al mateix temps que és al·lèrgic a qualsevol forma de violència. Invertia bona part del dia a ensenyar els nens i nenes a treballar plegats per assolir objectius i no entrar en baralles i discussions absurdes, que només feien que corcar l’ànima. Com podria dirigir un exèrcit? Em va confessar que se sentia saturat per les pressions i que aquest havia estat el motiu pel qual havia estat tan absent, llunes enrere. Estava mort de por, ni tan sols sabia com havia de posar-s’hi per vèncer el drac! Escoltant les seves paraules, un record, com un llampec, va creuar el meu pensament. Vaig anar a buscar aquell verí de color blanc que m’havia entregat la vella fetillera i vaig amagar-lo acuradament a dins de l'escot. Li vaig aconsellar que actués com el seu pare tenia previst i ordenés a les tropes que marxessin a l’alba. L’única condició que vaig posar fou que em permetés acompanyar-lo. Vaig pregar que ho acceptés en nom del nostre amor i que em tingués tota la confiança perquè sabia del cert de quina manera havíem de donar mort a la bèstia.
Dit i fet. L’endemà al matí, ens disposàvem fer via cap al bosc, on s’hi havia amagat el drac. Vaig encomanar-me als meus pares, al cel siguin, perquè em donessin forces per a la batalla. El meu principal temor, com us podeu imaginar, era que la princesa Sol es quedés òrfena de mare, tal i com m’havia passat a mi. Malgrat que la meva presència entre els soldats no va ser gens ben vista, vaig justificar-la tot argumentant que era necessària una persona que curés les ferides, per a la qual cosa -vaig mentir- tenia certes aptituds.
Ho deixo aquí, fins la propera entrega en què us revelaré l'apassionat desenllaç del present episodi. Fins llavors, romaneu ben allunyats de les bèsties i conserveu-vos amb salut.
Sempre vostra,
Princesa Ventafocs
Comentaris