dissabte, 31 de desembre de 2011

La nostra història. Capítol novè.




Sóc la princesa Sol i vull explicar-vos la desgràcia recent que ha viscut el nostre regne. El futur el veiem fosc però tenim forces per lluitar. Resistirem.



Els meus pares han insistit perquè em posés a escriure aquestes ratlles. L’any que s’acosta compliré la majoria d’edat i asseguren que haig d’estar preparada per afrontar temps difícils. Algun dia, espero que sigui llunyà, hauré de rellevar-los en algunes de les tasques que realitzen i volen que entengui bé tot el que està succeint, sense perdre ni un sol detall. També diuen que a ells els van explicar moltes mentides i desitgen que jo ho vegi tot més clar, que no em deixi entabanar, amb històries falses i promeses vanes.

Us ho explicaré amb les meves paraules. I no serà fàcil perquè el que us haig de contar és l’episodi més trist que he conegut en la meva vida. La mare va narrar-vos els esforços titànics que va fer la nostra família per procurar remuntar la crisi provocada per les pluges, que van arruinar les collites i van depauperar la nostra existència material. Malgrat que el reialme es va enfonsar en la misèria, els meus pares estaven decidits a prosperar, amb intel·ligència, treball i honestedat. Els pobres desconeixien la força obscura que ens sotjava d’amagat, a punt per entrar en escena. Aquesta vegada, no es tractava tan sols d'un drac, com aquell que ens va atacar quan jo era només un nadó, sinó d'una maldat molt més poderosa i terrible. Feia temps que observava que alguna cosa no rutllava i ara penso que hauríem d’haver actuat abans, d’una manera o altra.

Les vaques magres començaven a engreixar-se, gràcies a l’esforç de molts anys. El meu pare va pencar de valent per a l’educació dels infants. Ma mare va aconseguir uns comptes gairebé impecables, en els llibres de Palau. L’avi vivia pràcticament retirat de les seves obligacions però l’àvia continuava al peu del canó, fent mans i mànigues per conservar les bones relacions amb els reialmes veïns. També vetllava perquè cap vilatà es quedés sense sostre i els millors especialistes conservessin les mesures de salubritat indicades, per evitar les epidèmies. No es pot pas dir que tiréssim coets però, de mica en mica, la llum s’escolava entre els núvols i teníem motius raonables per a l’esperança. Per part meva, puc dir que he gaudit d’una vida austera però feliç. No he tingut grans privilegis però mai m'ha faltat l'estimació i el recolzament de la meva família i els companys que he conegut pel camí.

Tot va canviar radicalment quan va arribar el meu oncle a Palau, el germà gran del meu pare: el Príncepdelacicatriu. És un home francamente tenebrós, la seva presència em provoca esgarrifances. L’anomenen així perquè li van marcar la galta, en una baralla en la qual va donar mort a un temible general. Té fama d’haver derrotat tot aquell que ha gosat plantar-li cara. La seva carrera sanguinària és notables però, tot i això, té el do de la paraula. Va arribar de les Amèriques, amb la pretensió que tenia la solució definitiva per sortir del forat. Es va voler reunir amb els meus avis, sense que el pare i la mare hi fossin presents. Per sort, un lacai va fer l’espieta i ens va fer cinc cèntims de la trobada secreta. Segons el seu criteri, les despeses eren massa elevades i calia retallar-les dràsticament, si realment volíem remuntar. En cas contrari, el pou es faria més i més profund. Com que els meus avis tenen dos dits de front, van negar-se en rodó a tirar endavant els seus suggeriments.

Aquella mateixa nit, va convidar-nos a un gran sopar, tant suculent que el meu pare feia anys que no el probava i jo puc dir que mai l’havia tastat. Peixos enormes, carns tendríssimes, vins i licors de les millors collites. Pastissos, gelats i fruita fresca per atipar l’estómac més golafre. Al final de l’àpat, el meu oncle va proposar un brindis especial, pel futur del regne. Va omplir personalment la copa de l’avi i el va animar a considerar novament la seva proposta de salvació, com ell l’anomenava. Era una estratègia que s'estava aplicant arreu. El rei s’hi va negar per segona vegada. En beure el darrer glop, va caure abatut a terra. Enverinat. Mort. Després tot va succeir d’una revolada, tant de pressa que ni tan sols puc recordar-ho amb exactitud. Un exèrcit ferotge es va apoderar de Palau. El traidor de la cicatriu es va col·locar la corona i va jurar que salvaria el reialme del drama de la pobresa. A partir d’aquell dia, manaria quines plomes havien d'escriure la seva gloriosa història. Decidiria quins soldats castigarien els dissidents subversius. Faria matar els coloms que enviessin missatges inconvenients. Eliminaria les partides "inútils", com les destinades a cuidar malalts, educar la mainada o recolzar els artistes, en les seves creacions.


No us penseu pas que ens vàrem quedar de braços plegats, davant d'aquesta sagnia. La resistència va ser dura i encara continua.

En tindreu notícia, amics, potser serà la meva mare qui us en revelarà les novetats.

Molta salut i resistència, per al nou any.
La vostra amiga,
Princesa Sol.



L'autèntica ventafocs, la saga continua


Les princeses no sempre viuen felices i mengen anissos. Algunes no encaixen en el paper que els han assignat i altres han d'afrontar interminables adversitats, carregades de força i de coratge.















Una nova ombra amenaça amb destruir la vida al regne.




Propera entrega, aviat a les seves pantalles...




dilluns, 26 de desembre de 2011

Conte d'hivern, amb vistes a la Sagrada Família



Vaig trucar a la meva ETT, eren exactament les 17h. Un 22 de desembre. Encara no havia cobrat el mes de novembre i esperava que m'haguessin ingressat tot el que em devien. Però no. Tenia exactament 25 € al banc i el meu marit estava a l'atur, sense ni cinc a la butxaca. Aquella tarda, havia de comprar els regals pel nostre fill, per fer cagar el tió, i quatre coses per picar, perquè ja tenia coll avall que no faríem cap sopar de l'altre món. A l'altra banda del fil, l'enèsima secretària que havia vist desfilar per aquella empresa, em va contestar, tota pàmfila, que no tenia ni idea del que podia haver passat i que el responsable no hi era per donar-me una resposta. Sabia que m'estava mentint, la molt porca. En tenia la convicció perquè els enganys descarats eren marca de la casa. Vaig agafar un bus a la parada més propera i em vaig plantar a l'oficina, per veure si tenia un parell d'ovaris per dir-m'ho a la cara.

Vaig trobar-los tots dos, la mar d'animats. L'encarregat i ella estaven rient, davant de la pantalla de l'ordinador. Miraven una postal de Nadal pornogràfica, feliços com dos gínjols. Es partien el cul. Em van tractar com si fos una pidolaire, que va a demanar almoina. Això em va enrabiar més que totes les boles juntes. La meva fúria va caure sobre ells, com el llamp de Júpiter.
Desgraciats! ¿Us penseu que he estudiat història de l'art, parlo quatre idiomes i em deixo la pell com a guia turística per haver d'aguantar dos imbècils com vosaltres? Les ganes de riure se'ls van tallar en sec, quan van veure que començava a esparracar papers i brandar una cadira de plàstic a l'aire, vermella com un pebrot. Més blancs que la cera, van provar de calmar-me com bonament van poder. Llavors si, van demanar mil disculpes i em van prometre que l'endemà mateix tindria l'ingrés. Quan vaig marxar d'aquella oficina merdosa les cames em tremolaven de la ràbia, però de cobrar, res de res. L'endemà estàvem tan escurats com sempre i sense perspectives immediates de prosperar.

El meu marit s'ho va agafar millor. Va dir que encara teníem menjar al rebost i que podríem fer un sopar prou digne. Ell havia col·laborat molts anys en campanyes de recollides de joguines. De ben segur que, aquesta vegada, li'n podrien donar unes quantes pel nen. Em va deixar anar un dels seus sermonets de la muntanya, sobre la solidaritat, el materialisme de les festes i no sé quantes històries més. El més important era que estàvem junts, teníem salut i ens estimàvem. Que si pensa en les criatures que viuen al carrer, que si les guerres i els desastres naturals, que si les famílies que són a l'hospital, pobres, el que deuen estar passant, aquests dies. Va arribar un punt que vaig desconnectar, perquè cap discurs , per més benintencionat que fos, hauria pogut apaivagar la meva frustració infinita.

La tarda del 24 vaig sortir a fer un volt pel barri, per intentar relaxar-me i prendre distància de tot. Em vaig aturar davant de la Sagrada Família. Aquell temple em fascinava i no em cansava mai de contemplar-lo, per més turistes que hi hagués acompanyat, amb les cares embadalides i les càmeres fotogràfiques, sempre arran de l'ull. La façana de Gaudí era la meva favorita i, quan en repassava tots els detalls, semblava que em calmava una estona. El pobre home va morir més pelat que una rata, el va atropellar un tramvia i ara els altres es feien d'or, gràcies al seu talent. Si s'aixequés de la seva tomba, vaig pensar, segur que estaria tant o més enrabiat que jo. Aquests pensaments em van acompanyar fins a la porta de casa. En entrar, el primer que vaig veure va ser el pessebre que havia fet el meu fill, amb figuretes de fang. Per sort, ell no entenia gaire res del que passava. Després vaig mirar l'arbre de Nadal, una silueta tota estranya, de forma indefinida, elaborada amb caixes de cartró. Feia molt fred i tenia ganes de plorar. Quan em va mirar la cara, al meu marit li queien les llàgrimes, galtes avall. Sabia com se sentia i el vaig abraçar. El nen ens va venir a buscar, amb una capsa de kleenex a les mans. De sobte, aquell gest innocent ens va fer venir ganes de riure, a tots tres. Semblàvem ximplets, entre somnriures i sanglots, vaig dir. Segur que vindrien temps millors.





dijous, 22 de desembre de 2011

Lucía i els pirates



L'escriptora Lucía Etxebarria va escriure al seu Facebook que deixaria de publicar, atès que el nombre de descàrregues il·legals a la xarxa superava les vendes de seu últim llibre i no es veia amb cor de sobreviure de l'ofici. L'anunci ha causat un autèntic rebombori virtual. Foto extreta d'aquí.



A Espanya torna a governar el Partit Popular i Lucía Etxebarria ha provocat -involuntàriament o no- un altre escàndol sideral. Sembla que tot sigui al seu lloc, en aquest racó de món, tan previsible i encarcarat. Determinats drames cíclics esgotarien fins al màrtir més sofert. Com que amb el primer tema m'embolicaria força, escullo el segon, sense ànim de tirar més llenya al foc sinó d'extreure quelcom positiu d'aquest foc creuat, entre la famosa autora i els pirates. Personalment, no penso que es tracti d'un debat entre bons i dolents. Una picabaralla entre víctimes i lladres. Simplement, estem davant d'un conflicte del nostre temps, que demana alguna solució. Al marge del discurs més estèril, en el fons, hi ha un tema de rabiosa actualitat, que mereix tota la nostra consideració.

Per començar per algun lloc, em situo en l'escenari del Premi Nadal de l'any 1945, que va guanyar una joveníssima Carmen Laforet, amb la colpidora novel·la Nada, un retrat sense concessions de la Barcelona de la postguerra. En ple franquisme, la història d'Andrea i la seva desestructurada família, em sembla vertaderament subversiva. Laforet va donar vida a un personatge innocent, aparentment fràgil, que recull el llegat ferotge del passat més immediat del seu país. Al meu entendre, Andrea és també una heroïna atemporal. Un ésser sincer i autèntic, que prova de sobreviure en un entorn hostil. Aquell esdeveniment social, va causar un bon sotrac en la vida de Laforet, que no es va sentir tan reconeguda pel brillant talent que posseïa i la força desbordant del relat premiat, com per la seva projecció pública. El tractament que va rebre l'artista, clarament discriminatori, del qual també ha parlat en alguna ocasió l'escriptora Lluïsa Forrelland, va distanciar-la de la seva dedicació literària. L'assaig d'Israel Rolón i Anna Caballé, Carmen Laforet, una mujer en fuga, aprofundeix més en aquesta qüestió. El cas Laforet no deixa de ser un altra mostra dels convulsos conflictes d'una època, personalitzats en la figura d'una escriptora.

Cinquanta-tres anys més tard, Lucía Etxebarria tindria entre les mans el cobejat guardó. Beatriz y los cuerpos celestes narra una història que està a un nivell diferent de l'anterior. Aquest cop, la polèmica també estaria servida, malgrat que en una altra direcció. Ara no es tractaria de marginar la creativitat femenina, a favor d'un rol més adequat sinó de qüestionar la qualitat de la novel·la. La crítica es va acarnissar amb Etxebarria, tot acusant-la de llançar-se als braços de la literatura més comercial i promoure una imatge d'autora-personatge, que pretenia augmentar les vendes del seu producte de forma exponencial, al marge de la profunditat artística. A Etxebarria se li ha reconegut el compromís social i el tractament desacomplexat de la identitat sexual, per exemple, si bé també s'ha vist embolicada en denúncies per plagi, de les quals no sempre ha sortit ben parada. Com va succeir amb Laforet, no es tracta pas d'un fet aïllat, sinó que l'esperit comercial ha transformat el món del llibre. Tampoc es pot dir que la majoria d'escriptors hagi aplaudit aquesta metamorfosi, atès que recullen una part irrisòria dels beneficis obtinguts. Massa sovint, les produccions més mediàtiques, mediocres i complaents amb el poder s'emporten els llorers, mentre que l'autèntic talent es veu escombrat o reduït a les cendres de l'oblit, per part dels mitjans.

I ara arribem als controvertits pirates, que han irromput a l'escenari sense que ningú els en donés permís. Les editorials treuen foc pels queixals, perquè veuen disminuïts els seus ingressos. Les seves queixes són plemanent legítimes, com ho són les d'aquells artistes que no poden sobreviure del seu valuós treball. Amb tot, al mateix temps, existeixen iniciatives autogestionades a Internet que prosperen amb èxit, malgrat les descàrregues gratuïtes. Com poden conviure ambdues realitats? Al blog Orsai, Hernán Casciari ha penjat un article titulat Para ti, Lucía -no sé si pensava en la cançó de Serrat-, que ha tingut un impacte considerable a les xarxes socials. El seu és un exemple clar de com l'anomenada pirateria és perfectament compatible amb un tractament realment digne de l'autor i unes bones vendes. La realitat ha tornat a canviar, malgrat l'aparent immobilisme. Quan hagi passat tot el xivarri, haurem de cercar fórmules per adaptar-nos. Finalment, podria ser que tots plegats hi sortíssim guanyant.



dilluns, 19 de desembre de 2011

Kim Jong-il i la dictadura orwelliana


Expressió de dolor extrema entre els nord-coreans, arran de la mort del dictador comunista Kim Jong-il. Foto extreta del diari El País.



Entre l'any 1947 i 1948, el britànic George Orwell escrivia una de les novel·les distòpiques més famoses de tots el temps: 1984. El nom de l'obra va sorgir, simplement, de capgirar les dues darreres xifres de la data en la qual va ser concebuda. L'autor volia cridar l'atenció sobre els perills de les dictadures i transportava el lector a un paisatge humà apocalíptic, on hi manava la tirania del socang. La mirada constant del Gran Germà controlava el més mínim detall, fins i tot podia entreveure els propòsits secrets dels aterrits habitants d'Oceania, que havien esdevingut individus mecanitzats, mancats de qualsevol essència humana. No es pot negar que les metàfores que utilitza Orwell són fascinants i, de manera indirecta, ens porten a reflexionar sobre la naturalesa de la democràcia i amb quina facilitat la podem perdre. La creació d'una nova llengua, la temible propaganda del règim, les guerres permanents, el delicte del crimpensar i, sobretot, l'entregada decisió amb la qual el partit vol liquidar el passat. Un vell costum totalitari, la batalla per controlar la memòria, és la tasca a la qual està entregat el protagonista. Fins que un bon dia té la mala ocurrència de posar-se a reflexionar pel seu compte...

Orwell va quedar profundament colpit per la manera com la premsa espanyola transmetia els cruels esdeveniments de la Guerra Civil, la ferotgia amb la qual es tergiversava la realitat, fins al punt que no tenia res a veure amb la pròpia realitat. Ja aleshores, es preguntava de quina manera s'explicarien, a les generacions futures, les escenes bèl·liques que ell va presenciar. Tants anys després, cal reconèixer que el seu interrogant manté la vigència. La Història camina massa a poc a poc i Orwell va ser un visionari.

L'èxit de 1984 va ser aclaparador; tant és així que la trobem referenciada a totes hores, amb qualsevol pretext, sobretot per assenyalar la vigilància exagerada a la qual ens veiem sotmesos els ciutadans, encara més en l'era d'internet. Malgrat que pugui semblar un univers de ciència-ficció, en submergir-se dins la vida de Winston Smith, hom té la profunda inquietud de viure en la literatura una crueltat que no dista tant del totalitarisme comunista de Corea del Nord, les dictadures pro-occidentals del nord d'Àfrica o les teocràcies sanguinàries, com la que pateixen els iranians.

Curiosament, va ser també l'any 1948 que
van dividir-se les dues Corees, un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial. La dinastia de Kim II Sung no trigaria gaire a manar amb mà de ferro. Havien de venir els gulags, períodes interminables de fam, tortures despietades, assassinats i experiments amb presoners. El Gran Germà coreà hauria de causar terribles estralls i els pitjors crims contra la humanitat. Ara que Kim Jong-il ha mort, el successor serà el seu fill, com no podria ser d'altra manera. És difícil imaginar-se res semblant a una primavera àrab sense associar-hi un autèntic devessall de sang. En presenciar les escenes de dolor dels nord-coreans no he pogut evitar recordar-me de les que reproduïa Orwell a 1984. Aquelles manifestacions histriòniques de suport al líder, o de rebuig a l'enemic, que havien de ser curosament representades, si es volien evitar duríssimes represàlies. Malauradament, aquesta vegada no es tracta de fantasia literària sinó de crua realitat.




dijous, 15 de desembre de 2011

Chelsea Clinton i la granja de pollastres


El debut de Chelse Clinton a la televisió ha rebut crítiques contundents per part de la premsa nord-americana. Alguns analistes veuen la seva aparició mediàtica com una estratègia per fer el salt cap a la política. D'aquesta manera, rellevaria els seus poderosos progenitors i donaria continuïtat a la dinastia Clinton. Foto Peter Kramer.


Convindreu amb mi que, si aspirem a viure en plena democràcia, el nepotisme és una de les múltiples xacres que necessitem combatre. Abans de la primavera àrab, Gamal Mubàrak es perfilava com a clar successor del seu pare. Els ciutadans no podien tolerar el descarat absolutisme en el traspàs de poders, la qual cosa va sumar-se als nombrosos abusos que van motivar la revolta de la plaça Tahrir. En paraules de l'escriptor Alaa Al Aswani, el faraó tractava Egipte com si fos una granja de pollastres. El govern podia heretar-se, còmodament, de pares a fills, sense que existís una autèntica participació ciutadana. No sabem si la transició serà per a millorar la terrible realitat que han patit milions de persones però, si més no, la família Mubàrak ha estat foragitada de la primera línia. El mateix ha succeït amb el coronel Gaddafi i tota la seva prole, a la veïna Líbia. Per la seva banda, la cleptocràtica Tunísia també s'ha alliberat del rapinyaire clan de Ben Ali. Aquest costum totalitari no és pas exclusiu del nord d'Àfrica sinó que també apareix als suposats paladins de la llibertat, com ara els Estats Units. Aquell indret, més enllà de l'Atlàntic, on tants viatgers han somiat amb la igualtat d'oportunitats, també pateix els tentacles dominadors de les estirps més poderoses. Sens dubte, les formes són més refinades. Però el fons és el mateix.

Chelsea Clinton no ha estat la pionera de l'endoll en una plataforma mediàtica. Malgrat la seva exquisida formació acadèmica, la cèlebre filla de Hillary i Bill no té una preparació específica per treballar en mitjans de comunicació. Va ser l'àvia de la criatura, Dorothy Rodham, qui va animar-la a adquirir un major compromís i participar en la vida pública. ¿De debò volia convertir-la en una estrella de la petita pantalla o bé pretenia preparar-la per assolir un escó al Congrés? Això és el que es pregunten alguns analistes. El debut de Chelsea ha estat qualificat com a mancat de qualsevol espurna de carisma. Veurem si apunta bones maneres en altres àmbits d'influència o bé persisteix en la seva missió periodística, entre càmeres i micròfons. Com deia, prèviament, la família Kennedy, Bush o McCain van col·locar membres del seu llinatge en xous de televisió, la qual cosa també ha estat recordada pels crítics nord-americans. Si tornem al Mediterrani i ens quedem a casa nostra, recordarem els famosos 400 de Millet. Segons el lladre més nostrat, sempre són les mateixes famílies catalanes, les que remenen les cireres. Tampoc podem oblidar la llarga estela que ha deixat el franquisme i molts dels cognoms de la dictadura, que encara pul·lulen per les més altes esferes. Les maniobres per conservar la poltrona són moltes i ben variades. Recentment, es porta l'estratègia d'encolomar el mort al gendre. Convindrà pendre nota.

Val a dir que la cultura de l'endoll també es propaga pel conjunt de la societat, si bé gaudir d'un alt càrrec multiplica les possibilitats d'afavorir la família. Un reportatge de La Vanguardia, parlava del reviscolament d'aquesta xacra en temps d'atur i crisi financera, la qual diferenciava oportunament dels saludables contactes professionals. Més enllà de la voluntat de perpetuar-se,¿no caldria contemplar l'enorme error que suposa donar-ho tot mastegat als descendents? ¿Quin preu hauran de pagar, els joves ambiciosos, per haver ascendit sense mèrits propis? ¿No suposa, també per a ells, una terrible condemna? ¿Gaudiran de plena llibertat, si han de donar les gràcies per tot allò que han aconseguit? ¿Quin llast suposaran per al progrés de la vertadera excel·lència, en els camps que monopolitzin? Finalment, haurem de concloure que el nepotisme ens perjudica a tots. Encara que, indubtablement, uns ho visquin molt millor que els altres.



dilluns, 12 de desembre de 2011

Un cadàver a la via




El passat divendres, al voltant de les 22h, es va trobar el cos mort d'una dona a la via, a uns 800 m de l'estació de Maçanet-Massanes (a la imatge). La informació va aparèixer publicada a la premsa de dissabte: Diari de Girona, Diari Ara i La Vanguardia, entre d'altres.


Si mai coneixeu un escriptor que es trobi en plena crisi creativa, no ho dubteu ni un moment: aconselleu-li els trens de la Renfe com a font d'inspiració. Recomaneu-li que s'emporti un bloc de notes, un llapis esmolat i, òbviament, que mantingui els cinc sentits molt oberts. Si no passa res especial, que pari bé les orelles, perquè segur que algun viatger està explicant la seva intimitat amb pèls i senyals a algú, pel mòbil o en directe, sense el més mínim pudor. Assegureu-li que, malgrat que a vegades no donarà crèdit a determinats relats, que no serien creïbles ni en els serials més recargolats, aquelles històries tenen un potencial extraordinari i poden sedimentar en una magnífica novel·la. Quan faci uns dies que viatgi, en cas que s'avorrís, digueu-li que segur que ben aviat viurà -o sobreviurà- alguna de les incidències clàssiques de les línies ferroviàries, les quals el proveïran d'una bona dosi d'adrenalina, que després podrà descarregar alegrement sobre el teclat. Si hagués de ser puntual a algun lloc, que no compti amb què arribarà a l'hora. Millor que agafi un comboi anterior a aquell que li pertocaria. Unes quantes lliçons de filosofia zen tampoc li aniran gens malament.


Els amables seguidors d'aquest blog, recordareu el maltractador del tren, del qual us parlava en un post i que em va amargar el trajecte cap a Barcelona. Unes setmanes més tard, en el vagó on em trobava, un home gran va patir un problema cardíac. Va perdre el coneixement i una dona que seia davant seu va adonar-se de la gravetat de la situació. Afortunadament, la reacció va ser ràpida i de seguida el van atendre dos professionals sanitaris que es trobaven entre nosaltres. Van estirar-lo a terra, al passadís, i van contactar via telefònica amb el servei d'urgències. En arribar a l'estació més propera, a Granollers, ja l'esperava una ambulància, que se'l van endur diligentment. Haig d'afegir que tant els passatgers com el personal de Renfe vam comportar-nos de la forma més responsable i cívica possible. No sé si el bon home va arribar a l'hospital a temps ni tampoc si ara es troba bé de salut però val a dir que, en ocasions, també ens reconciliem amb l'espècie humana.

La darrera aventura, bastant més fosca i depriment, la vaig viure el passat divendres al vespre, quan tornava cap a casa després de la jornada laboral.
A l'alçada de Maçanet-Massanes, es va sol·licitar per megafonia la presència d'un altre metge, que aquesta vegada s'havia de personar a la cabina del conductor. Primer vaig pensar que es tractava d'un episodi similar a l'anterior. Al cap d'una estona, però, vàrem saber que s'havia alertat de l'existència d'un cos mort, travessat a la via i per això calia el criteri d'un facultatiu que certifiqués la seva defunció. Era igualment necessària la intervenció d'un agent de policia que, sortosament, també va acudir per ajudar. No va caldre esperar l'arribada del jutge ni els Mossos, per continuar el nostre camí. Es va optar per fer marxa enrere i efectuar un canvi de via. Malgrat les informacions recollides als diaris, el retard va ser de noranta minuts. Vaig arribar a casa amb una sensació de neguit. Si el cos es trobava en bon estat, vaig pensar, era estrany que es tractés d'un suïcidi.

El diumenge vaig llegir a la premsa més detalls sobre aquest edeveniment terrible que, tanmateix, forma part de la realitat més oculta de la nostra societat. Es tractava del cadàver d'una dona d'uns 30 anys, rossa i prima, que podria ser de l'Europa de l'Est i que presentava un fort cop al clatell. Els maquinistes van veure-la quan s'adreçaven cap a l'estació i van informar-ne de seguida. Per aquest motiu, el tren on viatjàvem no la va atropellar. El cos estava vestit i ben col·locat entre els rails, com si algú li hagués deixat a propòsit. Ara se li està practicant l'autòpsia però, en principi, la policia descarta la hipòtesi de l'homicidi i es decanta per un accident. La víctima ha estat identificada perquè duia documentació a sobre però no tenia familiars ni amics a prop que la poguessin reconèixer. No sé com ho veieu vosaltres però a mi em sembla un cas molt indicat per a Miss Marple o Hercule Poirot. Determinats misteris requereixen inevestigadors coratjosos, que estirin el fil fins a les darreres conseqüències. Llàstima que, a la vida real, els finals no siguin tan rodons, tranquil·litzadors ni versemblants. Beneïda literatura.



divendres, 9 de desembre de 2011

Raphael sempre torna per Nadal



Una de les muses del franquisme ha participat en el CD de La Marató d'enguany. A la imatge, la portada d'un disc nadalenc del 1965.




La Història recent d'aquest país és com un liquen llefiscós, que portem enganxat a l'esquena. A cada moment, apareixen mostres de la seva resistència a abandonar-nos. Aquest és el preu de no aixecar les catifes, de deixar que la brutícia es vagi podrint, mica en mica. Un dels molts interrogants que planen sobre el cap d'un fill de la Tansició està relacionat amb la incredulitat que genera la presència constant de determinades muses del franquisme a la televisió. Hem vist Raphael cantant el Tamborilero a les pantalles franquistes de Cuéntame. Hem conegut tota la seva família, a les revistes del cor, en fotos setinades i titulars aduladors, que els abracen amb tendresa. I després ens l'hem empassat infinites vegades, en gales de tota mena, amb el seu etern somriure i la seva postureta histriònica. Personalment, dins de la meva completa ignorància, no penso que la seva talla artística mereixi la quantitat d'adjectius grandiloqüents que li dediquen. Maravilloso, magnífico, estupendo... ¡qué grande eres Raphael! O sigui, sento que quelcom està fallant. Alguna porta està mal tancada i grinyola de forma estrident. No tinc res en contra d'aquest senyor. No sento odi ni rancúnia de cap tipus. Ens han ensenyat que no s'ha de remenar la merda. El passat és passat. En aquella època, tothom feia el que bonament podia. No hem de jutjar un temps que no hem conegut perquè no sabem com hauríem reaccionat, en circumstàncies similars. No m'ho empasso però puc arribar a estar-hi d'acord. El que no entendré mai , de cap manera, és que una societat que es fa dir democràtica no s'estigui de venerar les velles glòries, a cada moment. Em vaig alegrar sincerament de llegir l'article de Vicent Partal , a El Punt/Avui. Ho agraeixo de tot cor. És una teràpia magnífica per a combatre l'amnèsia corrosiva que ens han imposat. Necessitem més veus com la seva. Persones que ens recordin que aquells que van remprimir la nostra cultura, al costat del Caudillo, ara es canvien tranquil·lament de jaqueta, per participar en un projecte solidari de la televisió publica catalana. El mateix que van contribuir a què tants ciutadans haguessin de renunciar a la seva llengua, l'any 2011, esdevé una estrella de TV3. Que algú m'il·lumini, perquè no entenc res. Aquell mitjà que posa el crit al cel per les retallades, convida un artista del franquisme, com a reclam per a recaptar uns bons calerons.Vicent Partal demanava que algú expliqués tantes contradiccions. Ara que està tan reivindicativa, potser Mònica Terribas ens podria donar alguna resposta. L'estem esperant.




dimecres, 7 de desembre de 2011

Terrorífiques models



Les nines Monster High vénen acompanyades d'una poderosa campanya de màrqueting i són la sensació de la temporada


Se suposa que les Monster High tenen vocació de trencar amb la tradicional imatge de Barbie. Tan pàl·lides i amb unes cames com filferros, algunes d'aquestes nines em recorden el polèmic heroin chic de les models dels noranta, capitanejades per Kate Moss. Ben lluny d'haver desaparegut, l'esmentada estètica encara està present en els blogs que fomenten dietes draconianes , entre altres estratègies per perdre pes de forma dràstica. Reneixen també en les revistes més prestigioses. Recentment, ha esclatat una polèmica encesa a la xarxa, arran de la publicació a Vogue d'unes fotografies fantasmagòriques de Steven Meisel, a la top Karlie Kloss. Tant Meisel com Vogue s'havien mostrat compromesos en la lluita contra els trastorns alimentaris. Però ara la truita s'ha girat -capricis de la moda!- i no han pogut reprimir l'impuls de retratar un perfil completament anorèctic, a les pàgines setinades de la bíblia del glamur. Ja se sap, els compromisos. Val a dir que algunes lectores de la publicació han condemnat les crítiques perquè asseguren que es tracta d'un món que ha de convidar a somiar. Somiar.

Rebo una quantitat industrial de publicitat de joguines. D'ençà que va començar la campanya de reis dec haver acumulat una desena de catàlegs. Sense exagerar. Em fixo en les ofertes i els aparadors. També en els espots i les sèries dels canals temàtics infantils. Observo una presència aclaparadora de les nines que il·lustren el post. Són les filles adolescents dels personatges més coneguts de les pel·lícules de terror. Pobra Mary Shelley, si aixequés el cap. Què s'ha de fer amb els nens i nenes, davant de la pantalla? Personalment, en aquests casos, la dosificació em sembla fonamental però la prohibició la trobo absurda. Tard o d'hora s'hauran d'afrontar a aquesta mena d'estímuls i és important que generin una bona capacitat crítica. És a dir, com és habitual, trobo el diàleg imprescindible. Això no obstant, sempre queda el dubte de pensar si aquest filtre serà suficient. La publicitat actua a un nivell subliminal i mai no sabràs si , en algun racó del subconscient, un missatge d'autoodi pot arrelar-hi, com una llavor maligna. Per què ens ensenyen a menystenir el nostre cos, tan aviat? En fi, tampoc es tracta de capficar-se. Els psicòlegs podem ser bastant obsessius. Són moltíssims els factors que juguen en la gènesi dels trastorns mentals. En tot cas, queda dit. Aquestes nines em semblen un horror i, òbviament, no penso regalar-les ni en el pitjor dels meus malsons.



dilluns, 5 de desembre de 2011

Llàgrimes per la democràcia perduda



Una imatge insòlita ha reflectit recentment la cara amarga de la tirania financera. La ministra italiana Elsa Fornero no va poder reprimir les llàgrimes, durant la conferència de premsa on s'anunciaven les dràstiques mesures del flamant govern tecnòcrata, liderat per Mario Monti. Foto Pier Paolo Cito.



La Ministra de Treball italiana es mou bé en les entranyes de l'elit financera, d'altra manera, hauria estat complicada la seva presència en l'executiu de Mario Monti, home de Club Bildelberg i Goldman Sachs. Amb tot, les seves llàgrimes són la constatació empírica que existeix un cor humà, que batega en l'interior dels executors de les salvatges tisorades. Elsa Fornero és una dona intel·ligent i formada, per això sap que les mesures imposades en el decret que va haver d'anunciar, pomposament anomenat Salva Italia, tindran tràgiques conseqüències. El col·lectiu de la gent gran és un dels més vulnerables en situacions de depressió financera. La precarietat de les pensions i l'allargament de l'edat de jubilació representen un cop duríssim en un dels sectors més desafavorits.

La manca de recursos impactarà dramàticament sobre la salut i la qualitat de vida de milions de persones. La Ministra Fornero deu saber, també, que es tracta de mesures perfectament evitables i que aquells que mouen els fils del poder econòmic, insaciables vampirs, han sortit indemnes de l'hecatombe i no en tindran mai prou. Després d'originar el desastre en volen més. Més i més. Quan era una jove estudiant, poc es devia pensar que hauria de dedicar el seu talent a una tasca immoral, com la de retirar als vulnerables uns béns que els pertanyen amb plena justícia, només per afavorir el bon funcionament de les greixades i opulentes maquinàries dels mercats. Per això deu plorar, la senyora Fornero. Si estima el seu país, no deu estar d'acord amb colpejar-lo amb tanta crueltat. Si alguna vegada va creure en la democràcia, no deu simpatitzar amb aquest cop d'Estat encobert. En algun racó de la seva ànima, sent un dolor que no pot contenir però que no serà comparable al d'una persona que no pugui arribar a final de mes i hagi de fer cua al banc d'aliments, després d'haver estat tota una vida treballant durament. A la senyora Fornero li sap greu castigar els innocents per a beneficiar els cobdiciosos. Per això plora. Podria dimitir, però no ho farà. I el seu plor no commou pràcticament ningú.

Després d'haver escombrat Geórgios Andreas Papandreu, substituït per un altre tecnòcrata, Lucas Papademos, es fa difícil dissimular l'evident tirania a la qual es veu sotmesa Europa. Una ombra sinistra recorre la zona euro i provoca esgarrifances al seu pas. El fet d'haver perdut de vista l'esperpèntic Silvio Berlusconi tampoc constitueix un motiu per a l'alegria. Com se sol dir popularment, els italians han sortit del foc per caure a les brases. Els analistes tenen seriosos dubtes que el poder del Cavaliere hagi estat realment dinamitat, atès que encara exerceix una terrible influència sobre els mitjans de comunicació. Recomano que escolteu la magnífica entrevista que Jaume Barberà li va fer al filòsof i escriptor Franco Berardi, al programa Singulars. Va parlar dels perills del populisme, en una situació tan crítica com l'actual i va aportar algunes solucions per als desconcertats ciutadans. Penso que no podem caure en l'error de pensar que l'Estat espanyol està en una posició d'avantatge respecte altres països. Mariano Rajoy ja ha fet passos per contactar amb els peixos més grossos d'aquest temible mar de tempesta. Haurem d'aprendre a navegar en la foscor i cercar nous fars que ens guiïn, en l'incerta aventura. És un avís per a navegants.




divendres, 2 de desembre de 2011

"Shopping night Barcelona", entre l'eufòria i el desencís


Logotip de la Shopping night Barcelona. Imatge extreta d'aquí.


El passat dimecres vaig donar un tomb per la Shopping night Barcelona, que va resultar ser tot un èxit d'assistència, segons ha informat la premsa. La sensació que es vivia a Passeig de Gràcia era d'eufòria, entre tantes propostes lúdiques i les llums enceses, que feien un goig espectacular. Em va fer la impressió que ens havien extirpat de l'univers de la crisi per traslladar-nos a un paradís magnífic, tenyit d'un color esplendorós. Com que tinc la butxaca més aviat escurada -com és habitual- no vaig comprar res. Potser m'hauria animat a adquirir alguna peça de roba però els números són els que són. Segons els organitzadors, l'objectiu principal no era generar consum immediat sinó promoure aquella zona de la ciutat com a pol d'atracció comercial. Després d'haver passat una tardor horribilis, sembla que aquesta nit glamurosa sigui una terapèutica bombolla d'oxigen, que ajuda els comerciants a respirar temporalment. Malgrat les estimulants vibracions, no tothom comparteix l'optimisme.

El professor de IESE Antonio Argandoña, exposa en el seu blog els límits d'aquesta iniciativa d'estil nord-americà , per a reanimar la malmesa economia. Fa esment a la compra per impuls, la qual afavoreix una botiga concreta però no té capacitat real per augmentar el consum, atès que no existeix nou crèdit disponible. Les seves reflexions m'han fet recordar els resultats d'un estudi sobre l'addicció al shopping, un problema que ha augmentat en els darrers anys i que en l'actualitat afecta al voltant del 16'77% de la població. Val a dir que es tracta d'un percentatge majoritàriament femení, atrapat en una dinàmica de consum obsessiu, destinat a compensar un sentiment d'insatisfacció permanent. Convé recordar que durant la shopping night també hi va haver manifestacions de protesta, al voltant de l'espiral absorbent de frustració. Per altra banda, es tracta d'un dilema clàssic, durant les festes nadalenques. Ha esdevingut gairebé tan tradicional com els torrons. En aquestes èpoques de retallades i penúries, potser agafa un relleu més significatiu.

Em pregunto què passaria si, de cop i volta, ens llevéssim un dia sense rebre cap estimulació publicitària. Fora televisió, ràdio, tanques a la carretera, anuncis a internet... Malgrat que sento una sincera solidaritat cap al sector comercial, sobretot vers les petites botigues, penso que, a la llarga, experimentaríem una sensació d'alleujament. Primer potser ens faltaria l'aire, perquè els aparadors són una font de distracció però després generaríem estratègies genuïnes per a mobilitzar els recursos cap a direccions menys contaminants i perjudicials per l'estat d'ànim. També ens entregaríem a noves formes d'oci, més actives i saludables. Com que, de moment, això és ciència- ficció, acabo amb un parell d'enllaços sobre el consum conscient i responsable. També amb el desig que siguem capaços de planejar un futur més intel·ligent, moderat, feliç i solidari. Per demanar que no quedi.




dijous, 1 de desembre de 2011

Javier Bardem i els compromisos líquids



Javier Bardem i família van participar en una manifestació a favor dels drets del poble sahrauí. Recentment, l'actor recollia un premi a Nova York de mans de la reina Sofía, juntament amb altres celebritats.
Són compatibles ambdues activitats?






Mantenir un compromís ferm amb alguna causa justa no és cosa fàcil. A la primera de canvi podem caure en clamoroses contradiccions. Generem un boicot per protestar contra la teleporqueria. Per altra banda, però, mirem els programes més casposos quan ningú no hi és per a jutjar-nos. Critiquem rabiosament els mètodes carronyaires les revistes del cor i, al mateix temps, ens falten cames per comprar el darrer exemplar de
Lecturas, per conèixer els detalls més recòndits de l'últim escàndol de la temporada. Clamem contra el menjar escombraria, malgrat que de tant en tant també en consumim... Així podríem continuar, amb determinades cadenes de roba, multinacionals de la informàtica i un llarg etcètera de condemnables xacres per a la humanitat. Vivim un temps on les conviccions granítiques estan en crisi. Si tenim en compte que el món va a la deriva, tal vegada no quedarà altre remei que rescatar-les de l'oblit. A la manera de Groucho Marx, les nostres conviccions són modificables, en funció de la situació en la qual ens trobem. Senyora, aquests són els meus principis, però, si no li agraden, puc canviar-los per uns altres. Deu ser una altra característica de la modernitat líquida de Zygmunt Bauman.

A la imatge hi veiem l'encegadora estrella del firmament cinematogràfic, Javier Bardem, en una gala on hi recollia un premi de mans de la reina Sofía. En rebre el guardó, el marit de Pe va assegurar que no renunciava a les seves posicions republicanes. No sé com ho veieu vosaltres però a mi em costa una mica d'empassar. Anàlogament, seria com enxampar un vegetarià menjant un bon bistec de vedella. En descobrir-lo en l'acte carnal, afirma que no renega de les seves afinitats alimentàries. Ignoro si Bardem, en el seu discurs, va esmentar el llarg conflicte del Marroc amb el Sàhara i la complicitat del rei Joan Carles amb la monarquia d'aquell país. Tampoc sé si en va parlar amb la soferta esposa del monarca espanyol ni si van iniciar algun tràmit diplomàtic per aturar la barbàrie. En qualsevol cas, sembla que Bardem no se sentia pas incòmode per jugar a dues bandes. Tot i acceptar que ningú és perfecte, em pregunto on són els límits del compromís social i de la hipocresia. En el documental Hollywood se viste de verde, per exemple, es parlava de la suposada defensa del medi ambient, per part d'alguns actors famosos, malgrat que la indústria del cinema, en aquell indret, sigui una de les més contaminants del planeta. Personalitats solidàries com Mariah Carey, Bon Jovi i Beyoncé van cobrar autèntiques fortunes, per actuar en les festes privades de Gaddafi. ¿De debò ingnoraven la naturalesa sanguinària del seu amfitrió? ¿Quines són les fronteres, que separen la debilitat humana, del cinisme, l'afany de lucre i la voluntat de protagonisme? Finalment, ¿es pot dir que ha perdut la seva credibiltiat com a activista, Javier Bardem?




dilluns, 28 de novembre de 2011

La cirereta del pastís de Zapatero



L'executiu espanyol en funcions ha indultat el conseller delegat del Banco Santander, Alfredo Sáenz, de la pena de tres mesos de presó i suspensió de l'exercici professional. Imatge Cadena Ser.



Fa una colla de setmanes, ens qüestionàvem en aquest blog si la imposició de l'escut antímissils a la base naval de Rota, seria la darrera barrabassada del Govern de Zapatero. Una decisió profundament torbadora, en un Estat que es fa dir democràtic. Recordem que, de la mateixa manera que es va reformar la sagrada Constitución a corre-cuita, tot prescindint de l'opinió ciutadana, es va optar per la tàctica bel·licista, en la més absoluta opacitat i sense convocar ni un trist referèndum. La resposta a la pregunta ha estat que no. L'executiu socialista ha decidit posar la cirereta del pastís, justament a un pas d'abandonar la seva missió de timoners del Titanic. Ara com ara, no se sap si, en aquesta ocasió, el PP estava assabentat de la polèmica mesura o els eterns rivals se n'han mantingut al marge. Tot contravenint el Tribunal Supremo, -tan intocable per unes coses i tan superflu per les altres-, l'encara president en funcions ha indultat Alfredo Sáenz, conseller delegat de la poderosa entitat, liderada per Emilio Botín. Evidentment, la notícia ha estat celebrada en el sector bancari, que sembla destinat a no pagar un sol plat trencat. En contrapartida, els jutges han demanat explicacions, per la descarada intromissió en els afers judicials.

Si retrocedim a les nostres èpoques escolars, tots recordarem la lliçó de la separació de poders, que garanteix l'Estat de Dret. Suposadament, els òrgans legislatius, executius i judicials havien de mantenir la independència, si es volia preservar el funcionament democràtic de les diferents institucions. No cal tenir cap doctorat en dret per entendre que aquest episodi recent fa grinyolar les bases més elementals del nostre sistema. Amb l'entrada en escena de l'elit financera, l'esmentada estructura trontolla de valent. Per acabar-ho d'arrodonir, els responsables polítics es neguen a informar sobre els motius de les sospitoses ingerències. José Blanco s'ha tret de la màniga que no existeix el costum de donar detalls sobre aquests assumptes. Ens podria explicar on està escrita, aquesta norma? El mutisme s'ha convertit en una nova regla del joc. De fet, el Banco Santander també està força avesat a oferir silencis com a resposta. Quan les organitzacions pacifistes interpel·len Emilio Botín, en referència a les milionàries inversions en indústria armamentística, el director ho nega tot, sense aportar cap argument que reforci la seva postura. Potser és per l'afinitat amb el silenci que Zapatero ha culminat el seu mandat amb aquesta estranya rúbrica. Una cirereta d'un vermell tan intens, com la imatge publicitària del Santander.



divendres, 25 de novembre de 2011

Dones, no aguanteu!


Filla amb la seva mare, quadre extret de Google.


Desgraciadament, un dels temes estrella del consultori segueix essent la violència de gènere. Tant de bo aquesta fos una tragèdia exclusiva del 25 de Novembre. Setmana rere setmana n'apareixen nous casos, no tan sols a les pàgines dels diaris, també en la nostra quotidianitat més propera. Aquesta és una qüestió que em preocupa especialment i de la qual procuro ocupar-me força sovint al blog. Penso que encara no som conscients de fins a quin punt el masclisme pot ser devastador per a la nostra salut. Evidentment, els homes també se'n veuen afectats, encara que no de la mateixa manera. Per un costat, tenim l'encasellament de rols al qual es veuen igualment sotmesos. Per altra banda, quan són ells qui pateixen la violència, la mateixa tirania patriarcal els impedeix expressar obertament els sentiments i cercar ajuda, quan la necessiten amb urgència. ¿Un home de debò es deixaria maltractar per la seva parella? La crua realitat demostra que estem davant d'una xacra global i sanguinària, que no té res a envejar al terrorisme més despietat. La justícia no hi respon de forma adequada i, de moment, sembla que el drama no tingui aturador. Però no em voldria recrear en la desesperança perquè estic convençuda que l'educació té un poder extraordinari, vertaderamant capaç de donar un nou rumb a la fosca situació actual.

Avui només volia deixar un petit apunt sobre la transmissió de determinats missatges, que han passat de generació en generació i que, malauradament, romanen perfectament instal·lats en l'inconscient femení. Contràriament a allò que es podria suposar, alguns consells nocius encara circulen massivament, fins i tot entre les dones més joves. No pretenc jutjar ni culpabilitzar ningú, tan sols deixar constància d'una de les nombroses seqüeles psicològiques que ha deixat la llarga tradició misògina de la qual som víctimes. Es tracta d'una certa permissivitat, sobre allò que suposadament s'ha de tolerar dins d'una relació de parella. Una dona virtuosa, sostenen algunes, és aquella capaç de carregar sobre les seves espatlles qualsevol contratemps, per més estressant que sigui. Hi ha una paraula que tinc posada entre cella i cella: el verb aguantar. És ben cert que hi ha moments en els quals cal estar al costat de la persona estimada, perquè aquesta travessa per una dolorosa situació. Molts matrimonis tiren la tovallola, en etapes de crisi o dificultat. Però no parlem d'aquesta paciència, que pot enfortir les relacions, sinó d'una mena de flexibilitat malaltissa, que pot conduir-nos cap a un abisme aterridor. Fins que arriba un moment que ja no s'és capaç de distingir on està el límit d'allò acceptable. Primer és un comentari ofensiu. Que exagerada que ets! Després un crit. És que ve nerviós de la feina. Una empenta. Ell no és així, no tornarà a passar. Un cop de puny a la cara. És culpa meva, sempre em comporto com no ho hauria de fer... Malauradament, com deia, algunes dones encoratgen les altres a aguantar-ho tot, perquè si no ho aguantes, no vas pel bon camí. El camí de l'esposa virtuosa. Aquesta pretesa qualitat, en el fons, és l'avantsala d'un esclavatge despòtic. Avui i tots els dies de l'any hem de dir prou. No en farem res d'encendre quatre espelmes i llegir un manifest emotiu, si no ens rebel·lem de debò, en el nostre dia a dia. Només les mules de càrrega estan fetes per aguantar. Les dones hem de viure en plena llibertat.Així ho hauríem de fer saber, a les generacions futures.




dilluns, 21 de novembre de 2011

Trenta-sis anys més tard


El 20 de novembre del 1975 va morir el dictador Francisco Franco. Més de tres dècades després, qüestions com la memòria històrica i la plena democràcia resten sense resoldre. Foto extreta de Flickr.


No puc explicar-vos què feia quan Franco va morir. Bàsicament, perquè no havia nascut. He escoltat amb interès les historietes de familiars, coneguts i saludats, en una data tan assenyalada. En la majoria de casos, em feia ben bé la impressió que aquelles narracions quotidianes es referien a una mena de batalleta remota, de nul·la vinculació amb el present. Que si aquest va brindar amb cava, que si l'altre va tornar de l'exili. De la seva boca, tot semblaven bons auguris. Val a dir que també hi havia testimonis del 20-N que optaven per un silenci obstinat i escèptic, que feia grinyolar les versions més falagueres. La intuïció infantil, més aguda del que hom pot recordar a l'edat adulta, deixava entreveure els secrets més amargs del passat històric. Durant l'anomenada etapa democràtica es va imposar un nefast pacte de l'amnèsia , els fruits del qual recollim en el present. Malgrat les lliçons edulcorades que hem mamat a l'escola, els fills de la Transició sabem prou bé que quaranta anys de tirania no van morir pas, plàcidament, al llit del dictador. M'atreveixo a dir que hem carregat amb el feixuc llast del franquisme, amb més pena que glòria. Recentment, hem despertat d'una llarguíssima letargia, tan remota que ni tan sols podem evocar-ne l'origen.


Trenta-sis anys després del conegudíssim traspàs, Falange convocava la tradicional concentració nostàlgica , al Valle de los Caídos. Al mateix emblemàtic indret, la Federación Estatal del Foro por la Memoria i el Foro Social de la Sierra del Guadarrama, reivindicaven l'exhumació dels cadàvers del caudillo i Primo de Rivera, entre d'altres reclamacions. Una demostració més de la greu patologia que encara pateix aquest país, que no ha resolt en absolut els seus conflictes amb el passat. Després hi havia les eleccions generals, tan oportunament convocades en un dia tan poc oportú. Al final de la jornada, entre una cosa i l'altra, una servidora no sabia si apretar a córrer o amagar-se sota una pedra. Els resultats dels comicis venien precedits per la mordassa clamorosa als mitjans de comunicació. Com bé sabeu, els partits majoritaris imposen els seus blocs inflexibles, tot eliminant el criteri periodístic. Una vexació ignominiosa a la llibertat d'expressió, la qual, dit sigui de passada, no es limita exclusivament al període de la campanya. El mateix monòleg caspós es va imposar en els mítings, més caducats que un iogur en temps de crisi. Tanta bandereta i entrepà de xoriço fan venir ganes de fugir frontera amunt, sense ni tan sols mirar enrere. En resum: propaganda, propaganda i més propaganda. Escasses propostes per sortir del forat i zero preguntes, per part dels soferts votants. A l'hora d'informar dels resultats, com ja és habitual, poques referències a l'abstenció, vot nul i en blanc. Sobretot, cal aparentar victòries aclaparadores. Després diran que les assemblees no tenen cap sentit.

Per acabar d'arrodonir la jugada, es van registrar incomptables irregularitats, recollides a l'etiqueta de Twitter
#votodenuncia. Alguns ciutadans residents a l'estranger no varen poder exercir el seu dret a vot, mentre que d'altres van ser increpats per la policia, a causa de la seva indumentària reivindicativa. Alguns internautes també van referir-se a la suposada manipulació de nombroses paperetes, a favor d'un determinat partit. Evidentment, a tot aquest conjunt de despropòsits, cal sumar-hi l'obsoleta llei electoral, que molts espanyols consideren poc representativa. Avui som 21 de Novembre i plou a bots i barrals. Plou sobre mullat perquè a la lamentable herència que ens han regalat, sense ni tan sols demanar-la, hi hem d'afegir la supervisió implacable dels mercats. Es veu que manen més que aquell general dèspota, que fa trenta-sis anys, va morir tranquil·lament al llit.




divendres, 18 de novembre de 2011

Escandaloses campanyes publicitàries



La campanya Unhate de Benetton ha causat el rebuig encès del Vaticà i de la Casa Blanca. Els diferents muntatges fotogràfics estan inspirats en el petó històric dels dirigents comunistes Erich Honecker i Leonid Brèjnev. L'artista Dmitri Vrubel va plasmar-lo en el Mur de Berlín


Tot caminant per Passeig de Gràcia, ahir em va sorprendre la cua que hi havia davant de la botiga H&M. Ignorava què podia motivar aquella gentada, que s'arrenglerava pacientment en una llarga filera. Un exèrcit de formiguetes, restava dempeus, durant no sé quanta estona, per vés a saber quina promoció. No vaig poder resistir la temptació i vaig apropar-m'hi per tafanejar. Al capdavall, jo tampoc estic al marge de la febre consumista. En contemplar l'aparador -fins i tot hi havia gent que en tirava fotografies-, vaig descobrir que la causa d'aquella expectació era la línia que Versace havia dissenyat per la coneguda marca. Contràriament al que suposava de bon principi, els preus de les peces no eren pas tan econòmics. Una jaqueta minúscula costava més de 100€, per exemple. Sacrificis monetaris a banda, l'estampat em va semblar decididament xaró. No obstant això, es convertirà en l'uniforme oficial de la temporada, com si ho veiés. La moda és així de soferta.

Després em va venir a la memòria l'espot terrorífic que passen a la televisió. La mestressa de la firma, Donatella Versace, domina despòticament els fils d'una luxosa mansió, on hi viuen noies, que són com titelles idèntics. Els laberints o les càmeres de seguretat són les seves eines de control. Al final de l'anunci, amb sàdica delectació, Donatella sentencia: my house, my rules, my pleasure. O sigui, la meva casa, les meves regles, el meu plaer. Ni els guionistes més reputats del Festival de Sitges haurien pogut crear un imaginari tan monstruós. La cara més fosca de la indústria, amb tots els estralls que arriba a causar en la salut mental de les dones, és utilitzada cínicament per a vendre productes vulgars a les masses. Òbviament, nosaltres hi caiem de quatre grapes.

Més tard, llegia al diari que la campanya que realment ha causat rebombori no és pas la d'H&M sinó la de Benetton. El currículum d'escàndols de la casa italiana és tan allargat que tampoc resulta una novetat. A diferència d'altres anys, aquesta vegada no trobo que s'hagi traspassat la frontera del mal gust. Sincerament, no veig el problema per enlloc. Em sembla discutible que s'intenti vendre roba,
com ha passat en altres ocasions, a costa de persones moribundes, menors explotats o condemnats a mort. En canvi, no veig quin delicte hi ha en difondre un missatge pacifista i de concòrdia, entre diferents religions o posicions polítiques. ¿Què ha irritat el Vaticà i la Casa Blanca? ¿La inspiració comunista de les fotografies? ¿El fet que apareguin dos homes que es fan un petó a la boca? Vertaderament, és una llàstima que els suposats paladins de la democràcia i l'amor al pròxim tinguin la pell tan fina. Per contra, no semblen massa interessats en alçar la veu contra els abusos sanguinaris de l'elit financera, entre d'altres crueltats. L'escàndol i la hipocresia, sempre de la mà. El seu amor si que és apassionat, tota la resta són banalitats.



dimarts, 15 de novembre de 2011

Burca: la democràcia és la solució



Tant el populisme ultradretà com el fonamentalisme wahhabita, utilitzen el cos de la dona per a protegir els seus interessos



Llegeixo que Plataforma per Catalunya segueix en la mateixa línia populista i utilitza reiteradament el burca com a element central de la seva propaganda xenòfoba. Recentment, la formació liderada per Josep Anglada , en un espot electoral, ha emprat la imatge d'una dona completament tapada, que contempla els atemptats de l'11-S, asseguda davant de la televisió. Aquest compendi visual mostra fins a quin punt la manipulació i la ignorància poden apoderar-se de la política. La clara intenció de difondre la por respecte una suposada invasió terrorista, condueix cap a situacions esperpèntiques. Això no obstant, apel·lar al burca és un recurs que crida l'atenció i aconsegueix un notable rèdit electoral per als partits extremistes. Fins i tot les formacions que mai no havien entonat discursos racistes pugen al mateix carro i fan servir el burca com a espantall per a frenar les propostes vertaderament democràtiques. Montserrat Nebrera, abans de dedicar-se als anuncis eròtics fallits, va arribar a passejar-se per Barcelona amb aquesta peça de roba. Les opcions més moderades, doncs, també han sentit una atracció fatal pel xarlatanisme ultradretà. L'escuma del populisme aconsegueix vots ràpids, sense necessitat de mullar-se per la l'autèntica llibertat. Els esmentats discursos no aprofundeixen en la discriminació de la dona ni tampoc ofereixen respostes a llarg termini, per assolir la igualtat de drets, sinó que es limiten a proposar mesures estrictament punitives i criminalitzadores, tant de la immigració com de l'islam.

Contràriament al que proclamen determinats propagandistes, també hi ha homes, que viuen als països àrabs, sincerament preocupats per l'abús masclista del qual són víctimes les seves companyes. Es mostren contraris a peces com el burca, l'hijab i el nicab però sense caure en la promoció de l'odi, la rancúnia ni el menyspreu. Un exemple recent l'he trobat en un recomanable llibre de l'intel·lectual egipci Alaa Al Aswani: Egipte: les claus d'una revolució inevitable. Es tracta d'un recull d'articles, anteriors a la primavera àrab, on l'escriptor hi denuncia els brutals abusos del règim de Hosni Mubàrak. Entre diversos temes, hi tracta les humiliacions constants a les dones, les quals formen part important del substrat de la revolta de la plaça Tahrir. En el seu text, Al Aswani no escatima crítiques al radicalisme wahhabita, provinent de l'Aràbia Saudita. Segons l'autor, gràcies als diners del petroli, aquesta xacra ideològica ha aconseguit expandir-se pel món àrab i ha causat terribles estralls en l'ètica política i ciutadana, sobretot a partir dels anys 80. La seva tesi és que el cos de la dona s'ulititza com a pantalla per ocultar la corrupció, la tortura i la mentida. Mentre els fanàtics estan ocupats en utilitzar hipòcritament la religió per a dictar, fil per randa, com s'han de vestir les dones, obliden la importància de rebel·lar-se contra el despotisme dels governants. De fet, el wahhabisme recomana submissió ciutadana, al mateix temps que condemna la protesta. L'escriptor apunta algunes dades significatives, com que el 75% de les dones que pateixen assetjament sexual a Egipte porten hijab i esmenta estudis que demostren que, en algunes províncies saudites, es registren índexs alarmants al respecte, també en menors d'edat. Vet aquí la paradoxa. Quant més elevada és l'obsessió en ocultar el cos femení, més ferotge esdevé l'impuls de violar-lo. La idea que l'anatomia femenina és font de pecat i l'home és un animaló irracional, incapaç de controlar els seus instints primaris, ha provocat una epidèmia d'assetjament sexual. Per a reforçar aquesta idea, recorda que la història de l'islam reflecteix un respecte profund cap a la dona i que no hi ha cap dogma religiós que imposi el nicab. Des dels temps del profeta Mahoma, fins a la caiguda de l'Al-Andalus, les dones gaudien de drets que la civilització occidental encara no havia conquerit. A banda del wahhabisme, els factors que incrementen la discriminació, diu Al Aswani, són la pobresa, l'habitatge indigne, l'educació sexual repressiva, la frustració i la injustícia social. Com a solució, demana més educació i l'abolició de l'autocràcia. Acaba gairebé tots els seus escrits amb la mateixa sentència: la democràcia és la solució.




divendres, 11 de novembre de 2011

Pobres ducs de Palma!


Torna a sortir a la llum pública l'escàndol de corrupció vinculat presumptivament a Iñaki Urdangarin. Feia temps que se sentien tocar campanes. Foto AFP.


Haig de confessar que mai no vaig entendre aquella escapada furtiva cap a Washington. Tan ben integrats que estaven a Barcelona. Ens van abandonar, així, com si res. Un parell de catalans adoptius més, abocats a l'exili. Entre La Caixa, el Barça i les vacances a Mallorca s'hi devia viure la mar de bé. Com oblidar les cròniques afalagadores de La Vanguardia, per altra banda. Aquells banys escumosos de paraules, calentons i relaxants. Quines ganes de passar fred als Estats Units. Canvia la mainada d'escola, que no són poca descendència. Fes el trasllat de domicili, etcètera. Els negocis els van empènyer a deixar el caliu de la llar. Primer és l'obligació que la devoció. O potser va ser aquell atemptat mesquí, que va patir la residència de Pedralbes. El món és ple de pertorbats. Fos com fos, els ducs de Palma van marxar i la representació de la Corona va acabar coixa, a casa nostra. Vàrem quedar atordits, orfes i desamparats, amb el llagrimall tremolós. Afortunadament, va arribar la germana de doña Letizia, Telma Ortiz, per a poder-ho compensar. L'Ajuntament de la Ciutat Comtal és previsor i li va fer un càrrec a mida. Com és habitual, van sorgir les típiques crítiques dels frustrats de sempre, que no van saber apreciar-ne el talent i l'imprescindible charme. Hi ha molta gent desvagada, amb massa temps per criticar. Malgrat que més provinciana, també tenim la Fundació Príncep de Girona, que ha apaivagat qualsevol intent de cremar fotografies i altres actes vandàlics anticonstitucionals. Al marge de Jordi Hereu, l'Audiència Nacional també vetlla per nosaltres. Les audàcies econòmiques del gendre reial eren més que conegudes, per alguna cosa va ser il·lustre professor universitari. Desconec per quin motiu ara convé airejar-les i esbombar-les mediàticament. El funcionament selectiu del ventilador és un dels misteris que algun dia m'agradaria dilucidar.
Ignoro perquè s'acarnissen salvatgement amb els entranyables Iñaki i Cristina. Tan senzills i austers. Precisament ara. Si em permeteu l'atreviment, penso que, actualment, convé promocionar un populisme antimonàrquic xavacà, pel simple fet que s'apropen les eleccions. Tenim una taxa d'aturats del 20% i es planegen més retallades. Com si tingués res a veure la velocitat amb el tocino! Quanta xerrameca barata. Parles amb aquest i l'altre i només sents barbaritats. Que si l'estafa democràtica de la Transició, que si els negocis obscurs del rei Joan Carles, que si la fortuna indecent que posseeixen, que si l'opacitat dels comptes, que si la impunitat, que si la censura dels mitjans de comunicació. Fins i tot els monàrquics més fervents tenen dubtes, a causa d'aquest rentat de cervell massiu. Espero que la justícia posi seny i aconsegueixi frenar la vergonyosa conspiració de què són víctimes. Pobres ducs de Palma!



dijous, 10 de novembre de 2011

Amors (polítics) que maten



L'espot electoral dels "tres maniquís" ha escalfat el darrer tram de la campanya. Foto diari Ara.


Les retallades en matèria sanitària, educativa i social superen les fantasies més macabres que m'hagués pogut fer en el passat, respecte la política catalana. I mireu que no tenia grans expectatives. Ja no serveix de res que cap candidat s'emboliqui amb la senyera i es posi la mà al cor. Els ciutadans estem més cremats que la pipa d'un indi. Qualsevol intent electoral de vendre l'adoració pel país és rebut amb una suspicàcia indissimulable. El proper agosarat que torni a dir que estima Catalunya tindrà tots els punts per ser un sospitós habitual. Com acostuma a passar en els afers amorosos, quant més exaltades són les promeses passionals, més fosques són les pulsions que oculta l'enamorat. Penso també en aquell crac del futbol que besa tendrament l'escut del club, mentre l'afició el contempla embadalida. A la primera de canvi, el prometedor fitxatge toca el dos amb un taló milionari, ben calent a la butxaca. A la meva manera de veure, la bombolla patriòtica es va punxar definitivament quan la policia va entrar al Palau de la Música i el saquejador Millet en va sortir indemne. La punyalada va ser majúscula i la decepció, irreparable. Una traïció d'aquestes dimensions, per força ha de condicionar les relacions futures. Ara com ara, el lladre major campa al seu aire pel carrer: la justícia no té pressa. Las cosas de palacio van despacio. Ho escric en castellà, perquè es veu que és la llengua de la intimitat. Em temo que si l'il·lustre prohom parlés més del compte, cauria la Sagrada Família, pedra per pedra. Ni Gaudí ressucitat la podria reconstruir.

Però no parlem excessivament de corrupció, que estem en plena campanya i el ventilador s'ha de fer servir amb certa precaució. No fos cas que estiréssim de la manta i aquest país es convertís en Itàlia, com deia aquell. En paraules del
molt honorable: això no toca. Hem de fer un bon ús de la nostra memòria de peix i passar pàgina de qualsevol indici de putrefacció. En aquests dies tan especials, fins i tot els corruptes surten per la TV, a donar lliçons de moral. Tot és possible, en aquesta pobra, bruta, trista i dissortada pàtria. Comptat i debatut, el panorama estava força tranquil, només ens havia sobtat alguna declaració de menyspreu de l'aspirant a ministre, sempre disposat a superar-se a si mateix. La típica xenofòbia/homofòbia publicitària, força útil per esgarrapar quatre vots despistats. Tot anava com una seda, fins que ha arribat un espot molt polèmic, per part dels opositors, que ara tornen per a rescatar-nos de la tisorada. El cavaller ardent cavalca en el seu cavall blanc, a punt per salvar la dissortada damisel·la catalana, de les urpes del drac ferotge. Mentre uns i altres es tiren els plats pel cap, la realitat supera la propaganda. Tristament, hi ha amors que maten.



dilluns, 7 de novembre de 2011

Vladimir Putin i la deshonra russa



És probable que Vladimir Putin sigui escollit altre cop president de Rússia



Imagineu-vos que viviu en un país on la principal opció presidencial és un home anomenat Vladimir Putin. Les eleccions russes són a la cantonada i tot sembla indicar que podria sortir-ne novament vencedor. Amb aquesta perspectiva, fins i tot el parell de candidats per al 20-N semblen una bona alternativa. Si tenim en compte que Putin silencia sistemàticament la veu de l'oposició, hom es pregunta de què serveix tota aquesta farsa democràtica. No cal recordar la quantitat de periodistes que hi han deixat la pell, durant el seu règim brutal. A la meva manera de veure, al marge de la minúscula finestra a la democràcia, oberta durant la perestroika, tota la resta ha estat pura barbàrie. El pitjor del comunisme és el que va venir després, va escriure algú. Sens dubte, una frase controvertida però la realitat és inquietant. La rapinya organitzada, que ha enriquit de forma descomunal els grans oligarques, ha arrossegat el poble rus novament a la misèria. Encara que ho disfressin de llibertat, estem davant la mateixa tirania de sempre. Després de les borratxeres de Borís Ieltsin, semblava que res pitjor podia succeir. Encara no coneixíem fins on era capaç d'arribar el seu successor. Veig aquest president com una mena bèstia negra que va radicalitzar-se, com ho han fet tants altres tirans, després del maleït xoc dels avions, contra les Torres Bessones de Nova York. Igual que als Estats Units ha passat amb Bush fill, no són poques les veus dissidents que acusen Putin d'orquestrar atemptats terroristes dins del seu país, per a justificar la segona guerra txetxena i retallar salvatgement els drets civils dels ciutadans. Enriquiment il·lícit, repressió, doctrina neoliberal i patriotisme: un còctel tan explosiu com eficaç. Recentment, hem conegut el seu suport al sanguinari Baixar al-Àssad, la qual cosa no m'ha sorprès en absolut.

Aquest cap de setmana de pluja he llegit La deshonra rusa, de la gran Anna Politkovskaya. Una lectura que t'engoleix com un remolí, del principi fins al final. Malgrat l'incomptable nombre d'atrocitats que s'hi descriuen, la seva veu és com una llum dins el túnel fosc de la desesperança. Politkovskaya va presenciar les conseqüències devastadores de la política de Putin, quelcom tan aterridor com inexplicable. Ho va fer sense dramatisme ni morbositat, de manera que el lector és testimoni de la brutalitat medieval de Txetxènia, com ella l'anomenava. El seu era un compromís sincer, granític i commovedor que defugia qualsevol rastre de compassió condescendent o voluntat de protagonisme. Si han existit persones com ella, podem assegurar que aquest món cruel encara no està del tot perdut. Recomano totes i cadascuna de les pàgines d'aquest llibre. Aquí us deixo un article que en va escriure el periodista Josep Ramoneda, amb motiu del seu assassinat, encara sense resoldre. La mort, lluny de silenciar-la, ha esdevingut un alteveu d'ordre mundial. Tard o d'hora, farà caure el dictador.