diumenge, 30 de desembre de 2012

Banyada ritual pel 2013


Una colla d'agosarats es llançava a les aigües de la platja de Vilassar de Mar, l'u de gener del 2012. Vídeo extret de Youtube.


A banda de les tradicions clàssiques de Cap d'Any, prou conegudes per tothom, un dels costums que ha esdevingut més popular, en les darreres dècades, és el d'organitzar remullades col·lectives, la primera jornada de gener. Malgrat que la més famosa  a Catalunya sigui a Barcelona, la pràctica ja està estesa a nombrosos municipis. He cercat una bona estona per la xarxa i no he aconseguit esbrinar d'on prové, exactament, aquesta dèria per banyar-se en unes condicions tèrmiques tan adverses. 
Desconec si es tracta d'una pràctica d'arrels eminentment esportives o bé també hi són presents alguns components rituals, de més profunditat. En qualsevol cas, si tenim en compte el glaçat panorama social que s'albira pel 2013, potser no és una idea tan forassenyada la d'entrenar-se de bon començament. Es tractaria de llançar-se temeràriament a les gèlides aigües del Mediterrani, per tal de posar a prova la nostra resistència davant de l'adversitat. 
Si reeixim en l'agosarada aventura, tal vegada també ho farem durant els propers dotze mesos, que es presenten d'allò més feixucs. Sens dubte, el coratge no ens haurà de mancar. Amb independència de si us decidiu o no, desitjo que visqueu una bona entrada d'any. El dos de gener serà un altre dia.


dimecres, 26 de desembre de 2012

Frank Capra i l'actualitat



Malgrat que se'n pugui criticar el patriotisme o la ingenuïtat, algunes pel·lícules de Frank Capra contenen una poderosa crítica social, perfectament extrapolable als nostres dies. Imatge del cartell de Mr. Smith goes to Washington (1939). 

S'ha convertit en una tradició nadalenca més, en diferents punts del mapa. El nostre país no és una excepció. La sala Truffaut de Girona, per exemple, ha projectat novament en aquestes dates la pel·lícula de Frank Capra, It's a wonderful life (1946) i alguna cadena de televisió també va emetre-la, ahir al vespre. Malgrat que se l'ha criticat per ésser excessivament ensucrat, no es pot negar que el film ens mostra un retrat implacable dels tentacles opressors de la usura, que seria perfectament extrapolable als nostres dies. Hauríem de puntualitzar que avui patim aquest fenomen corregit i augmentat,   a causa de la despietada cobdícia bancària,  la qual deixa el dolent de la pantalla a l'alçada d'un malvat escarransit, de pa sucat amb oli. No obstant això, penso que convé mirar-se la història com una paràbola, allunyada dels paràmetres estrictament realistes.

Com bé sabeu, el protagonista és un home bondadós, George Bailey, -el gran James Stewart-, que sempre s'ha sacrificat per a mantenir els valors de l'empresa familiar i a qui els deutes asfixien fins al punt que fa una temptativa de suïcidi, tot provant de llançar-se des de dalt d'un pont. A diferència de tràgics desenllaços recents, com el de Granada o Barakaldo, el seu àngel de la guarda apareix de manera providencial i el fa reflexionar sobre la importància de l'incalculable llegat humà que ha deixat al món, que no pot mesurar-se amb diners. Com si es tractés d'un esperit dickensià, l'acompanya al seu poble, perquè contempli com en seria de trista, la vida, sense la seva presència. D'alguna manera, Capra prova de reflectir la profunda buidor que patiríem sense la generositat de tantes persones anònimes, que ben sovint passen desapercebudes, rere l'allargada ombra dels personatges sinistres que mouen els fils del poder financer. Quan, finalment, Bailey recapacita i torna  a la llar, els veïns a qui havia donat un cop de mà, en el decurs de la seva vida, li retornen en forma d'ajuda econòmica la solidaritat rebuda, de manera que ell i la seva família se salven de caure en el pregon forat de la pobresa.

Malgrat que aprecio aquest popular i entranyable relat nadalenc, la meva pel·lícula favorita de Capra és Mr. Smith goes to Washington (1939) -incomprensiblement traduïda a l'estat espanyol com a Caballero sin espada-, en la qual Stewart torna a posar-se a la pell d'un jove idealista i compromès amb l'honestedat i la veritat, Jefferson Smith. Aquí, la mordacitat de la crítica hi apareix d'una forma més clara i contundent. En aquesta ocasió, el director ens mostra  la podridura moral del Senat nord-americà, motiu pel qual l'estrena no va estar exempta de les crítiques dels polítics de torn, que s'hi van sentir reflectits. No és d'estranyar que els incomodés veure's com una colla d'indolents i borratxos, gens preocupats per la tasca  que suposadament tenien encomanada. Mr. Smith, per contra, és un senador novell, escollit com a ninot de palla, que arriba carregat de nobles intencions. Desencisat, descobreix la terrible força de la corrupció -la Taylor's machine-, que esclafa qualsevol iniciativa, per petita que sigui, adreçada a millorar la qualitat de vida dels ciutadans. És famosa l'escena en la qual uns sequaços agredeixen brutalment uns pobres scouts, que miren de difondre coratjosament la veritat que proclama Smith, a través dels escassos mitjans de què disposen. Tot és en va: la premsa està completament controlada pels tentacles dels mafiosos. En diferents moments, l'espectador pot establir símils claríssims amb el moment present, la qual cosa confirma la vigència del cinema de Capra. Certament, els finals que proposa són inversemblants, però ¿què ens restaria, si no féssim valdre la nostra humanitat?



divendres, 21 de desembre de 2012

La disfressa de "Manos Limpias"


 El fundador del sindicat Manos Limpias, Miguel Bernad, és admirador declarat de Blas Piñar. Rere el tan proclamat interès en la lluita contra la corrupció, s'hi oculta la seva vertadera naturalesa... Foto:EFE.


 Cada dos per tres tenim notícies d'algun exemplar directament transportat del Juràssic, terroritzat davant del perill independentista, que amenaça amb esquerdar la sagrada unitat d'Espanya. Curiosament, a aquestes bèsties del passat els esfereeixen els nacionalismes perifèrics, mentre que les reminiscències franquistes no els incomoden per a res. La qüestió és fer enrenou i generar tabola populista, encara que els gravíssims problemes del país restin sense resoldre. La secta liderada per Miguel Bernad, que ja ha presentat queixes de dubtosa base penal, contra nombrosos municipis catalans, ha denunciat aquesta vegada l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, per haver declarat simbòlicament la seva ciutat territori català lliure. Malgrat que hom pugui trobar legítima l'oposició al secessionisme, convé recordar que en l'ADN d'aquest sindicat ultradretà s'hi troben obsessions malsanes de tota mena, entre les quals hi figura la defensa a ultrança de la Constitució espanyola, òbviament, en la seva lectura més rància. Val a dir que la presència mediàtica de la qual gaudeixen és notable, per la qual cosa convé no subestimar el seu poder de penetració en l'imaginari col·lectiu. És habitual, per exemple, que el programa El gran debate de Telecinco compti entre els seus col·laboradors amb una advocada limpia, que exhibeix gran afany de protagonisme i capacitat pulmonar, a l'hora de defensar el país dels elements viciosos que n'ataquen la puresa.

De totes les hilarants querelles presentades per Manos Limpias  recordo especialment la que van interposar contra la sèrie infantil Los Lunnis, per la seva suposada promoció de l'homosexualitat, atès que en un dels capítols hi apareixia una boda gai. L'amor entre les persones del mateix sexe és una altra de les seves màximes preocupacions. El polèmic Baltasar Garzón també ha estat objecte de la demandes compulsives del col·lectiu. Ja he expressat en aquest blog que no sóc cap fan del jutge estrella però em sembla clar que l'esmentada mania persecutòria està directament relacionada amb l'admiració que els impol·luts professen al sanguinari dictador xilè Augusto Pinochet i a l'al·lèrgia que els provoca qualsevol revisió del passat històric que no coincideixi amb els seus interessos. Paral·lelament a tot aquest reguitzell de disbarats, el sindicat mostra una altra cara, més amable i càndida, vinculada a la lluita contra la xacra de la corrupció i la mala praxi política. Revisem alguns episodis recents. Manos Limpias s'ha fet sentir de valent en la desgràcia del Madrid Arena; ha sol·licitat la compareixença de la infanta Cristina en relació al cas Nóos i també ha estat present a l'hora de demanar responsabilitats a Rodrigo Rato, pel colossal escàndol de Bankia. Vet aquí, doncs, la disfressa que a vegades escullen els personatges extremistes, que es presenten al públic com a grans defensors de la llei i de l'ordre.  Ho advertia el professor Xavier Casals, en el seu blog sobre extremisme i democràcia: compte amb la cultura de les escombres, que tot sovint empara els esperits més caudillistes. Ja n'hem tingut mostres a diferents Parlaments europeus i la tirania també pot covar-se a casa nostra. La Història ens ensenya que les tragèdies es poden repetir. No consentim que ens tornin a enredar.



dissabte, 15 de desembre de 2012

Wert i Rigau, com el duo Pimpinela


La Consellera d'Educació, Irene Rigau, ha progonitzat una plantada al seu retrògrad homòleg a Madrid, José Ignacio Wert. És una desavinença real, la seva, o té components d'espectacle interessat? Foto: EFE.

Desgraciadament, el nombre creixent de despropòsits protagonitzats pels nostres pretesos representants polítics provoquen que l'enginy dels ciutadans, a l'hora d'organitzar les protestes, es vagi refinant de forma directament proporcional al disbarat de torn. Si no es crida l'atenció d'una manera intel·ligent i vistosa és probable que la reivindicació quedi ofegada, en l'oceà d'indignació que ens aclapara actualment. L'ull tapat, a l'estil pirata, a esdevingut recentment un trist emblema de protesta contra la brutalitat policial. Les proclames, pancartes, vagues i performances per a denunciar tota mena d'abusos es multipliquen a cada moment. El món educatiu també està a la palestra, dia sí, dia també. Recordo que, per tal de manifestar el seu malestar amb el Govern dels millors, el mes de juny passat, el Marc Unitari de la Comunitat Educativa tancava el curs escolar amb un butlletí de notes, adreçat a Irene Rigau, en el qual recomanaven vancances indefinides a la Consellera, per tal que reconsiderés la seva actitud tancada al diàleg.

La convergent va assolir un excel·lent en psicomotricitat fina, per la seva impecable habilitat amb les estisores. En canvi, va obtenir un molt deficient, en les àrees de comunicació i relació amb els companys. Els mestres també van haver de cridar l'atenció de la mediocre Irene per la seva propensió a la torticoli o el que és el mateix, la malsana tendència que tenia de copiar descaradament les mesures dictades per Madrid. Les representants sindicals van fer èmfasi en la precarietat laboral dels substituts i els interins. Al mateix temps, van posar damunt la taula l'augment de ràtios a les aules i van alertar de la preocupant pèrdua de recursos que patirien els alumnes amb dificultats, així com les escoles bressol. Ras i curt, feien esment a la progressiva pèrdua de qualitat, que amenaçava seriosament l'ensenyament públic a Catalunya i  ens transportava directament a etapes ben fosques de la nostra desgraciada història.

La popularitat de la catejada alumna Rigau estava per terra, amb els professors i els pares en peu de guerra. Per sort o per desgràcia seva -aneu a saber com acabarà aquest desgavell per a CiU-, no ha calgut que la indisciplinada estudiant fes els deures que li havien encomanat durant les vacances estivals. La cruenta mossegada del Tyrannosaurus Wert l'ha col·locat en una posició ben diferent a la qual es trobava fins fa pocs mesos. Quin ha estat el motiu del canvi d'escenari? Les hemeroteques ens mostren que, quan convé tirar endavant un cop d'estat neoliberal, a banda del pànic que es necessita generar als carrers, una bona invectiva reaccionària sempre distreu l'atenció i resulta profitosa. Com que la llengua és una bona arma llancívola i una altra reforma educativa mareja el personal a base de bé, les protestes s'han redirigit cap a altres objectius. Si voleu impedir un avenç, tireu encara més enrere i veureu com assoliu el vostre propòsit. Llavors convé examinar fotografies com la que il·lustra aquest post, amb una mirada crítica. ¿Són Rigau i Wert un nou duo Pimpinela de la política? ¿Realment, s'odien tant com sembla o estan d'acord en les bases fonamentals de la seva relació? Personalment, m'inclino a pensar que es necessiten l'un a l'altre com l'aire que respiren. Potser són l'enèsima versió de la puta i la Ramoneta. Cada cop més puta i cada cop més Ramoneta.



divendres, 7 de desembre de 2012

Qui neteja la brutícia dels bancs?


Imatge extreta de Google


Després de vulnerar drets humans a cor què vols, amb total impunitat, els bancs segueixen en l'obstinada línia de voler-se rentar la cara. Fan servir una clàssica estratègia de màrqueting, amb la finalitat de greixar els mecanismes de compensació i neutralització psicològics, tan habituals en el gènere corrupte. Allà on hi ha quelcom realment podrit per camuflar, és habitual comptar amb una legió de famosos acomodats, disposats a atacar la immundícia més resseca, per un bon grapat de calés. Bé, sempre surt alguna estrella abnegada, que assegura que ho ha fet per amor a l'art. Al costat del fotògraf de torn, explica que ha entregat la generosa suma a una coneguda ONG, la qual treballa sense descans per ajudar els pobres, perquè mai no deixin de ser pobres. Ja ho he comentat en altres ocasions: aquesta gent em fa més por que una pedregada. Frega que fregaràs, rasca que rascaràs, proven d'eliminar l'adherida greixina que acumula la màfia bancària, de fa anys i panys, amb el millor dels seus somriures i una xerrameca tan barata que fins i tot faria enrojolar un infant de P-3.  La transideologia és la seva forma de vida. Són la crème de la crème de la societat. Personalment, m'estimaria més la digníssima tasca de netejar lavabos, que la de contribuir a tapar certa porqueria, reflex de la pitjor maldat que pot covar l'ésser humà en l'interior de la seva ànima. Si més no, els excrements, com la mort, ens igualen a tots, rics i pobres.

Passa i signa, tros d'ase -sembla que diguin-, perquè t'ho demana el millor porter del món. O bé: col·labora amb el recapte d'aliments i oblida't de l'estafa de les preferents. T'hem posat la mà a la butxaca i t'hem pres tot allò que bonament hem pogut però has de recordar que cal ser caritatiu, no ho oblidis mai. Hem de ser optimistes, això ho arreglarem entre tots. Sigues un bon cristià i porta'ns el teu menjar, que nosaltres el gestionarem la mar de bé. Quan ja no ens miris, continuarem amb les execucions hipotecàries. Donarem una puntada de peu al cul a aquells ciutadans que no paguen la seva casa. La policia ens hi ajudarà. Repartirà tanta llenya entre els morosos i els seus sequaços, que se'ls passaran les ganes de protestar i clamar per un món més just. Als delinqüents, els abandonarem a sota un pont, més pelats que una rata i després invertirem els seus diners en el comerç d'armes il·legals. Les nostres bombes mataran criatures i massacraran els metges que els han atès sense èxit. Llançades des de moderníssims avions, de ben amunt, enderrocaran escoles i enfonsaran la moral dels mestres, de manera que tampoc tindran esma per ensenyar-los allò que tant els convé saber per a sublevar-se. Envia'ns un sms, sigues generós, que nosaltres ens encarregarem de la misèria que tant hem contribuït a perpetuar. Als amos del banc els donaran premis, els mitjans els afalagaran i els tertulians de sempre els fregaran el cul quan convingui. I a tu, client que confies en nosaltres, et robarem fins al final dels teus dies. Ens assegurarem de fer bona la màxima lampedusiana, no pateixis perquè ni tan sols els rotatius que es fan dir d'esquerres gosaran portar-nos la contrària. Nosaltres els subvencionem. Tingues ben present que tot ha de canviar, entregat ciutadà, perquè res no canviï mai.


dissabte, 1 de desembre de 2012

La llei del silenci en l'assetjament sexual


Imatge extreta de Google


 Reprenc el fil del darrer post per procurar analitzar amb més detall  l'opacitat que tot sovint envolta els casos d'assetjament sexual, els quals són  tapats cínicament pels membres de certes organitzacions corrompudes i tenen tràgiques conseqüències per a les víctimes, massa sovint oblidades i menystingudes. Algunes d'elles són titllades de mentideres o desequilibrades, mentre que l'agressor surt indemne de la situació. En el cas de Savile, la brutalitat va ésser silenciada, rere magnífiques condecoracions, rebudes de mans d'altes instàncies. ¿Com és possible que el mal aconsegueixi obrir-se camí amb tanta facilitat? ¿Quina esperança conserven les víctimes de ser rescabalades, ni que sigui una mica, per tot el sofriment que varen haver de suportar? Centenars de menors, en edat d'escoltar encara contes de fades, que necessitaven creure en un món just, van ser violats fredament per un personatge malvat que els va manllevar la innocència i que, a diferència de les narracions infantils, mai no va rebre el càstig que tant hauria merescut.

Per tal de reflexionar sobre aquesta qüestió, agafo com a exemple un cas que està actualment als diaris, sense saber quin en serà el desenllaç, perquè l'assumpte s'embolica cada dia més. Atesos els incomptables precedents d'impunitat, hom no pot evitar formular-se una sèrie de preguntes sobre els protagonistes de la història.  ¿Qui diu la veritat i qui menteix? Vet aquí la qüestió. Anem al tema, doncs, més amb la finalitat de formular interrogants que no pas d'obtenir-ne una resposta clara. El membre destacat d'un partit polític català ha estat denunciat recentment per assetjament sexual, per  part d'una companya de files, que ocupava un rang inferior, la qual, al seu torn, ha estat acusada d'extorquir-lo. Segons el capitost de la formació, ella li hauria exigit una quantitat considerable de diners, per tal de no airejar públicament les vexacions que, en paraules d'ell, mai no haurien existit.  Des de la perspectiva de la suposada damnificada, les humiliacions sexuals van ser ben visibles pels comensals d'un sopar de la formació. Així doncs, hauria de ser relativament fàcil trobar testimonis que corroboressin els fets.  Però no ha estat així.  Ahir es va fer públic un document signat on es  negaven taxativament els esdeveniments i avui han saltat a la palestra tres dones, membres del mateix partit, les quals han assegurat -en una roda de premsa on no s'han permès preguntes-, que mai no van presenciar cap mena d'agressió. 

Al marge de la resolució final, -no pretenc fer cap judici paral·lel ni res que s'hi assembli-, considero que l'esmentat afer posa de manifest la possible influència del sectarisme,  en situacions similars, a l'hora de determinar la veracitat dels fets ocorreguts. Tal i com han exposat a bastament diversos autors, la influència dels líders tòxics es fa ben palesa en les organitzacions de la nostra societat. La trobem en mitjans de comunicació, universitats, empreses i un llarg etcètera de formacions, dominades pels tentacles dels capos de torn.  Per aquest motiu, amb independència de la innocència o culpabilitat dels acusats, la desconfiança en les resolucions judicials creix progressivament, amb la qual cosa es pot caure fàcilment en les xarxes del populisme. Immersa en la confusió, arriba un punt que pots arribar a preguntar-te si les persones vertaderament ètiques i professionals són l'excepció o bé la norma. Per esclarir una mica més la dinàmica a la qual faig esment, paga la pena recórrer a la defininció de secta. Segons el doctor Michael Langone (1988), especialista en la qüestió, seria la següent:

"La secta és un grup o moviment, que exhibeix una devoció excessiva a una persona, idea o cosa i que empra tècniques antiètiques de manipulació per a persuadir i controlar (als seus adeptes); dissenyades per a assolir metes del líder del grup; tot portant com a conseqüències actuals o possibles, el dany als seus membres, als familiars d'aquests o a la societat en general. [...] Atès que la capacitat per explotar altres éssers humans és universal, qualsevol grup pot arribar a convertir-se en una secta. No obstant això, la majoria de les organitzacions institucionalitzades i socialment acceptades, tenen mecanismes d'autoregulació que restringeixen el desenvolupament de grupuscles sectaris"

Ignoro si el doctor Langone  subscriuria aquest optimisme pel que fa a les diferents institucions d'aquest país. Personalment, no puc evitar mostrar un profund escepticisme al respecte. Lamentablement, he conegut massa persones intel·ligents, aparentment sensates, que no dubten ni un moment a encobrir la lacerant mediocritat dels  individus amb un poder superior. Tot renunciant al seu talent, es posicionen, sense cap mena de pudor però amb un temor evident, al costat dels penosos personatges que remenen les cireres. D'aquesta manera, s'allunyen paulatinament dels vincles autèntics i sincers i queden empresonades en una mena de masmorra mafiosa, de la qual és ben difícil escapar. Em temo que encara ens queda un llarg camí per recórrer, abans no aconseguim vèncer aquesta perniciosa tendència  a la submissió i el vassallatge, que també engoleix persones dignes i ben formades. És una vertadera llàstima, que la bona gent hi quedi atrapada. O n'hagi de fugir.



dissabte, 24 de novembre de 2012

Els monstres de la BBC


L'escàndol dels abusos comesos pel "carismàtic" Jimmy Savile ha posat en dubte el prestigi de la BBC, sospitosa d'haver tapat les nombroses agressions sexuals de l'estrella. ¿La llarga impunitat de què va gaudir el pederasta, qüestiona només la  famosa cadena o tota la societat britànica?

La història de l’agressor sexual Jimmy Savile conté tots els ingredients per una pel·lícula de terror perfecta, sobretot si s’explica des de la perspectiva de les víctimes. Les grans oblidades en el drama dels abusos sexuals a menors. Encara que no sóc gens entusiasta de la morfopsicologia, confesso que contemplar la cara de Savile, un cop descobertes les atrocitats comeses, em genera una profunda torbació. Al costat d’aquest rostre, entre inquietant i grotesc,  el de Bela Lugosi resultaria ideal per a interpretar el paper d’un angelet de la guarda, en un film de Frank Capra.

Òbviament, no ens trobem pas davant d’una ficció, de la qual podem escapar, tal i com marxem d’una sala de cinema, a la recerca de la tranquil·litat desitjada,  un cop apareixen els títols de crèdit a la  gran pantalla. Els centenars de nens i nenes violats, durant quaranta llarguíssims anys, eren de carn i ossos. Les ferides resten obertes i ara reclamen justícia. Van mutilar-los la innocència, quan no tenien edat per a  comprendre res d’allò que els succeïa. Un individu d’aparença excèntrica, a qui tothom adorava, els va agredir salvatgement, entre focus, càmeres i glòria televisiva. El silenci còmplice, que tantes vegades empara els poderosos més sinistres, ho va consentir. Així doncs, devia ser normal, el dany que els infligien.

Resulta gairebé impossible vèncer la incredulitat i no anar d’un diari a l’altre, a la recerca de més i més detalls del reguitzell de vexacions que va cometre el showman de la BBC, amb total impunitat. Havia treballat en locals nocturns, on diversos treballadors s’havien adonat de la perversa tendència que tenia, d’assaltar les noies més joves. Va conduir amb èxit un longeu programa a la BBC. Va gaudir-hi d’una època daurada, en la qual grans estrelles li besaven els peus. Fins i tot s’havia permès el luxe de fer broma del seu desig pels púbers, davant de la complaença del públic que l’escoltava.

Com a colofó de la trajectòria macabra, Jimmy Savile va rebre condecoracions –per què no em sorprèn?-, de mans de la Reina Isabel i el Papa. La hipòcrita filantropia de la qual presumia, va obrir-li la porta d’hospitals i fundacions benèfiques, on també hi va desplegar els seus tentacles depredadors. Avui, un cop destapat l’escàndol, després d’haver mort plàcidament al llit, a l’edat de 84 anys, tothom en renega. Algunes veus s’han alçat  indignades– a bones hores-, per retirar-ne la làpida del cementiri, perquè embruta l’honor dels difunts que reposen al seu costat. Després d’haver-lo aplaudit, ningú no vol tenir res a veure amb monstres públicament pervertits. Hi haurà, desgraciadament, una propera víctima, que tindrà prou coratge per trencar el silenci, imposat pel tabú social i l'entorn d'algun dels grans. ¿Rebrà el suport unànime d'aquells que s'escandalitzen ara, de manera pòstuma?

 

dijous, 15 de novembre de 2012

La lobotomia cultural




La mutilació de la cultura, expressada en forma d’augment de l’IVA i severes retallades pressupostàries, limita de forma preocupant la nostra capacitat de comprensió de la complexitat del món. Imatge extreta de Google.


La lobotomia fou un brutal tractament psiquiàtric, aplicat durant la primera meitat del segle XX, que consistia en seccionar quirúrgicament les fibres nervioses que uneixen el còrtex cerebral prefrontal amb les formacions nervioses de la base del cervell, amb la pretesa finalitat de corregir certs trastorns mentals, com ara l’esquizofrènia o la depressió. Tot i que la literatura de l’època va descriure millores en alguns pacients, de seguida es van observar greus alteracions de les funcions cognitives -atenció, memòria, facultats lingüístiques...-, en persones que havien estat víctimes de l’implacable bisturí. Una de les crítiques que va rebre la salvatge intervenció estava basada en el fet que els pacients patien una evident regressió a la infància, que els tornava més indefensos i manipulables, enfront de la societat. En ocasions, els condemnava a malviure en alguna institució insalubre, fins al final dels seus dies. L’arribada dels psicofàrmacs, també qüestionables, per altra banda, va reduir bruscament aquesta pràctica inhumana. Malgrat les seqüeles que van patir centenars de milers de persones, el creador de la lobotomia, António Egas Moniz, va rebre el premi Nobel de Medicina, l’any 1949, per la seva brillant contribució a l’avenç de la ciència.

Convé no oblidar la funció repressora que ha tingut la psiquiatria, en el decurs de la Història, un tema que potser abordarem més detalladament en una altra ocasió. Recordo la fascinant pel·lícula de Joseph L. Mankiewicz, Suddenly, last summer (1959), la qual aborda de forma magistral el profund conflicte ètic que suposava la lobotomia. El turmentat Montgomery Clift es va posar a la pell d’un neurocirurgià que es trobava davant del dilema de si havia d’operar una jove pacient, titllada de boja per la seva família -un paper que va brodar la bellíssima Liz Taylor-. La pèrfida tia de la noia, Katharine Hepburn, també insuperable en la seva interpretació, pretenia esborrar de la memòria de la neboda tots aquells records que la traumatitzaven i que embrutaven el nom del seu fill mort; per aquest motiu, volia convertir-la, a través de l’operació, en una desferra humana, sense capacitat de jutjar ni qüestionar la seva versió dels dramàtics fets ocorreguts durant el darrer estiu. Us recomano que us endinseu en aquesta aventura esfereïdora, que explica, de manera més simbòlica que real, la capacitat de resistència dels éssers humans aparentment dèbils, davant de la brutalitat de la censura.

De la mateixa manera que la lobotomia tenia la falsa intenció de millorar la vida dels malalts mentals, les retallades en l’àrea de la cultura es recolzen en la suada falòrnia de la reducció del dèficit, que ens ha de treure del pou de la mal anomenada crisi econòmica. En ambdós casos, tant si s’agredeix la cultura com si s’ataca el lòbul frontal, queda palesa la voluntat de destruir la part filogenèticament més avançada de les persones, l’àmbit que ens diferencia més clarament dels animals. S’oculta barroerament la perversa intenció de deixar el sector cultural en mans privades, sense pensar ni un moment en les conseqüències que es poden derivar d'una decisió tan nefasta. La pujada de l’IVA i les dràstiques retallades pressupostàries en biblioteques, museus, arts escèniques i cinemes repercutiran seriosament en la capacitat que tenim els ciutadans de comprendre la complexitat de la societat en la qual vivim. Així, els discursos fàcils i el storytelling de la política ultraconservadora i la banca, tindran més possibilitats de fer forat i convèncer les masses que no hi ha un altre camí possible. Una idea simple i única de la realitat: un vell somni totalitari. Ras i curt, al meu entendre, estem davant d’una nova peça del macabre puzle de la dominació neoliberal. Les mateixes ments retorçades que van planejar enriquir-se desmesuradament, ara han decidit que és hora d’obrir-nos el crani i procedir a l’extirpació de l’enutjosa cultura. Però també són temps de coratge i de lluita. Com la magnífica Liz Taylor, a la pel·lícula de Mankiewicz, no ens donarem tan fàcilment per vençuts.



divendres, 9 de novembre de 2012

Ana Botella, és possible fer-ho pitjor?

Al voltant de la figura de l'alcaldessa de Madrid s'hi conjuguen algunes de les pitjors xacres de la política. Mediocritat, nepotisme, fredor, incompetència i supèrbia són alguns dels mots que podrien definir-la. Imatge extreta de cuatro.com


Per a poder parlar de la senyora Botella és necessari començar pel seu nomenament com a alcaldessa de Madrid, que fa un tuf de nepotisme antidemocràtic francament difícil de suportar, si no és amb uns quants litres de colònia reconcentrada. Quan partim d'aquesta senzilla base, ens topem amb una qüestió força fàcil d'entendre. Si una persona no ocupa un càrrec públic per mèrits propis, la catàstrofe, tard o d'hora, fa la seva dramàtica aparició. I així hem arribat a Madrid Arena. Recordo com se li trencava la veu, a doña Ana, quan evocava l'aprenentatge que va suposar tenir com a referent el seu marit, José María Aznar. Quina visió tan repugnant, contemplar com algú s'emociona, en elogiar un personatge que va participar fredament en una guerra il·legal, que va causar la mort de centenars de milers de víctimes innocents. Oliver Stone plantejava que caldria jutjar-lo per crims contra la humanitat, al Festival de Cinema de Sant Sebastià. Una petició sensata, que bona part de la premsa va esmentar de passada, com si es tractés d'una excentricitat, completament fora de to. Paradoxes de la vida, el president de la FAES entregava, uns dies més tard, el premi a la llibertat a Mario Vargas Llosa. Un altre defensor dels drets dels pobles.

Quatre noies van perdre la vida, després de ser esclafades en la macrofesta i una cinquena es troba encara en estat crític. Les persones estimades clamen justícia i la resta de ciutadans restem perplexos davant de la televisió, quan sabem que l'esposa de l'inefable va tenir prou humor per viatjar a un spa de luxe a Portugal, en plena gestió de la crisi. Malauradament, una amarga sensació de déjà vu ens va assaltar després, en evocar desgràcies anteriors, que van provocar una reacció similar en els dirigents populars. Malgrat que el consistori de la capital de l'Estat tenia indicis de tota mena d'irregularitats, comeses per l'empresari Miguel Ángel Flores, no es va fer res per a prevenir la tragèdia. Segons sembla, els indicis mostren que no hi ha una autèntica voluntat d'anar al fons de la qüestió. Quin en deu ser el motiu? S'admeten apostes. Per acabar-ho d'arrodonir, els dispositius policials eren clarament insuficients però Botella només ha sabut respondre amb una tèbia mesura de tancament de locals. Amb el seu cutis exfoliat, roman impassible davant de la indignació ciutadana. Evidentment, no té cap intenció de dimitir.



dijous, 1 de novembre de 2012

Suïcidis i desnonaments




El tràgic suïcidi de J.M. Domingo a Granada, hores abans de ser desnonat, va provocar que el col·lectiu Stop Desahucios, en aquella ciutat, culpés directament els polítics i els banquers de la seva mort. El clam d'indignació ha traspassat fronteres i ha arribat a la premsa internacional. Com era d'esperar, no han faltat les previsibles veus que han titllat de desmesurada i demagògica la protesta d'aquest col·lectiu. ¿Es pot establir una relació tan estreta, de causa efecte, entre la dramàtica mort del quiosquer i la tirania financera? En el pol oposat ¿és possible negar qualsevol tipus de vinculació, entre la violència neoliberal i el fet que augmenti el nombre de persones que es senten abocades a posar punt i final a la seva existència? A la meva manera de veure, ambdós interrogants tenen una resposta negativa.

Tal i com assenyalaven els autors d'un article a la revista Psychiatry Services, relacionat amb els suïcidis de malalts mentals a la ciutat de Nova York, els desnonaments podrien  identificar-se com un factor de risc, malgrat que no es tracti de predictors imminents. Després d'analitzar els casos de tres pacients amb problemes psiquiàtrics, que van llevar-se la vida l'any 2005, dies abans de ser desnonats, amb poc temps de diferència, els professionals de la salut mental reflexionaven sobre el fet que les lleis del mercat podrien motivar que els propietaris  esdevinguessin més agressius en les seves estratègies per a foragitar els inquilins, a fi i efecte d'aconseguir uns bons ingressos, la qual cosa influiria en els tràgics desenllaços. 

A l'hora de prevenir aquesta xacra, explicaven els psiquiatres, el fet de proveir llars alternatives no és suficient sinó que consideraven que s'hauria de treballar específicament per a protegir les persones vulnerables, tot evitant aquests violents desallotjaments, els quals representen un rebuig social traumàtic i una negació dels drets humans més bàsics, alhora que suposen una vivència extremadament vergonyant per qui la pateix. Estic plenament d'acord amb les seves reflexions i penso que s'haurien d'esmerçar més esforços per a dilucidar, des d'un punt de vista científic, les implicacions financeres en l'aparició de diverses patologies i en les temptatives de suïcidi. Llàstima que hi hagi tantes línies d'investigació ocupades en treure l'entrellat de  la quantitat de serotonina que es necessita per a patir una depressió profunda. No gosaria dir si els polítics i banquers són responsables directes de determinades morts però tampoc es pot afirmar que tinguin les mans netes. M'estimo cent vegades més una protesta, per demagògica que sembli, que romandre més temps en silenci. Una altre ésser humà podria trobar-se amb la corda al coll: i si fos el nostre veí?



diumenge, 28 d’octubre de 2012

Dones (massa?) optimistes davant del càncer


Els mitjans acostumen a mostrar una actitud optimista, en dones que han afrontat el càncer de mama. Malgrat el seu admirable testimoni, la relació entre la psicologia positiva i una evolució favorable de la malaltia no està científicament demostrada. Imatge extreta de gossipfashionweek.com.

El passat 19 d'octubre es va celebrar el Dia Mundial contra el Càncer de Mama, motiu pel qual es van realitzar els habituals actes de solidaritat amb les dones que pateixen aquesta cruel malaltia. Quant als mitjans de comunicació, val a dir que no es tracta d'un tema que  abordin exclusivament en dates assenyalades sinó que s'acostuma a tocar prou sovint, sobretot a través d'entrevistes a persones que han passat pel mal tràngol i han decidit oferir lliurement la seva experiència als espectadors.  Convé assenyalar que no és habitual que hi apareguin persones que expressin obertament la desesperació o la manca de recursos -interiors i de l'entorn- que poden haver sofert a l'hora de tirar endavant amb la seva vida, en unes circumstàncies tan adverses ¿Fins a quin punt afavoreix psicològicament les afectades, l'esmentat enfocament positiu?

En una de les emissions del programa Millennium -un altre espai de reflexió, retirat de la graella televisiva-, els experts que convidava Ramon Colom van dedicar la conversa a debatre sobre el càncer. Recordo especialment la intervenció de la periodista Milagros Pérez Oliva, que ha estat afectada per la malaltia. La Milagros va explicar que s'havia sentit molt vulnerable, davant del mirall i va advertir dels punts foscos de l'allau de positivisme, atès que havia conegut persones en grups d'autoajuda que s'havien vist aclaparades pel conjunt de mostres de força i resiliència que havien expressat els companys de teràpia. Havien tingut la impressió que l'angoixa i el terror que experimentaven no eren saludables o legítims, per la qual cosa s'havien abstingut d'intervenir. S'avergonyien de la seva suposada debilitat. La col·laboradora del diari El País també va recordar l'entrevista que va fer al fill de Susan Sontag, David Rieff, a propòsit del llibre En un mar de mort (La Magrana, 2008),  en el qual hi narra la terrible pèrdua de la seva mare. La brillant escriptora nord-americana va negar en tot moment que s'havia de morir i va impedir,  sense pretendre-ho, que David iniciés el seu procés dol.

Al marge d'aquests valuosos testimonis, val la pena assenyalar que la recerca científica no ha aportat cap evidència concloent sobre els suposats efectes beneficiosos de les emocions positives sobre l'evolució de la patologia. En un article recentment publicat a la revista Papeles del Psicólogo, el professor de la Universitat d'Oviedo, Marino Pérez-Álvarez, fa una crítica lúcida i rigorosa de l'auge imparable de la psicologia positiva (PsP) i els perills que aquesta comporta. Al mateix temps, hi exposa de forma contundent la manca de resultats que avalin la seva pretesa relació amb l'oncologia (pàgs. 189-190):

"Así, los estudios no muestran que el espíritu de lucha tenga valor como factor de pronóstico del cáncer y mucho menos como factor causal. Sin menoscabo de que el espíritu de lucha puede ser una actitud muy acorde y útil para muchas personas, su recomendación como supuesto hallazgo científico a aplicar en la práctica puede llegar a ser en realidad una tiranía. [...] 
Así, aunque los estudios muestran que el pesimismo predice la salud tan bien como el optimismo, solamente se exhibe el optimismo (Coyne, Tennen y Ranchor, 2010). Aunque el tamaño del efecto medio entre optimismo y salud fue de 0,14 y entre pesimismo y salud fue 0,18, el titular y el énfasis del artículo es optimismo y salud física (Rasmussen, Scheier y Greenhouse, 2009). La noción que ser optimista mejora la salud es ya un mantra en la promoción de la investigación sobre las intervenciones de la PsP y en el marketing de la PsP como empresa comercial (Coyne et al, 2010). 
Como concluyen Coyne y colegas; si la PsP continúa apelando a la evidencia científica, ya es hora de reconocer:
a) la carencia de evidencia que conecta estados psicológicos positivos con la biología del cáncer, 
b) la evidencia existente de que las intervenciones psicológicas no prolongan la sobreviencia y
c) que los vínculos causales entre parámetros de la función inmunitaria estudiados en relación con estados e intervenciones psicológicas positivas siguen sin estar establecidos (Coyne et al, 2010)."

Us convido a llegir sencer l'article del doctor Pérez-Álvarez, per a comprendre amb més profunditat l'abast d'aquesta màgia simpàtica i l'ocultació dels problemes socials que implica el boom pseudocientífic que l'acompanya, el qual es troba indefectiblement lligat a la cultura del consumisme i l'alienació. Mentrestant, podem sentir-nos ben tranquil·les d'experimentar tota mena d'emocions desagradables perquè, a banda de ser perfectament normals, ens converteixen en persones  humanes. 



dimarts, 23 d’octubre de 2012

María Belón i el temps del somni

L’experiència de María Belón i la seva família va inspirar la famosa pel·lícula d’Antonio Bayona, Lo imposible. Aquesta coratjosa mare assegura que va preveure en somnis l’arribada de l’onada a les seves vides. Foto: José Luis Roca.


 Confessaré d’entrada que no tinc cap intenció de veure la pel·lícula Lo imposible perquè el tsunami neoliberal i la devastació social que se’n deriva ja representen una catàstrofe prou terrorífica, com per haver-hi d’afegir el dramatisme de la gran pantalla. Això per no esmentar massacres horribles, com la que sofreixen els sirians, les quals fan perdre qualsevol rastre d’esperança en el futur de la humanitat. M’estimo més prescindir de les dosis extres de tragèdia col·lectiva per les quals, al damunt, s’hagi de pagar una entrada. En aquests moments, no tinc la butxaca ni el cervell preparats per segons quines aventures, fetes de mocs, llàgrimes i mocadors de paper.

Amb tot, penso que el testimoni de María Belón –Naomi Watts, en la ficció-,  és respectabilíssim, alhora que ofereix una corprenedora lliçó d’humanitat,  a l’hora d’afrontar l’adversitat, la qual és extrapolable a qualsevol esdeveniment traumàtic que no tingui cap vinculació amb els desastres naturals. En una magnífica entrevista al Periódico de Catalunya, entre altres vivències, Belón explica un somni de tipus profètic, vinculat al profund impacte emocional que patiria més endavant:

“Havia somiat abans amb tsunamis. Molts cops. En els meus somnis l’onada s’empassava els meus fills. Recordo que l’última cosa que vaig fer al Japó, on residíem, va ser ensenyar-li el gravat de l’onada de Hokusai a una amiga finlandesa. “És el meu pitjor malson”, li vaig dir. I l’onada es va empassar els meus fills… Cregui’m, el temps no és lineal, per molt que s’esforcin a dir el contrari”

Aquesta xocant coincidència onírica no és pas única perquè la literatura sobre el tema ens proveeix una quantitat inacabable d’exemples similars, narrats en boca de personatges il·lustres, gens sospitosos de deixar-se temptar per discursos sectaris. En l’exercici de la meva professió, m’he trobat amb persones que m’han explicat vivències psi, les quals han modificat la manera que tinc d’entendre el món, tant o més que qualsevol llibre que hagi pogut llegir.  Això no obstant, tampoc és sobrer subratllar que també pul·lulen farsants de tota índole, que es dediquen a explotar econòmicament el dolor dels altres, tot aprofitant-se de llurs moments de debilitat. Aquests voltors carronyaires no resten ni un gram de credibilitat als esdeveniments precognitius, que es repeteixen d’una manera tan persistent en el decurs de la Història que no és possible explicar-los com un producte de l’atzar o la mera casualitat.

Podríem citar un grapat de noms però, per la semblança dels fets, recordo els dibuixos del pintor i escultor argentí Benjamín Solari, també conegut com a Nostradamus d’Amèrica. En el marc del triple drama de Fukushima –terratrèmol, tsunami i accident nuclear-, la premsa va recordar una de les seves famoses representacions gràfiques, en la qual s’hi intueix l’anticipació de la tragèdia nipona. Al llarg de la seva vida, aquest singular artista va preveure altres desgràcies amb una extraordinària precisió. Potser el pronòstic més clar sigui el suïcidi d’Alfonsina Storni. Expliquen que Solari va desvetllar-se d’un somni: sentia una intensa olor de mar i escoltava la veu d’una dona, que li deia que s’allunyava de la vida i es trobava embolcallada per algues, com si es tractés de joies mortes. Fins i tot va anotar la fatídica data d’octubre de 1938 i el lloc, Mar de Plata, en el qual la poetessa decidiria posar punt i final a la seva existència.

Però tornem a les paraules de María Belón. El temps no és lineal, per molt que s’esforcin a dir el contrari. ¿Què canvia, mentre dormim? ¿Potser els somnis tenen la facultat de transportar-nos cap al futur? ¿Està tot escrit en una mena de llibre universal, del qual alguns privilegiats poden llegir-ne les pàgines que vindran? La relació entre el temps, els somnis i l’inconscient està glossada de forma rigorosa i didàctica en un capítol del fascinant assaig de Jacobo Siruela, El mundo bajo los párpados (Atalanta, 2010). L’autor fa un recorregut per les privilegiades ments que han bastit teòricament els esmentats fenòmens. Repassa les inspirades teories de grans pensadors que ens mostren valuoses pistes per a comprendre’ls amb més profunditat, des d’un punt de vista multidisciplinari. Siruela recorda el filòsof Arthur Schopenhauer, el psiquiatre Carl Gustav Jung, el físic Wolfgang Pauli, l’historiador cultural Hans Peter Duerr o l’enginyer aeronàutic John William Dunne, les explicacions del qual es troben en consonància amb les reflexions del gran Sant Agustí. Personalment, em van il·luminar d’una forma especial (pàg. 253):

“Pero aquello que se vive primero en sueños ¿es realmente algo futuro o algo que se hace incomprensiblemente presente? Quizá nada ni nadie, realmente, viajen al futuro, y lo que sucede es que se conecta con otra dimensión del tiempo en la que todo se halla presente. Así lo entendió San Agustín en el libro XI de sus Confesiones: no se ven las cosas futuras, dijo, “a lo más sus causas o signos, que existen ya” pues esas prefiguraciones oníricas no vienen del futuro, son cosas presentes que sólo existen en el alma de quien predice lo futuro. Mediante la memoria y la precognición, la psique es el único punto en donde el pasado y el futuro confluyen y se hacen presentes.”



dissabte, 13 d’octubre de 2012

S.O.S, criatures al museu!



 Un grup de nens i nenes contempla un quadre de l'àrea de paisatge naturalista, de l'exposició inaugural de l'Espai Carmen Thyssen, a Sant Feliu de Guíxols. La majoria de museus, actualment, ofereixen activitats adreçades a la mainada. Foto: PC.


Vaig aprofitar el Día de la Hispanidad per visitar l'exposició inaugural de l'Espai Carmen Thyssen de Sant Feliu de Guíxols: Paisatges de llum, paisatges de somni. De Gauguin a Delvaux. Vaig animar-m'hi després de llegir que havia estat un èxit d'assistència i havien decidit prorrogar-la. Ja temia que no hi seria a temps -com m'ha passat amb altres exposicions-, però, afortunadament, aquesta vegada no vaig fer salat. Val a dir que la bona premsa fa justícia a la deliciosa mostra de pintures. Les elevades expectatives, doncs, van quedar plenament satisfetes. Recomano la visita com una oportunitat per a gaudir de l'art amb tranquil·litat, en un entorn captivador. Aquest singular museu està ubicat al Palau de l'Abat, el qual comunica amb el bell monestir benedictí, fundat durant la primera meitat del segle X. O sigui, que es pot aprofitar l'avinentesa per completar la visita amb una mica de turisme històric. Que no sigui dit que, a la Costa Brava, vivim només del sol i la cervesa. A la sortida, en admirar el cel ennuvolat, el verd dels arbres i el mar Mediterrani, a la platja guixolenca, em va fer ben bé la impressió que encara em trobava submergida en algun d'aquells meravellosos paisatges que acabava de contemplar.

Conservo un bon record dels grans museus que he visitat, a diferents ciutats europees. Hi tornaria demà mateix, sobretot per descobrir obres que em van passar completament desapercebudes o, senzillament, no vaig tenir prou temps d'apreciar. En les petites galeries,  el visitant hi troba les condicions per a gaudir els quadres intensament. Tal vegada sigui una mania meva però crec que és possible paladejar-los amb major delectació, si se'm permet la comparació culinària. Per contra, quan t'embriagues d'obres i més obres, en un interminable recorregut de sales, pots sentir-te tan estabornida que ja no sàpigues si estàs davant d'un quadre del Bosco o bé pateixes una mena de deliri, fruit de la saturació visual. Crec que ja ho havia comentat amb anterioritat, en aquest blog. També hi ha un altre aspecte que val la pena valorar, perquè pot fastiguejar-te notablement l'experiència i és el tipus de persones que et trobis. Aquest divendres, vaig ensopegar amb una colla de famílies cridaneres, que tenien una peculiar manera d'alliçonar la descendència: "Veus?, aquest és un quadre de Sorolla. És un pintor important, eh?. So-ro-lla... " Quan vaig arribar a l'àrea de visions del món modern, vaig desistir d'entretenir-me amb un Tàpies i un Perejaume, aclaparada com em sentia, entre tantes corredisses, crits i comentaries en veu alta. Actualment, la majoria de museus inclouen activitats adreçades a la mainada, la qual cosa celebro, com una magnífica iniciativa per acostar la cultura als més menuts. De tota manera, considero que quan els pares i mares s'emporten els infants a una exposició, haurien de transmetre'ls un cert respecte per l'espai on es troben. Sincerament, lamento que alguna gent ho confongui amb el mercat de Calaf. Després diuen que hi ha crisi d'autoritat. Jo no n'estic pas exclosa, mai gosaria posar-me com a exemple de virtut. No obstant això, reivindico una mica de silenci. Encara que sigui pont i es faci una escapada a la segona residència. Només cal fixar-se una mica en l'entorn, per adonar-se que no es tracta de cap parc temàtic...




diumenge, 7 d’octubre de 2012

Contra l'Espanya dels dinosaures





Una coneguda teoria sosté que els dinosaures van extingir-se durant la Transició però l’actualitat demostra que encara sobreviuen agressius exemplars, plàcidament instal·lats en l’hàbitat del poder. Paral·lelament, proliferen les espècies intel·ligents i evolucionades, que pugnen per eradicar-los definitivament dels àmbits d’influència


Existeix una Espanya inculta, casposa, anacrònica, essencialista, colpista, corrupta i masclista de la qual bona part de ciutadans –catalans i espanyols- ens voldríem emancipar. Una Espanya amb la qual la Catalunya de la puta i la Ramoneta ha fet tractes prou rentables, des d’un punt de vista estrictament interessat i electoralista. Si fem cas a la Història oficial, hauria de resultar senzill foragitar els elements reaccionaris de les altes esferes, perquè la pell de brau va transitar per una modèlica Transició. La crua realitat, però, demostra que no és gens fàcil cercar el camí de la llibertat perquè les grotesques bèsties del passat encara romanen ben acomodades a la poltrona i tenen plena capacitat per reprimir brutalment les ànsies progressistes de la població. El seu rugit és com un rum-rum permanent de fons, amb el qual ens hem resignat a conviure. La millor manera de tirar endavant amb un xic de serenitat és ignorar els comentaris ofensius perquè, d’altra manera, viuríem permanentment crispats. Discutir-hi és com admetre que el seu discurs té legitimitat democràtica.

Quan ens endinsem en el perillós terreny del totalitarisme és convenient passar directament a l’acció. No paga la pena entretenir-se ni un minut en provar de fer reflexionar els dinosaures perquè la seva impermeabilitat al diàleg ha quedat perfectament palesa en el decurs dels anys. Darrerament, han sorgit impulsos ferotges, de les tenebres de l’inconscient col·lectiu, als quals és del tot necessari donar una resposta immediata. Podríem recitar una llarga llista de noms, que ens han posat els pèls de punta però ens deturarem en tres fenòmens del castís feixisme hispànic: Aleix Vidal-Quadras, Guillermo Fernández-Vara i José Manuel Castelao. Amb aquesta fauna ibèrica, no és d’estranyar que arreu del món ens posin com a paradigma de la catàtrofe. Va succeir durant les eleccions franceses i ara es repeteix la jugada en les nord-americanes. Els candidats amenacen els ciutadans amb acabar com Espanya, si s’opta per l’adversari polític a les urnes. Ningú no desitja el destí d’aquesta pàtria arnada, inigualable model de fracàs.

AleixVidal-Quadras ens ha inundat amb la seva bromera rància durant molts anys. Ell deu pensar que ens delecta amb observacions d’un refinat nivell intel·lectual. Recordo especialment unes declaracions sobre la millor manera de solventar la crisi de l’Alakrana. En un programa ultraconservador, Don Alejo sentenciava: “Hay que  dejar Somalia lisa como una tabla, ¡verás que tranquilitos se quedan!”. Tota una exhibició d’alta diplomàcia, que deu haver heretat dels avantpassats esclavistes. En la mateixa línia conciliadora, recentment, el popular ha proposat que la Guàrdia Civil contribueixi a intervenir les institucions catalanes, amb la finalitat de frenar l’onada independentista. Tant de temps remenant la cua per Europa i encara no s’ha assabentat que el dret d’autodeterminació dels pobles està protegit per la Carta de les Nacions Unides i el Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics de l’ONU. La febre colpista està completament fora de lloc però Vidal-Quadras encara té prou nervi per defensar-se dels radicals. Afortunadament, amb la intenció de sufocar-li els deliris militars, ja s’han reunit milers de signatures, en un document on es sol·licita que sigui cessat de les seves funcions al Parlament europeu.

Val a dir que Guillermo Fernández-Vara ha escollit igualment la via de les amenaces. Esfereït per les pulsions separatistes perifèriques, el líder socialista ha suggerit que si Catalunya s’independitzés, els milers d’extremenys que van ser sostrets de la seva terra natal haurien de retornar al lloc d’origen. O sigui, que no es tracta d’éssers humans que poden escollir lliurement on desitgen viure sinó que s’hi refereix com una mena de mercaderia, que pot ser transportada d’aquí cap allà, al marge de sentiments, voluntats i experiències. Les persones que s’han sentit al·ludides per les dures paraules, han expressat una contundent repulsa i han defensat la seva dignitat, així com la de les terres catalana i extremenya. Imagino que Fernández-Vara és incapaç d’entendre conceptes com pluralitat o doble nacionalitat. Com s’ha vist, té una plasticitat cerebral amb uns límits bastant definits.

Finalment, la joia de la corona: l’inefable José Manuel Castelao (PP). Ni en un manual d’adoctrinament de la dona perfecta del franqusime, hi trobaríem frases d’una grolleria similiar a la que ha  escopit el president del Consell General de la Ciutadania Espanyola a l’Exterior: “Las leyes son como las mujeres, están para violarlas”. ¿Quin pervers recorregut mental segueix un individu capaç de fer afirmacions com aquesta? ¿Per quin motiu el nostre sistema l’acull i el propulsa cap a càrrecs de tanta responsabiltat? Castelao ha abandonat la cadira però no ha admès les conseqüències del seu error sinó que ha argumentat als mitjans que la renúncia respon únicament a motius personals. Suposo que no creu que ens empassem les seves mentides decrèpites. Comptat i debatut, tampoc cal que s’hi esforci massa. Determinats dinosaures, promotors orgullosos de la violència de gènere, els volem fora del poder per sempre. Sobren més paraules.