dimecres, 25 d’octubre de 2017

L'intercanvi



Imatge difosa pel Comitè d’Empresa de TV3



En aquest blog hem qüestionat en diverses ocasions la informació transmesa pels mitjans públics de Catalunya, de la mateixa manera que n’hem elogiat treballs d’una enorme qualitat; en ambdós casos, sempre en relació amb la psicologia, que és el centre d’interès que aquí ens ocupa. TV3, Catalunya Ràdio i l’Agència Catalana de Notícies vindrien a ser com aquell familiar amb el qual ens discutim de tant en tant però, si mai li passés res greu, tindríem un disgust de mort. Ara que el Gobierno pretén posar-li les seves brutes grapes al damunt -Gabriel Rufián dixit- me n’adono de fins a quin punt les trobaríem a faltar, en el cas que l’enèsima garrotada a la democràcia mai arribés a triomfar en tota la seva plenitud. Allò que es pretén és substituir el nostre entranyable familiar per un actor de segona fila, que hauria vingut des de Madrid per suplantar-lo, sense ni tan sols passar per un trist càsting.

¿Quin sentit tindria criticar-ne o celebrar-ne la tasca, si ja no es tracta d’aquella persona, amb defectes i virtuts, que hem vist créixer en el decurs dels anys? ¿Com podríem caure en l’immens error de participar en aquesta farsa? Ens trobaríem en un escenari similar al que va patir la pobra Angelina Jolie a la pel·lícula L’intercanvi (2008) [The Changeling], quan les corruptes forces de l’ordre li volien fer creure que el seu fill desaparegut, i suposadament retrobat, era un infant que ella no reconeixia. Val a dir que la mare mai no va deixar de lluitar per què se sabés la veritat, malgrat les incessants persecucions, tortures i calúmnies que sofrí. El recolzament de l’entorn finalment arribà, en fer-se evident l'execrable manipulació de la qual fou víctima.

Evidentment, els treballadors dels mitjans públics tampoc romandran de braços creuats mentre esperen que arribi un suposat comissari, disposat a dictar-los la línia editorial. Les amenaces no els arronsaran. Han manifestat clarament que es mantindran fidels al mandat del Parlament, escollit democràticament el 27 de setembre de 2015. S’han solidaritzat amb la seva protesta el Col·legi i el Sindicat de periodistes, el Grup Ramon Barnils, RAC1, RAC 105, BTV, La Xarxa, el diari Ara, les seccions sindicals de RTVE, antics directius de l’ens… i altres professionals d’arreu del món que de ben segur que em deixo perquè el degoteig de suports és incessant. Els espectadors i els oients no combregaran amb rodes de molí: també han fet arribar el seu escalf als professionals de la CCMA i alçaran la seva veu sempre que sigui necessari. La reacció desencadenada per aquesta nova mordassa és només un petit exemple d’allò que succeïrà durant els propers dies, en el previsible clima d’ingovernabilitat que es generarà arran de l’intent barroer de supressió de l’autogovern, pretesament emparat en una Constitución que tampoc es respecta.

Cal tenir en compte que l’olla neofranquista no només bull a Catalunya sinó que alguns membres del PP ja han advertit que el País Basc, Navarra i Castella la Manxa podrien ser les properes comunitats en veure’s afectades pel temible  article 155, que fa més feina que set generals en un camp de batalla. Si anem més enllà i tenim en compte altres formes d’amenaça a la sobirania popular podem recordar que a Galícia, deprés dels terrorífics focs que han assotat el territori, els ciutadans s’han alçat amb força en contra de l'aprovació de l’anomenada Lei de fomento da implantación de iniciativas empresariais, que es percep com un pas més en l’avanç d’un model polític i social de tipus colonial, destinat a satisfer l'afany de lucre de les grans corporacions, a costa de la depredació de la terra i de l’anorreament del debat públic. Pel que s’ha pogut veure per les xarxes socials, no fa pas la impressió que aquells que protesten estiguin disposats a tirar fàcilment la tovallola. Ans al contrari. Aquesta mena d’intercanvis no s’acceptaran de cap manera: la lluita no ha fet altra cosa que començar. Tenim mobilitzacions i repressió per estona. 





dimarts, 17 d’octubre de 2017

Les barbes del veí



Foto: Gabriel Bouys / AFP



“Cuando las barbas del vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar”

Dita popular espanyola.



En l’article Democracy’s broken windows, l’escriptora Liz Castro se serveix de la metàfora de les finestres trencades de la coneguda teoria de sociologia urbana per il·lustrar una idea que no es cansa de repetir: la vulneració de drets fonamentals soferta a Catalunya no és un afer que afecti exclusivament el nostre territori sinó que, en la mesura que aquí es degrada progressivament la democràcia, existeix el perill que la deixadesa s’escampi també als altres països europeus, si aquests s’ho miren des de la distància indiferent i no fan res per protegir-la. Vindria a ser una advertència similar a la de la dita popular que encapçala aquest escrit i ha corregut aquests dies per les xarxes socials.

La mateixa idea de “contagi” es transmet en l’emotiu vídeo penjat després de l’empresonament dels pacifistes Jordi Sànchez (ANC) i Jordi Cuixart (Òmnium), als quals ha posat entre reixes una magistrada de l'Audiència Nacional sense cap base jurídica sòlida, mentre els grups d’extrema dreta es manifesten sense traves per diversos punts de la pell de brau, tot deixant darrere seu un lamentable rastre de violència impune. Julian Assange -que sembla un veí de l’escala, encara que visqui reclòs a l’ambaixada equatoriana- defensa una tesi anàlega quan sosté que el nostre model de resistència “gandhià” probablement serà adoptat per altres comunitats en el futur davant dels potencials abusos de l’Estat. Recordem que el mateix Jordi Sànchez es mostrava tranquil en unes declaracions recents, quan recordava que l’actitud adoptada per Lluís Maria Xirinacs i altres companys en temps de dictadura franquista ara era sostinguda per una multitud de catalans.

Malgrat que ens arribin mostres d’una intransigència ferotge a través dels mitjans de comunicació convé tenir ben present quelcom que no es visibilitza prou: són nombroses les persones que comprenen perfectament els esmentats perills i es manifesten en contra d’aquesta insòlita repressió, que ha tingut incomptables precedents en el passat però que potser ens han passat més desapercebuts perquè no s'han aplicat massivament sinó que han aparegut paulatinament, en comptagotes. Ens miràvem amb preocupació la venjança ideològica vers els presos bascos, els joves Alfon i Cassandra, els titellaires i un llarg etcètera de caps de turc però pensàvem ingènuament que els atacs no anirien in crescendo. Ara contemplem desolats com milers de ciutadans segueixen essent violentament desnonats de les seves llars o com els veïns de Múrcia són atonyinats cruelment per defensar que no volen que un mur els parteixi la ciutat en dos. A Galícia i Astúries crema la terra però no hi ha millores a la vista en matèria de política forestal ni tampoc de mitjans per extingir els focs. La solidaritat entre els pobles es manté viva, malgrat que els portaveus d'un poder que ens vol oprimits i confrontats -màscares podrides de Dorian Gray- pretenguin fer-nos creure el contrari. Llibertat per tots els Jordis!





divendres, 13 d’octubre de 2017

La revolució dels somriures congelats


Un sector de les files independentistes va experimentar una profunda decepció després de la declaració interrompuda del president de la Generalitat. Foto del moment posterior a la suspensió de la República catalana, de 8 segons de durada, al Passeig Lluís Companys: Laura Cortés/ACN.


Me'n vaig anar cap a casa cuita-corrents, amb un pam de llengua enfora per viure el gloriós instant a través de la televisió, quan se suposava que ja havia començat la sessió parlamentària. Pujo les escales d'una revolada; obro la porta nerviosa; em desempallego del bolso; miro la pantalla expectant i, oh sorpresa, la llargament esperada DI s'havia posposat a causa de no sé quina novetat de darrera hora. Malament rai. 

Pel que es veia encara es produïen entrades i sortides dels despatxos; es recorrien passadissos, amunt i avall. Aquell moment solemne tenia una escenificació de cabina dels germans Marx: alguna cosa grossa es coïa i, encara que es podia tractar d'una millora inesperada, més aviat feia la impressió que aquella no podia ser pas la manera com es produïen les grans proclamacions, que canviaven el curs de la història. Espera que esperaràs, amb els nervis a la panxa, ja em tocava marxar altra vegada. Finalment, vaig escoltar el discurs de Puigdemont a la ràdio del cotxe, ben concentrada en cada paraula, en cada silenci, gairebé sense parpallejar. Com si m'hi anés la vida.

El gerro d'aigua freda ja el coneixem i no cal que m'hi entretingui massa. Intentava animar-me i convènce'm que era una bona estratègia però, francament, l'ombra de la sibil•lina ambigüitat convergent era massa allargada com per alimentar la confiança cega en 'Junts pel sí'. A les xarxes socials el pessimisme i l'optimisme es combinaven a parts iguals. L'endemà no es parlava d'altra cosa: interpretacions per a tots els gustos, a cada racó de barri. 

No tinc ni la més remota idea de què succeïrà en el futur però de segur que el camí no serà gens fàcil. Alguna cosa profunda s'ha trencat després de l'u d'octubre i aquestes maniobres per la porta del darrere, maquinades per aquell i per l'altre. Espero sincerament que aviat algú en doni explicacions. Penso sobretot en els ciutadans brutalment agredits per la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, alguns testimonis dels quals es recullen en el demolidor informe de 'Human Rights Watch' que vàrem conèixer ahir. Però també recordo i valoro més que mai els milions de persones que s'han mobilitzat infatigablement, any rere any, omplint d'il•lusió les nostres Diades i meravellant ciutadans d'arreu del món amb la seva perseverança i extraordinària capacitat organitzativa. La premsa espanyola més rància ha provat de denigrar-les amb tanta obstinació que fan de bon considerar les mirades forànies, certament elogioses.

Elles i ells, menys que ningú, no es mereixerien un silenci prolongat i/o un altre escenari de 'peix al cove'. La pluja d'odi que ens cau al damunt és insuportable però encara ho és més que qui ens n'hauria de protegir es mantingui entre dues aigües, tot esperant un diàleg impossible amb aquells que branden les porres damunt dels nostres caps, a punt per tornar-les a descarregar quan convingui. Parlin aviat, que prendre decisions és el que toca. Ara, sí.







dimecres, 4 d’octubre de 2017

Els nostres avis no es toquen



Una imatge de la mobilització d’ahir al matí, al passeig de Palamós. Foto: Clara Esquena.


Si la quantitat d’esdeveniments polítics que estem intentant de pair aquests dies fos comparable a un banquet, podríem dir que estem entaulats en un d’aquells restaurants xinesos en els quals, abans que t’hagis acabat l’arròs tres delícies, ja et porten els rotllets de primavera i el pollastre amb ametlles. Així successivament: ens presenten un rosari inacabable de plats d’un regust que passa del dolç a l’amarg en un tres i no res. Ahir no em sentia preparada per afrontar amb cap mena d’entusiasme la vaga general perquè l’angoixa per la repressió de l’u d’octubre -a mesura que passen les hores cada cop em sembla més una operació bèl·lica, amb la corresponent conversió de víctimes en botxins per part de l'aparell de poder espanyol- amb prou feines em deixava respirar. Suposo que a molta gent el disgust li devia sortir de dins el dia després. Només cal una nova imatge, unes paraules, un record del terror sofert de manera directa o vicària.

A banda de les escenes de crueltat que van tenir ressò internacional, a mi em va emocionar profundament un noi que explicava com la policia l’havia atonyinat -crec que era de Sant Carles de la Ràpita però no ho recordo exactament-. Aclaria que ell era capaç de suportar les garrotades perquè era jove però el fet de presenciar com pegaven a sang freda la gent gran, que ja havia travessat per un infern durant la dictadura, ho trobava insofrible. Aleshores es va posar a plorar. En recordar el seu relat, jo tampoc podia contenir les llàgrimes. Aquelles bèsties ens van ferir fins al racó més profund de l’ànima. En l'escenari actual, quan la relació de subordinació ha esdevingut més diàfana que mai, no em puc imaginar qui pot ser capaç de recabalar-nos-en. Ara sí que no hi ha marxa enrere: Els nostres avis no es toquen.

Un cop va haver finalitzat la mobilització popular que va entapissar altre cop els carrers catalans, vàrem sentir com el rei a qui no ha votat ningú, donava lliçons de democràcia -amb cassolada de fons inclosa-, sense cap mena de compassió vers els gairebé nou-cents ferits causats per la violència desfermada de l’Estat del qual és cap. Ans al contrari: gosava erigir-se en actor polític, culpava exclusivament la Generalitat, negava el diàleg i prometia més mà dura. Aquell autoritarisme em va colpir fortament, altra vegada. Fins i tot em tremolaven les cames: vaig apropar-me com mai ho havia fet abans a través de cap llibre al terror que es devia patir durant el franquisme. Qui hauria dit que el seu hereu obriria de bat a bat les portes cap a la República. Per Espanya ja se sent el bum-bum dels tambors: la monarquia està fora de la Història. Paral·lelament, el president Puigdemont anunciava a la BBC que la declaració d’independència era imminent. De bon matí, hem sabut que a Verges i a Medinyà, nombrosos vilatans s’han despertat amb les rodes del cotxe punxades. L'Audiència Nacional investiga Trapero, Cuixart i Sánchez per sedició. Per damunt dels nostres caps, no hi aixequem cap senyera sinó que hi sobrevola l’article 155, l'exèrcit i totes les amenaces infernals imaginables, que escupen per la boca els dinosaures de la Transició. Agafem-nos ben fort al seient perquè s'acosten corbes.