Un blog sobre psicologia i actualitat

L'autora danesa  Tove Ditlevsen treballant en una de les seves obres. L'escriptura la va ajudar a sobreviure les circumstàncies més fosques imaginables. Imatge extreta d'Spectator Australia. En acabar la novel·la d'autoficció "Les cares" de Tove Ditlevsen, la "Trilogia de Copenhaguen" va passar immediatament a la meva llista de llibres pendents perquè en aquella història ja hi vaig endevinar una visió trencadora i coratjosa sobre els problemes psicològics. Aprofitant l'avinentesa d'una iniciativa temàtica a Instagram, m'he endinsat novament en l'univers de la reconeguda escriptora danesa, la intensa vida de la qual es manifesta en tota la seva obra, tant narrativa com poètica. La biografia es divideix en tres parts. La primera té lloc al barri obrer de Vesterbro de Copenhaguen, en el període d'entreguerres, on es descriu l'ambient asfixiant i sòrdid en què va créixer la Tove i que marcaria els seus passos de joventut, narra...

La novel·la d'Ottessa Moshfegh El meu any de repòs i relaxació m'ha deixat amb un garbuix de sentiments contradictoris que tinc la necessitat d'ordenar. Abans, faig un avís de spoilers .  El punt de partida de la història és brillant; l'autora -a la imatge- té ofici i ens regala uns quants personatges inoblidables: paròdies àcides d'éssers humans que es mouen en un entorn devastat per la banalitat, les aparences i la mercantilització de tot el que es belluga.  Anem a pams i comencem per la protagonista i narradora: una jove de vint-i-pocs anys, extremadament atractiva i esquerpa, que s'ha quedat òrfena fa poc i treballa en una galeria d'art al barri de Chelsea de Nova York. Té una 'parella intermitent' -o com redimonis es digui-, en Trevor, un home que la utilitza com un mocador de paper i una 'amiga' de la Universitat, la Reva, amb greus problemes de bulímia, a qui rebutja i alhora necessita desesperadament. És l'any 2000 i estem a les ...

Imatge extreta de l' Australian Journal of Pharmacy Una de les peculiaritats de la crisi de la COVID-19 és que té la facultat de col·locar una lent de cinc-cents augments sobre les infinites crueltats de la màfia neoliberal, que ja causava estralls abans de l'esclat de la pandèmia. Ara les misèries s'han agreujat i posat encara més al descobert.  Fa unes setmanes els parlava de com la precarietat assistencial en el camp de la geriatria, derivada de les privatitzacions, constituïa un dels principals factors explicatius de l'elevada mortalitat dels usuaris de les residències. Aleshores esmentava  un article sobre la crua realitat coreana publicat a Los Angeles Times . Avui m'agradaria destacar algun dels excel·lents reportatges en què, a més a més, s'ha posat nom i rostre als responsables del profund deteriorament de l'assistència, en aquest cas a Espanya, com el que ha publicat CTXT :  Aparcamientos de ancianos S.A . , del qual recomano entus...

El periodista especialista en ciència Robert Whitaker va pronunciar una conferència sobre la censura en psiquiatria el passat 9 de març, amb motiu de la inauguració de l' Institute for Scientific Freedom a Dinamarca. Les seves reflexions són imprescindibles per a conèixer alguns dels mecanismes habituals a través dels quals es pretenen excloure els models alternatius al biomèdic del debat públic. Vídeo extret de Youtube . Aquests darrers dies s'ha aixecat una considerable polseguera mediàtica arran de la suspensió per part del Servicio Andaluz de Salud (SAS) de les V Jornadas sobre Infancia y Adolescencia que s'havien de celebrar a Vélez-M á laga. El motiu de la cancel·lació es trobaria en les queixes d'associacions de pares i mares d'infants diagnosticats de TDAH per la ponència que hi havia d'impartir el catedràtic de la Universitat d'Oviedo Marino Pérez , conegut i respectat per mantenir una postura crítica sobre aquesta etiqueta i les s...

El portal Mundopsicólogos té una secció de consells psicològics i recentment m'han demanat si podia col·laborar-hi. Avui enllaço l'article que hi he escrit (en castellà), sobre la necessitat d'enfocar de manera rigorosa el tractament dels problemes de memòria, en persones de totes les edats. Cal evitar les actituds derrotistes però també les falses expectatives. Si els ve de gust llegir-lo, poden fer-ho clicant aquí .

L'actor Bob Harris (Bill Murray) participava en una soporífera sessió fotogràfica a « Lost in Translation »  (2003) de Sofia Coppola. Animació extreta de WiffleGif . A la directora Sofia Coppola se li ha retret en més d'una ocasió que en les seves pel·lícules es preocupi de mostrar les misèries de les celebritats: persones riques i aclamades, que no haurien de despertar precisament la compassió del públic, tal com està el món. No coincideixo amb aquesta crítica perquè, en la mesura que la cultura occidental està impregnada del culte a les estrelles, símbol del triomf individual en la societat capitalista, el fet de revelar-ne la cara amarga contribueix a qüestionar els somnis que perseguim. Aquesta també és, al meu entendre, una forma legítima de desemmascarar els mecanismes opressius del sistema neoliberal.  A banda del conegut «Lost in Translation»  (2003), un altre film de Coppola que retrata amb encert la psicologia de la fama és « Somewhere » (2010). L'...

Algunes estrelles de Hollywood són admirades per la seva tasca d'activistes a favor dels drets de les persones amb problemes de salut mental.  La desapareguda Carrie Fisher, diagnosticada de trastorn bipolar, va ser una fervent defensora de la teràpia electroconvulsiva (TEC). El paper de princesa Leia a la Guerra de les Galàxies li conferia un gran poder de persuasió, ara bé: era una autèntica lluitadora o va passar-se al costat fosc de la força ?  El passat quatre de maig es va celebrar el dia d' Star Wars i l'etiqueta #maythe4thbewithyou va fer furor novament a les xarxes socials. Em va cridar l'atenció que l'expresidenta de Xile, Michelle Bachelet , la utilitzés per destacar l'assoliment de diversos objectius polítics al seu país. Per acompanyar la piulada, Bachelet va optar per una il·lustració d'ella mateixa, caracteritzada de princesa Leia subjectant la imprescindible espasa làser. A mi aquesta saga m'avorreix més que un nacionalista es...

Il·lustració: Maitena Una de les reivindicacions presents en el manifest del vuit de març d'enguany , encapçalat pel lema Juntes som més , ha estat la despatologització de les vides, les emocions i les circumstàncies de les dones atès que, tal com s'afirma en el text, la medicalització respon als interessos de les grans empreses i no pas a la salut femenina. S'hi conclou que els nostres processos de vida no han de ser considerats com a malalties. Vaig sospirar alleujada quan vaig escoltar que aquest punt havia estat inclòs en l'escrit perquè el seu impacte en la quotidianitat de les dones és tan profund com a voltes invisible. Em sentia una mica menys sola en la defensa d'un discurs crític, el qual, si bé gaudeix d'un espai propi en el món acadèmic, resulta més aviat marginal en la pràctica clínica. D'aquesta bretxa ja en parlarem en una altre moment. No és la primera vegada que esmentem la gravetat de la situació exposada en el manifest  fem...

Entre l'elevat nombre de persones que consulten als psicòlegs perquè tenen problemes per dormir, n'hi ha algunes que es queixen perquè es desvetllen i tenen dificultats per conciliar el son altra vegada.  Aquesta és una circumstància que amoïna força la gent gran, particularment procliu als despertars prematurs. Val a dir, però, que cada cop més joves i adolescents experimenten l'esmentada interrupció a causa del mal ús de les noves tecnologies: per exemple, perquè han sentit el mòbil i volen respondre els missatges rebuts, la qual cosa acostuma a crispar els nervis dels adults que hi conviuen. També hi ha persones que es desvetllen des de fa anys però no hi donen més importància perquè això no els perjudica per a res en la rutina laboral.  És necessari examinar cada cas amb atenció i paciència atès que nombrosos factors hi podrien estar relacionats: un dolor crònic, una pèrdua recent, un soroll ambiental, entre molts altres. A banda de la consideració d'aquest...

  Durant els darrers anys s'ha fet un esforç per contemplar visions alternatives al diagnòstic de l'arxiconegut TDAH i el seu tractament. Imatge: Bigstock. Els lectors d'aquest blog potser recordaran la sonada polèmica sorgida a Catalunya l'any 2015 arran de la proposta del Departament de Sanitat de tirar endavant un protocol per al tractament de l'anomenat TDAH (Trastorn per Dèficit d'Atenció amb Hiperactivitat). Atesa la important problemàtica de patologització i medicalització de la infància que es pateix a casa nostra, hi van reaccionar saludablement en contra desenes d'associacions i també el Síndic de Greuges , el qual va insistir en la necessitat d'ajornar-ne la posada en marxa i d'obrir un debat professional al respecte. D'aleshores ençà, no es pot negar que s'han desplegat diverses iniciatives en aquesta direcció, especialment fecundes des de l'àmbit psicoanalític , habitualment crític amb el model biomèdi...

  Il·lustració: Lily Padula. Les persones que tenen la paciència de llegir habitualment aquest blog de ben segur que s'hauran adonat que una bona part dels articles que s'hi escriuen van encaminats a criticar les misèries de la psiquiatria contemporània. Trobo decebedor que els psicòlegs ens mullem tan poc quan és l'hora d'evidenciar-ne les fal·làcies i les conseqüències que implica la seva hegemonia en la vida de les persones que atenem, tant en l'àmbit públic com en el privat, les quals són infinitament més sinistres d'allò que podria semblar a primera vista, especialment d'ençà que els infants i adolescents es van situar en el punt de mira de la indústria farmacèutica. La magra oposició, alhora que minva la nostra dignitat professional, afebleix la lluita per denunciar l'impacte de les desigualtats econòmiques i les mesures que caldria tirar endavant per evitar l'aparició i agreujament de nombrosos problemes psicològics.  Al costat de ...

Retall d'un reportatge publicat recentment a la revista Cuore , sobre els problemes psicològics de diverses famoses, entre les quals l'actriu Amanda Seyfried. Foto: Clara Esquena. L’any 2008, moguda per un abrandat esperit de denúncia, vaig escriure un article pel diari El Punt sobre la greu crisi per la qual travessava el màrqueting dels antidepressius, incapaç de sostenir per gaire temps més -segons creia ingènuament- la clamorosa farsa respecte la seva eficàcia, àmpliament divulgada però del tot injustificable des d’un punt de vista científic. D’aleshores ençà, ha plogut molta més evidència sobre les greus mancances de la fluoxetina i companyia, criticables a múltiples nivells, però el cas és que aquest coneixement exhaustiu no s’ha traduït en un canvi de tendència pel que fa a les receptes estampades per metges i psiquiatres ni tampoc en una millora substancial de la informació publicada als mitjans de comunicació, que si bé en alguns casos han deixat espai p...

El passat 11 de juliol es va celebrar el “ Dia mundial de la conscienciació sobre les benzodiacepines ”; entre altres objectius, la iniciativa pretén prevenir la prescripció abusiva d’aquestes substàncies tòxiques en el context mèdic. Malauradament, en alguns mitjans se segueix promovent la visió de l’ansietat com una malaltia, que requereix tractament farmacològic durant un període indeterminat de temps. Durant les darreres setmanes, per les xarxes socials, ha corregut com la pólvora un article autobiogràfic de la psicòloga de Bilbao Iria Reguera, en el qual la professional “confessava” que pateix ansietat. El seu testimoni ha esdevingut tan popular que fins i tot alguns diaris se n’han fet ressò i l’han acompanyat d’un enllaç a una columna de l'Elvira Lindo, on l'escriptora hi descrivia l’ansietat com una malaltia crònica, que requereix un tractament per a tota la vida. Allò més lloable del text de la psicòloga, segons el criteri de bona part d’internautes, és ...

A la magnífica quarta temporada de l'aclamada sèrie The Wire (2002-2008) , l'espectador segueix els passos de Dukie, Randy, Michael i Namond, quatre adolescents que han crescut en l'entorn de la guerra contra la droga, en un suburbi de la ciutat de Baltimore. Imatge: HBO. Quan m'assabento a través dels diaris dels estremidors episodis de bullying que costen la vida a tants adolescents -aquesta darrera setmana hem conegut alguns detalls del cas de la nena de 13 anys que es va suïcidar a Múrcia -, m'adono que generalment se sol parar atenció a la punta de l'iceberg. És a dir, que els mitjans de comunicació acostumen a posar el focus damunt de l'hostilitat directa exercida damunt dels infants i adolescents als centres educatius, per part del seu grup d'iguals. Els actors que apareixen habitualment en escena són els agressors, els testimonis passius, les víctimes, la família d'aquestes i els responsables de l'escola, implicats en...

Amb motiu de la xerrada que vaig impartir ahir a les Aules d'Extensió Universitària de la Gent Gran de Barberà del Vallès, que portava per títol  "Pateixo una malaltia o només estic trist/a? Afrontar la depressió, al S.XXI" , a la ràdio municipal em van fer una entrevista. Vàrem parlar de la medicalització del sofriment quotidià i de les alternatives existents per afrontar-lo, eficaces i sense efectes secundaris. Si us ve de de gust escoltar-la, cliqueu aquí .