Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: setembre, 2010

Desolació

Imatge
Plaça Urquinaona, ahir. Fotografia de Maite Cruz. No és possible escriure res encoratjador, després dels gravíssims disturbis d'ahir. El profund malestar social i l'excessiva indulgència han eclosionat, una vegada més, en forma de manifestacions d'una violència descontrolada, que es repeteixen sistemàticament, amb qualsevol excusa. Se suposava que ja teníem una certa experiència acumulada. Coneixíem la trista dinàmica dels darrers anys. Ahir era el dia més escaient per a desallotjar els okupes atrinxerats al centre de Barcelona? De debò que ningú va preveure que es desfermaria novament el vandalisme? Aquesta inoportuna acció policial, no és una clara pífia de la Conselleria d'Interior? Qui s'hauria de fer càrrec dels abundants desperfectes? Els antisistema ? Els comerciants? L'Ajuntament? Suposo que demanar responsabilitats polítiques és completament inútil. Els aldarulls i les destrosses, evidentment, van molt més enllà de la vaga general, encara que sempre h

Blocaires esquirols

Imatge
Vista la capacitat de persuasió d'alguns piquets , s'ha de tenir cert coratge per anar a treballar avui, veurem si demà els empresaris són igual de tolerants amb aquells que han decidit fer vaga. Desconec si el fet d'escriure avui al blog significa que m'he sumat al grup dels esquirols o l'activitat blocaire no compta dins del mercat laboral. Ben mirat, és una feina més, encara que no estigui valorada econòmicament. Arguments per a sumar-se o no a la vaga n'hi ha tants com vulgueu però sembla que la llibertat per decidir, en una o altra direcció, la tenim un xic coartada. Els piquets informatius poden ser força persuasius, quan volen. Alguns empresaris també semblen disposats a passar comptes amb els vaguistes, de manera ben expeditiva. Els mitjans de comunicació exposen el que més interessa, en funció de la seva línia editorial, tan polititzada. Quan llegeixes certs columnistes tendenciosos o escoltes els clàssics tertulians viperins et vénen ganes de fugir c

Miss España

Imatge
La guanyadora d'enguany ha estat Miss Teruel No sé què més ha de passar perquè deixin de celebrar-se els nefastos concursos de bellesa. Ja he comentat en altres ocasions que sóc de l'opinió que caldria protegir la població -especialment els sectors més vulnerables- de determinats missatges perjudicials per a la salut. Tant si es tracta de la passarel·la de Milà, com dels models impossibles que apareixen incansablement a la petita pantalla. Atès que hi ha evidència científica més que suficient, es fa difícil entendre que no es prenguin mesures al respecte. On és la ministra Aído quan la necessitem? Qualsevol diria que la crisi econòmica no ens ha mostrat cruelment com la voracitat per fer diners, sense cap altre valor rector, condueix inexorablement cap al desastre. El certamen de Miss España està envoltat de polèmica, un any rere l'altre. Vull creure que l'expectació decreix perquè la gent ha despertat l'esperit crític però em temo que el festival està tan demodé q

El lapsus de Rachida

Imatge
Rachida Dati va utilitzar la paraula fel·lació en comptes d'inflació No deixa de ser una notícia banal, a l'estil APM. Un progama del qual no acabo d'entendre'n l'èxit, de tan fàcil i suat com és. Bé, potser és precisament per això. Rachida Dati ha substituït la paraula inflació per fel·lació a la televisió. S'ha originat un rebombori considerable, sobretot a Internet, aquest indret inabastable i procliu a parar atenció desmesurada a l'absurditat i el despropòsit. Si algú conservava la ingènua esperança que es gestaria alguna mena de revolució social o intel·lectual a través dels blogs o les xarxes socials, s'equivocava de mig a mig. A aquestes alçades del partit, no estem per esprémer el cervell més del compte. Importen més les polseres de Sara Carbonero que els intríngulis de la màfia russa, per posar el primer exemple que se m'acudeix. Això és el que crida l'atenció. Sexe i morbositat barata, llevat honroses i estimables excepcions. El culte

Es pot reeducar un maltractador?

Imatge
Un dels punts clau per a combatre la violència de gènere és avançar en un abordatge integral i rigorós del problema, que apliqui en la mesura del possible el corpus de coneixement científic existent i, d'aquesta manera, es previngui la mala praxi, en la qual podem caure tots els professionals, malgrat la bona voluntat i els esforços acadèmics que hi posem. En els darrers anys, he conegut diversos psicòlegs que treballen en l'àmbit de la reeducació d'homes maltractadors. M'han semblat persones amb ganes genuïnes d'ajudar, que tiren endavant programes d'intervenció coherents, rigorosos i estructurats. No dubto que han aconseguit resultats i acomplert una part dels objectius plantejats. Amb tot, la implementació d'aquestes estratègies per a combatre la violència masclista no està exempta de polèmica. Mentre que alguns autors defensen la seva utilitat , altres professionals, amb anys d'experiència en diferents països, sostenen la tesi que potencien la descr

Una espècie bàrbara

Imatge
Teresa Lewis ha estat executada, malgrat que el seu quocient intel·lectual estava al llindar de la discapacitat Els diaris ens subministren dosis diàries de violència. Les consumim en un estat de semianestèsia. L'ésser humà pot arribar molt lluny amb el mal, ja ho sabem, però preferim mirar cap a una altra banda. Si ens cansem, girem pàgina. Canviem de canal. Ja n'hem tingut prou. Tal vegada també existeix un efecte de saciació, entre l'allau de morts i de desgràcia. L'instint de supervivència ens condueix a negar el sofriment. Hi ha un nivell de brutalitat que, sezillament, no podem integrar a la consciència. Rwanda i Kosovo no són tan lluny. Nombrosos conflictes bèl·lics bateguen insaciablement en diferents racons del planeta. Encara. Són allà i a tot arreu. Com si les partícules de sofriment suressin en l'aire i el vent les arrossegués fins a deixar-les a la porta de casa. Avui hem sabut que ha mort el cap militar de les FARC , en un bombardeig a Colòmbia. Un co

El canvi real

Imatge
El canvi real és l'eslògan que ha escollit el PSC per a la campanya electoral Quan el PSC arriba amb la cantarella electoralista que el president Montilla representa el canvi real , poden passar-te dues coses. La primera, que creguis que et prenen per ximpleta -una vegada més- i agafis una emprenyada monumental. Una de tantes, després del rosari de tortures al qual ens ha sotmès el tripartit durant tots aquests anys. Algú hauria d'anar pensant en homologar la figura del català emprenyat. I la segona, molt més intel·ligent i adaptativa, que consideris que, per una vegada, diuen la veritat. Un canvi no sempre significa que les coses hagin d'anar a millor, ben al contrari. El canvi també pot ser negatiu, nefast pel teu país. No anava prou malament, encara pot empitjorar substancialment. Per defensar aquest canvi real , només cal llegir la notícia referent a la retallada de 63 milions d'euros a les universitats catalanes, durant el 2010. Un fet que, dit sigui de passada,

On va a parar la droga decomissada?

Imatge
Paquets de cocaïna decomissats Tinc el vague record, de la meva infància, que existia el costum de fer explotar la droga decomissada a alta mar. No sé si era un xou televisiu o vertaderament es volatilitzaven, les substàncies tòxiques. A vegades corria la brama que la tornaven a vendre. Però eren això, rumors. És tot el que puc recordar, si no és que em traeixen les neurones, que també podria ser. Avui llegeixo que han detingut una persona a l'Aeroport del Prat, provinent de Bogotá, que duia dos quilos de cocaïna , ocults al doble fons de l'equipatge facturat. La primera associació -inevitable- ha estat pels dos-cents quilos que van localitzar al Port de Barcelona i la posterior detenció d'aquell peix gros, José Mestre. I la pregunta és: On va a parar la cocaïna? Que consti que és una interrogació, no una insinuació. De fet, tampoc és una inquietud tan estranya, tenint en compte les complexes xarxes que ja s'han destapat. Als ciutadans, només ens arriben les clàssiques

Guapos, rics i espirituals

Imatge
Bardem i Roberts van coronar amb un petó la cerimònia al Kursaal, on l'actriu hi va rebre el 'Premio Donostia' Eat, pray, love arriba precedida d'una espectacular campanya de màrqueting, que incorpora un interminable catàleg de productes , de totes mides i colors. Malgrat l'aparent espontaneïtat, com és habitual, tot està estudiat al mil·límetre. Arribada a Sant Sebastià, catifa vermella i els màxims honors per a l'actriu nord-americana, que acapara els flaixos i la devoció popular. Després de la visita de Michelle Obama, semblava que ja havíem complert amb la dosi habitual de Bievenido Mr. Marshall . Però resulta que mai no en tenim prou. Les celebrities nord-americanes són tan rentables i seductores, que es fa pràcticament impossible no sucumbir als seus encants. Sóc perfectament conscient que és necessari fer caixa però tant de provincianisme servil provoca certa vergonya aliena -més tenint en compte l'ínfima qualitat de la cinta-. Després arriben les

L'autèntic interès per l'altre

Imatge
Albert Om va visitar Teresa Gimpera en el primer capítol del programa El Convidat Després d'un celebrat primer capítol, a casa de Teresa Gimpera, avui ens retrobarem amb Albert Om, en aquesta ocasió, a casa d'Andreu Buenafuente. D'entrada, semblava que El convidat , no havia d'oferir res novedós. Tothom evocava aquella incipient entrada a la vida dels personatges coneguts -derivada en despietada carnisseria- que va ser la Casa dels Famosos , conduïda per Julià Peiró. Eren uns temps en els quals es tractava d'afalagar el protagonista i que aquest pogués mostrar la seva vivenda i explicar quatre banalitats. Semblava, com deia, que viuríem un simple retorn al passat. Es tractava, a més a més, de les mateixes cares de sempre. Era de preveure una repetició tronada i endogàmica. Però va resultar que no. Tant el públic com la crítica televisiva han aplaudit aquesta reinvenció del gènere, enfocat amb intel·ligència i sensibilitat, que ha fet possible l'impossible. O s

Una altra Casablanca

Imatge
El cinema és una eina assequible per a trencar tòpics sobre els països de procedència dels ciutadans d'origen immigrat La fascinació per Casanegra , de Nour-Eddine Lakhmari, m'ha fet despertar l'interès pel cinema marroquí. Suposo que també és degut a la important presència d'aquest col·lectiu a Catalunya, que és el més nombrós entre el gruix de ciutadans d'origen immigrat. Tot passejant per Palafrugell, el meu poble, a vegades tens la impressió que has viatjat cap algun indret del Marroc. Malgrat les innegables controvèrsies i polèmiques penso que gaudim d'una convivència ben pacífica; els llaços entre comunitats es van enfortint a mesura que transcorren els anys, a la vegada que es desmunten bastantes idees preconcebudes, en una i altra direcció. Com que conec de prop aquesta realitat, no sóc sospitosa de ser una happy flower , ni res per l'estil. No obstant això, sóc conscient que resta bastanta feina pendent, la qual, tal com jo ho veig, té més a veure a

Per una caravana solidària al Raval

Imatge
Molts barcelonins decideixen marxar del barri del Raval Vaig veure la mestressa de l'emblemàtica Casa Leopoldo al Telenotícies de TV3. Després de molts anys de viure al Raval ha optat per marxar-ne, cansada de crits, aldarulls i marginació. Alguns clients li han confessat que no hi van a la nit, atemorits per la inseguretat que s'hi respira. Així doncs, no només ha renunciat a la vivenda sinó que també veu perillar el negoci. Una situació que, al meu entendre, es podria traslladar a bona part teixit comercial i sector de l'hosteleria a Ciutat Vella. Rosa Gil, com altres barcelonins afincats al barri, ha pres la difícil decisió d'abandonar un entorn que s'estima, després d'infinites dosis de paciència i perseverança militant. Sempre en el cas que s'ho puguin permetre, és clar, perquè la majoria no tenen més remei que quedar-se i resistir. Delinqüència, droga, prostitució, criminalitat, incivisme, edificis ruïnosos, mobbing immobiliari, corrupció, especulaci

Tres anys i vuit mesos de presó

Imatge
Després del partit del Barça contra el Chelsea, es van originar els habituals disturbis a Canaletes Deixo constància d'entrada que sóc una ferma partidària que les accions violentes tinguin una resposta judicial, ràpida i concreta. Contundent, fins i tot. Sense límits legals seria impossible una convivència mínimament pacífica i respectuosa entre els ciutadans. També em considero defensora dels cossos policials, tan sovint desprestigiats per unes polítiques errònies i maldestres. Suposo que tots coneixem professionals que treballen amb gran responsabilitat, moltes vegades arriscant la seva integritat física i salut mental. Malgrat que pugui semblar una contradicció, he llegit amb inquietud la notícia sobre la sentència exemplar i sense precedents a l'Albert i en Cristian, dos joves que van alterar l'ordre públic en la celebració de l'arribada del Barça a la final de la Champions. Tres anys i vuit mesos de presó, que no són en ferm i la família podrà recórrer. No prete

'Tea Party', què hem fet malament per merèixer això?

Imatge
La ultraconservadora Christine O'Donnell ha causat gran impacte en les primàries republicanes per a l'Estat de Delaware Un dels arguments explicatius que es va donar per a l'impressionant fenomen Obama, va ser George Bush. Sense el bel·licós republicà no hauria estat possible l'èxit fulgurant del discurs conciliador del senador demòcrata. Passats els anys, un cop afrontada al desencís de la realitat, la política nord-americana ha donat un altre tomb sorprenent. Segons diuen els analistes entenimentats, Obama explica ara l'enorme popularitat de l'ala ultraconservadora del partit republicà, anomenada Tea Party . La llei del pèndol a tot drap. La insatisfacció d'un pol, condueix immediatament a l'extrem oposat. En termes de dinàmica psicològica, el fenomen es coneix com a enantiodromia . En un dels contraris, s'hi troba el camí - dromos - cap a l'atre. La ideologia Tea Party fins i tot faria posar els pèls de punta als tertulians del Canal Iterec

Quan l'excentricitat és complaença

Imatge
Lady Gaga ha ofès els animalistes pel vestit càrnic que va lluir a la gala dels premis MTV En altres ocasions, havíem fet referència a la psicologia de l'excentricitat : Un compendi d'inconformisme social, sentit de l'humor i felicitat. En principi, hi ha la temptació de fer una lectura superficial d'aquest perfil de personalitat, tot associant-lo a l'aspecte purament estètic i escènic, quan en realitat es tracta d'un estil de vida més evident en el fons que en la forma. A diferència de la rutina que portem la majoria de mortals -en la qual la persona excèntrica pot passar per ovella negra- en el món de l'art es tracta d'una opció àmpliament acceptada i valorada. Al meu entendre, fins a tal punt que moltes estrelles proven de fer passar gat per llebre. L'excentricitat és glamurosa però, per damunt de tot, rentable. Quan a Lady Gaga -deu el sobrenom al tema de Queen , Radio Ga Ga - la comparen amb Madonna, respòn que, sense ànim d'ofendre-la, el

Felipe i la droga

Imatge
Un cop apartats de primera línia, els polítics tenen força tirada a fer florir empreses, reflexionar en veu alta i donar la nota. Coneixem sobradament les inclinacions intel·lectuals d'Aznar i les cullerades de Pujol, per posar un parell d'exemples. Sempre va bé mantenir un peu al poder, que no es perdi la influència. Entre el gruix de presidents retirats que encara mouen fils a l'ombra, Felipe González no es queda pas enrere. Al marge de la botànica, la joieria de luxe, els negocis transatlàntics i els passejos romàntics encara li queda prou temps com per apuntar sortides al problema de la droga. No hi tinc res en contra, en aquesta ocasió, seria absurd negar que l'experiència és un grau i certes aportacions són perfectament vàlides i benvingudes. En una recepció organitzada per l'ambaixador de Mèxic a Madrid, Jorge Zermeño, González va declarar que el narcotràfic no és exclusiu del país asteca sinó que té incidència internacional. Fins aquí, res de nou. La soluci

La infinita perseverança de les 'abuelas'

Imatge
Estela de Carlotto presideix la Asociación Civil de Abuelas Plaza de Mayo Colpidor Dossier de Presència , ahir diumenge. És pràcticament impossible no emocionar-se fins a les llàgrimes amb la tasca heroica que tiren endavant amb tanta persistència aquestes dones. Les madres , las abuelas . Tal i com recorden al seu web, la lluita incansable va arrancar dramàticament l'any 1976, quan el cop d'estat va posar punt i final al govern constitucional argentí. El règim militar va dur a terme un proceso de reorganización nacional; la coneguda política del terror que es va traduir en una despietada repressió i va afectar 30.000 persones. Moltes encara romanen desparegudes. Entre totes elles, s'hi trobaven criatures, que van ser donades en adopció -ocultant la seva vertadera procedència- o bé apropiades per famílies de colpistes. Eren nadons de la meva generació, que avui cerquen les abuelas o s'hi poden posar en contacte si tenen dubtes respecte la seva identitat . Malgrat que s&

Cinc-centes violacions a menors

Imatge
Àcid muntatge fotogràfic, que al·ludeix a la doble moral de l'Església Finalment, han sortit a la llum . Gairebé cinc-cents casos d'abusos a menors, durant vint-i-cinc anys silenciats. Han estat detallats en el recent informe Adriaenssens, referent a l'Església Catòlica belga. La majoria són d'una brutalitat espaordidora. Els mateixos encarregats d'atendre les víctimes es manifesten desbordats i sorpresos. Algun cardenal també. A bones hores. Tretze de les víctimes es van suïcidar, incapaces de conviure amb el sofriment. S'hi donaven diversos factors de risc, tenint en compte l'edat dels afectats i el caràcter reiterat de la violència sexual. Silenci, connivència, poder, pressions, ignorància, amenaces, impunitat. El còctel perfecte perquè la perversió campés al seu aire. Per altra banda, és decebedora i cruel l'aigualida reacció de la cúria eclesiàstica, davant d'aquesta explosió de confessions. En altres ocasions, havíem parlat del silenci de Ratz

Deliri '11-S'

Imatge
El deliri incendiari del reverend Terry Jones ha estat magnificat per la premsa Francament inquietant, la deriva que prenen els mitjans de comunicació, en dates tan sensibles. El reverend Terry Jones és un il·luminat incendiari com n'hi ha tants arreu del món. Què hauria passat si les ràdios, televisions i premsa en general, haguessin optat per ignorar-lo? Doncs, res. Bé, si, que s'haurien quedat sense l'anhelada notícia onze de setembre, que enguany fa les delícies dels periodistes més carronyaires. Arriba més sucosa que mai, recordem, després del debat al voltant de la construcció d'una mesquita a prop de la Zona Zero. Tal com jo ho veig, l'única cosa que han aconseguit és tirar més llenya al foc. Han contribuït a inflar fins a límits malaltissos el deliri piròman del pastor de Florida. És a dir, n'han esdevingut còmplices, gràcies al poderós altaveu que li han proporcionat. Això permet que el paper d'Obama es vegi més engrandit i també el d'altres a

Fatiga Crònica, un missatge preventiu

Imatge
Les persones afectades de Fatiga Crònica lamenten la manca de reconeixement legal De fet, ens referim a un grup de malalties que podríem considerar cosines germanes: Fatiga Crònica i Fibromiàlgia, juntament amb la Sensibilitat Química Múltiple. Parlo amb persones afectades que encara relaten un angoixant periple mèdic, abans no reben el diagnòstic adequat, malgrat que posar nom al sofriment sigui imprescindible per a començar una teràpia adequada. Generalment, no hi ha un tractament únic sinó que és necessari combinar-ne diferents tipus, els quals no sempre són accessibles ni tampoc econòmics. Les eternes discussions al voltant de l'etiologia i la relativa manca de 'proves objectives' que permetin constatar de manera fefaent la seva existència, dificulten el procés de reconeixement legal i, per tant, la possibilitat de rebre les ajudes necessàries. Els prejudicis socials tampoc hi ajuden. El vox populi -tan desinformat, a vegades- les associa sovint amb afeccions purament

Descens als inferns (o això diuen)

Imatge
La controvèrsia sobre la veracitat del documental I'm still here ha animat la Mostra de Venècia Opinió pública, premsa i crítica encara estan dividides. No queda clar si l'escatològic retrat de la vida rapera de Joaquin Phoenix , perpetrat pel seu cunyat, Casey Affleck, ha estat un muntatge o una visió fidedigne del descens als inferns de l'actor. Entre la crua realitat i la pura farsa existeix un terme mig, pensen altres. L'interès que ha despertat la cinta, al marge de la qualitat artística, m'ha fet recordar la seva lloada interpretació del cantant de country Johnny Cash . Un músic turmentat més, que transita pels baixos fons fins que aconsegueix reeixir, gràcies a l'ajuda de les persones que l'estimen, entre elles, la seva companya sentimental i musical, June Carter. És igualment inevitable establir un paral·lelisme amb el paper que té l'esmentat tema en la mitologia d'arreu del món. El violent rapte de la bella Perséfone per part d'Hades c

Violència masclista (aquella patata calenta)

Imatge
Després d'incomptables campanyes institucionals, tríptics acolorits, concerts solidaris, fotografies impactants i ministeris creats expressament pel tema, no fa la impressió que la violència masclista sigui un problema social en vies de solució. Els telèfons antiviolència i braçalets per a maltractadors resulten insuficients, són necessàries transformacions molt més profundes que no estan a l'abast de les polítiques bibianes que es practiquen darrerament. La destrucció d'un organisme oficial a Madrid, per l'errada flagrant de col·locar un inepte -Jesús Neira- en un càrrec de poder, és una mostra de la seriositat amb la qual s'enfoca la greu problemàtica. Llegeixo que els lectors de la Vanguardia.es consideren que les lleis contra la violència de gènere són ineficaces. Hi estic totalment d'acord. El buit legal encara es fa més palès quan es tracta de maltractaments purament psicològics, que originen greus seqüeles emocionals. En aquest punt, caldria ser especial

El control de l'estrès allarga la vida

Imatge
Interessants reflexions de la Nobel de Medicina 2009, Elizabeth Blackburn. Teòricament, sorgeixen d'una entrevista en exclusiva per a La Vanguardia però després en llegeixo una altra a El Periódico , que remarca aspectes diferents, tot i que complementaris. Potser és que no acabo d'entendre el concepte exclusiva. Algunes receptes per a la longevitat saludable: control de l'estrès, dieta i exercici moderat i regular. Vells coneguts. Em ve al cap Okinawa , aquella famosa illa japonesa, on hi viuen persones centenàries més fresques que un gínjol. Allà s'hi compleixen moltes de les condicions adients per a una vellesa satisfactòria. Podríem fer infinites associacions sobre el tema. Apassionant, per altra banda. Centrem-nos en el primer aspecte. Estrès, ansietat, angoixa, diguem-ne com vulgueu. Soferts de manera crònica erosionen els telòmers, protectors dels cromosomes, directament vinculats a l'assoliment d'una longevitat amb èxit. Si poguéssim signar un pacte amb

Als gossos

Imatge
Circula el tòpic que els gossos s'assemblen físicament als amos. Desconec què hi ha de cert en això. Tampoc ho trobo massa interessant. Penso que és més objectivable constatar com el comportament humà influeix en les bèsties. I viceversa: aquestes poden tenir un efecte benefactor (o no) sobre els primers. Personalment, sóc poc partidària de tenir animals domèstics, sé que seria complicat cuidar-los de manera adequada. Per altra banda, no sé fins a quin punt anem contra natura quan ens posem segons quins animals a casa. Al meu entendre, determinats estils de vida no permeten les condicions adients. En ocasions, he tingut la temptació de comprar un gos o anar-lo a buscar a la gossera però després he pensat en les conseqüències i he optat per tirar-me enrere. Recordo un parell de hàmsters que van morir quan era una nena perquè no vaig donar-los les atencions que requerien. Un bon dia, vaig trobar-los més secs que un bacallà. Després tenia malsons, el sentiment de culpa va acompanyar-m

Casanegra, a la recerca d'un ideal

Imatge
Nour-Eddine Lakhmari és el director de Casanegra Una altra meravellosa pel·lícula de Filmoteca 33. El bon cinema contribueix a la felicitat, d'això ja en parlarem en una altra ocasió. Casanegra és el revers de la glamurosa Casablanca de Bogart. En principi, pot semblar un film de tipus intercultural, com qualsevol altre, amb intenció de mostrar la precària realitat dels suburbis de la ciutat. Prostitució, droga, violència masclista, explotació laboral i treball infantil s'hi exposen sense tabús. Però és molt més que això. Un film amb vocació trencadora, que va tenir gran acollida de públic al seu país i també va generar dures crítiques entre els sectors islamistes conservadors. A Casanegra, els estereotips europeus sobre la cultura marroquina cauen com un castell de naips. El director defensa que, avui en dia, es queda curt definir Casablanca com una ciutat àrab. Adil i Karim són dos personatges de caràcter absolutament universal, que lluiten per la supervivència, moguts pels

Intercanvi de parella ( alguns dubtes )

Imatge
Una imatge de la col·lecció America Swings de la fotògrafa Naomi Harris Swinging és el terme que s'utilitza en anglès per a referir-se a l'intercanvi de parelles, una pràctica sexual que, com bé sabeu, també es dóna en el nostre país. Tal vegada no sigui gaire ortodox que ho digui una psicòloga però haig d'admetre que és un concepte que em costa de comprendre. Més que res perquè no me'l crec. No parlo des d'un punt de vista moralista -me'n guardaré prou de fer sermons, ara que estan tan demodé - sinó de salut mental, que és el que realment m'interessa. De moment, no he tingut la impressió que sigui una pràctica que reforci el vincle de parella, tal com defensen alguns swingers . Potser és una idea preconcebuda que hauré de treballar en el futur, vés a saber. Tal vegada és necessari que faci una revisió bibliogràfica ben exhaustiva sobre el tema. Per altra banda, admeto que cada parella és un món i és convenient escoltar amb atenció totes les exp

Petita història d'un heroi amb peus de fang

Imatge
No és la primera vegada que ens referim al personatge que doblega l'equena. Tampoc als herois amb peus de fang, que tant abunden a les pàgines dels diaris. Recordem la història. Breument. Antonio Puerta agredeix la seva companya sentimental, Violeta Santander. En la baralla hi intervé el professor Jesús Neira, que surt ben malparat de l'actuació. Puerta li dóna un cop de puny a traïció que provoca el seu trasllat a l'hospital. Entra en coma profund. La commoció és general. Declaracions incendiàries de la dona defensada , amb lapidació mediàtica inclosa. Contràriament al que l'audiència n'esperava, Neira es recupera de la gravíssima situació. En aquest punt, la narració dels fets adquireix una dimensió èpica. L'entronitzen com a heroi nacional, en la lluita contra la violència masclista. Esperanza Aguirre , populista com ella sola, l'investeix president del Consejo Asesor del Observatorio Regional de la Violencia de Género . També exerceix de tertulià estrell

Memòries

Imatge
Adoro les memòries de personatges cèlebres. Recentment, he repassat la trajectòria vital de Moisès Broggi , Esther Tusquets o Tennessee Williams . Algú pot pensar que l'atractiu principal d'aquestes obres rau en la tafaneria que suposa mirar pel forat del pany, a la intimitat de l'implicat. Res de tot això és important per a mi i penso que tampoc constitueix el punt fort del gènere. Ara tinc entre mans l'original biografia de l'escriptora britànica P.D. James . Malgrat que no he llegit cap obra seva -segurament ho faré en un futur no gaire llunyà- les seves memòries em van atraure com un imant. Una dona de 77 anys, escriu el diari d'un sol any de la seva vida, alhora que mostra flashbacks al lector, que el transporten a la infància, vida familiar, trajectòria literària... La seva sensibilitat extraordinària i aguda intel·ligència ho tenyeixen tot. Una autèntica delícia. En els casos esmentats, sempre m'ha donat la impressió que em trobava davant d'un r

Dos anys més tard

Imatge
Familiars de les víctimes de l'accident d'Spanair, en una roda de premsa Que Telecinco és un abocador incontrolat d'escombraries, fa temps que ho sabem. No obstant això, en el cor d'alguns espectadors, on encara es conserva la mica d'innocència imprescindible per a sobreviure, hi quedava l'esperança que existien certes fronteres que no es traspassarien. Ens equivocàvem, evidentment. En nom de la llibertat, que finalment són els índexs d'audiència, tot és defensable. Malgrat que els familiars de les víctimes hagin expressat el seu complet rebuig, avui s'estrena la minisèrie sobre l'accident d'Spanair . Tant se val que les persones directament afectades ho considerin una brutal agressió. Per quin set sous haurien de dictar la programació d'una cadena privada? Quan va tenir lloc el sinistre, vaig escriure un article per a El Punt on hi criticava el paper de determinats polítics i mitjans de comunicació, incapaços d'estar a l'alçada de l