Si plores perquè has perdut el Sol...

El conseller Toni Comín i el MHP Carles Puigdemont mostraven satisfets la seva acreditació com a membres del Parlament Europeu, al costat de l'eurodiputada del N-VA Assita Kanko -si us plau, no la confonguin amb la Clara Ponsatí. Foto: @xavicoral. A finals de juliol, vaig assistir a un acte al teatre La Gorga de Palamós , on es presentava un Consell Local per la República, el qual va finalitzar amb un sopar groc a l'espai del peix, a la mateixa localitat. En l'acte i l'àpat posterior hi van acudir tres estrelles del món independentista català: el periodista Vicent Partal, l'advocat Gonzalo Boye i el professor Ramón Cotarelo -que, per cert, té dos fills adolescents la mar de simpàtics. A través d'una gran pantalla, com és habitual en aquest tipus d'esdeveniments, vàrem poder escoltar un membre del Govern a l'exili: el conseller Toni Comín, en aquest cas, el qual es mostrà esperançat i alhora realista quant a la duresa del tram que en

Getty Images  Quan estudiava a la Universitat, es va fer famós un llibre citat com una gran revelació en el camp de la psicologia de la salut, la vellesa i les cures pal·liatives:  Tuesdays with Morrie  (Doubleday) de Mitch Albom. En català fou traduït com a  Morrie se'n va (Empúries) i en castellà va adoptar el títol de  Martes con mi viejo profesor (Embolsillo). De la primera publicació en fa més de vint anys i d'ençà d'aleshores, del relat dels darrers dies d'aquell professor de sociologia jubilat de la Universitat de Brandeis, afectat d'esclerosi lateral amiotròfica, se n'han han venut, segons la revista Forbes , quinze milions de còpies.  Tuesdays with Morrie  ha esdevingut el llibre de memòries amb més tirada comercial de la història i ha aconseguit connectar amb lectors d'arreu del món. Se n'han fet adaptacions per a la petita pantalla i Mitch Albom, catapultat a la fama per aquell èxit progressiu però espectacular, és avui un co

  Bona part de la ciutadania, inclosos alguns psicòlegs, o pt a per tapar-se els ulls davant dels esgarrifosos relats vinculats a la viol ència institucion al. D'ençà del referèndum d'autodeterminació del 2017 han estat tantes les informacions, entre mitjans i xarxes socials, que ens han impactat sobre persones detingudes, empresonades i ferides que tot sovint és difícil fer-se una idea de quin és el balanç real de la situació, no només a Catalunya, també en altres indrets, com ara Madrid , on s'ha produït una resposta repressiva contundent per les mostres de solidaritat expressades vers el poble català. Anem a la recerca de xifres. En el segon aniversari del Primer d'Octubre, La Directa ens parlava de mil tres-centes divuit persones ferides i cent quaranta-set detingudes pels diversos cossos policials: Mossos, Policia Nacional i Guàrdia Civil.   Afegim-hi dos-cents detinguts, vint-i-quatre empresonats i prop de sis-cents ferits més per la re acció

Foto: Clara Esquena i Freixas.  Després d'haver assistit a la colossal manifestació de cloenda de les Marxes per la Llibertat a Barcelona, em disposava a tornar cap a l'autobús de l'ANC de Palamós, aparcat a l'Estació del Nord. Per arribar-hi des de Plaça Catalunya, havia de passar per Urquinaona i allà em vaig topar, sense pretendre-ho, perquè aquestes situacions m'espanten, amb els aldarulls que acabaven de començar i culminarien amb una desoladora batalla campal, molt ben documentada per aquells professionals que van optar per quedar-se al peu del canó, malgrat que patien un elevat risc de sofrir detencions arbitràries, cops de porra, impactes amb bales de goma, intimidacions de grups nazis, atropellaments o atacs amb gasos lacrimògens. Darrerament, les nits a Barcelona ofereixen un ampli ventall de possibilitats.  Eren quarts de set de la tarda. Hi havia una riuada de gent, Via Laietana avall (a la imatge); l'ambient no semblava especialme

Una de les espectaculars imatges de l'aeroport del Prat, «inundat» pel « Tsunami Democràtic », el dia de la sentència als presos polítics catalans. Foto extreta de @HiginiaRoig. Quatre senzilles paraules per posar en valor la increïble proposta del «Tsunami Democràtic» que representa un salt qualitatiu en relació a les estratègies de resistència i reivindicació que s'havien tirat endavant fins ara a Catalunya. Algunes persones, quan se'n va fer la presentació, hi van reaccionar amb notable escepticisme, el qual és humanament comprensible després dels dos anys de desenganys, reculades i paràlisis que portàvem a l'esquena. Jo m'imaginava que estaria impecablement organitzat -com les mobilitzacions promogudes per l'ANC, per exemple- però no esperava una marea  desbordant de determinació i fermesa com la que s'ha viscut a l'aeroport, sincerament. En aquests moments, considero que toca treure's el barret, malgrat que no sapiguem com avançarem a

    Les Experiències Adverses en la Infància - Adverse Childhood Experiences - estan relacionades amb greus problemes psicològics i de salut en tot el cicle vital. Cal apostar per una forma adequada de comprendre-les i abordar-les, que en contempli la complexitat. Als professionals que tenim contacte amb el món educatiu, d'un temps ençà, ens colpeixen casos de nens i nenes que pateixen situacions d'extrema precarietat en les seves menudes vides. Unes dècades enrere, ens hauria semblat impossible escoltar amb tanta freqüència casos d'infants que han sofert nombrosos episodis adversos a la llar. Per exemple, el desnonament que els ha abocat temporalment a la intempèrie i l'abús de substàncies per part d'un pare que els agredeix tant a ells com a la mare. Aquesta terrible realitat, en què es solapen diverses formes de violència, pot anar acompanyada de més problemes greus com ara la malnutrició o la manca de cura de la higiene personal. És possible

Composició inspirada en el conte gòtic de Charlotte Perkins Gilman ,  The Yellow Wallpaper [ El paper de paret groc ] publicat per primera vegada l'any 1892 .  Font: Duncan Blog. En el darrer post els parlava del relat autobiogràfic que Kate Millett va fer de la seva dolorosa experiència, a finals de la dècada de 1970 i principis de 1980, en diverses institucions psiquiàtriques, on va ser reclos a i medicada, en contra de la seva voluntat. El drama d'una dona que sofreix en un entorn que no en comprèn les circumstàncies i acaba en mans de professionals desaprensius, que agreugen encara més la situació, ha estat recurrent en la història de la psiquiatria i avui en dia, per més propaganda terapèutica que se'n faci, encara no està superat. Mai no deixa de sorprendre'm la ceguera per a percebre allò més humanament elemental, el punt de partida de la recuperació de les dones afligides, que acaba soterrat en un garbuix de despropòsits exasperants, de manera q

Imatge: Frank Tewkesbury Un dels llibres que m'ha acompanyat aquest estiu ha estat Viaje al manicomio de l'artista, autora feminista i activista en nombrosos fronts Kate Millett , traduït al castellà per Aurora Echevarría. Val a dir que el títol fa honor a la travessia de la qual esdevindrem espectadors horroritzats. Millett transmet magistralment la indefensió provocada per la reclusió forçada de què va ser víctima en diverses ocasions de manera que, passats uns dies, encara cal fer esforços per sortir del túnel claustrofòbic al qual ens ha transportat amb tanta eficàcia. Com una Günter Wallrraff involuntària, Millett fa una immersió en un univers on els drets de les persones es vulneren amb total impunitat, sota la capa d'una pretesa teràpia i en torna abatuda però més sàvia, amb un relat espaordidor a sota el braç. No és una lectura gens fàcil ni complaent, principalment per a les persones que tenim consciència del nivell de deshumanització al qual s'a