dimarts, 27 de juny de 2017

El tauró de Spielberg (encara) porta cua


La premsa sensacionalista reprodueix una narració similar a la del guió de la famosa pel•lícula de Steven Spielberg, Jaws  (1975) [Tiburón], quan es tracta d'explicar els "atacs" de taurons en platges d'arreu del món. Estem davant d'un ganxo mediàtic que encara genera sucosos beneficis però també afavoreix les pors irracionals, la difusió de falses creences i la caça d'aquests animals, que només agredeixen els humans en comptades ocasions. Imatge: Mirror. Perill: el post conté spoilers.



Ha tornat a passar. Estem en condicions d'afirmar que són més perjudicials els tabloides que no pas la presència de tintoreres entre els banyistes. Tal com han informat els mitjans del nostre país, diversos rotatius, britànics i alemanys, s'han fet ressò de la presència d'un tauró blau a Mallorca el passat cap de setmana i, com és habitual, han retransmès la història com si es tractés d'un episodi de terror, el qual suposadament ha desfermat el pànic i les estampides dels turistes, malgrat que l'incident no hagi passat de ser una mera anècdota, sense cap ferit. La premsa groga ha aprofitat l'avinentesa per repassar episodis semblants, ocorreguts amb anterioritat a la costa espanyola. Afortunadament, en altres tipus de diaris, es compta amb l'opinió d'especialistes que s'encarreguen de subratllar que les tintoreres no ataquen ningú si no se senten amenaçades. D'aquesta manera, es va deixant enrere, de mica en mica, el poderós i deformat imaginari creat pel blockbuster de Spielberg, l'any 1975, que suposà una autèntica revolució en la indústria del cinema.

És francament complicat haver vist films com Psicosi (1960) de Hitchcock i afirmar amb rotunditat que no s'ha experimentat alguna vegada, com a mínim, una certa inquietud -o bé una angoixa considerable- en estar a dins de la dutxa i tenir la mala sort de recordar com la dissortada Marion Crane (Janet Leigh) moria, cosida a ganivetades, a mans de l'inquietant Norman Bates (Anthony Perkins), en un motel de mala mort. El crit, la cara d'horror, la sang que s'escolava, forat avall, i sobretot la melodia distorsionada, aquella peça de Bernard Herrmann, són difícils d'oblidar.  I tot plegat sense que es veiés cap carnisseria. Només un suspens penetrant, marca de la casa, transferit a la imaginació del públic. Quelcom semblant es pot dir del tauró del rei Mides de Hollywood, que apareix en comptades ocasions a la pantalla -van sorgir nombrosos problemes tècnics durant el rodatge- però la seva presència-absència és una vertadera tortura per l'espectador.

Malgrat que pugui semblar una reacció exagerada, després de l'extraordinari èxit de Jaws, es va popularitzar la selacofòbia o por irracional als taurons. No sé quantes vegades m'han fet aquella broma, durant l'adolescència, mentre em banyava al mar, de reproduir la  senzilla i repetitiva música de John Williams, que acompanyava l'imminent atac de la bèstia blanca, cosina germana de Moby Dick. I la veritat és que no quedaven massa ganes de continuar xipollejant a dins de l'aigua, amb una certa tranquil•litat. La història del tauró assassí, tan rancuniós com el pitjor dels éssers humans, ha estat interpretada de mil maneres: que si un conte moral, que si una faula de la crisi de la masculinitat, que si una metàfora del Watergate, etcètera. Val a dir que Spielberg generalment ha refusat aquesta mena de lectures i s'ha decantat per una visió planera i directa del film, que no és altra cosa que el retrat de la voracitat insaciable d'un monstre, amb  unes ganes boges de cruspir-se persones. Una màquina aquàtica de matar, que no pot tenir cap altre destí que la mort.

En aquest sentit, s'han dut a terme investigacions que fins i tot parlen de l'efecte Jaws (Neff, 2015), per referir-se a la manera com aquesta mena de narracions, que no tenen cap base científica però resulten lucratives, són aprofitades per dur a terme un determinat tipus de resposta política, poc respectuosa amb l'ecosistema marí, després que s'hagi produït una mossegada de tauró. Tant si ho volem acceptar com si no, el cel•luloide és un bon transmissor d'ideologies, a punt per atacar-nos quan menys ens ho esperem. Més val que estiguem a punt per fugir cap a la sorra, abans que no ens clavin queixalada!



Referència









dimarts, 20 de juny de 2017

Torre Grenfell: l'origen de la ràbia


Imatge extreta de The Telegraph


Fa dies que no puc deixar de pensar en la tragèdia de la Torre Grenfell de Londres, l'edifici on van perdre la vida -si la xifra no augmenta durant els propers dies, la qual cosa és probable que succeeixi- setanta-nou persones. És com si em cremés el cap. La notícia té quelcom de singular: una maldat glacial i alhora desimbolta, que em mortifica. Aquesta desgràcia és peculiar, al meu entendre, en el sentit que s'ha perdut qualsevol bri de vergonya a l'hora de menystenir els ciutadans pobres o aquells que, per un motiu o altre, fan nosa a qui remena les cireres. I això fa por. Ara ja és possible desempallegar-se barroerament dels veïns d'una zona cobejada de la ciutat. Se suposa que després podem passar, tranquil•lament, a un altre tema. Mentre bevem un glop de te i assaborim unes cookies. Una etiqueta diferent a les xarxes socials. Un ram de flors per una nova causa. Una llagrimeta per vessar, d'un color més vistós. Una cursa en record dels difunts. Estareu sempre en la nostra memòria. Un compte corrent en el qual ingressar els diners de la caritat. Algú ja s'encarregarà de desviar l'atenció o de treure a passejar les porres, si ens posem gaire pesats i gosem anar més enllà del rol que ens han assignat, com a bons i obedients minyons.

 Ha caigut una nova barrera. L'ombra de la dissimulació s'ha evaporat completament, igual que el fum de l'edifici calcinat, els inquilins del qual van acabar els seus dies com animals. O pitjor, encara. Si un gos és apallissat, en segons quines cadenes, desperta més compassió que una colla d'innocents massacrats en una gerra. I el paisatge urbà ha esdevingut, sens dubte, un escenari bèl•lic. Els llogaters de la Torre Grenfell van perdre-hi la vida com si fossin coses. Trossos de fusta que desapareixen a la llar de foc, gravats per les càmeres fins al darrer segon de la seva combustió. Aquest és un espectacle bàrbar, terrible. Ens domina la criminalitat neoliberal i les televisions retransmeten en directe els assassinats, que així es torna a omplir la caixa, trinco-trinco. Perquè l'incendi es podia haver evitat perfectament i no es va fer res per prevenir-lo. La criticada manca d'empatia  cap als supervivents, mostrada per la Primera Ministra, Theresa May, està en perfecta sintonia amb la cronologia dels esdeveniments. Els responsables polítics que van sufocar la protesta dels veïns que preveien el terrible desenllaç i van escatimar unes miserables lliures en materials no inflamables, haurien de respondre davant de la llei. El crit de desesperació ja ha sortit al carrer.

El fet d'actuar amb tanta indiferència, a plena llum del dia, també té els seus inconvenients. Ara esdevé força complicada l'ocultació de l'origen de la ràbia, aquella que és qualificada amb tota mena d'adjectius pejoratius a les tertúlies. Avui, la criminalització de la protesta social ja no desperta les mateixes simpaties, entre altres qüestions, perquè la parròquia dels desemparats creix cada dia. Són els mateixos que sintonitzen les emissores sotmeses a l'amo i paguen uns euros pel diari que ocultarà la injustícia. Quan els manifestants surten al carrer i s'apleguen massivament davant del número deu de Downing Street, es comprenen perfectament llurs motivacions. Si se'ls acusa virulentament de polititzar la fatalitat, bona part de ciutadans entén que estem davant d'una tragèdia que té una arrel política. I és justament als orígens del malestar on cal apel•lar, si no es volen encendre espelmes eternament. Hi haurà un abans i un després de Grenfell: la lluita de classes recomença.





dimecres, 14 de juny de 2017

Reproducció assistida, somnis trencats






La seducció dels avenços científics pot fer que de vegades busquem la solució dels nostres problemes en el lloc equivocat. Imatge: Gobest.

De la mateixa manera que els conflictes lligats a l’ús de les noves tecnologies van arribar per quedar-se definitivament entre nosaltres, les tècniques de reproducció assistida i els seus inconvenients formen part de les converses que els psicòlegs mantenim amb els nostres clients, encara que no s’exposin ni de bon tros amb la mateixa freqüència que els primers. No he explorat aquest camp en profunditat però les experiències que escolto m’empenyen a saber-ne més per tal de no fer el ridícul però sobretot d’evitar els perjudicis que pugui causar la meva ignorància. M’agradaria fer-ne uns quants apunts rudimentaris aquí, amb la  modesta intenció de posar damunt la taula  determinades incerteses i somnis trencats.
Darrere de la propaganda de color rosa de les clíniques de fertilitat també hi ha dolorosos desenganys que caldria visibilitzar. Òbviament, sóc conscient que aquests avenços han ajudat milers de persones a complir el seu somni de tenir un o més nadons entre els braços però avui no explicaré històries amb final feliç. D’entrada, cal reconèixer que es tracta d’un món fascinant, que t’arrossega a dins d’una espiral d’interminable curiositat. No m’estranya gens ni mica que tants candidats a pares o mares s’hi sentin poderosament atrets quan la infertilitat o qualsevol altra circumstància -tenir una parella del mateix sexe, per exemple- limita les seves opcions de formar una família. És prou fàcil entrar-hi però no ho és tant el fet de saber-ne sortir.
Com que les llistes d’espera a la sanitat pública són interminables, el recurs d’anar directament a una clínica de pagament és una temptació en la qual es pot caure fàcilment, encara que les butxaques de la majoria de mortals no estiguin preparades per fer grans dispendis. També existeix el món no regulat d’Internet però deixarem aquestes aventures per una altra ocasió.  Si finalment s’opta per la via privada, una de les primeres traves que apareix és l’elevat cost del procediment, el qual, cal recordar-ho, no ofereix cap garantia d’èxit. Quan anem a comprar un cotxe sabem del cert que sortirem del concessionari amb el vehicle escollit però aquest no és el cas de les clíniques de fertilitat. Ja em perdonareu la metàfora mercantilista, que pot semblar deshumanitzadora, però aquest és un negoci ben lucratiu i no hauríem pas d’ocultar-ho. El preu d’una fecundació “in vitro”, posem per cas, pot tendir cap a xifres astronòmiques si el cicle complet no culmina amb el desitjat embaràs. Ja podeu anar sumant zeros. Per això és necessari que algú financi el tractament i la petició d'un crèdit per assolir l’anhelat objectiu ja no sembla res forassenyat. O sigui, que la prevenció de la ruïna econòmica també s’hauria de contemplar i tinc els meus dubtes que sempre es pari els peus a les parelles il·lusionades que s’endeuten “per damunt de les seves possibilitats”.
Una segona pregunta que voldria formular està vinculada al suport psicològic que reben els aspirants a progenitors. Per exemple: hi ha matrimonis que recorren a la reproducció assistida quan travessen per una crisi important de convivència. Malgrat els indicis raonables que ho assenyalen, em qüestiono si se’ls ofereix cap assessorament per mirar d’esbrinar quins són els problemes de fons de la relació i si aquell és el moment més adequat per buscar un fill. No em fa la impressió que es tracti d'una pràctica habitual. Hom podria adduir que la funció de la reproducció assistida és una altra de ben diferent però en aquesta mena  d’arguments només hi sé veure una problemàtica dissociació entre la fisiologia i la vida conjugal, que no contempla l’ésser humà en la seva dimensió relacional sinó simplement biològica. Algunes situacions em recorden la recerca de consol en la cirurgia estètica, quan es pretenen resoldre ingènuament fondes crisis existencials o sentimentals. És ben conegut el controvertit cas de la congelació d’òvuls, una tècnica durament criticada per presentar-se com una falsa solució, oferta per les grans empreses, amb la finalitat de deixar en un segon pla els eterns dilemes de conciliació que patim les dones. I és que la hipnòtica tecnologia de vegades contribueix a que esdevinguem esclaus dels nostres somnis. 

Sempre arriba el dia en què cal despertar.




dimecres, 7 de juny de 2017

El suïcidi dels adolescents (programa “Reenfoca2”)





A la controvertida sèrie 13 reasons why (2017) [Per tretze raons], basada en la novel·la homònima de Jay Asher, s’hi mostren diversos elements contextuals lligats al suïcidi dels adolescents, com ara l’assetjament escolar, les dificultats de comunicació amb els adults o la violència sexual vers les noies. Clay Jansen (Dylan Minnette) rep un paquet amb set cintes de casset, on la seva estimada Hannah Baker (Katherine Langford) li explica els motius que l’han portat a prendre la tràgica decisió (tots dos, en el gif).
Per tal d’explorar com caldria tractar aquest delicat tema en els mitjans de comunicació, ahir em varen trucar les periodistes Núria Cabrera i Judit González del programa de ràdio Reenfoca2 de Barberà del Vallès, un espai d’actualitat destinat a plantejar les notícies des d’una perspectiva alternativa. El sensacionalisme, les estratègies de prevenció basades en l'evidència i els factors estructurals van ser alguns dels temes que vàrem abordar. Si voleu accedir al programa sencer, podeu fer-ho clicant aquí. L’entrevista és en castellà i l'escoltareu a partir del minut 19.


dissabte, 3 de juny de 2017

Famílies modernes, quin embolic!



L’actriu Sofía Vergara manté un litigi judicial amb la seva antiga parella, el també actor Nick Loeb, a causa dels òvuls que varen fertilitzar in vitro, quan encara estaven junts (a la imatge). Ell vol recuperar els embrions congelats per tal d’implantar-los en un ventre de lloguer però ella li’n denega l’accés. Vergara, que té una nova parella i un fill de vint-i-cinc anys, fruit d’una altra relació, l’acusa de perseguir la fama, mentre que ell li recrimina que pretengui desfer-se d’una vida humana amb tanta frivolitat. El periple personal de l’estrella colombiana fa empal·lidir els guionistes de Modern Family. La llibertat per escollir és meravellosa però també té un costat fosc i enrevessat.
Foto extreta de la revista People.



En la popular sèrie nord-americana Modern Family (2009-actualitat) es mostra la diversitat de models familiars que existeix en l’actualitat, els membres de les quals, evidentment, també atenem els psicòlegs en els nostres consultoris. A la petita pantalla, seguim les entretingudes peripècies domèstiques de parelles homosexuals, amb criatures adoptades. Ens emocionen els maldecaps i les alegries d’homes de certa edat, amb fills adults, que estan casats en segones núpcies amb dones divorciades i d’origen immigrat, les quals, al seu torn, també tenen mainada, fruit de l’antiga unió. Per acabar-ho d’arrodonir, han decidit procrear plegats. Per altra banda, constatem com subsisteixen els matrimonis duradors, que resisteixen heroicament els embats de les respectives carreres professionals, els problemes quotidians de la sobreprotegida progènie, els somnis trencats de joventut i el pas implacable dels anys. Com es diria en una classe de matemàtiques: les combinacions familiars tendeixen a l’infinit.


Quan penso en aquest galimaties, em ve al cap l’assaig del matrimoni format pels sociòlegs Ulrich i Elisabeth Beck: El normal caos del amor (2008), que ens ofereix nombroses pistes per mirar de sobreviure enmig del desori. Per començar, cal tenir en compte que, a diferència d’èpoques passades, l’estabilitat moderna està centrada en la persona i no pas en la comunitat. Paga la pena fer una ràpida revisió històrica per entendre com hem arribat fins aquí. És temptador el fet de moralitzar sobre el comportament de les persones, sense comprendre d'on prové l'embolic on s'han posat (pàg. 75-77; les cursives són dels autors):



“La forma predominante hasta el siglo XVIII no era la familia en el sentido que tiene hoy día, sino la convivencia de la “familia extensa” como comunidad económica. Su deber supremo era asegurar la existencia y mantener la sucesión de las generaciones. Bajo estas condiciones, poco espacio quedaba para preferencias, sentimientos o motivos personales. La elección de la pareja y el matrimonio se decidían más bien por razones económicas. Poco interesaba la compatibilidad individual (o incompatibilidad) de los futuros esposos […]. En la transición hacia la sociedad moderna empezó, como demuestra la investigación sociohistórica, un cambio profundo referente a la familia y matrimonio: la anterior comunidad de trabajo iba adquiriendo cada vez más el carácter de una comunidad de sentimientos. Con la formación de la familia burguesa se va produciendo un “aumento sentimental del ámbito intrafamiliar”, la formación de aquella privacidad e intimidad que caracteriza nuestra imagen moderna de la familia.

Seguramente, no es ninguna casualidad que eso se produzca justo cuando los vínculos tradicionales empiezan a volverse frágiles. El espacio interior de la familia en el que se concentran ahora los sentimientos asume claramente una función compensatoria: crea una sustitución para los modelos de interpretación y las relaciones sociales que se han disuelto con la transición a la modernidad. Es el comienzo del aislamiento y la pérdida de sentido que hace crecer la añoranza por la familia: la familia como patria, para hacer soportable la “pérdida por la patria interior”, como “puerto” en un mundo que se ha vuelto extraño e inhóspito. Aquí se está produciendo una nueva forma de identidad que quizá se debiera denominar más bien como estabilidad referida a la persona. Cuanto menos significado tienen los vínculos tradicionales, tanto más importantes para la conciencia y la autoconciencia se vuelven las personas más próximas, importantes por su lugar interior en el mundo, e incluso para su bienestar físico y psíquico […]. De esta manera, el “corazón” de la estabilidad referida a la persona, va configurando una nueva comprensión del amor. Se trata del modelo de amor duradero y romántico a la vez, que se produce por la estrecha relación sentimental entre dos personas y que da contenido y sentido a su vida. Ahora, el otro se convierte en la persona que significa todo para mí: el mundo, el Sol, la Luna y todas las estrellas”



Lamentablement, sabem del cert que l’enamorament té data de caducitat, tal com s’encarreguen de recordar-nos els columnistes dels suplements dominicals i llavors entren en joc les contradiccions: en un context on els sentiments són allò més important, els matrimonis fracassen de manera escandalosa. Desitgem estimar-nos desesperadament però no sabem com fer-ho perquè el ventall de possibilitats que tenim al davant també augmenta els conflictes entre els cònjuges, ara sotmesos a les lleis del mercat (pàg. 79- 82):



“Los vínculos tradicionales de la sociedad premoderna contenían reglas de comportamiento y normas muy estrictas. Cuanto más se disuelven éstas, más se facilita una ampliación del radio vital, un aumento de los márgenes de acción y posibilidades de elección. El currículum vitae se abre en muchos puntos y se torna configurable […]. Las consecuencias son previsibles: cuanto más aumenta la complejidad en el campo de la decisión, tanto más crece el potencial de conflictos en el matrimonio.

Dicho potencial de conflictos aumenta aún más con las nuevas exigencias y obligaciones que surgen de la otra cara de la nueva configurabilidad. Por un lado, las planificaciones y decisiones, en cierta medida, son libres, pero, al mismo tiempo, son determinadas estructuralmente por la lógica de la individualización que interviene ahora en el currículum de la vida. Con la disolución de la familia como comunidad económica se producen nuevas formas de asegurarse la existencia, mediatizadas por el mercado de trabajo y relacionadas con la persona individual. Eso conlleva que el comportamiento de los que trabajan sea sometido a las leyes del mercado -por ejemplo, a la movilidad y la flexibilidad, competencia y carrera profesional-, unas leyes que no toman en consideración los vínculos privados. Pero quien no sigue estas leyes, se arriesga a perder su puesto de trabajo, ingresos y categoría social […].

Sin embargo, esta descripción exterior sólo abarca una parte de las transformaciones que aquí queremos tratar, ya que la lógica de la individualización, que dirige la supuesta configurabilidad de la biografía en dirección hacia determinadas decisiones y acciones, también tiene consecuencias “interiores” para las personas implicadas. Conduce a la lucha del “espacio propio”, en el sentido literal y figurado, a la búsqueda del Yo y la autorrealización. Que estos conceptos tengan hoy día tanto protagonismo en entrevistas, terapias y literatura no se debe al estallido de un egoísmo colectivo. Estos temas, antes bien, son expresión de aquellos desarrollos socioestructurales enmarcados en el triángulo de formación, mercado de trabajo y movilidad. En cierta manera, son su prolongación hacia el interior de la persona y aparecen ahora masivamente en las biografías personales como un supuesto problema individual. […].

La pregunta es evidente: ¿cuánto espacio queda en la biografía autoplanificada y con todas sus obligaciones para una pareja con obligaciones y planes de vida propios? ¿No se convierte el otro necesariamente en exigencia ajena, incluso en obstáculo? ¿Hasta qué punto existe la posibilidad de convivencia en un marco de formas de vida donde la autorrealización se convierte en una obligación predeterminada? ¿Cuántas veces tienen que producirse situaciones en las que -a pesar de la buena voluntad de ambos- sólo queda, al fin y al cabo, la negociación de dos nómadas que no están construyendo un universo común, sino que defienden sus dos universos separados, a veces de modo civilizado, a veces encarnizadamente y sin piedad?"


En aquesta societat individualitzada, ens diuen els Beck, la relació amb l’altre gènere es converteix ben sovint en motiu de sofriment. Provem de mantenir-lo a ratlla a través de contractes prematrimonials, que regulin escrupulosament les bases sobre les quals se sostindrà la convivència però, malgrat els esforços, les lluites de poder culminen habitualment en ruptura. Encara ens queda, però, una darrera esperança a la qual aferrar-nos, com un clau roent. Tot i que l’amor romàntic hagi quedat seriosament tocat, perviu la unió indissoluble i elemental amb els fills, a través de la qual pretenem satisfer la necessitat de proximitat i de caliu humà que se’ns esmuny de les mans amb tanta obstinació. No és perquè sí que els infants s’hagin convertit en el centre d’atenció i la seva educació sigui una font de discussió permanent. Els anhelem amb passió però al mateix temps temem abocar-los en aquest món cruel, per tots els perills que de ben segur els assetjaran en el futur. En part, renunciem a ells per l’amor que els professem. Les taxes de natalitat ens ho deixen entreveure.

A través de les tècniques de reproducció assistida -com la que van escollir Sofía Vergara i Nick Loeb en els seus temps feliços- aquest desig agafa embranzida. A banda dels debats ètics, legals, educatius, filosòfics i de tota mena que suscita el negoci de la fertilitat, cal tenir present l’impacte que té la tecnologia sobre l’equilibri psicològic dels aspirants a progenitors. És freqüent el fet d’emprar l’expressió muntanya russa emocional, quan ens referim a les pacients que se sotmenen a una fecundació in vitro, la qual té la peculiaritat de dividir i de visibilitzar un procés que habitualment roman ocult i es produeix de manera ininterrompuda, a dins del cos de la dona. L’influx seductor del laboratori genera miratges que no deixem de perseguir (pàg. 174):


“Por primera vez, esta esperanza se hace palpable. Y esta esperanza no es ningún producto del azar, ni tampoco es una reacción “irracional” de las mujeres implicadas. Al contrario: es producida sistemáticamente mediante el carácter especial del procedimiento técnico. Una vez se ha entrado en este proceso, ya no es tan fácil abandonarlo, incluso cuando el tratamiento no llega hasta el final deseado. Puesto que la gente piensa “Ahora que hemos estado ya tan cerca”, las primeras etapas han ido bien, quizá la próxima vez lo consigamos. Por tanto, ¡no hay que renunciar, y ahora menos que nunca! Y empieza la siguiente ronda de tratamientos. La técnica despliega una desconocida fuerza seductora. Como se escribe en un estudio respecto al tema: “La intensidad de las emociones que forman parte del carácter interior de la fertilización in vitro y de su experiencia…aumenta directamente la disposición de las mujeres a seguir con nuevos intentos de tratamiento”. Una mujer afectada compara esta conducta de recomenzar siempre de nuevo con la ludopatía: “Cada vez estás más desesperada, y cada vez una se dice: “Sólo lo intentaré una vez más””


Davant d’aquest panorama, tan difícil de governar, no és estrany que sorgeixin veus que proclamin, de manera més o menys subtil, que caldria tornar a l’antiga divisió del treball, aquell paisatge idíl·lic on les mares cuinaven i els pares trobaven el plat calent a taula, un cop havien finalitzat l’extenuant jornada laboral. Un món en el qual les enutjoses persones homosexuals, lesbianes, bisexuals i transsexuals es tornessin a entaforar a dins de l’armari i renunciessin per sempre més a criar els seus propis fills. Un univers de certeses enyorades, en el qual la infertilitat no conduís a la recerca d’alternatives que la ciència ens posa avui a l’abast de la mà. La solució no passa per l'exercici impossible de comprar una màquina del temps i retornar a una etapa històrica superada. Es veu clar que aquest intent ens abocaria al desastre. De mica en mica, els psicòlegs hem de posar el nostre coneixement i experiència al servei de les complexes realitats emergents, per més desconcertants que resultin, de vegades, i no pas a la inversa; és a dir, no hem de procurar que la vida dels altres encaixi a dins d'unes idees preconcebudes. La flexibilitat resulta més complicada del que podria semblar a primera vista perquè, paral·lelament a l’escenari de la creixent diversitat, hi perviu aquesta arrelada nostàlgia dels esquemes tradicionals, amb les seves càlides proteccions i seguretats però també indiscutibles opressions. De moment, sabem que desitgem estimar-nos fervorosament; a partir d'ara, ens toca reinventar la manera de fer-ho. Es tracta, sens dubte, d'una fita col·lectiva: no tinguem por de mirar cap al futur.




Referència

·        Beck, E. y Beck, U. (2008). El normal caos del amor. Las nuevas formas de la relación amorosa. Barcelona: Paidós Contextos-El Roure.